Des de Somoto, situat al tròpic sec de Nicaragua, passarem el primer Nadal lluny d’en Pau, de la Paula, de la Clara i d’en Marc, de les nostres famílies i dels amics, però amb la companyia de la gent que ens ha donat acollida aquests mesos.
Un Nadal diferent, sense les lluminàries, ni els arbres engalanats, ni les botigues amb els aparadors, ni les presses per comprar.
Aquí les coses són més tranquil·les i la situació econòmica fa que no hi hagi lloc per al consumisme desmesurat, encara que la gent viu aquesta nit, la del 24, amb molta alegria. Avui els plats més típics són: llom farcit, gallina farcida, nacatamal (blat de moro i porc embolicat amb fulla de plàtan) amb cafè per veure, i per postres fruita confitada i bunyols de formatge amb mel. La majoria de gent fa un esforç per tenir algun d’aquest menjars, però no en totes les cases és igual. També hi ha moltes famílies que aprofiten aquestes dates per comprar alguna peça de roba als nens que estrenaran avui i que servirà per dur durant tot l’any (una camisa, uns pantalons, unes sabates, etc.).
Nosaltres menjarem llom farcit que la nostra amiga Alina ens ajudarà a cuinar, torró que els pares de la Mònica ens van enviar i una copeta de Juvé Camps (aquí és un autèntic luxe) que vam comprar a Managua. Ja veieu que aquí també hi arriba la globalització i si hi ha diners, a Managua com a mínim, es pot aconseguir gairebé qualsevol cosa. La vida està plena de contradiccions.
Demà, dia 25, anirem a la residència de gent gran amb els joves de la “Casa del Adolecente” a compartir una estona amb ells i després farem un dinar amb els nostres veïns, en Pedro, en Tomás, la Loreli y la Milagros, que diuen que Santa Claus els portarà roba nova.
Serà un Nadal diferent i en alguns moments enyorat, però contents de sentir-vos a prop i que els desitjos de felicitat es compleixin.
BONES FESTES
divendres, 25 de desembre del 2009
diumenge, 20 de desembre del 2009
18 – El poble miskitu - 20-12-09
Painikinani may ulbamna Bilwi wina capital Miskitu nisankawina
(Amics, us saludem des de Bilwi, capital de la nació Miskita)
(Amics, us saludem des de Bilwi, capital de la nació Miskita)
Hem tingut la sort de poder estar tres dies al RAAN (Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord), concretament a Bilwi (Puerto Cabezas, en castellà), des d’on hem intentat copsar la realitat del poble miskitu, interessant i desconeguda, no només per a nosaltres, sinó també per als nicaragüencs mateixos. És una realitat totalment diferent, tant des del punt de vista paisatgístic com cultural i social.
On estan situats?
La majoria de miskitus viuen a l’anomenada Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de la República de Nicaragua i una minoria, uns 40.000, a Hondures, seguint el Riu Coco. Ens és difícil situar exactament els límits del seu territori, d’una extensió aproximada de 45.000km2 i una població de 250.000 habitants, dels quals un 70% són d’origen miskitu.
Identitat i història
Tenen una història ancestral, amb una societat tradicional fortament estructurada, una estructura política clara i una llengua i cultura pròpies. Ja trobem documentació que esmenta els miskitus al segle 4 abans de Crist i provenien dels Tawira, segons informació facilitada pel professor Avelino Cox, que vol dir ‘cabellera llarga’. El nom de Moskitia prové d’un líder anomenat Miskut i miskitu vol dir ‘la gent de Miskut’. Els espanyols hi van prendre contacte l’any 1502 a causa d’una gran tempesta que els va empènyer cap a la desembocadura del riu Coco, lloc que van anomenar a partir d’aleshores "Cabo Gracias a Dios". A partir d’aquest moment es va iniciar un procés, que encara continua, de pèrdua d’identitat i dels valor de col·lectivitat.
Amb accions comercials, enfront dels intents conqueridors i dominadors dels espanyols, van donar suport als pirates, als corsaris i als anglesos, dels quals van dependre com a protectorat, la qual cosa va suposar la introducció de la figura d’un rei miskito, fins que el 28 de gener del 1860 els governs de Nicaragua i de la Gran Bretanya van signar un tractat segons el qual la Moskitia passava a ser part del territori nicaragüenc. Just abans Nicaragua havia aconseguit la independència dels espanyols i expulsar els anglesos i un cop establerta com a estat, l’any 1894 José Santos Zelaya realitza l’ocupació violenta de les terres de la Miskitia per incorporar-les a Nicaragua. Més tard, de 1909 a 1921, Sandino utilitza aquestes terres com a refugi per a la seva organització. En un principi els miskitus li van donar suport, però al final també van tenir enfrontaments. Durant la dictadura dels Somozas, es va fer servir l’estratègia de la política de la suavitat per intentar adormir la gent i que no es rebel·lés contra les agressions a la seva cultura i identitat. Amb el finançament de l’ONU, la dictadura somozista va implantar els anys 60 un programa anomenat "Castellanización de los niños miskitos". Amb la revolta del FSLN el 1961, a la qual en principi van donar suport, es van crear moltes expectatives, però després del triomf les realitats van ser molt diferents al que havien somiat, tot i que el FSLN va ser el primer a reconèixer una autonomia per a les dues regions de l’Atlàntic. La pregunta clau és si els miskitus van percebre la seva presència com a conqueridors o com a revolucionaris. La realitat és que els delegats o rectors de la política del FSLN ignoraven absolutament la realitat d’aquest poble i això va accentuar un allunyament de les politiques oficials, com per exemple les campanyes d’alfabetització, que es van fer únicament en castellà. Segons ens explicaven, dels 80 als 90 la repressió va ser forta, amb desplaçaments i nous assentaments de les comunitats i, fins i tot, en alguns casos, es va emprar la pràctica de la terra cremada, com havia fet a Guatemala el dictador Efraín Ríos Montt. Tot això va provocar que els primers grups de la Contra s’organitzessin en territori miskitu, al riu Coco, fronterer amb Hondures. Al nord, va encapçalar la Contrarevolució l’organització Misura, comandada pel líder miskitu Steadman Fagoth, que va fer aliances amb organitzacions formades per exguàrdies somozistes, i, a la zona sud, frontera amb Costa Rica, hi havia l’organització Misurata, comandada per un altre miskitu, Brooklyn Rivera, que es va aliar amb l’organització de la Contra ARDE, encapçalada pel famós comadante Cero Edén Pastora.
Un cop el FSLN perd el poder, l’any 1990, les coses no canvien gaire per al poble miskitu, que veu com el Govern nicaragüenc ignora les seves reivindicacions. Aquest fet, probablement, va contribuir a la creació dels partits miskitus que, a partir del 90, van participar activament en diferents eleccions de Nicaragua, pactant amb els liberals o amb els sandinistes.
La llengua
La llengua, com passa amb moltes nacions oprimides, ha estat la base que ha ajudat a mantenir encesa la flama de la identitat. L’Església Morava, que s’implanta a la zona l’any 1849 i que esdevé la religió majoritària entre els miskitus, ha contribuït positivament a evitar l’agressió cultural i la marginació social del poble miskitu. Ha treballat per recuperar el prestigi de la llengua, publicant gramàtiques i diccionaris.
A partir del triomf sandinista del 1979, es pren una mica d’interès per part dels govern de l’Estat pel que fa a la llengua, a la cultura i a les reivindicacions d’autonomia dels miskitus, entre altres pobles indígenes, i es creen les autonomies de la Costa Atlántica.
El 10 de juliol de 1993 el Parlament de Nicaragua aprova una llei sobre "Uso oficial de las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua":
"Artículo 1.- El español es el idioma oficial del estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua serán de uso oficial en las Regiones Autonómicas, en los casos que establezca la presente ley".
L’Estat s’empara, doncs, en una legislació molt ambigua i la realitat és que la llengua miskita, tot i ser oficial a la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, en l’àmbit educatiu queda relegada a l’assignatura de miskitu, però no s’aplica a l’ensenyament reglat. Això vol dir que es fa ensenyament de miskitu però no ensenyament en miskitu. Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha ràdio i televisió en miskitu, però sempre en el format bilingüe (primer en miskitu i després en castellà).
Una de les sorpreses més positives va ser comprovar que hi ha força ús social de la llengua, que es fa servir al mercat, als taxis... en definitiva, al carrer i, sobretot, a les comunitats. Tot i això, hi va haver situacions que per a nosaltres, com a catalanoparlants, eren ben familiars, del tipus "parla’m en espanyol" o "em pots parlar anglès, espanyol, portuguès... però no miskitu". Ens vam poder adonar d’aquesta realitat perquè el nostre guia, recomanat per un català que fa 8 anys que viu ha Bilwi i que té fills "catalanomiskitus", en Jeffry Francisco Urbina Carrillo, d’entrada parlava sempre en miskitu amb la gent.
L’actualitat
Enguany, concretament el mes d’abril, 400 delegats del "Consejo de ancianos de la Moskitia", en representació de més de 300 comunitats miskitas, van declarar la independència de la Nació Comunitària de la Miskitia i van triar com a Wihta Tara (gran jutge) el reverend Héctor Williams, curiosament pastor de l’Església Evangèlica d’Asamblees Cristianes, i no un representant dels moraus, que és l’església majoritària entre els mistikus. Van donar un termini de sis mesos per institucionalitzar la independència però, passat aquest temps, tot i que la tensió continua latent, no s’ha avançat en l’autogovern, encara que 3.000 comunitaris van intentar ocupar, sense èxit, la Casa del Govern Regional. Probablement es produiran noves iniciatives
quan s’acostin les eleccions regionals, al mes de març, i la postura podria ser de boicot a aquestes eleccions. La reivindicació continua viva, com diu l’advocat Oscar Hodgson, assessor del "Consejo de Ancianos". Avui, sorprenentment, els abanderats de la lluita contra el sandinisme dels anys 80-90 són estrets col·laboradors del govern del FSLN. Steadman Fagoth és director de l’Institut de Pesca i Brooklyn Rivera és diputat del FSLN, tota una contradicció amb el seu passat. 
Actualment també existeix un altre conflicte ben viu al territori miskitu: el del tràfic de drogues. Penseu que la costa de l’Atlàntic és lloc de trànsit de les màfies colombianes, que mouen la droga fins als EUA. Hi ha comunitats en què els traficants colombians han aconseguit penetrar amb força i hi va haver una emboscada que va provocar la mort de dos soldats de l’Exèrcit de Nicaragua i la posterior ocupació de dues comunitats per la Policia Nacional i l’Exèrcit, la qual cosa ha fet pujar la tensió, amb manifestacions diàries del grup miskitu Yatama, que governa a RAAN amb el FSLN. Nosaltres, per sort, no ens vam veure involucrats en cap aldarull, tot i que vam viure el clima de tensió. En definitiva, tres dies són pocs per poder-nos fer una composició real del que passa a la Costa Atlàntica i és difícil analitzar i copsar la dimensió real de la reivindicació independentista de la Nació Comunitària de la Moskitia.
El que hem escrit ho hem extret de les informacions facilitades per Marcelo Borge, periodista, teòleg i pastor de l’Església Morava, i d’Avelino Cox, periodista i professor de la Universitat Uraccan, als quals hem d’agrair les seves xerrades i informacions sobre la realitat històrica i actual del poble Miskitu i, sobretot, a Jeffry Francisco Urbina, per haver-nos acompanyat aquests tres dies, haver-nos introduït en aquesta realitat i haver-nos fet de traductor.
La nostra conclusió, relacionada, evidentment, amb la realitat dels Països Catalans, és que el menyspreu cap a una nació o a un poble és una actitud profundament antisocial i mai no es fonamenta en el reconeixement de la història o de les realitats diferenciades, sinó en la ignorància intencionada.
On estan situats?
La majoria de miskitus viuen a l’anomenada Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de la República de Nicaragua i una minoria, uns 40.000, a Hondures, seguint el Riu Coco. Ens és difícil situar exactament els límits del seu territori, d’una extensió aproximada de 45.000km2 i una població de 250.000 habitants, dels quals un 70% són d’origen miskitu.
Identitat i història
Tenen una història ancestral, amb una societat tradicional fortament estructurada, una estructura política clara i una llengua i cultura pròpies. Ja trobem documentació que esmenta els miskitus al segle 4 abans de Crist i provenien dels Tawira, segons informació facilitada pel professor Avelino Cox, que vol dir ‘cabellera llarga’. El nom de Moskitia prové d’un líder anomenat Miskut i miskitu vol dir ‘la gent de Miskut’. Els espanyols hi van prendre contacte l’any 1502 a causa d’una gran tempesta que els va empènyer cap a la desembocadura del riu Coco, lloc que van anomenar a partir d’aleshores "Cabo Gracias a Dios". A partir d’aquest moment es va iniciar un procés, que encara continua, de pèrdua d’identitat i dels valor de col·lectivitat.
Amb accions comercials, enfront dels intents conqueridors i dominadors dels espanyols, van donar suport als pirates, als corsaris i als anglesos, dels quals van dependre com a protectorat, la qual cosa va suposar la introducció de la figura d’un rei miskito, fins que el 28 de gener del 1860 els governs de Nicaragua i de la Gran Bretanya van signar un tractat segons el qual la Moskitia passava a ser part del territori nicaragüenc. Just abans Nicaragua havia aconseguit la independència dels espanyols i expulsar els anglesos i un cop establerta com a estat, l’any 1894 José Santos Zelaya realitza l’ocupació violenta de les terres de la Miskitia per incorporar-les a Nicaragua. Més tard, de 1909 a 1921, Sandino utilitza aquestes terres com a refugi per a la seva organització. En un principi els miskitus li van donar suport, però al final també van tenir enfrontaments. Durant la dictadura dels Somozas, es va fer servir l’estratègia de la política de la suavitat per intentar adormir la gent i que no es rebel·lés contra les agressions a la seva cultura i identitat. Amb el finançament de l’ONU, la dictadura somozista va implantar els anys 60 un programa anomenat "Castellanización de los niños miskitos". Amb la revolta del FSLN el 1961, a la qual en principi van donar suport, es van crear moltes expectatives, però després del triomf les realitats van ser molt diferents al que havien somiat, tot i que el FSLN va ser el primer a reconèixer una autonomia per a les dues regions de l’Atlàntic. La pregunta clau és si els miskitus van percebre la seva presència com a conqueridors o com a revolucionaris. La realitat és que els delegats o rectors de la política del FSLN ignoraven absolutament la realitat d’aquest poble i això va accentuar un allunyament de les politiques oficials, com per exemple les campanyes d’alfabetització, que es van fer únicament en castellà. Segons ens explicaven, dels 80 als 90 la repressió va ser forta, amb desplaçaments i nous assentaments de les comunitats i, fins i tot, en alguns casos, es va emprar la pràctica de la terra cremada, com havia fet a Guatemala el dictador Efraín Ríos Montt. Tot això va provocar que els primers grups de la Contra s’organitzessin en territori miskitu, al riu Coco, fronterer amb Hondures. Al nord, va encapçalar la Contrarevolució l’organització Misura, comandada pel líder miskitu Steadman Fagoth, que va fer aliances amb organitzacions formades per exguàrdies somozistes, i, a la zona sud, frontera amb Costa Rica, hi havia l’organització Misurata, comandada per un altre miskitu, Brooklyn Rivera, que es va aliar amb l’organització de la Contra ARDE, encapçalada pel famós comadante Cero Edén Pastora.
Un cop el FSLN perd el poder, l’any 1990, les coses no canvien gaire per al poble miskitu, que veu com el Govern nicaragüenc ignora les seves reivindicacions. Aquest fet, probablement, va contribuir a la creació dels partits miskitus que, a partir del 90, van participar activament en diferents eleccions de Nicaragua, pactant amb els liberals o amb els sandinistes.
La llengua
La llengua, com passa amb moltes nacions oprimides, ha estat la base que ha ajudat a mantenir encesa la flama de la identitat. L’Església Morava, que s’implanta a la zona l’any 1849 i que esdevé la religió majoritària entre els miskitus, ha contribuït positivament a evitar l’agressió cultural i la marginació social del poble miskitu. Ha treballat per recuperar el prestigi de la llengua, publicant gramàtiques i diccionaris.
A partir del triomf sandinista del 1979, es pren una mica d’interès per part dels govern de l’Estat pel que fa a la llengua, a la cultura i a les reivindicacions d’autonomia dels miskitus, entre altres pobles indígenes, i es creen les autonomies de la Costa Atlántica.
El 10 de juliol de 1993 el Parlament de Nicaragua aprova una llei sobre "Uso oficial de las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua":
"Artículo 1.- El español es el idioma oficial del estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua serán de uso oficial en las Regiones Autonómicas, en los casos que establezca la presente ley".
L’Estat s’empara, doncs, en una legislació molt ambigua i la realitat és que la llengua miskita, tot i ser oficial a la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, en l’àmbit educatiu queda relegada a l’assignatura de miskitu, però no s’aplica a l’ensenyament reglat. Això vol dir que es fa ensenyament de miskitu però no ensenyament en miskitu. Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha ràdio i televisió en miskitu, però sempre en el format bilingüe (primer en miskitu i després en castellà).
Una de les sorpreses més positives va ser comprovar que hi ha força ús social de la llengua, que es fa servir al mercat, als taxis... en definitiva, al carrer i, sobretot, a les comunitats. Tot i això, hi va haver situacions que per a nosaltres, com a catalanoparlants, eren ben familiars, del tipus "parla’m en espanyol" o "em pots parlar anglès, espanyol, portuguès... però no miskitu". Ens vam poder adonar d’aquesta realitat perquè el nostre guia, recomanat per un català que fa 8 anys que viu ha Bilwi i que té fills "catalanomiskitus", en Jeffry Francisco Urbina Carrillo, d’entrada parlava sempre en miskitu amb la gent.
L’actualitat
Enguany, concretament el mes d’abril, 400 delegats del "Consejo de ancianos de la Moskitia", en representació de més de 300 comunitats miskitas, van declarar la independència de la Nació Comunitària de la Miskitia i van triar com a Wihta Tara (gran jutge) el reverend Héctor Williams, curiosament pastor de l’Església Evangèlica d’Asamblees Cristianes, i no un representant dels moraus, que és l’església majoritària entre els mistikus. Van donar un termini de sis mesos per institucionalitzar la independència però, passat aquest temps, tot i que la tensió continua latent, no s’ha avançat en l’autogovern, encara que 3.000 comunitaris van intentar ocupar, sense èxit, la Casa del Govern Regional. Probablement es produiran noves iniciatives
quan s’acostin les eleccions regionals, al mes de març, i la postura podria ser de boicot a aquestes eleccions. La reivindicació continua viva, com diu l’advocat Oscar Hodgson, assessor del "Consejo de Ancianos". Avui, sorprenentment, els abanderats de la lluita contra el sandinisme dels anys 80-90 són estrets col·laboradors del govern del FSLN. Steadman Fagoth és director de l’Institut de Pesca i Brooklyn Rivera és diputat del FSLN, tota una contradicció amb el seu passat. 
Actualment també existeix un altre conflicte ben viu al territori miskitu: el del tràfic de drogues. Penseu que la costa de l’Atlàntic és lloc de trànsit de les màfies colombianes, que mouen la droga fins als EUA. Hi ha comunitats en què els traficants colombians han aconseguit penetrar amb força i hi va haver una emboscada que va provocar la mort de dos soldats de l’Exèrcit de Nicaragua i la posterior ocupació de dues comunitats per la Policia Nacional i l’Exèrcit, la qual cosa ha fet pujar la tensió, amb manifestacions diàries del grup miskitu Yatama, que governa a RAAN amb el FSLN. Nosaltres, per sort, no ens vam veure involucrats en cap aldarull, tot i que vam viure el clima de tensió. En definitiva, tres dies són pocs per poder-nos fer una composició real del que passa a la Costa Atlàntica i és difícil analitzar i copsar la dimensió real de la reivindicació independentista de la Nació Comunitària de la Moskitia.
El que hem escrit ho hem extret de les informacions facilitades per Marcelo Borge, periodista, teòleg i pastor de l’Església Morava, i d’Avelino Cox, periodista i professor de la Universitat Uraccan, als quals hem d’agrair les seves xerrades i informacions sobre la realitat històrica i actual del poble Miskitu i, sobretot, a Jeffry Francisco Urbina, per haver-nos acompanyat aquests tres dies, haver-nos introduït en aquesta realitat i haver-nos fet de traductor.
La nostra conclusió, relacionada, evidentment, amb la realitat dels Països Catalans, és que el menyspreu cap a una nació o a un poble és una actitud profundament antisocial i mai no es fonamenta en el reconeixement de la història o de les realitats diferenciades, sinó en la ignorància intencionada.
divendres, 11 de desembre del 2009
17 - El 13 desembre des de Nicaragua (11-12-09)
Amics, el 13 de desembre del 2009 serà un dia molt important per a molts catalans i, especialment, per als osonencs, ja que tenim l’oportunitat d’expressar, per primera vegada des de la República, la voluntat d’independitzar-nos o no de l’Estat espanyol.
Nosaltres, des de Nicaragua, encara amb passaport espanyol, hem seguit amb molt d’interès totes les notícies sobre les consultes, des del dia de la d’Arenys de Munt fins ara. També tenim l’esperança que a Mallorca se’n pugui tirar endavant alguna, perquè hi ha voluntat i gent que treballa dur perquè es pugui dur a terme. No dubteu que si fóssim aquí votaríem que SÍ. Tant des del cantó vigatà com del mallorquí.
Trobem deplorable l’actitud del PSC i del PPC respecte d’aquest tema. Critiquen la “radicalitat” dels partits nacionalistes catalans, quan són ells els que practiquen el nacionalisme salvatge (només cal fer una ullada a El Mundo, l’ABC, La Razón, El País o El Periódico). En tot cas, qualsevol adjectiu que acompanyi la paraula independentisme és subjectiu, perquè l’independentisme no és més que una opció política, social i cultural. La resta, els afegitons, no són més que intents de desprestigiar una opció que ha perviscut històricament, i per alguna cosa deu ser, als territoris de parla catalana. Ara, tant socialistes com “populars” diuen que la cobertura que en fa TV3, de les consultes sobiranistes, és sobredimensionada. I qui n’hauria d’informar, si no és la televisió pública catalana, d’un fet tan excepcional com important? Que esperen, que en faci la cobertura la CNN, la televisió finesa, la canadenca...? Tenim tot el dret d’estar “sobreinformats” sobre aquest tema, perquè, independentment dels resultats, serà un dia històric i és per això mateix, que tenen por que el poble es desperti i s’expressi amb llibertat. Si no tinguessin por dels resultats tant se’ls en donaria, si es fan consultes o no.
El president de la Generalitat ha fet unes declaracions carregades d’ambigüitat, en la seva línia, en què intenta treure càrrega política a les consultes. Més contundents són el senyor Iceta i el senyor Zaragoza, que diuen clarament que votarien que NO a la consulta perquè creuen que ja no estem a l’alba, sinó a l’ocàs del principi clàssic de les nacionalitats. No n’esperàvem altra cosa, d’aquests dos individus. Segurament són de la corda del senyor Ferran, aquell que parlava de les “crostes”.
La pregunta que també ens fem és per què els partits que donen suport a la consulta no proposen al Parlament mateix fer el referèndum, encara que no sigui vinculant. De què tenen por?
A l’Estat espanyol també estan inquiets, la qual cosa és un consol, perquè vol dir que els amoïna que l’independentisme es pugui quantificar. Les declaracions del president de Govern, Rodríguez Zapatero, diuen que les consultes “objectivament no van enlloc”, mentre la vicepresidenta, Fernández de la Vega, afirma que “les consultes no tenen cap validesa jurídica”. Tranquils, això ja ho sabem, però votarem igual. És curiós, tanmateix, que l’executiu espanyol defensi una posició “clara i nítida a favor del dret de lliure determinació del poble Sahrauí”. Potser és que volen que ens posem tots en vaga de fam o bé trauran una nova llei que els permeti empresonar indiscriminadament els independentistes, com estan fent a Euskal Herria.
Ja n’hi ha prou d’exercir un totalitarisme estatal basat en una Constitució que ni la majoria dels Països Catalans ni d’Euskal Herria accepta. Creiem que la falta de llibertat a la qual ens sotmet l’Estat espanyol des de fa més de tres segles, la pressió, la criminalització, la demagògia i la violència dialèctica s’han d’acabar. Participar activament i voluntàriament en la consulta ens ajudarà a fer un pas més cap a la independència. Tal com diu Joan Solà en l’article “Llibertat, dignitat”, publicat a l’Avui dia 8 de desembre, “deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú”. Pensem que és important llegir-lo perquè reforça d’una manera molt lògica els arguments per defensar la independència.
Nosaltres, curiosament, de dia 13 fins dia 16 marxem a Bilwi, la capital del RAAN (Región Autónoma Atlántico Norte), on intentarem conèixer el moviment independentista de la comunitat miskitia, la seva llengua i la seva cultura. Seran pocs dies i només ens podrem endur una pinzellada del que són els miskitos, però no podíem deixar passar l’oportunitat de conèixer aquest poble tan diferent de la resta de Nicaragua. Perquè us situeu una mica, fa pocs dies una delegació va visitar el Parlament de Catalunya i va haver-hi un gran rebombori perquè es van contractar dos traductors. Encara, després de tants anys de mal anomenada democràcia, s’ha de qüestionar el fet d’emprar el català amb normalitat. N’hi ha que encara es pensen que la normalitat consisteix a parlar en castellà si l’altre t’entén, encara que això suposi trepitjar els drets de tot un poble i donar un exemple nefast a un altre poble, el miskito, que també lluita per l’autonomia i per la normalitat lingüística.
Aneu a votar el 13-D i voteu per la Llibertat i la Dignitat com a poble.
dimarts, 8 de desembre del 2009
16 - Casa nostra és casa vostra - 12-12-09
Ja fa pràcticament 5 mesos que som a Nicaragua. L’estada es va desenvolupant amb tota normalitat i amb les expectatives que havíem previst després d’haver vingut algunes vegades a aquest país, encara que hem hagut d’adaptar-nos a una certa improvisació i mentalització que algun cop ha estat sorprenent.
El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.
Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.
La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.
Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.
Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.
Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.
Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.
A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.
No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.
Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.
Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).
I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:
“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”
El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.
Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.
La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.
Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.
Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.
Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.
Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.
A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.
No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.
Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.
Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).
I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:
“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”
dissabte, 28 de novembre del 2009
15 ASSOMVIC: la nostra valoració -28-11-09
Ens agradaria ser optimistes sobre el futur d’Assomvic, però la manera d’analitzar i interpretar els 12 anys de l’agermanament solidari entre Somoto i Vic ens fa veure el futur bastant fosc. Intentarem donar la nostra opinió i les raons d’aquestes impressions.
Les idees d’en Manuelito Maldonado, el suport d’en Jacint Codina i la voluntat dels grups de persones impulsores de l’agermanament, tant a Somoto com a Vic, tenien com a objectiu crear un model diferent d’agermanament basat en la participació voluntària i no remunerada de la societat civil com a element primordial i impulsor.
Assomvic es fonamenta en dues vies:
Via institucional: basada en convenis definits pels criteris establerts en els plans de desenvolupament econòmic i social del municipi de Somoto. Aquests convenis s’establien independentment dels colors polítics que governessin tant a l’Alcaldia de Somoto com a l’Ajuntament de Vic. Eren quadriennals i els avalava i en feia seguiment el Fons Català de Cooperació. Ara Vic s’ha qüestionat aquesta via.
Via de la societat civil: està orientada a la col·laboració i a la mobilització participativa dels ciutadans en el seguiment dels projectes, però no en la gestió d’aquests projectes. La gestió econòmica queda sempre en mans dels dos ajuntaments. Assomvic mai no ha volgut actuar com una ONG clàssica i per això no ha gestionat recursos econòmics, de manera que s’ha enfortit el treball voluntari de la societat civil i s’ha garantit que la totalitat dels diners destinats als projectes hi anessin a parar íntegrament. La funció d’Assomvic és donar a conèixer un altre món i establir ponts de col·laboració entre les dues ciutats. Avui dia cal reconèixer que aquesta via està pràcticament adormida.
La idea de l’agermanament solidari ha estat sempre impulsar la participació ciutadana en els recursos públics destinats a la cooperació, treballar per la no professionalització de la tasca solidària, per no crear estructures de sous i, per tant, una manera de viure de la solidaritat, tant als països del món occidental com als països receptors de l’ajuda. No creiem que la cooperació hagi d’estar sotmesa a les indicacions o al control excessiu del món occidental sobre els projectes solidaris decidits des de Somoto. Impulsar les institucions municipals volia dir fomentar i enfortir la democràcia. Avui dia creiem que aquests principis s’han trencant.
Existeixen dubtes, reticències, cansaments i desencisos. Tots en som responsables. Molts fets poden haver portat a la situació en què es troba actualment l’agermanament. Potser el problema és que no hem sabut incentivar ni transmetre l’engranatge de les idees inicials.
Tota aquesta situació ens porta a fer-nos una sèrie de reflexions:
- L’etapa en què Marcio Rivas va ser alcalde no hi va haver bona comunicació amb l’Ajuntament de Vic i això, encara que no fos definitiu, segurament va ajudar a refredar la relació entre les dues alcaldies. Semblava que res no podria fer canviar la dinàmica del model d’ajuda establert fins llavors, la qual cosa no va ajudar a crear el caliu necessari per mantenir l’agermanament viu.
- El canvi d’alcalde a l’Ajuntament de Vic i la nova estructura de responsabilitats polítiques, que ha intentat esborrar tot allò que sonava a Jacint Codina, tampoc no hi ha ajudat gaire.
- Les reticències sobre alguns membres d’Assomvic per part d’alguns representants polítics de l’actual govern de Vic també han afectat l’agermanament.
- L’alcalde de Somoto, en el seu viatge a l’Estat espanyol, que es va finançar ell mateix, va intentar establir de nou els ponts de relació institucional, però el resultat és incert.
- La visita de representants de l’Ajuntament de Vic, finançada per la Diputació de Barcelona, ha servit de poc, perquè ens fa la impressió que la decisió de modificar aquest agermanament institucional, perfectament acceptable i legítima, però també discutible ja estava presa abans de marxar de Vic. Per tant, no entenem ben bé per què va servir el viatge.
- Pel que fa a la societat civil de Vic, també hem de reconèixer que té molts punts febles i, d’altra banda, les ONG que configuren el Consell Municipal de Cooperació tampoc no han tingut cap interès a entendre aquest agermanament. Sempre han vist Assomvic com un competidor i com una amenaça als recursos que haguessin volgut per als seus projectes.
- Un altre punt que no ha ajudat Assomvic de Vic ha estat el fet que no hi hagués una renovació de responsables i això provoca, evidentment, un cansament latent. Segurament part de la culpa és nostra per no haver sabut engrescar més gent. El que queda clar, en tot cas, és que cal un canvi de responsables i que la manca de constància dels membres de l’associació implica un perill de continuïtat.
- A Somoto el desencís és evident. La situació social i econòmica del país, i no és cap tòpic, estan sota mínims, i això té un ressò directe en la gestió d’Asomvic. Ara com ara, com diu una alcaldessa de la nova formada del FSLN, “la gent està inactiva, desmotivada i sense il·lusió. Són molts anys de demanar i esperar un canvi, però després de 16 anys de sistema neoliberal es fa difícil tornar a organitzar la societat”. La gent es busca la vida com pot i ens consta que algunes persones de la directiva d’Asomvic a Somoto han rebut ajudes econòmiques per la seva gestió. Això ha perjudicat molt l’entitat. Ara mateix l’únic estímul sembla que és la gestió de Radio Amistad, però la ràdio no es pot concebre sense el marc social que representa Asomvic.
Vivim en un món ple de formalitats i de normes. Entre Vic i Somoto no hi ha cap document signat en què es digui que totes dues ciutats estan agermanades, però els convenis institucionals i la relació de la societat civil avalen sense cap mena de dubte l’agermanament. Aquest aclariment va dirigit a les persones que des de Vic han insinuat que l’agermanament no era legal perquè aquest paper no existia. És cert que sempre hem fugit de les formalitats i hem buscat el compromís social com a element aglutinador.
Hi ha projectes de la societat civil, com ara els agermanament d’escoles, les pràctiques universitàries de la UVIC, la col·laboració de Caixa Manlleu, la col·laboració amb els clubs esportius, botigues esportives i òptiques o el projecte de meteorologia que, entre altres, fan mantenir viva la relació entre les dues ciutats.
Pel que fa a les pràctiques dels alumnes de la UVIC a Somoto, no entenem gaire per què quan tornen perden el contacte amb l’associació i, fins i tot, en molts casos, amb les famílies que els han acollit.
Durant aquests 12 anys la tasca de l’agermanament ha estat positiva, amb alts i baixos per part dels diferents actors que l’han impulsat, però gratificant. Ara, en canvi, s’haurien de buscar noves motivacions i nous actors, tant a Somoto com a Vic, per intentar redefinir l’agermanament. Si no, el futur és preocupant. Uns nous estatuts, amb nous objectius, facilitarien l’entrada de gent nova, activa i solidària a totes dues associacions.
Amb tota seguretat, per nosaltres dos res no ha canviat ni socialment ni econòmicament en la situació entre les dues ciutats. Assomvic, des del començament, es va definir amb quatre conceptes que nosaltres interpretem de la manera següent:
Justícia: creiem en el concepte de justícia que incorpora el reconeixement dels drets socials dels individus. En un món on les desigualtat són tan marcades, ens cal lluitar per canviar el sistema i el model econòmic. Amb el model de la caritat, l’assistencialisme o el clientelisme no s’estableix la justícia social.
Dignitat: creiem en el respecte a les persones, tant individualment com col·lectivament. Per aconseguir la justícia social és important que els homes i dones se sentin dignes, perquè només així podran lluitar per millorar la seva situació.
Llibertat: creiem que els drets dels ciutadans han d’estar protegits per una comunitat civil organitzada. La dignitat ens permet que mitjançant la lluita per la llibertat, entesa com la condició d’aquell que no està subjecte a un poder estrany o a una autoritat arbitrària, aconseguim un equilibri social en què desterrem l’egoisme individual i establim els valors col·lectius com una eina de transformació social.
Revolució: creiem en els canvis totals, radicals. Entenem la revolució com el canvi fonamentat en el poder a favor de la societat civil. Les organitzacions polítiques actuals han establert models econòmics i socials basats en les falses democràcies formals. La nostra llibertat ens empeny cap a una revolta personal i col·lectiva constant per buscar la transformació del món actual i poder lluitar contra la injustícia social mundialment establerta.
Un agermanament hauria de ser un instrument, un gra de sorra, per contribuir a fer un món més just, a fer un canvi social i a educar en les diferències, en la igualtat i en la justícia. La solidaritat de Vic no ha de ser només amb Somoto. Hi ha moltes situacions de desequilibri social accentuat a molts països i per això la implicació de la societat és important, però la cooperació mai no pot ser un projecte personal o d’un partit polític sense estratègia continuada o sense projectes ben gestionats.
No som optimistes, i això segurament és perquè estem cansats. Sense un canvi d’actituds, dels ajuntaments i dels membres de les dues associacions, veiem difícil la continuïtat de l’agermanament. La tasca de l’agermanament hauria de ser voluntària, independent, sense remuneració econòmica i políticament transparent i desinteressada.
La nostra experiència de vida a Nicaragua està sent molt positiva i humanament enriquidora i ens ajuda a entendre millor les diferències i les desigualtats i el fet que el sistema mundial establert manté i perpetua aquestes realitats injustes. Aquesta experiència ens empeny a continuar caminant, però potser per un altre camí.
“ El trabajo voluntario es una escuela creadora de conciencias” - Che Guevara
Les idees d’en Manuelito Maldonado, el suport d’en Jacint Codina i la voluntat dels grups de persones impulsores de l’agermanament, tant a Somoto com a Vic, tenien com a objectiu crear un model diferent d’agermanament basat en la participació voluntària i no remunerada de la societat civil com a element primordial i impulsor.
Assomvic es fonamenta en dues vies:
Via institucional: basada en convenis definits pels criteris establerts en els plans de desenvolupament econòmic i social del municipi de Somoto. Aquests convenis s’establien independentment dels colors polítics que governessin tant a l’Alcaldia de Somoto com a l’Ajuntament de Vic. Eren quadriennals i els avalava i en feia seguiment el Fons Català de Cooperació. Ara Vic s’ha qüestionat aquesta via.
Via de la societat civil: està orientada a la col·laboració i a la mobilització participativa dels ciutadans en el seguiment dels projectes, però no en la gestió d’aquests projectes. La gestió econòmica queda sempre en mans dels dos ajuntaments. Assomvic mai no ha volgut actuar com una ONG clàssica i per això no ha gestionat recursos econòmics, de manera que s’ha enfortit el treball voluntari de la societat civil i s’ha garantit que la totalitat dels diners destinats als projectes hi anessin a parar íntegrament. La funció d’Assomvic és donar a conèixer un altre món i establir ponts de col·laboració entre les dues ciutats. Avui dia cal reconèixer que aquesta via està pràcticament adormida.
La idea de l’agermanament solidari ha estat sempre impulsar la participació ciutadana en els recursos públics destinats a la cooperació, treballar per la no professionalització de la tasca solidària, per no crear estructures de sous i, per tant, una manera de viure de la solidaritat, tant als països del món occidental com als països receptors de l’ajuda. No creiem que la cooperació hagi d’estar sotmesa a les indicacions o al control excessiu del món occidental sobre els projectes solidaris decidits des de Somoto. Impulsar les institucions municipals volia dir fomentar i enfortir la democràcia. Avui dia creiem que aquests principis s’han trencant.
Existeixen dubtes, reticències, cansaments i desencisos. Tots en som responsables. Molts fets poden haver portat a la situació en què es troba actualment l’agermanament. Potser el problema és que no hem sabut incentivar ni transmetre l’engranatge de les idees inicials.
Tota aquesta situació ens porta a fer-nos una sèrie de reflexions:
- L’etapa en què Marcio Rivas va ser alcalde no hi va haver bona comunicació amb l’Ajuntament de Vic i això, encara que no fos definitiu, segurament va ajudar a refredar la relació entre les dues alcaldies. Semblava que res no podria fer canviar la dinàmica del model d’ajuda establert fins llavors, la qual cosa no va ajudar a crear el caliu necessari per mantenir l’agermanament viu.
- El canvi d’alcalde a l’Ajuntament de Vic i la nova estructura de responsabilitats polítiques, que ha intentat esborrar tot allò que sonava a Jacint Codina, tampoc no hi ha ajudat gaire.
- Les reticències sobre alguns membres d’Assomvic per part d’alguns representants polítics de l’actual govern de Vic també han afectat l’agermanament.
- L’alcalde de Somoto, en el seu viatge a l’Estat espanyol, que es va finançar ell mateix, va intentar establir de nou els ponts de relació institucional, però el resultat és incert.
- La visita de representants de l’Ajuntament de Vic, finançada per la Diputació de Barcelona, ha servit de poc, perquè ens fa la impressió que la decisió de modificar aquest agermanament institucional, perfectament acceptable i legítima, però també discutible ja estava presa abans de marxar de Vic. Per tant, no entenem ben bé per què va servir el viatge.
- Pel que fa a la societat civil de Vic, també hem de reconèixer que té molts punts febles i, d’altra banda, les ONG que configuren el Consell Municipal de Cooperació tampoc no han tingut cap interès a entendre aquest agermanament. Sempre han vist Assomvic com un competidor i com una amenaça als recursos que haguessin volgut per als seus projectes.
- Un altre punt que no ha ajudat Assomvic de Vic ha estat el fet que no hi hagués una renovació de responsables i això provoca, evidentment, un cansament latent. Segurament part de la culpa és nostra per no haver sabut engrescar més gent. El que queda clar, en tot cas, és que cal un canvi de responsables i que la manca de constància dels membres de l’associació implica un perill de continuïtat.
- A Somoto el desencís és evident. La situació social i econòmica del país, i no és cap tòpic, estan sota mínims, i això té un ressò directe en la gestió d’Asomvic. Ara com ara, com diu una alcaldessa de la nova formada del FSLN, “la gent està inactiva, desmotivada i sense il·lusió. Són molts anys de demanar i esperar un canvi, però després de 16 anys de sistema neoliberal es fa difícil tornar a organitzar la societat”. La gent es busca la vida com pot i ens consta que algunes persones de la directiva d’Asomvic a Somoto han rebut ajudes econòmiques per la seva gestió. Això ha perjudicat molt l’entitat. Ara mateix l’únic estímul sembla que és la gestió de Radio Amistad, però la ràdio no es pot concebre sense el marc social que representa Asomvic.
Vivim en un món ple de formalitats i de normes. Entre Vic i Somoto no hi ha cap document signat en què es digui que totes dues ciutats estan agermanades, però els convenis institucionals i la relació de la societat civil avalen sense cap mena de dubte l’agermanament. Aquest aclariment va dirigit a les persones que des de Vic han insinuat que l’agermanament no era legal perquè aquest paper no existia. És cert que sempre hem fugit de les formalitats i hem buscat el compromís social com a element aglutinador.
Hi ha projectes de la societat civil, com ara els agermanament d’escoles, les pràctiques universitàries de la UVIC, la col·laboració de Caixa Manlleu, la col·laboració amb els clubs esportius, botigues esportives i òptiques o el projecte de meteorologia que, entre altres, fan mantenir viva la relació entre les dues ciutats.
Pel que fa a les pràctiques dels alumnes de la UVIC a Somoto, no entenem gaire per què quan tornen perden el contacte amb l’associació i, fins i tot, en molts casos, amb les famílies que els han acollit.
Durant aquests 12 anys la tasca de l’agermanament ha estat positiva, amb alts i baixos per part dels diferents actors que l’han impulsat, però gratificant. Ara, en canvi, s’haurien de buscar noves motivacions i nous actors, tant a Somoto com a Vic, per intentar redefinir l’agermanament. Si no, el futur és preocupant. Uns nous estatuts, amb nous objectius, facilitarien l’entrada de gent nova, activa i solidària a totes dues associacions.
Amb tota seguretat, per nosaltres dos res no ha canviat ni socialment ni econòmicament en la situació entre les dues ciutats. Assomvic, des del començament, es va definir amb quatre conceptes que nosaltres interpretem de la manera següent:
Justícia: creiem en el concepte de justícia que incorpora el reconeixement dels drets socials dels individus. En un món on les desigualtat són tan marcades, ens cal lluitar per canviar el sistema i el model econòmic. Amb el model de la caritat, l’assistencialisme o el clientelisme no s’estableix la justícia social.
Dignitat: creiem en el respecte a les persones, tant individualment com col·lectivament. Per aconseguir la justícia social és important que els homes i dones se sentin dignes, perquè només així podran lluitar per millorar la seva situació.
Llibertat: creiem que els drets dels ciutadans han d’estar protegits per una comunitat civil organitzada. La dignitat ens permet que mitjançant la lluita per la llibertat, entesa com la condició d’aquell que no està subjecte a un poder estrany o a una autoritat arbitrària, aconseguim un equilibri social en què desterrem l’egoisme individual i establim els valors col·lectius com una eina de transformació social.
Revolució: creiem en els canvis totals, radicals. Entenem la revolució com el canvi fonamentat en el poder a favor de la societat civil. Les organitzacions polítiques actuals han establert models econòmics i socials basats en les falses democràcies formals. La nostra llibertat ens empeny cap a una revolta personal i col·lectiva constant per buscar la transformació del món actual i poder lluitar contra la injustícia social mundialment establerta.
Un agermanament hauria de ser un instrument, un gra de sorra, per contribuir a fer un món més just, a fer un canvi social i a educar en les diferències, en la igualtat i en la justícia. La solidaritat de Vic no ha de ser només amb Somoto. Hi ha moltes situacions de desequilibri social accentuat a molts països i per això la implicació de la societat és important, però la cooperació mai no pot ser un projecte personal o d’un partit polític sense estratègia continuada o sense projectes ben gestionats.
No som optimistes, i això segurament és perquè estem cansats. Sense un canvi d’actituds, dels ajuntaments i dels membres de les dues associacions, veiem difícil la continuïtat de l’agermanament. La tasca de l’agermanament hauria de ser voluntària, independent, sense remuneració econòmica i políticament transparent i desinteressada.
La nostra experiència de vida a Nicaragua està sent molt positiva i humanament enriquidora i ens ajuda a entendre millor les diferències i les desigualtats i el fet que el sistema mundial establert manté i perpetua aquestes realitats injustes. Aquesta experiència ens empeny a continuar caminant, però potser per un altre camí.
“ El trabajo voluntario es una escuela creadora de conciencias” - Che Guevara
divendres, 20 de novembre del 2009
14 ASSOMVIC: Vivències i records - 19-11-09
Ja fa 12 anys que va començar la feina voluntària, sense més compensació que fer una tasca col·lectiva i en equip conjuntament, d’igual a igual, entre Somoto i Vic i amb vibracions solidàries compartides. Era un bon objectiu i ho continua sent, però la realitat moltes vegades és més complexa que la teoria.Tot el treball d’Assomvic es va definir en quatre conceptes:
Justícia, Dignitat, Llibertat i Revolució
No sabem quanta gent, per mitjà d’Assomvic, ha conegut la realitat Nicaragüenca, ni quantes persones han conviscut amb la realitat social de Somoto i continuen el seu compromís amb la gent d’aquest poble que els va donar acolliment. Des d’Assomvic mai no s’han volgut fiscalitzar aquestes relacions.
Assomvic mai no ha actuat com una agència de viatges, sempre hem intentat que la junta d’Asomvic de Somoto valorés el benefici social que podia comportar el projecte de col·laboració que cada voluntari ha proposat. No hem volgut organitzar brigades de treball, sinó més aviat col·laboracions en diversos àmbits, segons la formació de cada voluntari.
L’estada sempre ha estat amb famílies, la qual cosa ha permès viure més de prop la realitat de Somoto, i el cost, actualment, és de 8 dòlars diaris, que inclouen esmorzar, sopar i llit. Això ens ha portat algun petit problema, perquè no totes les cases tenen les mateixes condicions d’habitabilitat.
Són 12 anys d’estades solidàries, com dèiem a l’editorial d’octubre del 2007, “més de 100 estades solidàries a Somoto, finançades sempre per la persona que viatja, sense ajuda institucional, i amb una aportació professional desinteressada”.
Passat aquest temps ens preguntem què se n’han fet, de tota aquesta gent que va passar per Assomvic.
Per què no continuem aportant temps voluntari a l’associació?
Els va servir d’alguna cosa, la seva convivència amb la gent de Somoto?
Continuen creient en el significat de les quatre paraules que defineixen Assomvic, per lluitar per un món més just?
Quin és el camí que hem de seguir?
On són els Miquels, els Alberts, les Carmes, els Rogelis, les Rosers, els Amadeus, les Immes, els Joans, les Emis, els Manels, les Elenes, els Mons, les Annes, els Jordis, les Antònies... i tantes altres persones que van impulsar en alguns moments Assomvic, així com tota la gent de la Universitat de Vic que ha fet les pràctiques a Somoto?
Durant aquesta llarga estada a Somoto ens hem fet moltes preguntes i intentem valorar com està, actualment, Assomvic, tant a Vic com a Somoto. Ens agradaria entendre millor la situació actual de la nostra entitat. Segurament les il·lusions del començament s’han anat esvaint, en aquests 12 anys. El temps, les obligacions, la feina, els canvis personals i professionals, les noves situacions personals i familiars, etc., són factors que poden haver influït en actual situació d’Assomvic.
També hem notat un cert desànim a l’Asomvic de Somoto, segurament més justificable per la situació econòmica i social del país. De tota manera la falta de dedicació i el cansament d’algunes persones, que es podria explicar pel temps que fa que són a les diferents juntes de l’entitat, fan que aquí l’activitat també sigui mínima. A Somoto tenen molta influència les persones que han presidit Asomvic: en Róger Ramírez, l’Amparo Espinosa, la Melba Luz Aguilera i, ara, en Pedro Ochoa, perquè marquen la pauta de la junta d’una manera molt personal, i això influeix molt a l’hora de proposar els objectius i mirar d’assolir-los.
Segurament quan arribi aquest escrit a alguns amics i amigues els tornaran records i vivències de les seves estades a Somoto. De cap manera voldríem que l’entenguessin com un retret, perquè nosaltres mateixos som els primers que voldríem haver tingut més dedicació personal, sinó més aviat com una crida a ajudar a definir el futur d’ASSOMVIC.
Creiem que els que vam crear la idea inicial i l’hem anat mantenint som els menys indicats per buscar o no la continuïtat a ASSOMVIC.
Un membre d’Assomvic, amb moltes il·lusions però poc actiu, sempre ens diu que l’agermanament no és de ningú i que no es pot morir. Però, com es fa, això?
diumenge, 8 de novembre del 2009
13 - ASSOMVIC: Els valors de l'Agermanament
Fa tres mesos que som a Somoto, el temps passa volant, encara que la realitat i el ritme, a Nicaragua, són més tranquils dels que vivim a Catalunya.
Molts dels que rebeu els nostres escrits, segurament, sabreu què és ASSOMVIC, però altres no. És per això que us volem informar sobre l’entitat.
Els tres propers escrits, doncs, seran sobre ASSOMVIC.
13 Assomvic: els valo
rs de l’agermanament (editorial del butlletí núm.14 d’Assomvic)
14 Assomvic: vivències i records
15 Assomvic: la nostra valoració
Esperem no cansar-vos amb els nostres escrits. Sempre teniu la possibilitat de no llegir-los o esborrar-los. També volem agrair els comentaris que ens feu arribar. Per nosaltres són opinions valuoses que ens ajuden a reflexionar i a poder opinar.
Voldríem informar que, finalment, el llibre sobre la vida de Manuelito Maldonado, escrita per Isaac Fernández de la Villa, ja ha vist la llum. Està bé i és per passar-hi una bona estona coneixent la realitat d’aquest país i les reflexions d’un home que ha lluitat intensament tota la vida per aconseguir el canvi que hauria de fer Nicaragua per tirar endavant.
ELS VALORS DE L’AGERMANAMENT (octubre 2007)
L’any 1997, durant la seva primera visita a Vic, Manuel Maldonado, alcalde de Somoto, ens va fer reflexionar sobre els models de solidaritat existents fins a aquell moment i ens va proposar un camí diferent: un agermanament solidari.
Les seves idees són les que van inspirar el naixement de l’agermanament solidari entre la societat civil de totes dues poblacions. El 1998 va néixer Assomvic (Agermanament solidari Somoto–Vic), gràcies a la iniciativa de Manuel Maldonado i de Jacint Codina, alcaldes de Somoto i Vic, i a l’acció voluntària d’un grup de persones de la societat civil d’ambdues ciutats. Abans, un grup de Vic havia fet una estada solidària a Somoto, que va servir per conèixer la realitat social i humana tant de la ciutat com del país, Nicaragua.
Les bases i els compromisos de l’agermanament són:
- Teixir xarxes de compromís entre persones amb els mateixos drets
- Estimular la feina voluntària de la societat civil, tant d’aquí com d’allà, i la participació no remunerada com a valor imprescindible i exemple d’igualtat
- Clarificar el valor de la solidaritat entesa des del punt de vista de la justícia social, i no com un negoci mercantilista
- Afavorir el coneixement mutu de dues societats amb desenvolupaments humans i econòmics ben diferenciats
- Impulsar, des de les alcaldies o ajuntaments, la participació ciutadana en la gestió i determinació dels projectes, prioritzant els que més ho necessiten
Assomvic sempre ha treballat, i ho continuarà fent, per fer-se un espai propi en el ric i atapeït mosaic solidari i per defensar un model de cooperació no convencional i escrupolosament just i transparent, tant pel que fa a les finalitats com a les accions. El nostre model d’acció solidària es desmarca d’altres models en què la participació de les dues parts o la feina voluntària es deixen de banda. Això vol dir que Assomvic defuig models o conceptes basats en:
- La caritat, la pena o la manipulació de la sensibilitat mitjançant les imatges.
- Grans estructures administratives (ONGs), moltes vegades descompensades, com a úniques valedores i responsables de la solidaritat.
- El repartiment de recursos públics sense implicació ni control municipal.
- La gestió delegada dels recursos municipals sense la participació activa, compromesa i realista dels ajuntaments implicats.
- Projectes solidaris nascuts exclusivament de motivacions personals i individuals, sense diagnosi de necessitat ni de planificació i, sobretot, sense la participació decisòria de la contrapart.
- La feina remunerada, és a dir, la professionalització de la tasca solidària, que acaba creant una estructura de sous i, per tant, una manera de viure, tant als països del món occidental com als països receptors de l’ajuda.
Per tant, la idea de l’agermanament solidari no pot anar mai lligada al finançament de dietes i viatges de cooperació amb recursos de la partida solidària del 0’7% municipal ni al control o tutela excessius del món occidental sobre els projectes, i intenta evitar la suspensió dels agermanaments provocades per canvis polítics en qualsevol de les dues parts.
El 2008 farà 10 anys que va néixer l’agermanament solidari entre Somoto i Vic. En general, podem dir que la tasca ha estat gratificant, amb alts i baixos per part de la societat civil de Vic, però constant per part de la gent de Somoto, compromesa mitjançant els convenis quadriennals entre l’Alcaldia de Somoto i l’Ajuntament de Vic, i amb la supervisió i control del Fons Català de Cooperació.
A dia d’avui, i després del treball d’aquests 10 anys, pensem que hi ha dades de la participació de la societat de Vic que no podem obviar:
- Les persones involucrades en la direcció i gestió de l’entitat de manera voluntària.
- Més de 100 estades solidàries a Somoto, finançades sempre per la persona que viatja, sense ajuda institucional, i amb una aportació professional desinteressada.
- La tasca de la Fundació Trueta com a facilitadora de medicines i material sanitari.
- Els clubs esportius, entitats i botigues de la ciutat, com ara el Club Bàsquet Vic, la Unió Esportiva de Vic, el Remei, el Club Patí Vic o el Club d’Atletisme de Vic, entre altres, que han col·laborat amb la donació de material.
- Les òptiques Comas, Estrada i Suprem, que col·laboren en la graduació d’ulleres per a la gent sense recursos de Somoto.
- Les entitats i empreses que han col·laborat en el projecte de meteorologia.
- La Diputació de Barcelona, sense la qual no s’hagués pogut crear la ràdio d’Asomvic (Radio Amistad).
- El Col·legi Aparelladors, que ha ajudat a construir la casa de l’agermanament a Somoto.
- La Fundació Caixa de Manlleu, que ha aportat material escolar per a les escoles agermanades.
Finalment, voldríem destacar els agermanaments entre les escoles de les dues ciutats, La Guixa amb el Naranjo, el Sagrat Cor amb Hermanos Martínez i Dr. Salarich amb Monseñor de la Selva, que han estret vincles entre els infants de Somoto i de Vic, així com les estades d’universitaris, mitjançant la Universitat de Vic, que en aquests darrers anys ha facilitat què el seus alumnes fessin les pràctiques a Somoto.
Aquestes realitats ens fan ser optimistes sobre el futur de l’agermanament, que continuarà, malgrat les dificultats que el temps i les motivacions, tant polítiques com personals, puguin portar. Busquem la no-dependència, ja que mai no hem volgut gestionar recursos municipals. Per tant, no competim amb les ONGs en la recerca de recursos econòmics, perquè creiem que és feina dels ajuntaments, i no volem ser instrument de cap partit. Per això no acceptarem falses acusacions que puguin perjudicar la tasca social voluntària, independent i sense remuneració econòmica, de l’agermanament. Volem, simplement, col·laborar de manera oberta amb l’Ajuntament.
Aquests són els valors que durant aquests 10 anys hem treballat des d’ASSOMVIC i esperem poder continuar fent-ho durant molt més temps.
Assomvic – Vic, octubre 2007
Molts dels que rebeu els nostres escrits, segurament, sabreu què és ASSOMVIC, però altres no. És per això que us volem informar sobre l’entitat.
Els tres propers escrits, doncs, seran sobre ASSOMVIC.
13 Assomvic: els valo
rs de l’agermanament (editorial del butlletí núm.14 d’Assomvic)14 Assomvic: vivències i records
15 Assomvic: la nostra valoració
Esperem no cansar-vos amb els nostres escrits. Sempre teniu la possibilitat de no llegir-los o esborrar-los. També volem agrair els comentaris que ens feu arribar. Per nosaltres són opinions valuoses que ens ajuden a reflexionar i a poder opinar.
Voldríem informar que, finalment, el llibre sobre la vida de Manuelito Maldonado, escrita per Isaac Fernández de la Villa, ja ha vist la llum. Està bé i és per passar-hi una bona estona coneixent la realitat d’aquest país i les reflexions d’un home que ha lluitat intensament tota la vida per aconseguir el canvi que hauria de fer Nicaragua per tirar endavant.
ELS VALORS DE L’AGERMANAMENT (octubre 2007)
L’any 1997, durant la seva primera visita a Vic, Manuel Maldonado, alcalde de Somoto, ens va fer reflexionar sobre els models de solidaritat existents fins a aquell moment i ens va proposar un camí diferent: un agermanament solidari.
Les seves idees són les que van inspirar el naixement de l’agermanament solidari entre la societat civil de totes dues poblacions. El 1998 va néixer Assomvic (Agermanament solidari Somoto–Vic), gràcies a la iniciativa de Manuel Maldonado i de Jacint Codina, alcaldes de Somoto i Vic, i a l’acció voluntària d’un grup de persones de la societat civil d’ambdues ciutats. Abans, un grup de Vic havia fet una estada solidària a Somoto, que va servir per conèixer la realitat social i humana tant de la ciutat com del país, Nicaragua.
Les bases i els compromisos de l’agermanament són:
- Teixir xarxes de compromís entre persones amb els mateixos drets
- Estimular la feina voluntària de la societat civil, tant d’aquí com d’allà, i la participació no remunerada com a valor imprescindible i exemple d’igualtat
- Clarificar el valor de la solidaritat entesa des del punt de vista de la justícia social, i no com un negoci mercantilista
- Afavorir el coneixement mutu de dues societats amb desenvolupaments humans i econòmics ben diferenciats
- Impulsar, des de les alcaldies o ajuntaments, la participació ciutadana en la gestió i determinació dels projectes, prioritzant els que més ho necessiten
Assomvic sempre ha treballat, i ho continuarà fent, per fer-se un espai propi en el ric i atapeït mosaic solidari i per defensar un model de cooperació no convencional i escrupolosament just i transparent, tant pel que fa a les finalitats com a les accions. El nostre model d’acció solidària es desmarca d’altres models en què la participació de les dues parts o la feina voluntària es deixen de banda. Això vol dir que Assomvic defuig models o conceptes basats en:
- La caritat, la pena o la manipulació de la sensibilitat mitjançant les imatges.
- Grans estructures administratives (ONGs), moltes vegades descompensades, com a úniques valedores i responsables de la solidaritat.
- El repartiment de recursos públics sense implicació ni control municipal.
- La gestió delegada dels recursos municipals sense la participació activa, compromesa i realista dels ajuntaments implicats.
- Projectes solidaris nascuts exclusivament de motivacions personals i individuals, sense diagnosi de necessitat ni de planificació i, sobretot, sense la participació decisòria de la contrapart.
- La feina remunerada, és a dir, la professionalització de la tasca solidària, que acaba creant una estructura de sous i, per tant, una manera de viure, tant als països del món occidental com als països receptors de l’ajuda.
Per tant, la idea de l’agermanament solidari no pot anar mai lligada al finançament de dietes i viatges de cooperació amb recursos de la partida solidària del 0’7% municipal ni al control o tutela excessius del món occidental sobre els projectes, i intenta evitar la suspensió dels agermanaments provocades per canvis polítics en qualsevol de les dues parts.
El 2008 farà 10 anys que va néixer l’agermanament solidari entre Somoto i Vic. En general, podem dir que la tasca ha estat gratificant, amb alts i baixos per part de la societat civil de Vic, però constant per part de la gent de Somoto, compromesa mitjançant els convenis quadriennals entre l’Alcaldia de Somoto i l’Ajuntament de Vic, i amb la supervisió i control del Fons Català de Cooperació.
A dia d’avui, i després del treball d’aquests 10 anys, pensem que hi ha dades de la participació de la societat de Vic que no podem obviar:
- Les persones involucrades en la direcció i gestió de l’entitat de manera voluntària.
- Més de 100 estades solidàries a Somoto, finançades sempre per la persona que viatja, sense ajuda institucional, i amb una aportació professional desinteressada.
- La tasca de la Fundació Trueta com a facilitadora de medicines i material sanitari.
- Els clubs esportius, entitats i botigues de la ciutat, com ara el Club Bàsquet Vic, la Unió Esportiva de Vic, el Remei, el Club Patí Vic o el Club d’Atletisme de Vic, entre altres, que han col·laborat amb la donació de material.
- Les òptiques Comas, Estrada i Suprem, que col·laboren en la graduació d’ulleres per a la gent sense recursos de Somoto.
- Les entitats i empreses que han col·laborat en el projecte de meteorologia.
- La Diputació de Barcelona, sense la qual no s’hagués pogut crear la ràdio d’Asomvic (Radio Amistad).
- El Col·legi Aparelladors, que ha ajudat a construir la casa de l’agermanament a Somoto.
- La Fundació Caixa de Manlleu, que ha aportat material escolar per a les escoles agermanades.
Finalment, voldríem destacar els agermanaments entre les escoles de les dues ciutats, La Guixa amb el Naranjo, el Sagrat Cor amb Hermanos Martínez i Dr. Salarich amb Monseñor de la Selva, que han estret vincles entre els infants de Somoto i de Vic, així com les estades d’universitaris, mitjançant la Universitat de Vic, que en aquests darrers anys ha facilitat què el seus alumnes fessin les pràctiques a Somoto.
Aquestes realitats ens fan ser optimistes sobre el futur de l’agermanament, que continuarà, malgrat les dificultats que el temps i les motivacions, tant polítiques com personals, puguin portar. Busquem la no-dependència, ja que mai no hem volgut gestionar recursos municipals. Per tant, no competim amb les ONGs en la recerca de recursos econòmics, perquè creiem que és feina dels ajuntaments, i no volem ser instrument de cap partit. Per això no acceptarem falses acusacions que puguin perjudicar la tasca social voluntària, independent i sense remuneració econòmica, de l’agermanament. Volem, simplement, col·laborar de manera oberta amb l’Ajuntament.
Aquests són els valors que durant aquests 10 anys hem treballat des d’ASSOMVIC i esperem poder continuar fent-ho durant molt més temps.
Assomvic – Vic, octubre 2007
divendres, 30 d’octubre del 2009
12 Escola Iguaje - 29-10-09
Són les 8 del matí del dimarts 27 d’octubre. Anem cap a l’escola rural d’Iguaje. És una escola de les anomenades “multigrado”, és a dir, amb alumnes de 1r grau fins a 5è i d’entre 5 i 12 anys en una mateixa aula i amb una sola professora, l’Aneida Patricia Merlos. Els camins són de terra i grava. La sequedat del terreny fa aixecar una gran polseguera. El cel presenta núvols amenaçadors, a veure si hi ha sort i plou.
La professora comença la seva jornada a les 6 i quart del matí, encara que les classes comencen a les 8. Com que ve de Somoto, s’ha de llevar d’hora per agafar el camió que la porta fins a Iguaje, on arriba a les 7 i 30 mitja. Una hora i quart cada dia per arribar a la feina. Treballa fins a la una del migdia, però fins a les 4 no torna a passar el camió que la duu a Somoto. Arriba a casa a quarts de sis de la tarda. Nosaltres, amb el vehicle, hi hem arribat amb mig hora. El sou és de 3.200 Córbobas, equivalent a 115 euros al mes.
La professora comença la seva jornada a les 6 i quart del matí, encara que les classes comencen a les 8. Com que ve de Somoto, s’ha de llevar d’hora per agafar el camió que la porta fins a Iguaje, on arriba a les 7 i 30 mitja. Una hora i quart cada dia per arribar a la feina. Treballa fins a la una del migdia, però fins a les 4 no torna a passar el camió que la duu a Somoto. Arriba a casa a quarts de sis de la tarda. Nosaltres, amb el vehicle, hi hem arribat amb mig hora. El sou és de 3.200 Córbobas, equivalent a 115 euros al mes.
Aquesta escola acull 26 nens de dues comunitats, Iguaje (110 habitants) i El Cairo (197 habitants). Els alumnes d’El Cairo arriben a peu, ja que no hi ha transport públic, a la seva comunitat, i el recorregut el fan entre mitja hora i tres quarts. A l’aula també hi ha un parell de gossos mig adormits que esperen l’hora del berenar per esgarrapar els granets d’arròs que van per terra.
Durant els mes d’octubre hem donat suport a tres professores de l’Escola Especial, la Melyin, la Nidia i la Ninoska. Fan seguiment dels casos de nens amb dificultats ben diverses (sords, muts, cecs, nens amb problemes d’aprenentatge, etc.). Això ens ha permès conèixer la vida a les comunitats i l’estructura educativa rural de Nicaragua.
Durant tres hores hem intentat compartir experiències amb els nens i mentre les professores treballaven en els casos específics, nosaltres col·laboràvem amb la mestra fent exercicis i jocs amb els nens.
Aquesta escola està ben aïllada. El paisatge és àrid i silenciós i la lentitud del temps fa sensació de tranquil·litat total, potser un xic massa i tot. Pel camí que passa davant de l’escola el trànsit és escàs: un ramat de vaques, una camioneta, tres homes a peu amb un caminar suau, amb capell o gorra, un home a cavall, dos gossos, papallones grogues, una família que va a buscar aigua al pou que hi ha devora l’escola, un bou sol, una dona amb paraigua per protegir-se del sol i un home amb moto.
A les deu del matí, dues nenes i un nen van al pou a netejar els plats i gots. El nen roda la bomba per fer sortir l’aigua i les nenes netegen. Això ja és una prova dels rols que jugaran en la vida adulta. Un cop els “trastes” són nets, els alumnes fan un petit àpat amb aliment que els proporciona alguna institució o el Govern. Se’n cuiden de cuinar per torns les mares dels alumnes. Els solen donar una tortilla de blat de moro, un grapat d’arròs i un got d’atol (una mena de brou espès fet de blat de moro). Després al pati a menjar. L’escat d’alegria i el seu somriure et fan despertar dels moments de decaïment i d’una certa impotència. Els gossos estan a l’aguait per veure què podran “pescar”.
La calor és intensa però ells juguen i corren amb ganes i despreocupació. Passats 45 minuts, de nou a classe i a la rutina de cada dia. La voluntat de la mestra és admirable perquè us podeu imaginar que atendre tants grups a l’hora és una vertadera odissea.
Tornem cap a Somoto per arribar abans de les 12 del migdia. Pel camí hem conegut un ocell que anomenen “alma de perro”, que corre molt de pressa però que no pot volar. Després de cada visita a questes escoles les preguntes sempre són les mateixes. Quina vida els espera quan siguin adults?
Per cert, els núvols finalment no han deixat anar ni una gota. Què hi farem, haurem d’anotar un dia mes de sequera en el mes d’octubre, el que teòricament és més plujós a Nicaragua.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
11 "Canasta basica" a Nicaragua - (24-10-09)
La “canasta bàsica” és la referència econòmica sobre el que una família formada per dos adults i quatre nens necessita per subsistir durant un mes a Nicaragua.
L’Instituto Nacional de Información de Desarrollo, INIDE, és la institució nicaragüenca que elabora cada mes la "canasta básica". El mes de setembre d’enguany, el valor en córdobas és de 8.328,6 (298 €, si tenim en compte que un euro són 28 córdobas).
Podeu consultar en el quadre de l’annex 1 la relació dels 53 productes que es consideren bàsics i les quantitats necessàries que n’hauria de consumir cada família per mantenir unes condicions alimentàries i higièniques acceptables.
Aquest quadre es divideix en tres apartats: productes alimentaris, que representen un 60% del total de la “canasta bàsica”; productes per a la llar, que representen un 30%, i peces de vestir, que representen un 10% del total.
Més avall també reproduïm el quadre de salaris mínims establerts. La primera conclusió que se n’extreu, si comparem els dos quadres, és que la quantitat de córdobas necessària per viure d’acord amb els salaris mínims és pràcticament inaccessible per a la majoria de famílies nicaragüenques. Aquestes referències són per a les zones urbanes, on el nivell de treball, que vol dir un sou més o menys estable, és més gran, tot i que insuficient. Però en les comunitats rurals és totalment impossible tenir uns ingressos estables per poder arribar als nivells econòmics mínims que permetin viure amb una nutrició i higiene acceptables. Cal tenir en compte que un 47,9% de la població nicaragüenca viu al llindar de la pobresa, amb menys de 2 dòlars al dia
Aquest últim mes hem estat en contacte amb la majoria de comunitats rurals del municipi de Somoto i us podem assegurar que les necessitats alimentàries són prioritàries i urgents, ja que la segona collita (a Nicaragua se’n fan dues cada any) no ha existit a causa de la sequera.
La solució per a molts pagesos és anar a treballar a El Salvador o a Costa Rica per uns mesos i després esperar que l’any que ve, cap al juliol de 2010, les collites siguin millors que enguany. Cal tenir en compte que sense aigua no poden sembrar, ja que no hi ha infraestructures de regadiu. Per nosaltres això és una realitat impactant. Si la vida del camperol a Catalunya és complicada i variable, aquí ho tenen molt pitjor, perquè absolutament tot queda en mans de la climatologia i el canvi climàtic no hi ajuda en absolut. Com diu Manu Chao a la cançó El clandestino “El hambre llega y el hombre se va". És a dir, si les coses no canvien, només els queda el camí de la migració, amb papers o sense.
El Govern sandinista de Nicaragua té alguns programes de producció alimentària, com "Hambre cero", que intenta pal·liar la situació. En una altra ocasió parlarem més a fons d’aquests programes i de quins àmbits abracen.
Una segona conclusió, és que la pobresa enguany augmentarà significativament. A Guatemala, per exemple, el Congrés ja ha decretat l’estat de calamitat per “hambruna”. Penseu que Somoto, a més, està situat en un dels departaments més secs i pobres de Nicaragua. Per tal que tingueu una perspectiva de la realitat, des de finals de setembre i el mes d’octubre, un període teòricament dels més plujosos de l’any, només ha plogut 6 dies amb unes quantitats insignificants (el dia 26 de setembre, uns 9 litres; el dia 28 de setembre, uns 3 litres; el dia 6 d’octubre, uns 3 litres; el dia 9 d’octubre, uns 7 litres; el dia 19 d’octubre, uns 4 litres, i el dia 22 d’octubre, uns 6 litres per m2). Aquests controls els podem fer gràcies a un dels pluviòmetres que en Manel Dot va facilitar a Asomvic. Cal dir que cada dia estem més sensibilitzats amb la problemàtica de l’aigua perquè vegem les conseqüències directes que té en la població.
Tornant a la “canasta bàsica” i perquè pugueu tenir la referència del es pot guanyar a Nicaragua si es té la sort de tenir una feina estable, els salaris mínims segons acords ministerials de l’any 2008 són:
Es la retribución mínima que el patrono debe pagar al empleado por su trabajo. Pretende garantizar al trabajador un ingreso tal que le permita cubrir sus propias necesidades básicas y las de su familia.
A l’Estat espanyol, el 2009, el salari mínim és de 20,80 €/dia, 624 €/mes i 8.736 €/any (14 pagues anuals).
Comparació dels sous mínims entre l’Estat espanyol i Nicaragua
Estat espanyol
20,80 €/dia
624€/mes
Nicaragua
2,21€/dia 62Córdobas
64,32€/mes 1.801Córdobas
La diferència és evident, però no podem interpretar aquests quadres de manera demagògica, perquè s’ha de tenir en compte que el nivell de vida i, per tant, de preus, és molt diferent en cada país. Així i tot, és totalment injust que les diferències en el nivell de vida i de comoditats siguin tan abismals. Les diferències respecte al nostre món, ja ho veieu, són tan grans que ens poden ajudar a entendre millor les raons que obliguen tanta gent a sortir del seu país per intentar solucionar la seva precària situació econòmica.
Després de tots els viatges que hem fet a Nicaragua i a altres països d'Amèrica Central, sempre se’ns plantegen moltes preguntes, algunes obligades i reiterades. Per què hem tingut la sort de néixer on hem nascut? La solidaritat i la justícia social, no haurien d’implicar forçosament una transformació econòmica i social? Per què el model econòmic mundial en lloc d’intentar llimar aquestes diferències ajuda a perpetuar-les?
És urgent trobar un nou model i replantejar-nos la solidaritat i el compromís social. Sembla que l’única preocupació del nostre món sigui garantir el que anomenem "democràcia" en aquests països, encara que com diu el nostre amic Manuelito "no puede haber democracia donde haya hambre. El modelo democrático actual es un engaño".
L’Instituto Nacional de Información de Desarrollo, INIDE, és la institució nicaragüenca que elabora cada mes la "canasta básica". El mes de setembre d’enguany, el valor en córdobas és de 8.328,6 (298 €, si tenim en compte que un euro són 28 córdobas).
Podeu consultar en el quadre de l’annex 1 la relació dels 53 productes que es consideren bàsics i les quantitats necessàries que n’hauria de consumir cada família per mantenir unes condicions alimentàries i higièniques acceptables.
Aquest quadre es divideix en tres apartats: productes alimentaris, que representen un 60% del total de la “canasta bàsica”; productes per a la llar, que representen un 30%, i peces de vestir, que representen un 10% del total.
Més avall també reproduïm el quadre de salaris mínims establerts. La primera conclusió que se n’extreu, si comparem els dos quadres, és que la quantitat de córdobas necessària per viure d’acord amb els salaris mínims és pràcticament inaccessible per a la majoria de famílies nicaragüenques. Aquestes referències són per a les zones urbanes, on el nivell de treball, que vol dir un sou més o menys estable, és més gran, tot i que insuficient. Però en les comunitats rurals és totalment impossible tenir uns ingressos estables per poder arribar als nivells econòmics mínims que permetin viure amb una nutrició i higiene acceptables. Cal tenir en compte que un 47,9% de la població nicaragüenca viu al llindar de la pobresa, amb menys de 2 dòlars al dia
Aquest últim mes hem estat en contacte amb la majoria de comunitats rurals del municipi de Somoto i us podem assegurar que les necessitats alimentàries són prioritàries i urgents, ja que la segona collita (a Nicaragua se’n fan dues cada any) no ha existit a causa de la sequera.
La solució per a molts pagesos és anar a treballar a El Salvador o a Costa Rica per uns mesos i després esperar que l’any que ve, cap al juliol de 2010, les collites siguin millors que enguany. Cal tenir en compte que sense aigua no poden sembrar, ja que no hi ha infraestructures de regadiu. Per nosaltres això és una realitat impactant. Si la vida del camperol a Catalunya és complicada i variable, aquí ho tenen molt pitjor, perquè absolutament tot queda en mans de la climatologia i el canvi climàtic no hi ajuda en absolut. Com diu Manu Chao a la cançó El clandestino “El hambre llega y el hombre se va". És a dir, si les coses no canvien, només els queda el camí de la migració, amb papers o sense.
El Govern sandinista de Nicaragua té alguns programes de producció alimentària, com "Hambre cero", que intenta pal·liar la situació. En una altra ocasió parlarem més a fons d’aquests programes i de quins àmbits abracen.
Una segona conclusió, és que la pobresa enguany augmentarà significativament. A Guatemala, per exemple, el Congrés ja ha decretat l’estat de calamitat per “hambruna”. Penseu que Somoto, a més, està situat en un dels departaments més secs i pobres de Nicaragua. Per tal que tingueu una perspectiva de la realitat, des de finals de setembre i el mes d’octubre, un període teòricament dels més plujosos de l’any, només ha plogut 6 dies amb unes quantitats insignificants (el dia 26 de setembre, uns 9 litres; el dia 28 de setembre, uns 3 litres; el dia 6 d’octubre, uns 3 litres; el dia 9 d’octubre, uns 7 litres; el dia 19 d’octubre, uns 4 litres, i el dia 22 d’octubre, uns 6 litres per m2). Aquests controls els podem fer gràcies a un dels pluviòmetres que en Manel Dot va facilitar a Asomvic. Cal dir que cada dia estem més sensibilitzats amb la problemàtica de l’aigua perquè vegem les conseqüències directes que té en la població.
Tornant a la “canasta bàsica” i perquè pugueu tenir la referència del es pot guanyar a Nicaragua si es té la sort de tenir una feina estable, els salaris mínims segons acords ministerials de l’any 2008 són:
Es la retribución mínima que el patrono debe pagar al empleado por su trabajo. Pretende garantizar al trabajador un ingreso tal que le permita cubrir sus propias necesidades básicas y las de su familia.
A l’Estat espanyol, el 2009, el salari mínim és de 20,80 €/dia, 624 €/mes i 8.736 €/any (14 pagues anuals).
Comparació dels sous mínims entre l’Estat espanyol i Nicaragua
Estat espanyol
20,80 €/dia
624€/mes
Nicaragua
2,21€/dia 62Córdobas
64,32€/mes 1.801Córdobas
La diferència és evident, però no podem interpretar aquests quadres de manera demagògica, perquè s’ha de tenir en compte que el nivell de vida i, per tant, de preus, és molt diferent en cada país. Així i tot, és totalment injust que les diferències en el nivell de vida i de comoditats siguin tan abismals. Les diferències respecte al nostre món, ja ho veieu, són tan grans que ens poden ajudar a entendre millor les raons que obliguen tanta gent a sortir del seu país per intentar solucionar la seva precària situació econòmica.
Després de tots els viatges que hem fet a Nicaragua i a altres països d'Amèrica Central, sempre se’ns plantegen moltes preguntes, algunes obligades i reiterades. Per què hem tingut la sort de néixer on hem nascut? La solidaritat i la justícia social, no haurien d’implicar forçosament una transformació econòmica i social? Per què el model econòmic mundial en lloc d’intentar llimar aquestes diferències ajuda a perpetuar-les?
És urgent trobar un nou model i replantejar-nos la solidaritat i el compromís social. Sembla que l’única preocupació del nostre món sigui garantir el que anomenem "democràcia" en aquests països, encara que com diu el nostre amic Manuelito "no puede haber democracia donde haya hambre. El modelo democrático actual es un engaño".
diumenge, 11 d’octubre del 2009
10 Realitats caminades - 11-10-09
Per tal de mantenir una certa activitat física, i seguint el model occidental, sortim dos dies a la setmana a caminar.Tenim un bon guia, en Mauricio Cajina, i els propers dies s’hi incorporà l’Ericarmen Moncada, amb la qual cosa ja farem un grup de 4. Ens llevem entre les 5 i 2/4 de 6 del matí per començar a caminar a les 6. És sorprenent, l’activitat que a aquestes hores hi ha, i és molt interessant esbrinar, mentre caminem, què fa la gent, perquè ens permet descobrir una altra manera de viure, una realitat totalment diferent de la que coneixem.
El paisatge rural presenta una vegetació irregular, tot i que en aquesta època de l’any hauria de ser exuberant, perquè és època de pluges. Les pluges, però, de moment no arriben i el paisatge reflecteix la sequedat de la terra. Així i tot hi ha alguns trams amb arbres que ajuden a evitar la intensa calor. Sortim d’hora perquè aquí el sol cou de valent. Les caminades són d’unes dues hores, encara que l’última, sense voler (ens vam despistar una mica!), va ser de 4 hores.
Trobem gent que ens saluda però que ens mira amb sorpresa. Els camperols caminen hores per força, per anar a fer algun “mandado” a Somoto o, en el cas dels infants, per anar a escola. Nosaltres, en canvi, ho fem, com diuen ells, per “hacer fisico”, és a dir, per gust! A aquestes hores caminar per aquests camins és molt agradable. A diferència de la tarda, quan es comença a fer fosc, hora en què la gent de les comunitats rurals que treballa a Somoto torna cap a casa, al matí no hi ha perill, no hi ha cap mena de sensació d’inseguretat. Al contrari, l’ambient és fresquet i l’activitat rural, intensa.
Trobem molts nens i nenes que es lleven a les 5 per anar a buscar aigua i llenya i, després, entre les 7 i les 8, van a escola. Ens preguntem si algun nen de Vic ho podria entendre, tot això. Els contrastos, en aquest sentit, són molt marcats.
A més de nens i camperols solem trobar molts ases carregats de llenya, d’una rassa autòctona de Somoto que es diu Roma, que van a la ciutat per vendre-la. Per desgràcia encara hi ha poca gent que es pugui permetre tenir una cuina de gas i això vol dir que el “despale” (desforestació) avança. Cada tronc val 5 córdobas i una família en consumeix, aproximadament, 5 de mitjana cada dia. Cada bombona de gas val 250 córdobas, i dura aproximadament 1 mes, perquè el frijol necessita moltes hores de cocció i se’n bullen pràcticament cada dia per fer el gallopinto.
La majoria de gent que camina cap a la ciutat va a fer-hi alguna gestió o a vendre-hi algun producte (moltes dones caminen amb el “yagual” al cap). En algunes comunitats hi ha transport públic, un camió que anomenen “buseta”, però pujar-hi sol ser una vertadera odissea. Penseu que no hi cap ni una agulla i que la gent s’hi col·loca així com pot fins que ja és impossible encabir-hi ningú més. Les comunitats més properes estan a 1 hora de distància, altres a 3 hores del nucli urbà caminant i algunes a més de 4 hores amb la “buseta”.
Tampoc no podem oblidar les dones que renten roba a les “quebradas”, (rieres), ja que no hi ha aigua a les cases. Per rentar-se ells mateixos també van a la riera o al riu Coco, on podem trobar famílies senceres que es fan ben netes amb aigua i sabó.
Totes aquestes imatges, entre altres, són les nostres companyes de caminades i ens ajuden a conèixer millor aquest municipi agermanat amb Vic i la seva gent.
Us mostrem algunes fotos per tal que us en pugueu fer una petita idea.
dimarts, 29 de setembre del 2009
9 Manuelito Maldonado - 29-09-09
Manuel Maldonado, sabater, activista en la lluita per enderrocar
Té una inquietud infinita pel que passa a la resta del món i és un lector incansable. No demana mai res de material, però els que el coneixem sabem que qualsevol llibre que li permeti continuar la seva formació humana el fa feliç.
Avui dia pateix les limitacions que li provoca la seva malaltia, perquè necessita estar connectat a una màquina d’oxigen una sèrie d’hores al dia, però la seva vitalitat i les seves idees segueixen estant en contínua efervescència.
Ell es defineix com a Sandinista i del FSLN, però per damunt de la política, diu, hi 
ha el fet de combatre les injustícies. Mai ningú no podrà dir-li que s’ha apropiat de res que no fos seu i no s’ha enriquit econòmicament durant el temps que ha format part de la política activa. Per exemple, si li preguntes pels polítics actuals és prudent i només el preocupa el fet que el poder no els corrompi ni s’oblidin d’on vénen ni quina és la seva funció.
Diu, “Las cosas y actuaciones dañinas han de ser criticadas para que se rectifiquen y se hagan mejor”.
“Para ser un buen revolucionario hay que tener un alto grado de conciencia, disciplina y moralidad.”
El considerem un gran amic. Moltes vegades ens ha acollit i ens ha deixat compartir casa seva i els deliciosos àpats de la família, tot i les limitacions econòmiques, i, sobretot, mai no ens ha fet sentir estrangers i ens ha ajudat sempre a comprendre les diferents realitats nicaragüenques. Cada xerrada amb en Manuelito ens fa créixer com a persones. No hi ha dia que parlem amb ell que no digui o faci alguna cosa que ens fa reflexionar.
Un company andalús que fa uns quatre anys que viu a Somoto, l’Isaac Fernández de
Avancem algun fragment del llibre que sortirà el mes que ve i que recomanem a tothom.
“Muchos fueron a la lucha revolucionaria por conciencia. No por egoísmo personal, sino por la necesidad imperante de cambiar la situación de los demás vecinos, tremendamente empobrecidos… Dejaron hijos y esposas para luchar por un ideal que había que llevar a la realidad. Sin rencores ni odios, sólo en busca de justicia y libertad... Esta realidad aún existe. La lucha continúa, pero a otros niveles.”
“Había que ser un hombre diferente. La revolución fomenta la honestidad y el respeto hacia los compañeros. En tu Yo interno vas cambiando, buscas cómo comportarte diferente y te vuelves diferente a los demás. Desde esa nueva posición
interna y personal, puedes observar en otros que aún tienen tus mismos comportamientos de antes, entonces ves aquellos movimientos que tú hacías antes de cambiar… Y es asombroso lo errado de muchos de esos movimientos: Es como ver actuar a un borracho estando sobrio; borracho que tambaleándose y balbuceando, se cree andar y hablar correctamente. Lo triste es que así seguimos, tambaleándonos, la mayoría de los seres humanos hoy día, sin importar su país o creencia política.”
“Hoy en día se han perdido las normas que forjaron las bases de la lucha. Lo urgente y más importante es retomar el trato con las personas, que se ha deteriorado mucho por las aspiraciones personales y el abandono de la concienciación en la juventud, la cual ha quedado como campo fértil para que el sistema capitalista opresor siembre en ella sus semillas de egoísmo. 
Se debería volver a instruir a la gente desde abajo, en la conveniencia de normas éticas y morales, para erradicar la corrupción que ha entrado en la sociedad. La corrupción no era permitida en los orígenes del Frente Sandinista. Si se robaron bancos, nunca fue por egoísmo, sino para luchar por la igualdad de aquellos que padecían la opresión del sistema.”
Perquè els que no el coneixeu us pugueu acostar una mica al pensament d’aquest home, reproduïm una entrevista que vàrem publicar al butlletí d’Assomvic fa més o menys 3 anys.
Nosaltres, durant aquests mesos, continuarem gaudint de les seves idees, de la seva conversa i dels seus acudits i anècdotes, però també dels “cafecitos” i plats de la seva entranyable companya, l’Esperanza Alfaro, un reflex de l’hospitalitat nicaragüenca.
divendres, 18 de setembre del 2009
8 - REALITATS:MISÈRIA I SOMRIURE - 18-09-09
En Pedro, de 12 anys, en Tomás, de 9, la Loreli, de 5, i la Milagros, de 3, són nens amb l’expressió alegre i un somriure net i contagiós.
Viuen en un entorn familiar de dificultats extremes, per no dir de pobresa i desestructuració totals. La seva mare, la Gloria, no se sap de què treballa, encara que es diu que fa l’ofici més antic del món, i la seva tieta, la Luisa, que també viu amb ells, és discapacitada psíquica. La figura paterna, desapareguda, “no existe”. Aquesta és la seva vida quotidiana. Descalços, amb roba reutilitzada, no gaire nets i cercant-se la vida pel carrer.
Quin futur els espera, a aquests quatre nens de Somoto?
Deia el subcomandante Marcos “Qué hay más miserable que nazcas y mueras y que nadie te conozca”.
A Nicaragua l’escolarització és gratuïta i obligatòria. Després dels 16 anys de desgoverns neoliberals, ara el govern sandinista, amb tots els defectes, tics i formes de comportar-se heretats dels anteriors governs, intenta, però, canviar algunes coses, entre les quals hi ha el model
educatiu, tot i que la situació econòmica ho dificulta.
Així i tot les contradiccions són evidents: uniforme, camisa blanca i faldilla o pantalons blau fosc, encara que en alguns casos es tolera l’assistència sense anar uniformats, però han d’anar nets i ben vestits. En tot cas, però, tots aquells alumnes que assisteixen a classe sense uniforme o sabates se senten diferents, saben que hi ha alguna cosa que els allunya de la resta, com intenta explicar en Pedro.
Aquests nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros, no van pràcticament mai a l’escola i si algun dia hi van, gairebé sempre és perquè s’hi fa alguna activitat en què els donaran menjar o material. Van a l’anomenada Escuela Especial, perquè tenen un nivell formatiu baix, un entorn conflictiu i unes mancances evidents provocades per tot això que hem dit i perquè no tenen una continuïtat a l’hora de seguir les classes. Intentem estimular-los al màxim perquè vagin a l’escola, però no és gens fàcil.
Quin model social hem construït, entre tots: ideologies polítiques, religioses, humanes i socials?
Quants grans de sorra caldrà aportar per poder capgirar les estructures mundials establertes?
No hi ha dubte que la cooperació i la solidaritat són una necessitat, però cal tenir en compte que fins que els països desenvolupats no prenguin mesures polítiques vertaderament compromeses per acabar amb la situació dels països anomenats “en vies de desenvolupament” o per enfortir-ne l’economia no podran tirar endavant.
En Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros són els nostres veïns. Intentarem donar-los suport però la realitat és que nosaltres marxarem i ells hauran de continuar la seva vida en un país on les dificultats tant econòmiques com socials són una constant. De casos com aquest Somoto, Nicaragua i el món en són plens.
En Pedro, el més gran, és el que té una expressió més seriosa i els ulls més tristos, segurament perquè ja comença a ser conscient de la realitat que l’envolta.
Ara, passats 30 anys de la revolució sandinista, ens preguntem què faran en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros quan siguin grans.
On són els ideals de canvi revolucionari dins del model econòmic i democràtic mundial?
La realitat és que avui se’ns diu que les guerres de guerrilla i la lluita armada no permeten la transformació social mundial, però la manera de fer política actual, tampoc.
La misèria augmenta, la delinqüència i les desigualtat, també. Què hem de fer?
Només ens queda el somriure dels nens, com a esperança d’un món més just?
És molt desesperant.
Viuen en un entorn familiar de dificultats extremes, per no dir de pobresa i desestructuració totals. La seva mare, la Gloria, no se sap de què treballa, encara que es diu que fa l’ofici més antic del món, i la seva tieta, la Luisa, que també viu amb ells, és discapacitada psíquica. La figura paterna, desapareguda, “no existe”. Aquesta és la seva vida quotidiana. Descalços, amb roba reutilitzada, no gaire nets i cercant-se la vida pel carrer.
Quin futur els espera, a aquests quatre nens de Somoto?
Deia el subcomandante Marcos “Qué hay más miserable que nazcas y mueras y que nadie te conozca”.
A Nicaragua l’escolarització és gratuïta i obligatòria. Després dels 16 anys de desgoverns neoliberals, ara el govern sandinista, amb tots els defectes, tics i formes de comportar-se heretats dels anteriors governs, intenta, però, canviar algunes coses, entre les quals hi ha el model
educatiu, tot i que la situació econòmica ho dificulta.Així i tot les contradiccions són evidents: uniforme, camisa blanca i faldilla o pantalons blau fosc, encara que en alguns casos es tolera l’assistència sense anar uniformats, però han d’anar nets i ben vestits. En tot cas, però, tots aquells alumnes que assisteixen a classe sense uniforme o sabates se senten diferents, saben que hi ha alguna cosa que els allunya de la resta, com intenta explicar en Pedro.
Aquests nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros, no van pràcticament mai a l’escola i si algun dia hi van, gairebé sempre és perquè s’hi fa alguna activitat en què els donaran menjar o material. Van a l’anomenada Escuela Especial, perquè tenen un nivell formatiu baix, un entorn conflictiu i unes mancances evidents provocades per tot això que hem dit i perquè no tenen una continuïtat a l’hora de seguir les classes. Intentem estimular-los al màxim perquè vagin a l’escola, però no és gens fàcil.
Quin model social hem construït, entre tots: ideologies polítiques, religioses, humanes i socials?
Quants grans de sorra caldrà aportar per poder capgirar les estructures mundials establertes?
No hi ha dubte que la cooperació i la solidaritat són una necessitat, però cal tenir en compte que fins que els països desenvolupats no prenguin mesures polítiques vertaderament compromeses per acabar amb la situació dels països anomenats “en vies de desenvolupament” o per enfortir-ne l’economia no podran tirar endavant.
En Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros són els nostres veïns. Intentarem donar-los suport però la realitat és que nosaltres marxarem i ells hauran de continuar la seva vida en un país on les dificultats tant econòmiques com socials són una constant. De casos com aquest Somoto, Nicaragua i el món en són plens.
En Pedro, el més gran, és el que té una expressió més seriosa i els ulls més tristos, segurament perquè ja comença a ser conscient de la realitat que l’envolta.
Ara, passats 30 anys de la revolució sandinista, ens preguntem què faran en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros quan siguin grans.
On són els ideals de canvi revolucionari dins del model econòmic i democràtic mundial?
La realitat és que avui se’ns diu que les guerres de guerrilla i la lluita armada no permeten la transformació social mundial, però la manera de fer política actual, tampoc.
La misèria augmenta, la delinqüència i les desigualtat, també. Què hem de fer?
Només ens queda el somriure dels nens, com a esperança d’un món més just?
És molt desesperant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
