12 Escola Iguaje - 29-10-09

Són les 8 del matí del dimarts 27 d’octubre. Anem cap a l’escola rural d’Iguaje. És una escola de les anomenades “multigrado”, és a dir, amb alumnes de 1r grau fins a 5è i d’entre 5 i 12 anys en una mateixa aula i amb una sola professora, l’Aneida Patricia Merlos. Els camins són de terra i grava. La sequedat del terreny fa aixecar una gran polseguera. El cel presenta núvols amenaçadors, a veure si hi ha sort i plou.

La professora comença la seva jornada a les 6 i quart del matí, encara que les classes comencen a les 8. Com que ve de Somoto, s’ha de llevar d’hora per agafar el camió que la porta fins a Iguaje, on arriba a les 7 i 30 mitja. Una hora i quart cada dia per arribar a la feina. Treballa fins a la una del migdia, però fins a les 4 no torna a passar el camió que la duu a Somoto. Arriba a casa a quarts de sis de la tarda. Nosaltres, amb el vehicle, hi hem arribat amb mig hora. El sou és de 3.200 Córbobas, equivalent a 115 euros al mes.

Aquesta escola acull 26 nens de dues comunitats, Iguaje (110 habitants) i El Cairo (197 habitants). Els alumnes d’El Cairo arriben a peu, ja que no hi ha transport públic, a la seva comunitat, i el recorregut el fan entre mitja hora i tres quarts. A l’aula també hi ha un parell de gossos mig adormits que esperen l’hora del berenar per esgarrapar els granets d’arròs que van per terra.

Durant els mes d’octubre hem donat suport a tres professores de l’Escola Especial, la Melyin, la Nidia i la Ninoska. Fan seguiment dels casos de nens amb dificultats ben diverses (sords, muts, cecs, nens amb problemes d’aprenentatge, etc.). Això ens ha permès conèixer la vida a les comunitats i l’estructura educativa rural de Nicaragua.

Durant tres hores hem intentat compartir experiències amb els nens i mentre les professores treballaven en els casos específics, nosaltres col·laboràvem amb la mestra fent exercicis i jocs amb els nens.

Aquesta escola està ben aïllada. El paisatge és àrid i silenciós i la lentitud del temps fa sensació de tranquil·litat total, potser un xic massa i tot. Pel camí que passa davant de l’escola el trànsit és escàs: un ramat de vaques, una camioneta, tres homes a peu amb un caminar suau, amb capell o gorra, un home a cavall, dos gossos, papallones grogues, una família que va a buscar aigua al pou que hi ha devora l’escola, un bou sol, una dona amb paraigua per protegir-se del sol i un home amb moto.

A les deu del matí, dues nenes i un nen van al pou a netejar els plats i gots. El nen roda la bomba per fer sortir l’aigua i les nenes netegen. Això ja és una prova dels rols que jugaran en la vida adulta. Un cop els “trastes” són nets, els alumnes fan un petit àpat amb aliment que els proporciona alguna institució o el Govern. Se’n cuiden de cuinar per torns les mares dels alumnes. Els solen donar una tortilla de blat de moro, un grapat d’arròs i un got d’atol (una mena de brou espès fet de blat de moro). Després al pati a menjar. L’escat d’alegria i el seu somriure et fan despertar dels moments de decaïment i d’una certa impotència. Els gossos estan a l’aguait per veure què podran “pescar”.

La calor és intensa però ells juguen i corren amb ganes i despreocupació. Passats 45 minuts, de nou a classe i a la rutina de cada dia. La voluntat de la mestra és admirable perquè us podeu imaginar que atendre tants grups a l’hora és una vertadera odissea.

Tornem cap a Somoto per arribar abans de les 12 del migdia. Pel camí hem conegut un ocell que anomenen “alma de perro”, que corre molt de pressa però que no pot volar. Després de cada visita a questes escoles les preguntes sempre són les mateixes. Quina vida els espera quan siguin adults?

Per cert, els núvols finalment no han deixat anar ni una gota. Què hi farem, haurem d’anotar un dia mes de sequera en el mes d’octubre, el que teòricament és més plujós a Nicaragua.

11 "Canasta basica" a Nicaragua - (24-10-09)

La “canasta bàsica” és la referència econòmica sobre el que una família formada per dos adults i quatre nens necessita per subsistir durant un mes a Nicaragua.
L’Instituto Nacional de Información de Desarrollo, INIDE, és la institució nicaragüenca que elabora cada mes la "canasta básica". El mes de setembre d’enguany, el valor en córdobas és de 8.328,6 (298 €, si tenim en compte que un euro són 28 córdobas).
Podeu consultar en el quadre de l’annex 1 la relació dels 53 productes que es consideren bàsics i les quantitats necessàries que n’hauria de consumir cada família per mantenir unes condicions alimentàries i higièniques acceptables.

Aquest quadre es divideix en tres apartats: productes alimentaris, que representen un 60% del total de la “canasta bàsica”; productes per a la llar, que representen un 30%, i peces de vestir, que representen un 10% del total.
Més avall també reproduïm el quadre de salaris mínims establerts. La primera conclusió que se n’extreu, si comparem els dos quadres, és que la quantitat de córdobas necessària per viure d’acord amb els salaris mínims és pràcticament inaccessible per a la majoria de famílies nicaragüenques. Aquestes referències són per a les zones urbanes, on el nivell de treball, que vol dir un sou més o menys estable, és més gran, tot i que insuficient. Però en les comunitats rurals és totalment impossible tenir uns ingressos estables per poder arribar als nivells econòmics mínims que permetin viure amb una nutrició i higiene acceptables. Cal tenir en compte que un 47,9% de la població nicaragüenca viu al llindar de la pobresa, amb menys de 2 dòlars al dia
Aquest últim mes hem estat en contacte amb la majoria de comunitats rurals del municipi de Somoto i us podem assegurar que les necessitats alimentàries són prioritàries i urgents, ja que la segona collita (a Nicaragua se’n fan dues cada any) no ha existit a causa de la sequera.
La solució per a molts pagesos és anar a treballar a El Salvador o a Costa Rica per uns mesos i després esperar que l’any que ve, cap al juliol de 2010, les collites siguin millors que enguany. Cal tenir en compte que sense aigua no poden sembrar, ja que no hi ha infraestructures de regadiu. Per nosaltres això és una realitat impactant. Si la vida del camperol a Catalunya és complicada i variable, aquí ho tenen molt pitjor, perquè absolutament tot queda en mans de la climatologia i el canvi climàtic no hi ajuda en absolut. Com diu Manu Chao a la cançó El clandestino “El hambre llega y el hombre se va". És a dir, si les coses no canvien, només els queda el camí de la migració, amb papers o sense.
El Govern sandinista de Nicaragua té alguns programes de producció alimentària, com "Hambre cero", que intenta pal·liar la situació. En una altra ocasió parlarem més a fons d’aquests programes i de quins àmbits abracen.
Una segona conclusió, és que la pobresa enguany augmentarà significativament. A Guatemala, per exemple, el Congrés ja ha decretat l’estat de calamitat per “hambruna”. Penseu que Somoto, a més, està situat en un dels departaments més secs i pobres de Nicaragua. Per tal que tingueu una perspectiva de la realitat, des de finals de setembre i el mes d’octubre, un període teòricament dels més plujosos de l’any, només ha plogut 6 dies amb unes quantitats insignificants (el dia 26 de setembre, uns 9 litres; el dia 28 de setembre, uns 3 litres; el dia 6 d’octubre, uns 3 litres; el dia 9 d’octubre, uns 7 litres; el dia 19 d’octubre, uns 4 litres, i el dia 22 d’octubre, uns 6 litres per m2). Aquests controls els podem fer gràcies a un dels pluviòmetres que en Manel Dot va facilitar a Asomvic. Cal dir que cada dia estem més sensibilitzats amb la problemàtica de l’aigua perquè vegem les conseqüències directes que té en la població.
Tornant a la “canasta bàsica” i perquè pugueu tenir la referència del es pot guanyar a Nicaragua si es té la sort de tenir una feina estable, els salaris mínims segons acords ministerials de l’any 2008 són:
Es la retribución mínima que el patrono debe pagar al empleado por su trabajo. Pretende garantizar al trabajador un ingreso tal que le permita cubrir sus propias necesidades básicas y las de su familia.

A l’Estat espanyol, el 2009, el salari mínim és de 20,80 €/dia, 624 €/mes i 8.736 €/any (14 pagues anuals).

Comparació dels sous mínims entre l’Estat espanyol i Nicaragua

Estat espanyol
20,80 €/dia

624€/mes


Nicaragua

2,21€/dia 62Córdobas
64,32€/mes 1.801Córdobas


La diferència és evident, però no podem interpretar aquests quadres de manera demagògica, perquè s’ha de tenir en compte que el nivell de vida i, per tant, de preus, és molt diferent en cada país. Així i tot, és totalment injust que les diferències en el nivell de vida i de comoditats siguin tan abismals. Les diferències respecte al nostre món, ja ho veieu, són tan grans que ens poden ajudar a entendre millor les raons que obliguen tanta gent a sortir del seu país per intentar solucionar la seva precària situació econòmica.
Després de tots els viatges que hem fet a Nicaragua i a altres països d'Amèrica Central, sempre se’ns plantegen moltes preguntes, algunes obligades i reiterades. Per què hem tingut la sort de néixer on hem nascut? La solidaritat i la justícia social, no haurien d’implicar forçosament una transformació econòmica i social? Per què el model econòmic mundial en lloc d’intentar llimar aquestes diferències ajuda a perpetuar-les?
És urgent trobar un nou model i replantejar-nos la solidaritat i el compromís social. Sembla que l’única preocupació del nostre món sigui garantir el que anomenem "democràcia" en aquests països, encara que com diu el nostre amic Manuelito "no puede haber democracia donde haya hambre. El modelo democrático actual es un engaño".

10 Realitats caminades - 11-10-09

Per tal de mantenir una certa activitat física, i seguint el model occidental, sortim dos dies a la setmana a caminar.
Tenim un bon guia, en Mauricio Cajina, i els propers dies s’hi incorporà l’Ericarmen Moncada, amb la qual cosa ja farem un grup de 4. Ens llevem entre les 5 i 2/4 de 6 del matí per començar a caminar a les 6. És sorprenent, l’activitat que a aquestes hores hi ha, i és molt interessant esbrinar, mentre caminem, què fa la gent, perquè ens permet descobrir una altra manera de viure, una realitat totalment diferent de la que coneixem.
El paisatge rural presenta una vegetació irregular, tot i que en aquesta època de l’any hauria de ser exuberant, perquè és època de pluges. Les pluges, però, de moment no arriben i el paisatge reflecteix la sequedat de la terra. Així i tot hi ha alguns trams amb arbres que ajuden a evitar la intensa calor. Sortim d’hora perquè aquí el sol cou de valent. Les caminades són d’unes dues hores, encara que l’última, sense voler (ens vam despistar una mica!), va ser de 4 hores.

Trobem gent que ens saluda però que ens mira amb sorpresa. Els camperols caminen hores per força, per anar a fer algun “mandado” a Somoto o, en el cas dels infants, per anar a escola. Nosaltres, en canvi, ho fem, com diuen ells, per “hacer fisico”, és a dir, per gust! A aquestes hores caminar per aquests camins és molt agradable. A diferència de la tarda, quan es comença a fer fosc, hora en què la gent de les comunitats rurals que treballa a Somoto torna cap a casa, al matí no hi ha perill, no hi ha cap mena de sensació d’inseguretat. Al contrari, l’ambient és fresquet i l’activitat rural, intensa.

Trobem molts nens i nenes que es lleven a les 5 per anar a buscar aigua i llenya i, després, entre les 7 i les 8, van a escola. Ens preguntem si algun nen de Vic ho podria entendre, tot això. Els contrastos, en aquest sentit, són molt marcats.
A més de nens i camperols solem trobar molts ases carregats de llenya, d’una rassa autòctona de Somoto que es diu Roma, que van a la ciutat per vendre-la. Per desgràcia encara hi ha poca gent que es pugui permetre tenir una cuina de gas i això vol dir que el “despale” (desforestació) avança. Cada tronc val 5 córdobas i una família en consumeix, aproximadament, 5 de mitjana cada dia. Cada bombona de gas val 250 córdobas, i dura aproximadament 1 mes, perquè el frijol necessita moltes hores de cocció i se’n bullen pràcticament cada dia per fer el gallopinto.
La majoria de gent que camina cap a la ciutat va a fer-hi alguna gestió o a vendre-hi algun producte (moltes dones caminen amb el “yagual” al cap). En algunes comunitats hi ha transport públic, un camió que anomenen “buseta”, però pujar-hi sol ser una vertadera odissea. Penseu que no hi cap ni una agulla i que la gent s’hi col·loca així com pot fins que ja és impossible encabir-hi ningú més. Les comunitats més properes estan a 1 hora de distància, altres a 3 hores del nucli urbà caminant i algunes a més de 4 hores amb la “buseta”.

Tampoc no podem oblidar les dones que renten roba a les “quebradas”, (rieres), ja que no hi ha aigua a les cases. Per rentar-se ells mateixos també van a la riera o al riu Coco, on podem trobar famílies senceres que es fan ben netes amb aigua i sabó.

Totes aquestes imatges, entre altres, són les nostres companyes de caminades i ens ajuden a conèixer millor aquest municipi agermanat amb Vic i la seva gent.
Us mostrem algunes fotos per tal que us en pugueu fer una petita idea.