12 Escola Iguaje - 29-10-09

Són les 8 del matí del dimarts 27 d’octubre. Anem cap a l’escola rural d’Iguaje. És una escola de les anomenades “multigrado”, és a dir, amb alumnes de 1r grau fins a 5è i d’entre 5 i 12 anys en una mateixa aula i amb una sola professora, l’Aneida Patricia Merlos. Els camins són de terra i grava. La sequedat del terreny fa aixecar una gran polseguera. El cel presenta núvols amenaçadors, a veure si hi ha sort i plou.

La professora comença la seva jornada a les 6 i quart del matí, encara que les classes comencen a les 8. Com que ve de Somoto, s’ha de llevar d’hora per agafar el camió que la porta fins a Iguaje, on arriba a les 7 i 30 mitja. Una hora i quart cada dia per arribar a la feina. Treballa fins a la una del migdia, però fins a les 4 no torna a passar el camió que la duu a Somoto. Arriba a casa a quarts de sis de la tarda. Nosaltres, amb el vehicle, hi hem arribat amb mig hora. El sou és de 3.200 Córbobas, equivalent a 115 euros al mes.

Aquesta escola acull 26 nens de dues comunitats, Iguaje (110 habitants) i El Cairo (197 habitants). Els alumnes d’El Cairo arriben a peu, ja que no hi ha transport públic, a la seva comunitat, i el recorregut el fan entre mitja hora i tres quarts. A l’aula també hi ha un parell de gossos mig adormits que esperen l’hora del berenar per esgarrapar els granets d’arròs que van per terra.

Durant els mes d’octubre hem donat suport a tres professores de l’Escola Especial, la Melyin, la Nidia i la Ninoska. Fan seguiment dels casos de nens amb dificultats ben diverses (sords, muts, cecs, nens amb problemes d’aprenentatge, etc.). Això ens ha permès conèixer la vida a les comunitats i l’estructura educativa rural de Nicaragua.

Durant tres hores hem intentat compartir experiències amb els nens i mentre les professores treballaven en els casos específics, nosaltres col·laboràvem amb la mestra fent exercicis i jocs amb els nens.

Aquesta escola està ben aïllada. El paisatge és àrid i silenciós i la lentitud del temps fa sensació de tranquil·litat total, potser un xic massa i tot. Pel camí que passa davant de l’escola el trànsit és escàs: un ramat de vaques, una camioneta, tres homes a peu amb un caminar suau, amb capell o gorra, un home a cavall, dos gossos, papallones grogues, una família que va a buscar aigua al pou que hi ha devora l’escola, un bou sol, una dona amb paraigua per protegir-se del sol i un home amb moto.

A les deu del matí, dues nenes i un nen van al pou a netejar els plats i gots. El nen roda la bomba per fer sortir l’aigua i les nenes netegen. Això ja és una prova dels rols que jugaran en la vida adulta. Un cop els “trastes” són nets, els alumnes fan un petit àpat amb aliment que els proporciona alguna institució o el Govern. Se’n cuiden de cuinar per torns les mares dels alumnes. Els solen donar una tortilla de blat de moro, un grapat d’arròs i un got d’atol (una mena de brou espès fet de blat de moro). Després al pati a menjar. L’escat d’alegria i el seu somriure et fan despertar dels moments de decaïment i d’una certa impotència. Els gossos estan a l’aguait per veure què podran “pescar”.

La calor és intensa però ells juguen i corren amb ganes i despreocupació. Passats 45 minuts, de nou a classe i a la rutina de cada dia. La voluntat de la mestra és admirable perquè us podeu imaginar que atendre tants grups a l’hora és una vertadera odissea.

Tornem cap a Somoto per arribar abans de les 12 del migdia. Pel camí hem conegut un ocell que anomenen “alma de perro”, que corre molt de pressa però que no pot volar. Després de cada visita a questes escoles les preguntes sempre són les mateixes. Quina vida els espera quan siguin adults?

Per cert, els núvols finalment no han deixat anar ni una gota. Què hi farem, haurem d’anotar un dia mes de sequera en el mes d’octubre, el que teòricament és més plujós a Nicaragua.