8 - REALITATS:MISÈRIA I SOMRIURE - 18-09-09

En Pedro, de 12 anys, en Tomás, de 9, la Loreli, de 5, i la Milagros, de 3, són nens amb l’expressió alegre i un somriure net i contagiós.

Viuen en un entorn familiar de dificultats extremes, per no dir de pobresa i desestructuració totals. La seva mare, la Gloria, no se sap de què treballa, encara que es diu que fa l’ofici més antic del món, i la seva tieta, la Luisa, que també viu amb ells, és discapacitada psíquica. La figura paterna, desapareguda, “no existe”. Aquesta és la seva vida quotidiana. Descalços, amb roba reutilitzada, no gaire nets i cercant-se la vida pel carrer.

Quin futur els espera, a aquests quatre nens de Somoto?

Deia el subcomandante Marcos “Qué hay más miserable que nazcas y mueras y que nadie te conozca”.

A Nicaragua l’escolarització és gratuïta i obligatòria. Després dels 16 anys de desgoverns neoliberals, ara el govern sandinista, amb tots els defectes, tics i formes de comportar-se heretats dels anteriors governs, intenta, però, canviar algunes coses, entre les quals hi ha el model educatiu, tot i que la situació econòmica ho dificulta.

Així i tot les contradiccions són evidents: uniforme, camisa blanca i faldilla o pantalons blau fosc, encara que en alguns casos es tolera l’assistència sense anar uniformats, però han d’anar nets i ben vestits. En tot cas, però, tots aquells alumnes que assisteixen a classe sense uniforme o sabates se senten diferents, saben que hi ha alguna cosa que els allunya de la resta, com intenta explicar en Pedro.

Aquests nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros, no van pràcticament mai a l’escola i si algun dia hi van, gairebé sempre és perquè s’hi fa alguna activitat en què els donaran menjar o material. Van a l’anomenada Escuela Especial, perquè tenen un nivell formatiu baix, un entorn conflictiu i unes mancances evidents provocades per tot això que hem dit i perquè no tenen una continuïtat a l’hora de seguir les classes. Intentem estimular-los al màxim perquè vagin a l’escola, però no és gens fàcil.

Quin model social hem construït, entre tots: ideologies polítiques, religioses, humanes i socials?
Quants grans de sorra caldrà aportar per poder capgirar les estructures mundials establertes?
No hi ha dubte que la cooperació i la solidaritat són una necessitat, però cal tenir en compte que fins que els països desenvolupats no prenguin mesures polítiques vertaderament compromeses per acabar amb la situació dels països anomenats “en vies de desenvolupament” o per enfortir-ne l’economia no podran tirar endavant.

En Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros són els nostres veïns. Intentarem donar-los suport però la realitat és que nosaltres marxarem i ells hauran de continuar la seva vida en un país on les dificultats tant econòmiques com socials són una constant. De casos com aquest Somoto, Nicaragua i el món en són plens.


En Pedro, el més gran, és el que té una expressió més seriosa i els ulls més tristos, segurament perquè ja comença a ser conscient de la realitat que l’envolta.
Ara, passats 30 anys de la revolució sandinista, ens preguntem què faran en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros quan siguin grans.
On són els ideals de canvi revolucionari dins del model econòmic i democràtic mundial?
La realitat és que avui se’ns diu que les guerres de guerrilla i la lluita armada no permeten la transformació social mundial, però la manera de fer política actual, tampoc.
La misèria augmenta, la delinqüència i les desigualtat, també. Què hem de fer?

Només ens queda el somriure dels nens, com a esperança d’un món més just?
És molt desesperant.