14 ASSOMVIC: Vivències i records - 19-11-09

Ja fa 12 anys que va començar la feina voluntària, sense més compensació que fer una tasca col·lectiva i en equip conjuntament, d’igual a igual, entre Somoto i Vic i amb vibracions solidàries compartides. Era un bon objectiu i ho continua sent, però la realitat moltes vegades és més complexa que la teoria.

Tot el treball d’Assomvic es va definir en quatre conceptes:

Justícia, Dignitat, Llibertat i Revolució

No sabem quanta gent, per mitjà d’Assomvic, ha conegut la realitat Nicaragüenca, ni quantes persones han conviscut amb la realitat social de Somoto i continuen el seu compromís amb la gent d’aquest poble que els va donar acolliment. Des d’Assomvic mai no s’han volgut fiscalitzar aquestes relacions.

Assomvic mai no ha actuat com una agència de viatges, sempre hem intentat que la junta d’Asomvic de Somoto valorés el benefici social que podia comportar el projecte de col·laboració que cada voluntari ha proposat. No hem volgut organitzar brigades de treball, sinó més aviat col·laboracions en diversos àmbits, segons la formació de cada voluntari.

L’estada sempre ha estat amb famílies, la qual cosa ha permès viure més de prop la realitat de Somoto, i el cost, actualment, és de 8 dòlars diaris, que inclouen esmorzar, sopar i llit. Això ens ha portat algun petit problema, perquè no totes les cases tenen les mateixes condicions d’habitabilitat.

Són 12 anys d’estades solidàries, com dèiem a l’editorial d’octubre del 2007, “més de 100 estades solidàries a Somoto, finançades sempre per la persona que viatja, sense ajuda institucional, i amb una aportació professional desinteressada”.

Passat aquest temps ens preguntem què se n’han fet, de tota aquesta gent que va passar per Assomvic.
Per què no continuem aportant temps voluntari a l’associació?
Els va servir d’alguna cosa, la seva convivència amb la gent de Somoto?
Continuen creient en el significat de les quatre paraules que defineixen Assomvic, per lluitar per un món més just?
Quin és el camí que hem de seguir?
On són els Miquels, els Alberts, les Carmes, els Rogelis, les Rosers, els Amadeus, les Immes, els Joans, les Emis, els Manels, les Elenes, els Mons, les Annes, els Jordis, les Antònies... i tantes altres persones que van impulsar en alguns moments Assomvic, així com tota la gent de la Universitat de Vic que ha fet les pràctiques a Somoto?

Durant aquesta llarga estada a Somoto ens hem fet moltes preguntes i intentem valorar com està, actualment, Assomvic, tant a Vic com a Somoto. Ens agradaria entendre millor la situació actual de la nostra entitat. Segurament les il·lusions del començament s’han anat esvaint, en aquests 12 anys. El temps, les obligacions, la feina, els canvis personals i professionals, les noves situacions personals i familiars, etc., són factors que poden haver influït en actual situació d’Assomvic.

També hem notat un cert desànim a l’Asomvic de Somoto, segurament més justificable per la situació econòmica i social del país. De tota manera la falta de dedicació i el cansament d’algunes persones, que es podria explicar pel temps que fa que són a les diferents juntes de l’entitat, fan que aquí l’activitat també sigui mínima. A Somoto tenen molta influència les persones que han presidit Asomvic: en Róger Ramírez, l’Amparo Espinosa, la Melba Luz Aguilera i, ara, en Pedro Ochoa, perquè marquen la pauta de la junta d’una manera molt personal, i això influeix molt a l’hora de proposar els objectius i mirar d’assolir-los.

Segurament quan arribi aquest escrit a alguns amics i amigues els tornaran records i vivències de les seves estades a Somoto. De cap manera voldríem que l’entenguessin com un retret, perquè nosaltres mateixos som els primers que voldríem haver tingut més dedicació personal, sinó més aviat com una crida a ajudar a definir el futur d’ASSOMVIC.
Creiem que els que vam crear la idea inicial i l’hem anat mantenint som els menys indicats per buscar o no la continuïtat a ASSOMVIC.

Un membre d’Assomvic, amb moltes il·lusions però poc actiu, sempre ens diu que l’agermanament no és de ningú i que no es pot morir. Però, com es fa, això?