Des de Somoto, situat al tròpic sec de Nicaragua, passarem el primer Nadal lluny d’en Pau, de la Paula, de la Clara i d’en Marc, de les nostres famílies i dels amics, però amb la companyia de la gent que ens ha donat acollida aquests mesos.
Un Nadal diferent, sense les lluminàries, ni els arbres engalanats, ni les botigues amb els aparadors, ni les presses per comprar.
Aquí les coses són més tranquil·les i la situació econòmica fa que no hi hagi lloc per al consumisme desmesurat, encara que la gent viu aquesta nit, la del 24, amb molta alegria. Avui els plats més típics són: llom farcit, gallina farcida, nacatamal (blat de moro i porc embolicat amb fulla de plàtan) amb cafè per veure, i per postres fruita confitada i bunyols de formatge amb mel. La majoria de gent fa un esforç per tenir algun d’aquest menjars, però no en totes les cases és igual. També hi ha moltes famílies que aprofiten aquestes dates per comprar alguna peça de roba als nens que estrenaran avui i que servirà per dur durant tot l’any (una camisa, uns pantalons, unes sabates, etc.).
Nosaltres menjarem llom farcit que la nostra amiga Alina ens ajudarà a cuinar, torró que els pares de la Mònica ens van enviar i una copeta de Juvé Camps (aquí és un autèntic luxe) que vam comprar a Managua. Ja veieu que aquí també hi arriba la globalització i si hi ha diners, a Managua com a mínim, es pot aconseguir gairebé qualsevol cosa. La vida està plena de contradiccions.
Demà, dia 25, anirem a la residència de gent gran amb els joves de la “Casa del Adolecente” a compartir una estona amb ells i després farem un dinar amb els nostres veïns, en Pedro, en Tomás, la Loreli y la Milagros, que diuen que Santa Claus els portarà roba nova.
Serà un Nadal diferent i en alguns moments enyorat, però contents de sentir-vos a prop i que els desitjos de felicitat es compleixin.
BONES FESTES
divendres, 25 de desembre del 2009
diumenge, 20 de desembre del 2009
18 – El poble miskitu - 20-12-09
Painikinani may ulbamna Bilwi wina capital Miskitu nisankawina
(Amics, us saludem des de Bilwi, capital de la nació Miskita)
(Amics, us saludem des de Bilwi, capital de la nació Miskita)
Hem tingut la sort de poder estar tres dies al RAAN (Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord), concretament a Bilwi (Puerto Cabezas, en castellà), des d’on hem intentat copsar la realitat del poble miskitu, interessant i desconeguda, no només per a nosaltres, sinó també per als nicaragüencs mateixos. És una realitat totalment diferent, tant des del punt de vista paisatgístic com cultural i social.
On estan situats?
La majoria de miskitus viuen a l’anomenada Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de la República de Nicaragua i una minoria, uns 40.000, a Hondures, seguint el Riu Coco. Ens és difícil situar exactament els límits del seu territori, d’una extensió aproximada de 45.000km2 i una població de 250.000 habitants, dels quals un 70% són d’origen miskitu.
Identitat i història
Tenen una història ancestral, amb una societat tradicional fortament estructurada, una estructura política clara i una llengua i cultura pròpies. Ja trobem documentació que esmenta els miskitus al segle 4 abans de Crist i provenien dels Tawira, segons informació facilitada pel professor Avelino Cox, que vol dir ‘cabellera llarga’. El nom de Moskitia prové d’un líder anomenat Miskut i miskitu vol dir ‘la gent de Miskut’. Els espanyols hi van prendre contacte l’any 1502 a causa d’una gran tempesta que els va empènyer cap a la desembocadura del riu Coco, lloc que van anomenar a partir d’aleshores "Cabo Gracias a Dios". A partir d’aquest moment es va iniciar un procés, que encara continua, de pèrdua d’identitat i dels valor de col·lectivitat.
Amb accions comercials, enfront dels intents conqueridors i dominadors dels espanyols, van donar suport als pirates, als corsaris i als anglesos, dels quals van dependre com a protectorat, la qual cosa va suposar la introducció de la figura d’un rei miskito, fins que el 28 de gener del 1860 els governs de Nicaragua i de la Gran Bretanya van signar un tractat segons el qual la Moskitia passava a ser part del territori nicaragüenc. Just abans Nicaragua havia aconseguit la independència dels espanyols i expulsar els anglesos i un cop establerta com a estat, l’any 1894 José Santos Zelaya realitza l’ocupació violenta de les terres de la Miskitia per incorporar-les a Nicaragua. Més tard, de 1909 a 1921, Sandino utilitza aquestes terres com a refugi per a la seva organització. En un principi els miskitus li van donar suport, però al final també van tenir enfrontaments. Durant la dictadura dels Somozas, es va fer servir l’estratègia de la política de la suavitat per intentar adormir la gent i que no es rebel·lés contra les agressions a la seva cultura i identitat. Amb el finançament de l’ONU, la dictadura somozista va implantar els anys 60 un programa anomenat "Castellanización de los niños miskitos". Amb la revolta del FSLN el 1961, a la qual en principi van donar suport, es van crear moltes expectatives, però després del triomf les realitats van ser molt diferents al que havien somiat, tot i que el FSLN va ser el primer a reconèixer una autonomia per a les dues regions de l’Atlàntic. La pregunta clau és si els miskitus van percebre la seva presència com a conqueridors o com a revolucionaris. La realitat és que els delegats o rectors de la política del FSLN ignoraven absolutament la realitat d’aquest poble i això va accentuar un allunyament de les politiques oficials, com per exemple les campanyes d’alfabetització, que es van fer únicament en castellà. Segons ens explicaven, dels 80 als 90 la repressió va ser forta, amb desplaçaments i nous assentaments de les comunitats i, fins i tot, en alguns casos, es va emprar la pràctica de la terra cremada, com havia fet a Guatemala el dictador Efraín Ríos Montt. Tot això va provocar que els primers grups de la Contra s’organitzessin en territori miskitu, al riu Coco, fronterer amb Hondures. Al nord, va encapçalar la Contrarevolució l’organització Misura, comandada pel líder miskitu Steadman Fagoth, que va fer aliances amb organitzacions formades per exguàrdies somozistes, i, a la zona sud, frontera amb Costa Rica, hi havia l’organització Misurata, comandada per un altre miskitu, Brooklyn Rivera, que es va aliar amb l’organització de la Contra ARDE, encapçalada pel famós comadante Cero Edén Pastora.
Un cop el FSLN perd el poder, l’any 1990, les coses no canvien gaire per al poble miskitu, que veu com el Govern nicaragüenc ignora les seves reivindicacions. Aquest fet, probablement, va contribuir a la creació dels partits miskitus que, a partir del 90, van participar activament en diferents eleccions de Nicaragua, pactant amb els liberals o amb els sandinistes.
La llengua
La llengua, com passa amb moltes nacions oprimides, ha estat la base que ha ajudat a mantenir encesa la flama de la identitat. L’Església Morava, que s’implanta a la zona l’any 1849 i que esdevé la religió majoritària entre els miskitus, ha contribuït positivament a evitar l’agressió cultural i la marginació social del poble miskitu. Ha treballat per recuperar el prestigi de la llengua, publicant gramàtiques i diccionaris.
A partir del triomf sandinista del 1979, es pren una mica d’interès per part dels govern de l’Estat pel que fa a la llengua, a la cultura i a les reivindicacions d’autonomia dels miskitus, entre altres pobles indígenes, i es creen les autonomies de la Costa Atlántica.
El 10 de juliol de 1993 el Parlament de Nicaragua aprova una llei sobre "Uso oficial de las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua":
"Artículo 1.- El español es el idioma oficial del estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua serán de uso oficial en las Regiones Autonómicas, en los casos que establezca la presente ley".
L’Estat s’empara, doncs, en una legislació molt ambigua i la realitat és que la llengua miskita, tot i ser oficial a la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, en l’àmbit educatiu queda relegada a l’assignatura de miskitu, però no s’aplica a l’ensenyament reglat. Això vol dir que es fa ensenyament de miskitu però no ensenyament en miskitu. Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha ràdio i televisió en miskitu, però sempre en el format bilingüe (primer en miskitu i després en castellà).
Una de les sorpreses més positives va ser comprovar que hi ha força ús social de la llengua, que es fa servir al mercat, als taxis... en definitiva, al carrer i, sobretot, a les comunitats. Tot i això, hi va haver situacions que per a nosaltres, com a catalanoparlants, eren ben familiars, del tipus "parla’m en espanyol" o "em pots parlar anglès, espanyol, portuguès... però no miskitu". Ens vam poder adonar d’aquesta realitat perquè el nostre guia, recomanat per un català que fa 8 anys que viu ha Bilwi i que té fills "catalanomiskitus", en Jeffry Francisco Urbina Carrillo, d’entrada parlava sempre en miskitu amb la gent.
L’actualitat
Enguany, concretament el mes d’abril, 400 delegats del "Consejo de ancianos de la Moskitia", en representació de més de 300 comunitats miskitas, van declarar la independència de la Nació Comunitària de la Miskitia i van triar com a Wihta Tara (gran jutge) el reverend Héctor Williams, curiosament pastor de l’Església Evangèlica d’Asamblees Cristianes, i no un representant dels moraus, que és l’església majoritària entre els mistikus. Van donar un termini de sis mesos per institucionalitzar la independència però, passat aquest temps, tot i que la tensió continua latent, no s’ha avançat en l’autogovern, encara que 3.000 comunitaris van intentar ocupar, sense èxit, la Casa del Govern Regional. Probablement es produiran noves iniciatives
quan s’acostin les eleccions regionals, al mes de març, i la postura podria ser de boicot a aquestes eleccions. La reivindicació continua viva, com diu l’advocat Oscar Hodgson, assessor del "Consejo de Ancianos". Avui, sorprenentment, els abanderats de la lluita contra el sandinisme dels anys 80-90 són estrets col·laboradors del govern del FSLN. Steadman Fagoth és director de l’Institut de Pesca i Brooklyn Rivera és diputat del FSLN, tota una contradicció amb el seu passat. 
Actualment també existeix un altre conflicte ben viu al territori miskitu: el del tràfic de drogues. Penseu que la costa de l’Atlàntic és lloc de trànsit de les màfies colombianes, que mouen la droga fins als EUA. Hi ha comunitats en què els traficants colombians han aconseguit penetrar amb força i hi va haver una emboscada que va provocar la mort de dos soldats de l’Exèrcit de Nicaragua i la posterior ocupació de dues comunitats per la Policia Nacional i l’Exèrcit, la qual cosa ha fet pujar la tensió, amb manifestacions diàries del grup miskitu Yatama, que governa a RAAN amb el FSLN. Nosaltres, per sort, no ens vam veure involucrats en cap aldarull, tot i que vam viure el clima de tensió. En definitiva, tres dies són pocs per poder-nos fer una composició real del que passa a la Costa Atlàntica i és difícil analitzar i copsar la dimensió real de la reivindicació independentista de la Nació Comunitària de la Moskitia.
El que hem escrit ho hem extret de les informacions facilitades per Marcelo Borge, periodista, teòleg i pastor de l’Església Morava, i d’Avelino Cox, periodista i professor de la Universitat Uraccan, als quals hem d’agrair les seves xerrades i informacions sobre la realitat històrica i actual del poble Miskitu i, sobretot, a Jeffry Francisco Urbina, per haver-nos acompanyat aquests tres dies, haver-nos introduït en aquesta realitat i haver-nos fet de traductor.
La nostra conclusió, relacionada, evidentment, amb la realitat dels Països Catalans, és que el menyspreu cap a una nació o a un poble és una actitud profundament antisocial i mai no es fonamenta en el reconeixement de la història o de les realitats diferenciades, sinó en la ignorància intencionada.
On estan situats?
La majoria de miskitus viuen a l’anomenada Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de la República de Nicaragua i una minoria, uns 40.000, a Hondures, seguint el Riu Coco. Ens és difícil situar exactament els límits del seu territori, d’una extensió aproximada de 45.000km2 i una població de 250.000 habitants, dels quals un 70% són d’origen miskitu.
Identitat i història
Tenen una història ancestral, amb una societat tradicional fortament estructurada, una estructura política clara i una llengua i cultura pròpies. Ja trobem documentació que esmenta els miskitus al segle 4 abans de Crist i provenien dels Tawira, segons informació facilitada pel professor Avelino Cox, que vol dir ‘cabellera llarga’. El nom de Moskitia prové d’un líder anomenat Miskut i miskitu vol dir ‘la gent de Miskut’. Els espanyols hi van prendre contacte l’any 1502 a causa d’una gran tempesta que els va empènyer cap a la desembocadura del riu Coco, lloc que van anomenar a partir d’aleshores "Cabo Gracias a Dios". A partir d’aquest moment es va iniciar un procés, que encara continua, de pèrdua d’identitat i dels valor de col·lectivitat.
Amb accions comercials, enfront dels intents conqueridors i dominadors dels espanyols, van donar suport als pirates, als corsaris i als anglesos, dels quals van dependre com a protectorat, la qual cosa va suposar la introducció de la figura d’un rei miskito, fins que el 28 de gener del 1860 els governs de Nicaragua i de la Gran Bretanya van signar un tractat segons el qual la Moskitia passava a ser part del territori nicaragüenc. Just abans Nicaragua havia aconseguit la independència dels espanyols i expulsar els anglesos i un cop establerta com a estat, l’any 1894 José Santos Zelaya realitza l’ocupació violenta de les terres de la Miskitia per incorporar-les a Nicaragua. Més tard, de 1909 a 1921, Sandino utilitza aquestes terres com a refugi per a la seva organització. En un principi els miskitus li van donar suport, però al final també van tenir enfrontaments. Durant la dictadura dels Somozas, es va fer servir l’estratègia de la política de la suavitat per intentar adormir la gent i que no es rebel·lés contra les agressions a la seva cultura i identitat. Amb el finançament de l’ONU, la dictadura somozista va implantar els anys 60 un programa anomenat "Castellanización de los niños miskitos". Amb la revolta del FSLN el 1961, a la qual en principi van donar suport, es van crear moltes expectatives, però després del triomf les realitats van ser molt diferents al que havien somiat, tot i que el FSLN va ser el primer a reconèixer una autonomia per a les dues regions de l’Atlàntic. La pregunta clau és si els miskitus van percebre la seva presència com a conqueridors o com a revolucionaris. La realitat és que els delegats o rectors de la política del FSLN ignoraven absolutament la realitat d’aquest poble i això va accentuar un allunyament de les politiques oficials, com per exemple les campanyes d’alfabetització, que es van fer únicament en castellà. Segons ens explicaven, dels 80 als 90 la repressió va ser forta, amb desplaçaments i nous assentaments de les comunitats i, fins i tot, en alguns casos, es va emprar la pràctica de la terra cremada, com havia fet a Guatemala el dictador Efraín Ríos Montt. Tot això va provocar que els primers grups de la Contra s’organitzessin en territori miskitu, al riu Coco, fronterer amb Hondures. Al nord, va encapçalar la Contrarevolució l’organització Misura, comandada pel líder miskitu Steadman Fagoth, que va fer aliances amb organitzacions formades per exguàrdies somozistes, i, a la zona sud, frontera amb Costa Rica, hi havia l’organització Misurata, comandada per un altre miskitu, Brooklyn Rivera, que es va aliar amb l’organització de la Contra ARDE, encapçalada pel famós comadante Cero Edén Pastora.
Un cop el FSLN perd el poder, l’any 1990, les coses no canvien gaire per al poble miskitu, que veu com el Govern nicaragüenc ignora les seves reivindicacions. Aquest fet, probablement, va contribuir a la creació dels partits miskitus que, a partir del 90, van participar activament en diferents eleccions de Nicaragua, pactant amb els liberals o amb els sandinistes.
La llengua
La llengua, com passa amb moltes nacions oprimides, ha estat la base que ha ajudat a mantenir encesa la flama de la identitat. L’Església Morava, que s’implanta a la zona l’any 1849 i que esdevé la religió majoritària entre els miskitus, ha contribuït positivament a evitar l’agressió cultural i la marginació social del poble miskitu. Ha treballat per recuperar el prestigi de la llengua, publicant gramàtiques i diccionaris.
A partir del triomf sandinista del 1979, es pren una mica d’interès per part dels govern de l’Estat pel que fa a la llengua, a la cultura i a les reivindicacions d’autonomia dels miskitus, entre altres pobles indígenes, i es creen les autonomies de la Costa Atlántica.
El 10 de juliol de 1993 el Parlament de Nicaragua aprova una llei sobre "Uso oficial de las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua":
"Artículo 1.- El español es el idioma oficial del estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua serán de uso oficial en las Regiones Autonómicas, en los casos que establezca la presente ley".
L’Estat s’empara, doncs, en una legislació molt ambigua i la realitat és que la llengua miskita, tot i ser oficial a la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, en l’àmbit educatiu queda relegada a l’assignatura de miskitu, però no s’aplica a l’ensenyament reglat. Això vol dir que es fa ensenyament de miskitu però no ensenyament en miskitu. Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha ràdio i televisió en miskitu, però sempre en el format bilingüe (primer en miskitu i després en castellà).
Una de les sorpreses més positives va ser comprovar que hi ha força ús social de la llengua, que es fa servir al mercat, als taxis... en definitiva, al carrer i, sobretot, a les comunitats. Tot i això, hi va haver situacions que per a nosaltres, com a catalanoparlants, eren ben familiars, del tipus "parla’m en espanyol" o "em pots parlar anglès, espanyol, portuguès... però no miskitu". Ens vam poder adonar d’aquesta realitat perquè el nostre guia, recomanat per un català que fa 8 anys que viu ha Bilwi i que té fills "catalanomiskitus", en Jeffry Francisco Urbina Carrillo, d’entrada parlava sempre en miskitu amb la gent.
L’actualitat
Enguany, concretament el mes d’abril, 400 delegats del "Consejo de ancianos de la Moskitia", en representació de més de 300 comunitats miskitas, van declarar la independència de la Nació Comunitària de la Miskitia i van triar com a Wihta Tara (gran jutge) el reverend Héctor Williams, curiosament pastor de l’Església Evangèlica d’Asamblees Cristianes, i no un representant dels moraus, que és l’església majoritària entre els mistikus. Van donar un termini de sis mesos per institucionalitzar la independència però, passat aquest temps, tot i que la tensió continua latent, no s’ha avançat en l’autogovern, encara que 3.000 comunitaris van intentar ocupar, sense èxit, la Casa del Govern Regional. Probablement es produiran noves iniciatives
quan s’acostin les eleccions regionals, al mes de març, i la postura podria ser de boicot a aquestes eleccions. La reivindicació continua viva, com diu l’advocat Oscar Hodgson, assessor del "Consejo de Ancianos". Avui, sorprenentment, els abanderats de la lluita contra el sandinisme dels anys 80-90 són estrets col·laboradors del govern del FSLN. Steadman Fagoth és director de l’Institut de Pesca i Brooklyn Rivera és diputat del FSLN, tota una contradicció amb el seu passat. 
Actualment també existeix un altre conflicte ben viu al territori miskitu: el del tràfic de drogues. Penseu que la costa de l’Atlàntic és lloc de trànsit de les màfies colombianes, que mouen la droga fins als EUA. Hi ha comunitats en què els traficants colombians han aconseguit penetrar amb força i hi va haver una emboscada que va provocar la mort de dos soldats de l’Exèrcit de Nicaragua i la posterior ocupació de dues comunitats per la Policia Nacional i l’Exèrcit, la qual cosa ha fet pujar la tensió, amb manifestacions diàries del grup miskitu Yatama, que governa a RAAN amb el FSLN. Nosaltres, per sort, no ens vam veure involucrats en cap aldarull, tot i que vam viure el clima de tensió. En definitiva, tres dies són pocs per poder-nos fer una composició real del que passa a la Costa Atlàntica i és difícil analitzar i copsar la dimensió real de la reivindicació independentista de la Nació Comunitària de la Moskitia.
El que hem escrit ho hem extret de les informacions facilitades per Marcelo Borge, periodista, teòleg i pastor de l’Església Morava, i d’Avelino Cox, periodista i professor de la Universitat Uraccan, als quals hem d’agrair les seves xerrades i informacions sobre la realitat històrica i actual del poble Miskitu i, sobretot, a Jeffry Francisco Urbina, per haver-nos acompanyat aquests tres dies, haver-nos introduït en aquesta realitat i haver-nos fet de traductor.
La nostra conclusió, relacionada, evidentment, amb la realitat dels Països Catalans, és que el menyspreu cap a una nació o a un poble és una actitud profundament antisocial i mai no es fonamenta en el reconeixement de la història o de les realitats diferenciades, sinó en la ignorància intencionada.
divendres, 11 de desembre del 2009
17 - El 13 desembre des de Nicaragua (11-12-09)
Amics, el 13 de desembre del 2009 serà un dia molt important per a molts catalans i, especialment, per als osonencs, ja que tenim l’oportunitat d’expressar, per primera vegada des de la República, la voluntat d’independitzar-nos o no de l’Estat espanyol.
Nosaltres, des de Nicaragua, encara amb passaport espanyol, hem seguit amb molt d’interès totes les notícies sobre les consultes, des del dia de la d’Arenys de Munt fins ara. També tenim l’esperança que a Mallorca se’n pugui tirar endavant alguna, perquè hi ha voluntat i gent que treballa dur perquè es pugui dur a terme. No dubteu que si fóssim aquí votaríem que SÍ. Tant des del cantó vigatà com del mallorquí.
Trobem deplorable l’actitud del PSC i del PPC respecte d’aquest tema. Critiquen la “radicalitat” dels partits nacionalistes catalans, quan són ells els que practiquen el nacionalisme salvatge (només cal fer una ullada a El Mundo, l’ABC, La Razón, El País o El Periódico). En tot cas, qualsevol adjectiu que acompanyi la paraula independentisme és subjectiu, perquè l’independentisme no és més que una opció política, social i cultural. La resta, els afegitons, no són més que intents de desprestigiar una opció que ha perviscut històricament, i per alguna cosa deu ser, als territoris de parla catalana. Ara, tant socialistes com “populars” diuen que la cobertura que en fa TV3, de les consultes sobiranistes, és sobredimensionada. I qui n’hauria d’informar, si no és la televisió pública catalana, d’un fet tan excepcional com important? Que esperen, que en faci la cobertura la CNN, la televisió finesa, la canadenca...? Tenim tot el dret d’estar “sobreinformats” sobre aquest tema, perquè, independentment dels resultats, serà un dia històric i és per això mateix, que tenen por que el poble es desperti i s’expressi amb llibertat. Si no tinguessin por dels resultats tant se’ls en donaria, si es fan consultes o no.
El president de la Generalitat ha fet unes declaracions carregades d’ambigüitat, en la seva línia, en què intenta treure càrrega política a les consultes. Més contundents són el senyor Iceta i el senyor Zaragoza, que diuen clarament que votarien que NO a la consulta perquè creuen que ja no estem a l’alba, sinó a l’ocàs del principi clàssic de les nacionalitats. No n’esperàvem altra cosa, d’aquests dos individus. Segurament són de la corda del senyor Ferran, aquell que parlava de les “crostes”.
La pregunta que també ens fem és per què els partits que donen suport a la consulta no proposen al Parlament mateix fer el referèndum, encara que no sigui vinculant. De què tenen por?
A l’Estat espanyol també estan inquiets, la qual cosa és un consol, perquè vol dir que els amoïna que l’independentisme es pugui quantificar. Les declaracions del president de Govern, Rodríguez Zapatero, diuen que les consultes “objectivament no van enlloc”, mentre la vicepresidenta, Fernández de la Vega, afirma que “les consultes no tenen cap validesa jurídica”. Tranquils, això ja ho sabem, però votarem igual. És curiós, tanmateix, que l’executiu espanyol defensi una posició “clara i nítida a favor del dret de lliure determinació del poble Sahrauí”. Potser és que volen que ens posem tots en vaga de fam o bé trauran una nova llei que els permeti empresonar indiscriminadament els independentistes, com estan fent a Euskal Herria.
Ja n’hi ha prou d’exercir un totalitarisme estatal basat en una Constitució que ni la majoria dels Països Catalans ni d’Euskal Herria accepta. Creiem que la falta de llibertat a la qual ens sotmet l’Estat espanyol des de fa més de tres segles, la pressió, la criminalització, la demagògia i la violència dialèctica s’han d’acabar. Participar activament i voluntàriament en la consulta ens ajudarà a fer un pas més cap a la independència. Tal com diu Joan Solà en l’article “Llibertat, dignitat”, publicat a l’Avui dia 8 de desembre, “deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú”. Pensem que és important llegir-lo perquè reforça d’una manera molt lògica els arguments per defensar la independència.
Nosaltres, curiosament, de dia 13 fins dia 16 marxem a Bilwi, la capital del RAAN (Región Autónoma Atlántico Norte), on intentarem conèixer el moviment independentista de la comunitat miskitia, la seva llengua i la seva cultura. Seran pocs dies i només ens podrem endur una pinzellada del que són els miskitos, però no podíem deixar passar l’oportunitat de conèixer aquest poble tan diferent de la resta de Nicaragua. Perquè us situeu una mica, fa pocs dies una delegació va visitar el Parlament de Catalunya i va haver-hi un gran rebombori perquè es van contractar dos traductors. Encara, després de tants anys de mal anomenada democràcia, s’ha de qüestionar el fet d’emprar el català amb normalitat. N’hi ha que encara es pensen que la normalitat consisteix a parlar en castellà si l’altre t’entén, encara que això suposi trepitjar els drets de tot un poble i donar un exemple nefast a un altre poble, el miskito, que també lluita per l’autonomia i per la normalitat lingüística.
Aneu a votar el 13-D i voteu per la Llibertat i la Dignitat com a poble.
dimarts, 8 de desembre del 2009
16 - Casa nostra és casa vostra - 12-12-09
Ja fa pràcticament 5 mesos que som a Nicaragua. L’estada es va desenvolupant amb tota normalitat i amb les expectatives que havíem previst després d’haver vingut algunes vegades a aquest país, encara que hem hagut d’adaptar-nos a una certa improvisació i mentalització que algun cop ha estat sorprenent.
El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.
Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.
La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.
Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.
Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.
Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.
Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.
A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.
No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.
Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.
Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).
I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:
“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”
El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.
Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.
La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.
Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.
Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.
Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.
Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.
A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.
No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.
Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.
Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).
I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:
“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
