La idea de viure un temps a Somoto va sorgir del desig, i ens atreviríem a dir que de la necessitat, de compartir entre 6 i 9 mesos de la nostra vida amb els habitants d’aquesta ciutat de Nicaragua, un país amb el qual sempre hem tingut un vincle molt especial. La relació d’agermanament, amb què hem estat especialment compromesos, i els nombrosos viatges a Nicaragua i, especialment, a Somoto, ens han deixat una petjada vital. Ara podem afirmar que l’experiència, el fet de viure el dia a dia en aquesta i amb aquesta població, ha estat immillorable.
S’han superat totes les expectatives. L’amabilitat, l’acompanyament, l’hospitalitat, l’ajuda, la feina, el compromís… de tothom, han estat realment especials i inoblidables. Com sempre que hem estat aquí, però aquesta vegada accentuada pel fet d’haver-hi viscut, marxem amb la sensació de no haver pogut aportar tant com ens han aportat a nosaltres. En qualsevol cas sabem, i ho sabíem abans de marxar, que veníem a fer una tasca d’acompanyament i de creixement personal, però no preteníem, perquè teníem clar que no és possible, tot i que hi ha persones de l’anomenat “primer món” que, ho creuen i demagògicament s’ho atribueixen, salvar ningú. Si de cas, aportar el nostre granet de sorra per continuar la lluita i formar-nos una mica més en el combat diari per un canvi en el sistema polític, econòmic i social mundial.
Tot i que ja coneixíem el país, abans de marxar hi havia una mica d’intranquil·litat pel fet d’anar a viure a un lloc tan llunyà de l’entorn en què hem nascut, amb costums, necessitats, cultura i relacions tan diferents. Tot això ens feia tenir dubtes sobre el que podia passar i com ens sentiríem. Però la veritat és que tot ha anat molt bé i ens hem demanat moltes vegades per què no ho havíem fet abans.
En el capítol dels records i agraïments, es fa difícil detallar tots els sentiments acumulats durant aquests mesos tan intensos. És cert que la convivència amb la gent de Somoto, sense excloure ningú, ha estat bona, però ens agradaria destacar aquelles persones que per a nosaltres sempre representaran un referent i per a les que tindrem un record molt especial.
En Manuel Maldonado i l’Esperanza Alfaro perquè, segurament, si no els haguéssim conegut, no hauria germinat una necessitat tan intensa de venir. Quina claredat d’idees i consells, sempre impregnats dels principis revolucionaris, que es van imposar sobre la dictadura que esclafava el poble nicaragüenc! I, sobretot, per l’amabilitat i hospitalitat amb què ens han acollit sempre i per haver-nos permès conviure i compartir, durant anys, casa seva.
En Mauricio Cajina i la Mary Izaguirre, així com els seus fills, en Mauricio, la Maurel i la Mary, una família que sempre ens ha acompanyat durant la nostra estada a Somoto. I especialment hem de donar les gràcies a en Mauricio, que sempre ens ha donat suport, des que van començar els preparatius per anar-nos-en fins a haver compartit amb nosaltres el seu coneixement sobre el medi ambient, el territori, la gent de les comunitats, les caminades, la seva passió per l’esport i les seves opinions polítiques. Una gran persona, un gran professional i un gran amic. En aquest sentit, no entenem que persones preparades como ell i amb un criteri social tan just no tinguin un lloc al FSLN actual.
L’Alina Díaz, en Jefry i el petit Ángel, que un dia va arribar sense que ens n’adonéssim, i que, per això i carinyosament li diem “el clandestí”, així com la seva mare, Rafaela, i la seva tia, María Antonia. L’Alina ha compartit moltes hores de feina amb nosaltres, però també ha compartit somnis, cafès, esperances i realitats pròpies. L’hem considerada part de la nostra família somotenya i ha estat sempre pendent de tot. Recordarem sempre el seu menjar, la seva disciplina, la seva honradesa, els seus costums, el seu sentit de la neteja i de l’ordre i, el més important, el fet que ens fes sentir, també, part de la seva família.
Hi ha molta més gent que ens acompanyarà en la distància, quan siguem a Vic, com per exemple César Carrasco, un home prudent, cordial i sandinista fins al moll de l’ós, que ens ha demostrat la seva bona disposició en tot moment per ajudar-nos. A més de tot això, és un gran barcelonista i amant del bon futbol, amb el que hem establert una molt bona relació i que ens ha facilitat tota una sèrie d’informació difícil d’obtenir sobre la vida de Somoto. No oblidarem mai els partits del Barça que hem vist plegats ni el “chile”, imprescindible per poder fer qualsevol àpat amb ell!
Gràcies també a en Pablo Rodríguez, cantant i “tècnic en solucions cibernètiques”, tot i que veterinari de formació. Forma part d’una excel·lent família de cantors i guitarristes i les seves cançons revolucionàries, com el cant de Silvio Rodríguez, l’estaca de Lluís Llach i la música popular somotenya, entre altres, ens han fet passar nits inoblidables. I un record molt especial per al seu pare, Pablo de Jesús, i la seva mare, Marina, així com per la seu fill, Geovany Fabricio, amb els quals hem tingut el plaer de compartir cançons i casa seva a Las Sabanas.
És difícil que oblidem tot el que hem viscut i segur que ens deixem molta més gent que també recordarem. Però sempre, algú més que d’altre però en general tothom, ens ha donat suport i bons moments. Per això també volem esmentar en Bismarck Rugama, la Hellen Gómez, la Rosa Amanda Montoya, l’Ariel Ponce, en Cristan Sandoval, en Manuel Gutiérrez, en Wilson Pablo Montoya, la Suyapa Alfaro, en Javier Espinosa, l’Aín Uriel Salinas, la Maira i els seus fills, la Belinda i en Luis, en Harold Blanco i, molt especialment, els nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Milagros, la Karen, la Fernanda, la Carla i la Daniela, així com totes les persones entranyables i anònimes que hem conegut, tot i que el seu nom no aparegui en aquest escrit. El nostre agraïment més sincer a tots.
I no podem acabar sense tenir en compte l’hospitalitat d’en Quim i la Montse, que han volgut compartir amb nosaltres la informació de molts anys d’experiència i vivències i el seu compromís per aquest país i que sempre ens han obert les portes de casa seva a Managua, així com l’amistat encetada amb la Miquela i en Moisès.
Segurament tornarem, no per tant de temps, no per treballar, no perquè ens vegin com a estrangers, sinó per compartir, per recordar, per il·lusionar-nos, per parlar, per cantar i per somiar plegats un futur millor.
Hem après que el món és profundament injust, que els nens pobres no tenen bressol per néixer i que, com va dir el poeta Leonel Rugama:
“No nacen por hambre
y tienen hambre de nacer
para morirse de hambre”.
Només volem afegir que “tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí i Pol).
Mònica Jaume i Josep Cullell
dimecres, 12 de maig del 2010
35. Observacions sobre el FSLN - 21-04-2010
Molts amics que han seguit la nostra estada a Nicaragua m’han demanat que els parli del FSLN i de la situació política del país. Per mi ha estat difícil i, en alguns moments, he sentit contradiccions personals. Com diria la cançó, tinc el cor dividit.
La veritat és que els que em coneixen ja saben que actualment el meu pensament polític està molt lluny del que representen els partits, i saben també que la meva òptica a Catalunya és independentista i d’esquerres. Pel que fa a la política en general, crec que la societat s’hauria de replantejar el concepte actual de democràcia, perquè ha fracassat en la manera d’aplicar-se i, a més, ajuda a perpetuar un model injust, podríem dir que fins i tot insultant, per a les persones pobres. Sempre parlem de participació però la realitat és que aquest model funciona des del dirigisme estructurat en partits tecnòcrates i basat en l’amiguisme i el clientelisme partidari, emparats pel capitalisme salvatge. La democràcia actual és morta, des del meu punt de vista. Actualment apostaria per la via de reconstruir els moviments de base amb uns criteris de participació oberta, compromesa, lliure i insubornable, lluny del despotisme i de la corrupció, que ens permetin sembrar les llavors d’un model diferent.
No sóc ningú per jutjar la realitat sociopolítica que viu Nicaragua. Sempre he sentit una gran admiració pels nicaragüencs, per la seva revolució i, evidentment, pel sandinisme. Em sento sandinista de cor i ho sóc de convenciment.
Crec que en aquests moments, a Amèrica Central, els únics partits que tenen una concepció social avançada són el FSLN, a Nicaragua, i el FLMN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional), a El Salvador. El neoliberalisme ha arrasat totes les altres estructures de l’esquerra, com per exemple l’ORG de Guatemala, que només té dos diputats després de 40 anys de lluita armada. Actualment comencen a créixer moviments populars, sobretot a Guatemala, Hondures i Panamà, que es preocupen i lluiten per canviar l’ideari polític actual, tot i que encara són incipients.
Abans de venir per primera vegada a Nicaragua, l’any 1984, em vaig informar a fons sobre els conceptes revolucionaris del FSLN i em vaig enamorar del concepte revolucionari de lluita i de la seva aposta per un model democràtic dins una revolució popular.
Encara ara tinc molt presents les paraules de Tomás Borge quan va triomfar la revolució sandinista: “Estamos dominados por un orden económico internacional que es, en esencia, la dictadura de la miseria. Millones de niños serán pobres, delincuentes o guerrilleros”.
En aquest moment la pregunta que es planteja és si els ideals revolucionaris continuen essent vius en el FSLN. I us puc respondre, després d’haver estat 9 mesos a Nicaragua, que els ideals continuen essent vigents, encara que una altra cosa és el comportament d’alguns dirigents. Como afirmava en una entrevista a la revista “Envío” del mes d’agost William Grigsby, director de la ràdio “La Primerísima”, de tendència clarament sandinista, “els sandinistes també hem estat permeables a aquesta ideologia (neoliberalisme). I entre els sandinistes n’hi ha molts que també soms egoistes, arribistes, que només volem escalar posicions. També a nosaltres ens ha pervertit, aquest sistema”. No seré jo qui contradigui aquestes afirmacions, perquè el país es troba en una lluita constant entre els valores revolucionaris i els del capitalisme neoliberal. Actualment el FSLN té el poder, amb 38 diputats a l’Assemblea Nacional, és a dir, que governa en minoria parlamentària. Ha practicat la política dels pactes amb diferents grups polítics, igual que a Catalunya, que hi ha un govern entre tres partits polítics de tendència progressista, però d’ideologia diferenciada. La pregunta seria, més aviat, quants principis revolucionaris s’han deixat pel camí o quants avenços s’han assolit en beneficio de Nicaragua amb el FSLN en el govern? Es tracta de jutjar les polítiques socialment més pròximes als més necessitats en el marc d’una democràcia formal i en un modelo neoliberal. Programes com “hambre cero”, “usura cero” o “trabajo por comida”, entre altres, arriben a la gent, però amb tot el perill de crear clientelisme partidari, si no s’acompanyen de polítiques clares de formació i d’informació per tal que els beneficiaris sàpiguen d’on vénen les ajudes i què cal fer per combatre les injustícies socials. S’hauria d’analitzar també què han representat els 16 darrers anys de governs neoliberals, en què les pràctiques corruptes, el clientelisme i fins i tot els robatoris d’eleccions han estat habituals. Per desgràcia el FSLN empra ara algunes d’aquestes pràctiques nefastes, que no són desitjables en cap societat democràticament justa, vinguin del partit que vinguin. I parlo com a ciutadà de Catalunya, i ho puc fer extensible a l’Estat espanyol i a Europa, on cada dia hi ha més casos de corrupció política i més greus, no ho oblidem. Per això crec que aquest sistema democràtic mundial ha quedat obsolet, caduc, perquè és el sistema mateix, que permet els casos de corrupció i, per tant, també està corromput.
En definitiva, doncs, per mi és difícil analitzar i fer judicis de valor sobre el que està passant a Nicaragua, quan al meu país hi ha tanta roba bruta per rentar. Per això sempre he pensat que no és correcte que des d’Europa, o des dels EEUU, domem lliçons d’ètica política, tot i que l’opinió pública ho faci contínuament, com si nosaltres fóssim éssers superiors garants de la democràcia i de la netedat política. No ho som i, tot i que moltes vegades ens agradaria creure-ho, no formem part d’un sistema més pulcre, només més ric.
La meva impressió és que, almenys al nord, que és on he viscut, i a pesar de les actituds i comportaments poc recomanables d’alguns dirigents i tècnics municipals, els camperols tenen clar qui és qui en la política del país, i per això el suport al FSLN va en augment. Tot i això, també hi ha veus contràries a la política del FSLN dins el partit mateix, i algunes molt dures, com les que un militant sandinista m’explicava fa uns dies: “els revolucionaris ja són morts. Aquí el que queda és un niu de vividors que només pretenen viure del poder”.
A mi, personalment, se’m fa difícil d’acceptar que tot un procés de lluita revolucionària, amb una gran quantitat d’herois i màrtirs per la causa sandinista, pugui acabar en un model neoliberal, amb una democràcia formal inclosa. Com diu l’escriptor Germán Sánchez al seu llibre “Cuba y Venezuela, reflexiones y debates”, els actuals models, anomenats democràtics, són “com pseudodemocràcies multipartidistes corruptes”.
Una altra de les preguntes clau per entendre el moment polític pel qual passa Nicaragua seria on és actualment el FSLN, quin camí ha pres i cap a on va. Difícil de contestar i, la veritat, jo no m’atreveixo a opinar. Només vull constatar que durant aquest temps he observat, he escoltat les opinions generals i he parlat amb molts sandinistes convençuts que estan molt lluny de les actituds d’alguns dirigents, que han oblidat que ells també són ciutadans i que no tenen cap dret a lucrar-se gràcies al poder polític. Els únics que tindrien dret a reclamar serien els morts, els màrtirs de la lluita revolucionària dels anys 60 i 70 o els defensors de Nicaragua durant els atacs de la Contrarevolució dels anys 80.
Les polítiques actuals, en la majoria d’estats, estan basades en el cabdillisme, en la figura unipersonal del líder que la societat identifica com a solució, i en aquest sentit no es pot acceptar cap transformació participativa si no es creen dependències.
Crec en les ideologies com a transmissores de comportaments ètics, de justícia i de dignitat, i en aquest context no es pot acceptar la corrupció ni la manca de transparència democràtica.
En les converses que he tingut amb en Manuel Maldonado, que durant 9 mesos han estat moltes, sempre m’ha deixat clar que hem de fer una nova revolució: la de les idees. Hem parlat molt sobre el fet que una revolució serveix per modificar el sistema polític d’un país i millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, sigui en les èpoques en què la lluita armada, perquè no hi havia una altra sortida, era necessària, o en les èpoques de pau, com la que es viu actualment, en què la pobresa i les injustícies socials continuen existint.
La revolució de les idees ha de servir per edificar una nova societat més igualitària i lliure, que deixi de banda tot el que representa l’egoisme individualista de la societat neoliberal o capitalista i que potenciï el treball comunitari, participatiu i solidari entre els ciutadans, però també entre els polítics, que no hauries de gaudir d’un estatus especial que els permetés abusar del poder. Sense una pedagogia i una educació diferents de les actuals, no podrem aconseguir els canvis socials i revolucionaris que van impulsar els anys de lluita i de revolució sandinista.
Molts pensareu, en llegir aquestes ratlles, que us heu quedat sense una resposta clara del que passa a Nicaragua. Tinc massa respecte cap a la gent humil, anònima i compromesa com per desautoritzar les polítiques governamentals del FSLN. Hi ha dirigents que no agraden per la seva manera d’actuar, i no hem d’estar a favor de l’oportunista polític, ni de les censures partidistes, ni de les divisions per crear nous partits, ni de les purgues polítiques, que existeixen a tot arreu. Més aviat hem de donar suport als debats, a la participació, a la confrontació, a la crítica i a l’autocrítica, al pluralisme de les idees, al diàleg compromès amb la lluita, al respecte a les persones, a la memòria dels lluitadors històrics morts en combat i, sobretot, a l’honestedat.
Avui un company em recordava que “fa 32 anys, un dia com avui, al meu pare el va matar la Guàrdia. Jo tenia 11 anys”. Quantes morts, quantes lluites, quantes victòries, quantes esperances i quantes il·lusions ha viscut aquest país com per deixar-ho tot en mans del pragmatisme polític, com va passar a l’Estat espanyol i a Catalunya, i no alegrar-se dels principis revolucionaris del FSLN. Veig el Frente com un moviment sociopolític que cada dia s’ha d’anar construint sobre un nou poder popular, amb un nou llenguatge simple, clar i entenedor, acompanyat d’accions socials contundents, perquè si no acabarà com un partit de tall personalista i de lluita per ser en les estructures de poder. La revolució i el FSLN, s’ha de reconèixer, han fet durant molts anys, des del poder o des de l’oposició, transformacions invisibles, difícils de valorar.
Per tot això i pel meu compromís personal amb aquesta terra i amb la seva gent, em continuo sentint sandinista, però sense carnet. Com diu un altre company i amic “ets més sandinista tu que alguns dels que tenen el carnet, que només els serveix per figurar, i no per treballar per aconseguir el canvi social i revolucionari a Nicaragua”.
Per acabar, i citant un company de Guatemala, “el que no avança, retrocedeix”. Esperem que no retrocedeixi i que la transformació revolucionària de Nicaragua continuï.
La veritat és que els que em coneixen ja saben que actualment el meu pensament polític està molt lluny del que representen els partits, i saben també que la meva òptica a Catalunya és independentista i d’esquerres. Pel que fa a la política en general, crec que la societat s’hauria de replantejar el concepte actual de democràcia, perquè ha fracassat en la manera d’aplicar-se i, a més, ajuda a perpetuar un model injust, podríem dir que fins i tot insultant, per a les persones pobres. Sempre parlem de participació però la realitat és que aquest model funciona des del dirigisme estructurat en partits tecnòcrates i basat en l’amiguisme i el clientelisme partidari, emparats pel capitalisme salvatge. La democràcia actual és morta, des del meu punt de vista. Actualment apostaria per la via de reconstruir els moviments de base amb uns criteris de participació oberta, compromesa, lliure i insubornable, lluny del despotisme i de la corrupció, que ens permetin sembrar les llavors d’un model diferent.
No sóc ningú per jutjar la realitat sociopolítica que viu Nicaragua. Sempre he sentit una gran admiració pels nicaragüencs, per la seva revolució i, evidentment, pel sandinisme. Em sento sandinista de cor i ho sóc de convenciment.
Crec que en aquests moments, a Amèrica Central, els únics partits que tenen una concepció social avançada són el FSLN, a Nicaragua, i el FLMN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional), a El Salvador. El neoliberalisme ha arrasat totes les altres estructures de l’esquerra, com per exemple l’ORG de Guatemala, que només té dos diputats després de 40 anys de lluita armada. Actualment comencen a créixer moviments populars, sobretot a Guatemala, Hondures i Panamà, que es preocupen i lluiten per canviar l’ideari polític actual, tot i que encara són incipients.
Abans de venir per primera vegada a Nicaragua, l’any 1984, em vaig informar a fons sobre els conceptes revolucionaris del FSLN i em vaig enamorar del concepte revolucionari de lluita i de la seva aposta per un model democràtic dins una revolució popular.
Encara ara tinc molt presents les paraules de Tomás Borge quan va triomfar la revolució sandinista: “Estamos dominados por un orden económico internacional que es, en esencia, la dictadura de la miseria. Millones de niños serán pobres, delincuentes o guerrilleros”.
En aquest moment la pregunta que es planteja és si els ideals revolucionaris continuen essent vius en el FSLN. I us puc respondre, després d’haver estat 9 mesos a Nicaragua, que els ideals continuen essent vigents, encara que una altra cosa és el comportament d’alguns dirigents. Como afirmava en una entrevista a la revista “Envío” del mes d’agost William Grigsby, director de la ràdio “La Primerísima”, de tendència clarament sandinista, “els sandinistes també hem estat permeables a aquesta ideologia (neoliberalisme). I entre els sandinistes n’hi ha molts que també soms egoistes, arribistes, que només volem escalar posicions. També a nosaltres ens ha pervertit, aquest sistema”. No seré jo qui contradigui aquestes afirmacions, perquè el país es troba en una lluita constant entre els valores revolucionaris i els del capitalisme neoliberal. Actualment el FSLN té el poder, amb 38 diputats a l’Assemblea Nacional, és a dir, que governa en minoria parlamentària. Ha practicat la política dels pactes amb diferents grups polítics, igual que a Catalunya, que hi ha un govern entre tres partits polítics de tendència progressista, però d’ideologia diferenciada. La pregunta seria, més aviat, quants principis revolucionaris s’han deixat pel camí o quants avenços s’han assolit en beneficio de Nicaragua amb el FSLN en el govern? Es tracta de jutjar les polítiques socialment més pròximes als més necessitats en el marc d’una democràcia formal i en un modelo neoliberal. Programes com “hambre cero”, “usura cero” o “trabajo por comida”, entre altres, arriben a la gent, però amb tot el perill de crear clientelisme partidari, si no s’acompanyen de polítiques clares de formació i d’informació per tal que els beneficiaris sàpiguen d’on vénen les ajudes i què cal fer per combatre les injustícies socials. S’hauria d’analitzar també què han representat els 16 darrers anys de governs neoliberals, en què les pràctiques corruptes, el clientelisme i fins i tot els robatoris d’eleccions han estat habituals. Per desgràcia el FSLN empra ara algunes d’aquestes pràctiques nefastes, que no són desitjables en cap societat democràticament justa, vinguin del partit que vinguin. I parlo com a ciutadà de Catalunya, i ho puc fer extensible a l’Estat espanyol i a Europa, on cada dia hi ha més casos de corrupció política i més greus, no ho oblidem. Per això crec que aquest sistema democràtic mundial ha quedat obsolet, caduc, perquè és el sistema mateix, que permet els casos de corrupció i, per tant, també està corromput.
En definitiva, doncs, per mi és difícil analitzar i fer judicis de valor sobre el que està passant a Nicaragua, quan al meu país hi ha tanta roba bruta per rentar. Per això sempre he pensat que no és correcte que des d’Europa, o des dels EEUU, domem lliçons d’ètica política, tot i que l’opinió pública ho faci contínuament, com si nosaltres fóssim éssers superiors garants de la democràcia i de la netedat política. No ho som i, tot i que moltes vegades ens agradaria creure-ho, no formem part d’un sistema més pulcre, només més ric.
La meva impressió és que, almenys al nord, que és on he viscut, i a pesar de les actituds i comportaments poc recomanables d’alguns dirigents i tècnics municipals, els camperols tenen clar qui és qui en la política del país, i per això el suport al FSLN va en augment. Tot i això, també hi ha veus contràries a la política del FSLN dins el partit mateix, i algunes molt dures, com les que un militant sandinista m’explicava fa uns dies: “els revolucionaris ja són morts. Aquí el que queda és un niu de vividors que només pretenen viure del poder”.
A mi, personalment, se’m fa difícil d’acceptar que tot un procés de lluita revolucionària, amb una gran quantitat d’herois i màrtirs per la causa sandinista, pugui acabar en un model neoliberal, amb una democràcia formal inclosa. Com diu l’escriptor Germán Sánchez al seu llibre “Cuba y Venezuela, reflexiones y debates”, els actuals models, anomenats democràtics, són “com pseudodemocràcies multipartidistes corruptes”.
Una altra de les preguntes clau per entendre el moment polític pel qual passa Nicaragua seria on és actualment el FSLN, quin camí ha pres i cap a on va. Difícil de contestar i, la veritat, jo no m’atreveixo a opinar. Només vull constatar que durant aquest temps he observat, he escoltat les opinions generals i he parlat amb molts sandinistes convençuts que estan molt lluny de les actituds d’alguns dirigents, que han oblidat que ells també són ciutadans i que no tenen cap dret a lucrar-se gràcies al poder polític. Els únics que tindrien dret a reclamar serien els morts, els màrtirs de la lluita revolucionària dels anys 60 i 70 o els defensors de Nicaragua durant els atacs de la Contrarevolució dels anys 80.
Les polítiques actuals, en la majoria d’estats, estan basades en el cabdillisme, en la figura unipersonal del líder que la societat identifica com a solució, i en aquest sentit no es pot acceptar cap transformació participativa si no es creen dependències.
Crec en les ideologies com a transmissores de comportaments ètics, de justícia i de dignitat, i en aquest context no es pot acceptar la corrupció ni la manca de transparència democràtica.
En les converses que he tingut amb en Manuel Maldonado, que durant 9 mesos han estat moltes, sempre m’ha deixat clar que hem de fer una nova revolució: la de les idees. Hem parlat molt sobre el fet que una revolució serveix per modificar el sistema polític d’un país i millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, sigui en les èpoques en què la lluita armada, perquè no hi havia una altra sortida, era necessària, o en les èpoques de pau, com la que es viu actualment, en què la pobresa i les injustícies socials continuen existint.
La revolució de les idees ha de servir per edificar una nova societat més igualitària i lliure, que deixi de banda tot el que representa l’egoisme individualista de la societat neoliberal o capitalista i que potenciï el treball comunitari, participatiu i solidari entre els ciutadans, però també entre els polítics, que no hauries de gaudir d’un estatus especial que els permetés abusar del poder. Sense una pedagogia i una educació diferents de les actuals, no podrem aconseguir els canvis socials i revolucionaris que van impulsar els anys de lluita i de revolució sandinista.
Molts pensareu, en llegir aquestes ratlles, que us heu quedat sense una resposta clara del que passa a Nicaragua. Tinc massa respecte cap a la gent humil, anònima i compromesa com per desautoritzar les polítiques governamentals del FSLN. Hi ha dirigents que no agraden per la seva manera d’actuar, i no hem d’estar a favor de l’oportunista polític, ni de les censures partidistes, ni de les divisions per crear nous partits, ni de les purgues polítiques, que existeixen a tot arreu. Més aviat hem de donar suport als debats, a la participació, a la confrontació, a la crítica i a l’autocrítica, al pluralisme de les idees, al diàleg compromès amb la lluita, al respecte a les persones, a la memòria dels lluitadors històrics morts en combat i, sobretot, a l’honestedat.
Avui un company em recordava que “fa 32 anys, un dia com avui, al meu pare el va matar la Guàrdia. Jo tenia 11 anys”. Quantes morts, quantes lluites, quantes victòries, quantes esperances i quantes il·lusions ha viscut aquest país com per deixar-ho tot en mans del pragmatisme polític, com va passar a l’Estat espanyol i a Catalunya, i no alegrar-se dels principis revolucionaris del FSLN. Veig el Frente com un moviment sociopolític que cada dia s’ha d’anar construint sobre un nou poder popular, amb un nou llenguatge simple, clar i entenedor, acompanyat d’accions socials contundents, perquè si no acabarà com un partit de tall personalista i de lluita per ser en les estructures de poder. La revolució i el FSLN, s’ha de reconèixer, han fet durant molts anys, des del poder o des de l’oposició, transformacions invisibles, difícils de valorar.
Per tot això i pel meu compromís personal amb aquesta terra i amb la seva gent, em continuo sentint sandinista, però sense carnet. Com diu un altre company i amic “ets més sandinista tu que alguns dels que tenen el carnet, que només els serveix per figurar, i no per treballar per aconseguir el canvi social i revolucionari a Nicaragua”.
Per acabar, i citant un company de Guatemala, “el que no avança, retrocedeix”. Esperem que no retrocedeixi i que la transformació revolucionària de Nicaragua continuï.
34. L'última caminada: Somoto, Santa Bárbara, Somoti
A un quart de set del matí en Mauricio m’ha vingut a buscar per anar a caminar. La d’avui, l’últim dia del mes de març, havia de ser d’unes tres hores, però al final han estat cinc. Hem caminat ràpid, algun moment en silenci, en què hem gaudit de la natura, i d’altres parlant sobre la vida dels camperols a les comunitats i sobre la situació política en general.
Hem tornat que el sol ja escalfava de valent, feia molta calor i el so de les cigales, que no ha parat en tot el camí, ens han acompanyat fins que hem arribat, cansats però amb la satisfacció d’un matí ben aprofitat.
Amb el dia ja començat, en partir, ens ha acompanyat la llum nítida i la fresqueta de les matinades. Hem sortit de Somoto i hem continuat el trajecte passant per les comunitats de Santa Teresa, el Jicarito i el Portillo, fins arribar a Santa Bárbara. Final del trajecte d’anada, només falta la tornada!
Ara tinc la visió d’un paisatge immòbil, sec, marró, monòton... com mort, amb les taques verdes aïllades dels pocs arbres verds, que en trenquen la uniformitat. Són el record i l’esperança, per als camperols, que la pluja els pot tornar la possibilitat de sembrar i d’alleujar aquesta economia tan malmesa per la sequera, persistent i capriciosa. Els propers mesos s’espera que torni la pluja i, per tant, la verdor que vaig conèixer en els primers mesos d’estada a Somoto.
Durant aquest temps, amb en Mauricio, hem fet moltes caminades per Somoto i les comunitats. Jo sol també n’he fetes algunes, però de curtes i, sobretot, per Somoto. Per caminar pels camins que van a les comunitats sempre he preferit la companyia i el coneixement del territori d’en Mauricio, d’una banda per seguretat, però sobretot per poder sentir les seves explicacions sobre el territori, la flora i la fauna, que m’han fet gaudir amb plenitud de l’exercici i del paisatge.
Aquesta caminada m’han permès conèixer arbres desconeguts a Catalunya, com l’indio desnudo o jiñocuago rojo, el pochote, la caoba, el cedre i l’acetuno. Parem un moment per observar de prop un almacigo de matas de bambú, una espècie gairebé en extinció, amb una forma esvelta i color verd i groc. Altres arbres que trobem en el camí són guanacastes, d’una mida immensa; frijolillos amb fruits (com un fesol de color vermell que no es menja); pacón (el fruit del qual s’utilitzava antigament per rentar roba), o mangos. I tampoc no hi han faltat alguns dels arbres més característics del tròpic sec, com per exemple l’amargito o sardinillo, el chaperno o el miliguiste.
En arribar a Santa Bárbara el primer que fem és buscar alguna cosa per beure, perquè no hem agafat aigua. Ens acull un pochoteu en ple període de floració i de fructificació amb els braços oberts i en moviment per la força del vent. En aquesta comunitat hi ha instal·lada una radio base que la família de Dania Barela y Marbelí Velásquez, de manera voluntària, tenen a casa seva en benefici de la comunitat, sense cap recompensa econòmica. Un exemple de generositat i compromís social.
A la tornada, quan el sol s’acosta al migdia, so de la cigala, insistent i continu. N’hem pogut veure alguna, cosa que no és fàcil, perquè es camuflen del color de l’escorça de l’arbre. També sentim pica-soques o l’ocell nacional de Nicaragua, el guardabarranco.
Caminar és una bona teràpia que esbargeix els pensaments i dissipa les preocupacions.
La veritat és que tinc ganes de tornar a caminar pels paisatges de Catalunya. Aquest temps d’allunyament he recordat moltes vegades la sensació d’identificació amb el territori, com te l’estimes i com l’arribes a necessitar i, segurament, a partir d’ara, recordaré el de Nicaragua, perquè també me l’he sentit una mica meu.
Però si us sóc sincer he de reconèixer que en aquestes caminades he enyorat els companys del grup de caminadors del dimarts, la seva germanor i els esmorzars de forquilla i ganivet!, en Joan, l’Agustí, en Josep, en Ramon i, sobretot, en Lluís, i les caminades mensuals dels Senders, la Maria Àngels, en Lluis, en Bartomeu, en Jaume, l’Antoni i, especialment, el meu fill Anton i la Mònica.
Però no us penseu que no he trobat a faltar, Bellmunt, les caminades i els reptes del grup dels divendres! Hi he pensat sovint, en l’Alfons, en Ramon i en Josep, bon amic i gran porter, en els any en que jugàvem al futbol.
La meva memòria, doncs, està plena d’imatges del paisatge que he conegut aquests mesos i de les vivències acumulades durant tota una vida que, barrejades, configuraran un nou món interior en el meu pens
Hem tornat que el sol ja escalfava de valent, feia molta calor i el so de les cigales, que no ha parat en tot el camí, ens han acompanyat fins que hem arribat, cansats però amb la satisfacció d’un matí ben aprofitat.
Amb el dia ja començat, en partir, ens ha acompanyat la llum nítida i la fresqueta de les matinades. Hem sortit de Somoto i hem continuat el trajecte passant per les comunitats de Santa Teresa, el Jicarito i el Portillo, fins arribar a Santa Bárbara. Final del trajecte d’anada, només falta la tornada!
Ara tinc la visió d’un paisatge immòbil, sec, marró, monòton... com mort, amb les taques verdes aïllades dels pocs arbres verds, que en trenquen la uniformitat. Són el record i l’esperança, per als camperols, que la pluja els pot tornar la possibilitat de sembrar i d’alleujar aquesta economia tan malmesa per la sequera, persistent i capriciosa. Els propers mesos s’espera que torni la pluja i, per tant, la verdor que vaig conèixer en els primers mesos d’estada a Somoto.
Durant aquest temps, amb en Mauricio, hem fet moltes caminades per Somoto i les comunitats. Jo sol també n’he fetes algunes, però de curtes i, sobretot, per Somoto. Per caminar pels camins que van a les comunitats sempre he preferit la companyia i el coneixement del territori d’en Mauricio, d’una banda per seguretat, però sobretot per poder sentir les seves explicacions sobre el territori, la flora i la fauna, que m’han fet gaudir amb plenitud de l’exercici i del paisatge.
Aquesta caminada m’han permès conèixer arbres desconeguts a Catalunya, com l’indio desnudo o jiñocuago rojo, el pochote, la caoba, el cedre i l’acetuno. Parem un moment per observar de prop un almacigo de matas de bambú, una espècie gairebé en extinció, amb una forma esvelta i color verd i groc. Altres arbres que trobem en el camí són guanacastes, d’una mida immensa; frijolillos amb fruits (com un fesol de color vermell que no es menja); pacón (el fruit del qual s’utilitzava antigament per rentar roba), o mangos. I tampoc no hi han faltat alguns dels arbres més característics del tròpic sec, com per exemple l’amargito o sardinillo, el chaperno o el miliguiste.
En arribar a Santa Bárbara el primer que fem és buscar alguna cosa per beure, perquè no hem agafat aigua. Ens acull un pochoteu en ple període de floració i de fructificació amb els braços oberts i en moviment per la força del vent. En aquesta comunitat hi ha instal·lada una radio base que la família de Dania Barela y Marbelí Velásquez, de manera voluntària, tenen a casa seva en benefici de la comunitat, sense cap recompensa econòmica. Un exemple de generositat i compromís social.
A la tornada, quan el sol s’acosta al migdia, so de la cigala, insistent i continu. N’hem pogut veure alguna, cosa que no és fàcil, perquè es camuflen del color de l’escorça de l’arbre. També sentim pica-soques o l’ocell nacional de Nicaragua, el guardabarranco.
Caminar és una bona teràpia que esbargeix els pensaments i dissipa les preocupacions.
La veritat és que tinc ganes de tornar a caminar pels paisatges de Catalunya. Aquest temps d’allunyament he recordat moltes vegades la sensació d’identificació amb el territori, com te l’estimes i com l’arribes a necessitar i, segurament, a partir d’ara, recordaré el de Nicaragua, perquè també me l’he sentit una mica meu.
Però si us sóc sincer he de reconèixer que en aquestes caminades he enyorat els companys del grup de caminadors del dimarts, la seva germanor i els esmorzars de forquilla i ganivet!, en Joan, l’Agustí, en Josep, en Ramon i, sobretot, en Lluís, i les caminades mensuals dels Senders, la Maria Àngels, en Lluis, en Bartomeu, en Jaume, l’Antoni i, especialment, el meu fill Anton i la Mònica.
Però no us penseu que no he trobat a faltar, Bellmunt, les caminades i els reptes del grup dels divendres! Hi he pensat sovint, en l’Alfons, en Ramon i en Josep, bon amic i gran porter, en els any en que jugàvem al futbol.
La meva memòria, doncs, està plena d’imatges del paisatge que he conegut aquests mesos i de les vivències acumulades durant tota una vida que, barrejades, configuraran un nou món interior en el meu pens
33. Personatges entrenyables de Somoto
Durant aquests 9 mesos d’estada a Somoto, he pogut conèixer tota una sèrie de gent que he anat trobant pel carrer sovint, uns personatges característics, molt agradables i que, per una o altra qüestió, m’he acabat relacionant o m’he interessat per ells. Són persones populars, que tothom coneix i que formen part de la vida quotidiana de Somoto.
Rudy Sel
va Godoy t
é 72 anys, és solter i viu al barri anomenat de los maestros. Té 6 germans i el seu pare havia estat diputat durant la dictadura somocista. La mare tenia un petit comerç i eren una de les famílies benestants de Somoto. La família el va enviar a estudiar als Estats Units per aprendre anglès, però va tornar al cap d’un any i tres mesos perquè no li agradava la forma de vida. Després, als anys 70, també va viure 4 anys a Costa Rica.
Amic d’en Manuelito, pregunta incansablement i amb ell he mantingut moltes converses, perquè està molt al cas de les polítiques internacionals. Avui mateix em preguntava sobre la victòria de l’esquerra a les eleccions regionals franceses i què podia representar això per a Europa.
Té una gran obsessió per aprendre llengües i durant la seva estada a Costa Rica va estudiar rus. Actualment, mitjançant un mètode que la Mònica li va enviar, aprèn xinès. Diu que ja sap escriure els números. També és un gran jugador d’escacs.
Va ser col·laborador del FSLN des del l’any 64, a León, ciutat universitària on es va gestar la revolució. Penseu que el Frente va ser creat l’any 61 per Carlos Fontseca i que, per tant, ell hi va ser gairebé des de l’inici. Sempre ha estat un activista polític i en la seva estada a Costa Rica, els anys 70, va col·laborar amb el Partit Comunista de Costa Rica, que tenia el nom d’Avantguarda Popular. Actualment viu amb una petita pensió de 157 córdobas al mes, uns 8 dòlars. Fa els tres àpats del dia a la residència de gent gran, tot i que no hi viu.
És una persona plena d’anècdotes i el seu caràcter nerviós fa que no pari de moure’s. D’estructura alta i prima sempre porta dues ulleres penjades del coll amb un tros de drap, unes de sol i unes altres per llegir. Molts dies el trobes caminant pels carrers de Somoto i parlant amb tothom.
Viu enamorat de la vida i la seva alegria més gran va ser el triomf del FSLN l’any 1979.
Silvana Lorena Betancour, de 54 anys, passa el dia asseguda a la vorera amb una panereta de
verdures per vendre davant de la ferreteria Guadalupe. Diu que són familiars seus i que tenen unes possibilitats econòmiques superiors a les de la majoria de gent de Somoto, tot i que ella no té recursos ni ingressos.
És alta i molt prima, amb la pell morena del sol i cada dia que passo per davant la ferreteria em pregunta “Chele, ¿no tiene un cigarro?”. Està asseguda tot el dia en una petita cadira, els matins al costat de la ferreteria, a l’est, ja que hi toca l’ombra, i a la tarda al davant, a l’oest, per evitar el sol. Controla, parla i observa tot i tothom que passa pel carrer. Em sol donar records per “mi esposa”, que per ells es la Mònica.
Lalo Mun
oz Benavides, venedor de diaris, de 29 anys, sempre es passeja en bibicleta per fer la seva feina. En ven uns 50 al dia i té clients fixos als quals els duu el diari a casa.
Vol millorar les seves condicions de vida i per això estudia a les nits, tot i que ha tingut algun fracàs, com haver estudiat tot un any per poder ser empleat de banca i, després d’haver superat les proves, no el van acceptar pel seu aspecte.
De cara riallera, és amable i sempre saluda.
Rudy Sel
va Godoy t
é 72 anys, és solter i viu al barri anomenat de los maestros. Té 6 germans i el seu pare havia estat diputat durant la dictadura somocista. La mare tenia un petit comerç i eren una de les famílies benestants de Somoto. La família el va enviar a estudiar als Estats Units per aprendre anglès, però va tornar al cap d’un any i tres mesos perquè no li agradava la forma de vida. Després, als anys 70, també va viure 4 anys a Costa Rica.Amic d’en Manuelito, pregunta incansablement i amb ell he mantingut moltes converses, perquè està molt al cas de les polítiques internacionals. Avui mateix em preguntava sobre la victòria de l’esquerra a les eleccions regionals franceses i què podia representar això per a Europa.
Té una gran obsessió per aprendre llengües i durant la seva estada a Costa Rica va estudiar rus. Actualment, mitjançant un mètode que la Mònica li va enviar, aprèn xinès. Diu que ja sap escriure els números. També és un gran jugador d’escacs.
Va ser col·laborador del FSLN des del l’any 64, a León, ciutat universitària on es va gestar la revolució. Penseu que el Frente va ser creat l’any 61 per Carlos Fontseca i que, per tant, ell hi va ser gairebé des de l’inici. Sempre ha estat un activista polític i en la seva estada a Costa Rica, els anys 70, va col·laborar amb el Partit Comunista de Costa Rica, que tenia el nom d’Avantguarda Popular. Actualment viu amb una petita pensió de 157 córdobas al mes, uns 8 dòlars. Fa els tres àpats del dia a la residència de gent gran, tot i que no hi viu.
És una persona plena d’anècdotes i el seu caràcter nerviós fa que no pari de moure’s. D’estructura alta i prima sempre porta dues ulleres penjades del coll amb un tros de drap, unes de sol i unes altres per llegir. Molts dies el trobes caminant pels carrers de Somoto i parlant amb tothom.
Viu enamorat de la vida i la seva alegria més gran va ser el triomf del FSLN l’any 1979.
Silvana Lorena Betancour, de 54 anys, passa el dia asseguda a la vorera amb una panereta de
verdures per vendre davant de la ferreteria Guadalupe. Diu que són familiars seus i que tenen unes possibilitats econòmiques superiors a les de la majoria de gent de Somoto, tot i que ella no té recursos ni ingressos.És alta i molt prima, amb la pell morena del sol i cada dia que passo per davant la ferreteria em pregunta “Chele, ¿no tiene un cigarro?”. Està asseguda tot el dia en una petita cadira, els matins al costat de la ferreteria, a l’est, ja que hi toca l’ombra, i a la tarda al davant, a l’oest, per evitar el sol. Controla, parla i observa tot i tothom que passa pel carrer. Em sol donar records per “mi esposa”, que per ells es la Mònica.
Lalo Mun
oz Benavides, venedor de diaris, de 29 anys, sempre es passeja en bibicleta per fer la seva feina. En ven uns 50 al dia i té clients fixos als quals els duu el diari a casa.Vol millorar les seves condicions de vida i per això estudia a les nits, tot i que ha tingut algun fracàs, com haver estudiat tot un any per poder ser empleat de banca i, després d’haver superat les proves, no el van acceptar pel seu aspecte.
De cara riallera, és amable i sempre saluda.
Pedro
Benegas, venedor de diaris, 72 anys, de San Lucas, un municipi situat a 8 km. De Somoto. Camina de dues hores i mitja a 3 cada dia i s’aixeca a les 4 del matí.
Guanya 1,3 córdobas, no arriba a un cèntim d’euro, per cada diari que ven i en ven una mitjana de 35 cada dia. Sempre porta els diaris en una bossa d’enequén, una mena de sac fet de fibres naturals. Els rumors diuen que durant la dictadura era de la Guardia. Avui dia viu sense cap privilegi.
Benegas, venedor de diaris, 72 anys, de San Lucas, un municipi situat a 8 km. De Somoto. Camina de dues hores i mitja a 3 cada dia i s’aixeca a les 4 del matí.Guanya 1,3 córdobas, no arriba a un cèntim d’euro, per cada diari que ven i en ven una mitjana de 35 cada dia. Sempre porta els diaris en una bossa d’enequén, una mena de sac fet de fibres naturals. Els rumors diuen que durant la dictadura era de la Guardia. Avui dia viu sense cap privilegi.
Juan Manuel Obando Viscay, pintor de 29 anys amb una gran tècnica que barreja realisme i primitivisme.
Li he vist pintar un quadre del riu San Juan que ha reproduït d’una fotografia. Al final he decidit comprar-li la pintura.
Alguns diuen que en alguns moments es descontrola i regala les seves pintures pel carrer. Jo, sempre que l’he vist, l’he trobat tranquil i assenyat.
Norman Agustín García, de 42 anys, casat i amb una filla, anomenat “el vitamina”. Va néixer a
Chontales, departament de Chinandega, va arribar a Somoto com a seminarista per ser pastor evangèlic i s’hi va quedar a viure. Sempre va en bicicleta i ven taronges, sucs, bosses d’aigua fresca i, algunes vegades, elote (blat de moro tendre) cuit al camp de futbol o de beisbol o a les escoles. El seu crit de reclam és “vitamina, vitamina, traigo vitamina”, i d’aquí li ve el nom. Un dels trets que el caracteritza és el capell de palla que duu, la galleda plena de taronges, la motxilla i una bossa de plàstic que li serveixen per dur la seva venda ambulant. És molt amable i sempre té el somriure a la boca. Quan hi parles respon, de manera insistent, “sí señor, sí señor” però no en el sentit militar, sinó de manera cordial.
Els dissabtes estudia la llicenciatura de Filologia anglesa a la delegació de la UNAN a Somoto. Diu que ja té una llicenciatura en administració d’empreses, però li agrada la vida independent.
Álvaro Espinosa, nascut en una comunitat del municipi de Las Sabanas, no té família directa i viu a la casa de los Quinchos, un centre d’educació d’oficis que serveix d’alternativa a joves i nens del carrer. Hi ha dies que va vestit de metge, altres d’espia de l’FBI i altres de dona, de bomber o de guàrdia urbà. Té canvis de personalitat i se sent molt identificat amb els personatges que s’imagina que és. Expliquen que una vegada va arribar un director nou a l’hospital de Somoto i el va recollir a la carretera pensant que era metge. La veritat és que parla de medicina com un autèntic professional.
És un noi tranquil, gens agressiu, que sol anar a totes les activitats culturals que es fan, on canta y balla sense molestar ningú i es retira de l’escenari quan li indiquen.
Doña Rosita és una dona molt menuda i prima, venedora d’enchiladas (elaborades amb carn i arròs, embolicades amb tortilla de blat de moro i fregides). Sempre n’ha venudes i la seva mare, doña Censia, ja en venia, sobretot els vespres que hi havia cinema. Ara a Somoto ja no hi cap cinema.
On hi havia el cinema avui hi ha l’únic supermercat de la ciutat, el Palí. D’això en diuen modernitat, del fet de lligar desenvolupament a consumisme. Gairebé és impossible haver estat uns dies a Somoto i no haver-la vista mai amb l’olla penjada d’un braç venent les enchiladas.
Segurament hi ha molta més gent que forma part d’un col·lectiu pintoresc per alguns, o entranyable per altres, i que constitueixen una part de la imatge viva dels pobles en totes les societats.
Hi pot haver gent que no entengui per què he fet aquest escrit. Alguns els consideren mig bojos, a altres no els interessen perquè aparentment no tenen un paper important en la societat i a d’altres, simplement, els fan nosa.
La societat és plural i no la podem mesurar només per l’èxit econòmic. La majoria de vegades, en aquest sentit, som excloents. Crec que tots tenim actituds positives que ens haurien d’ensenyar a ser més oberts i respectuosos amb la gent amb la qual convivim, sobretot perquè no tothom té la mateixa sort en la vida.
Són persones que mai no m’han demanar diners, que sempre han estat amables i que voldria recordar com una part de la meva vivència, realment enriquidora, a Nicaragua. Us puc dir que per mi constitueixen un record de la meva vida quotidiana a Somoto i que, en molts moments, l’han feta més agradable.
Li he vist pintar un quadre del riu San Juan que ha reproduït d’una fotografia. Al final he decidit comprar-li la pintura.
Alguns diuen que en alguns moments es descontrola i regala les seves pintures pel carrer. Jo, sempre que l’he vist, l’he trobat tranquil i assenyat.
Norman Agustín García, de 42 anys, casat i amb una filla, anomenat “el vitamina”. Va néixer a
Chontales, departament de Chinandega, va arribar a Somoto com a seminarista per ser pastor evangèlic i s’hi va quedar a viure. Sempre va en bicicleta i ven taronges, sucs, bosses d’aigua fresca i, algunes vegades, elote (blat de moro tendre) cuit al camp de futbol o de beisbol o a les escoles. El seu crit de reclam és “vitamina, vitamina, traigo vitamina”, i d’aquí li ve el nom. Un dels trets que el caracteritza és el capell de palla que duu, la galleda plena de taronges, la motxilla i una bossa de plàstic que li serveixen per dur la seva venda ambulant. És molt amable i sempre té el somriure a la boca. Quan hi parles respon, de manera insistent, “sí señor, sí señor” però no en el sentit militar, sinó de manera cordial.Els dissabtes estudia la llicenciatura de Filologia anglesa a la delegació de la UNAN a Somoto. Diu que ja té una llicenciatura en administració d’empreses, però li agrada la vida independent.
Álvaro Espinosa, nascut en una comunitat del municipi de Las Sabanas, no té família directa i viu a la casa de los Quinchos, un centre d’educació d’oficis que serveix d’alternativa a joves i nens del carrer. Hi ha dies que va vestit de metge, altres d’espia de l’FBI i altres de dona, de bomber o de guàrdia urbà. Té canvis de personalitat i se sent molt identificat amb els personatges que s’imagina que és. Expliquen que una vegada va arribar un director nou a l’hospital de Somoto i el va recollir a la carretera pensant que era metge. La veritat és que parla de medicina com un autèntic professional.
És un noi tranquil, gens agressiu, que sol anar a totes les activitats culturals que es fan, on canta y balla sense molestar ningú i es retira de l’escenari quan li indiquen.
Doña Rosita és una dona molt menuda i prima, venedora d’enchiladas (elaborades amb carn i arròs, embolicades amb tortilla de blat de moro i fregides). Sempre n’ha venudes i la seva mare, doña Censia, ja en venia, sobretot els vespres que hi havia cinema. Ara a Somoto ja no hi cap cinema.
On hi havia el cinema avui hi ha l’únic supermercat de la ciutat, el Palí. D’això en diuen modernitat, del fet de lligar desenvolupament a consumisme. Gairebé és impossible haver estat uns dies a Somoto i no haver-la vista mai amb l’olla penjada d’un braç venent les enchiladas.
Segurament hi ha molta més gent que forma part d’un col·lectiu pintoresc per alguns, o entranyable per altres, i que constitueixen una part de la imatge viva dels pobles en totes les societats.
Hi pot haver gent que no entengui per què he fet aquest escrit. Alguns els consideren mig bojos, a altres no els interessen perquè aparentment no tenen un paper important en la societat i a d’altres, simplement, els fan nosa.
La societat és plural i no la podem mesurar només per l’èxit econòmic. La majoria de vegades, en aquest sentit, som excloents. Crec que tots tenim actituds positives que ens haurien d’ensenyar a ser més oberts i respectuosos amb la gent amb la qual convivim, sobretot perquè no tothom té la mateixa sort en la vida.
Són persones que mai no m’han demanar diners, que sempre han estat amables i que voldria recordar com una part de la meva vivència, realment enriquidora, a Nicaragua. Us puc dir que per mi constitueixen un record de la meva vida quotidiana a Somoto i que, en molts moments, l’han feta més agradable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
