Ja fa pràcticament 5 mesos que som a Nicaragua. L’estada es va desenvolupant amb tota normalitat i amb les expectatives que havíem previst després d’haver vingut algunes vegades a aquest país, encara que hem hagut d’adaptar-nos a una certa improvisació i mentalització que algun cop ha estat sorprenent.
El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.
Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.
La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.
Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.
Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.
Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.
Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.
A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.
No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.
Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.
Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).
I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:
“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”
El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.
Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.
La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.
Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.
Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.
Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.
Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.
A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.
No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.
Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.
Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).
I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:
“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”
1 comentari:
Molt bé, ja em veig a casa vostra,quina enveja que em feu.
bé enhorabona i gaudiu d'aquesta experencia.
Nosaltres diumenge de referendum!!
Ja us informarem dels resultats.
repeteixo la nostra enhorabona per la casa, es veumolt acollidora.
M. antònia
Publica un comentari a l'entrada