6 - Nicaragua, país lliure d’analfabetisme 28/08/09

Campanyes:

1a - 23 de març al 23 d’agost del 1980

Reducció de l’analfabetisme del 53% al 12%, segons xifres oficials

Com diu el professor Orlando Pineda, responsable de la “Fundación popular Carlos Fonseca Amador”, més dues terceres parts de la població vivien en la ignorància i en l’obscuritat de la cultura. La majoria de nicaragüencs eren cecs per a les lletres com a conseqüència de 40 anys de dictadura Somocista.

Amb la victòria de la revolució sandinista una de les primeres accions programades va ser iniciar la campanya d’alfabetització.

Des del 1990, amb la pèrdua del govern per part del FSLN, els diferents governs neoliberals de Violeta Chamoro, Arnoldo Alemán i Enrique Bolaños van abandonar la campanya. La conseqüència va ser un nou augment de l’analfabetisme.

Amb la recuperació d’algunes alcaldies sandinistes, els govern municipals, amb el suport d’organitzacions no governamentals i independents, van iniciar una nova campanya d’alfabetització.

Posteriorment, ja amb el govern de nou en mans del FSLN, va continuar la campanya que s’havia iniciat anys enrere.

2a - 1 de juliol del 2007 al 22 d’agost del 2009

El mètode emprat en aquesta segona etapa d’alfabetització es diu “Yo, sí puedo”. És un mètode elaborat a Cuba en el programa “de Martí a Fidel” i amb el qual en 12 setmanes, seguint les sessions que duen a terme els més de 54 mil voluntaris i amb el suport dels vídeos editats pel Govern cubà, s’aprèn a llegir i a escriure. Cal remarcar el gran nombre de voluntaris que ha fet possible tirar endavant el programa, dels quals un 95% tenen menys de 30 anys i la majoria són dones.

La reducció de l’analfabetisme ha estat notable i s’ha passat del 20,7% de població analfabeta a només el 3,56%, segons dades de la Unesco. S’han alfabetitzat 700 mil persones i, d’aquestes, un 75% han estat persones d’entre 15 i 30 anys que des del 1990 havien quedat fora del sistema educatiu.

La gran problemàtica actual se centra en la manera de donar seguiment al programa i a les persones que s’han alfabetitzat i, sobretot, en la incorporació al sistema educatiu dels més de 500 mil nens que no van a l’escola i en les 490 mil persones que tenen una educació de baixa qualitat.

L’objectiu del Ministeri d’Educació és que el 2015 la majoria d’alfabetitzats tinguin com a mínim estudis del 6è grau.

És un gran repte difícil d’aconseguir, perquè heu de pensar que si a Europa la crisi es nota aquí, a Nicaragua, és una crisi permanent. Segons dades de El Nuevo Diario, el 47% de la població viu amb menys de dos dòlars diaris. Actualment l’Estat dedica el 3,7% del PIB a l’educació però per poder aconseguir l’objectiu que s’han marcat per al 2015 s’hi hauria de destinar el 7%, segons el Foro de Educación y Desarrollo Humano. Però, com a conseqüència de la crisis, aquests dies els diaris parlen d’ajustar el pressupost de l’Estat i educació i sanitat en sortiran perjudicades.

Sense educació ni cultura és impossible combatre la pobresa. Des que conec aquest país, l’esperança ha estat el denominador comú entre la gent, encara que la tristesa, actualment, guanya espai a marxes forçades.

Inici de les nostres activitats socials

Després dels primers dies, en què hem fet més acollidora la nostra casa somotenya, hem anat, encara d’una manera molt incipient, introduint les activitats socials en què volem participar, sempre amb el vist-i-plau de la ciutadania de Somoto i de l’alcaldia de la ciutat.

Hem tingut entrevistes amb l’alcalde, Wilson Pablo Montonya, del Frente Sandinista, amic i coneixedor de la realitat de Vic i de les nostres intencions de col·laborar amb activitats lligades a l’àmbit social, especialment amb els nens i amb les comunitats rurals: educació, menjadors infantils i gent gran. Tenim molt clar que la nostra col·laboració no pot interferir en el dia a dia de les activitats previstes per l’Alcaldia. En Wilson voldria que hi col·laborés en l’àmbit tècnic, però en principi només li donaré opinió si me la demana, però no voldria treballar-hi formalment. Després de trenta anys crec que ha arribat el moment de fer una altra tasca.

Hem fet una aproximació a l’elaboració del procés de redacció del pressupost municipal, per comunitats i barris, on es detallen les prioritats de cada lloc, de manera que el municipi pot donar prioritat a les demandes de la població organitzada, segons les possibilitats econòmiques municipals, evidentment. Hem estat a les comunitats de San Jose de Icalupe, el Naranjo, Hermanos Martínez, el Melonar, Cacaulí, Aguas Calientes, San Luis, los Cedros, Chiquilin, Ventanas, la Carbonera i Tierras Coloradas. Sens dubte és un procés interessant i compromès. Hi participen militants tant del partit Liberal com del Sandinista i la població en general. Està organitzat des dels “Comités del Poder Ciudadano” (CPC). L’experiència, de moment i sense haver-hi aprofundit, ens sembla molt bona i és una manera més participativa que la nostra d’elaborar els pressupostos municipals. En el nostre món la participació ciutadana queda només en les paraules.

Una altra activitat serà participar en les actuacions previstes per Asomvic de Somoto, entitat germana d’Assomvic de Vic. Els seus responsables col·laboren de manera voluntària i sense cap remuneració, una realitat difícilment comparable amb altres entitats de Nicaragua. De moment ja hem fet una primera reunió amb la junta directiva.

També volem potenciar el vincle amb les escoles agermanades: El Naranjo amb la Guixa i Salomón de la Selva amb l’escola Dr. Joaquim Salarich. Hi ha dues escoles més amb les quals es col·labora, tot i que no hi ha agermanament escolar: Hermanos Martínez i Barrios Unidos. Dues són urbanes i dues són rurals. Ens hem reunit amb els directors de les quatre escoles i semblen molt ben predisposats. Portem material escolar i una ajuda de Caixa Manlleu per dotar d’algun aparell informàtic les escoles agermanades.

Finalment està previst donar suport a l’escola d’ensenyament especial. És una escola pública que amb la voluntat dels mestres, tot i les mancances materials i logístiques, fa una tasca admirable. Atenen nens amb discapacitats auditives i visuals; amb discapacitats psíquiques i amb problemàtiques familiars o d’entorn greus. La nostra tasca consistiria a facilitar el transport a les comunitats als professionals que fan seguiment dels alumnes i les famílies.

Aquests són els primers compromisos que hem agafat. Segurament en sortiran de nous i alguns dels previstos, per la forma de fer Nica, no es podran portar a terme. Aquest país camina, però costa molt organitzar-se per les mancances econòmiques.

El meu fill Ton i la Mònica tornen a Catalunya el proper 25 d’agost. La Mònica tornarà a Nicaragua dia 15 de setembre. Durant aquests dies estaré sol i intentaré organitzar un calendari de treball. La setmana del 21 de setembre començarem les tasques de col·laboració.

Hem comprat un cotxe de segona mà, una “camioneta”, que en diuen aquí, i això ens permetrà millorar la mobilitat i poder col·laborar en els diferents àmbits que hem comentat. Ja podeu entendre que és complicat, desplaçar-se per un municipi que té 53 comunitats i una extensió com la comarca d’Osona, però amb carreteres i camins sense pavimentar.

Nicaragua té una mística especial, però també uns espais i uns paisatges realment bonics. Hem visitat el Cañón de Somoto, Granada i les isletas, el volcà Masaya, San Juan del Sur, el llac de Nicaragua (Cocibolca) i el de Managua (Xolotlán), així com els llocs més emblemàtics de la capital. I encara ens queden altres llocs meravellosos per descobrir. Esperem que això us animi a visitar-nos. Ja ho saber, teniu casa i “camioneta” “a la orden”.

Ja som a Somoto, el camp base

Dimarts dia 4 d’agost vam arribar a la ciutat de Somoto, on tindrem instal·lat el camp base.

Ens esperaven dues persones amigues, l’Azucena i en Mauricio, que van gestionar el lloguer de l’habitatge. Vam arribar tard, de nit, i amb la fosca la impressió no va ser gaire acollidora, però l’endemà ja ho vam veure tot diferent. Vam sopar en un “comedor de comida corriente” 55 córdobas C$, uns 2’03 € (un tall de pollastre, arròs, papas i amanida + una beguda) per persona, molt econòmic per a nosaltres però caríssim per als nicaragüencs.

La “canasta básica”, és a dir, el càlcul de l’aliment imprescindible per a una família de 4 membres, és de 8.000 C$ al mes. Un mestre, perquè tingueu una referència, cobra de 3.500 a 4.000 C$ cada mes. Però s’ha de tenir en compte que aproximadament un 68% de la població no té un salari, és a dir, o està a l’atur o viu del que produeix o ven. En algun altre moment intentarem explicar les formes de vida nicaragüenca i la realitat econòmica, però ja veieu que és complicada.

Les primeres tasques a casa nostra han estat penjar les mosquiteres, ja que els “zancudos” (mosquits) en aquesta època de pluges són abundants i piquen de valent. La casa feia molt de temps que no estava habitada i, per tant, s’hi ha hagut de fer una bona neteja i hi hem trobat la fauna típica dels països del tròpic. Aquesta fauna no crec que ens abandoni, sembla que consideren que això també és casa seva!, però amb les mesures higièniques les aranyes, les cuques, etc., que us assegurem que aquí són d’una mida extraordinària, han disminuït en poc temps. Paciència, neteja i molta protecció contra les possibles picades. A Nicaragua hi ha dues estacions: la de pluges (de maig a novembre) i la seca (de novembre a maig). Durant el mes d’agost, però, hi ha una etapa seca, l’anomenada “canícula”, en què no plou.

Un dels objectius que ens hem marcat és donar a la casa unes característiques més personals per poder-la fer més nostra. De moment hem pintat de blau cel, blau fosc, taronja, verd i morat, la qual cosa ha fet que estigui més neta i alegre; hi hem penjat l’estelada i la bandera i la bufanda del Barça; hem comprat una hamaca i dos balancins i comencem a fer “frescos” (sucs de fruita natural) amb les fruites més exòtiques que pugueu imaginar (pitahaya, granadilla, maracuià, llima, pinya...), tot i que encara hem de millorar la tècnica. Només ens falta instal·lar la connexió a internet, però cal tenir paciència perquè aquí tot va a un altre ritme.

La primera visita que hem fet ha estat a en Manuel Maldonado, Manolito, exalcalde de Somoto i coresponsable que haguem vingut a viure aquí, una persona amb unes idees extraordinàries des d’un punt de vista social i polític que ens ha regalat la primera frase remarcable d’aquest viatge: “ni els partits polítics ni les religions resoldran els problemes d’aquesta societat”.

De moment ens adaptem bé, però la veritat és que el contrast entre la nostra realitat i la dels nicaragüencs és més que notable. Ja ho desenvoluparem més endavant, però de moment la sensació és de manca d’esperança entre la població, de frustració i de gran dificultat a l’hora de mantenir l’equilibri social.