32. Unión Vic, equip de futbol de Somoto - 10/04/2010.

Del material esportiu enviat des de Vic, bàsicament samarretes, n’han nascut dos equips de futbol a la ciutat agermanada, Somoto, que porten com a nom Unión Vic.

Un de sèniors, futbol papi, que en diuen, que juga en una lliga local de 7 jugadors de camp, entre sectors o barris de Somoto, amb la participació, també, d’un equip hondureny de San Marcos de Colón, a uns 30 quilòmetres de Somoto.

Aquest equip en l’últim campionat va arribar a les semifinals, és a dir, que va quedar 4t de 12 equips. Juguen els diumenges, en un camp de terra que no està en gaire bones condicions. Em recorda els meus temps de jugador aficionat.

El responsable del equip, el que els telefona, els va a buscar, organitza l’equip, es cuida de portar aigua (penseu que el sol és molt intens i hi ha risc de deshidratació) i cada dimarts va a la reunió organitzativa dels equips del campionat, es diu Manuel Gutiérrez.

No juguen malament, però tenen alguns problemes, principalment que només pensen a fer gols i descuiden la defensa. El segon problema és que la majoria de dies els falta el porter i un jugador de camp s’hi ha de posar, i altres dies no poden fer l’equip perquè no han arribat tots els jugadors (les sortides de la nit del dissabte fan estralls!).
La majoria de jugadors d’aquest equip són exalcohòlics. N’hi ha que encara no han pogut deixar la beguda, però en Manolo si no estan en condicions no els deixa jugar. Fa un bon treball. És per això que en un to una mica irònic els diuen “los Pirucas (alcohòlics) de la calle 8”.
La majoria de diumenges vaig a donar-los suport i a contribuir al finançament de l’equip, ja que han de pagar l’àrbitre entre tots. Ens passava igual als jugadors veterans del Vic-58, que participàvem en el campionat de veterans de Catalunya. Alguns dies les meves ganes de jugar m’empenyen a tocar pilota, però el sentit comú, la baixa forma física i els més de 8 anys que, per culpa d’una vàlvula que duc al cap, fa que no jugo a futbol, em fan aturar. He gaudit molt, amb ells, i m’han fet passar molt bons moments. Els que em coneixeu ja sabeu que sóc un apassionat del futbol i en Manolo em permet estar a la banda amb ell. Per cert, per poder-hi ser em van inscriure com a ajudant tècnic, ja que algun àrbitre va arribar a dir “dígale al chele que se calme o le expulso”. Ara, com a 2n ajudant, ja puc cridar tranquil!

Una de les curiositats de l’equip és que la majoria de jugadors i tècnics tenim un malnom. Comencem:

Porter: el Pillín (Noel Rodezno).

Defenses: Champú (Denis Díaz), Chivo (Iván Gládiz), el Pastor (Silvio Urei) i el Macuto (Daniel Agulera).

Mig del camp: el Venado (José Esteban Moreno) i el Salsero o Enrique Gaña (Enrique Alvarado).

Davanters: el Dormido (Álex Bustillo) i Tiro al blanco (Edgardo Ochoa).

Equip tècnic: entrenador, Nariz de buey (Manuel Gutiérrez); 1r ajudant, el Medalla (Milo González), i 2n ajudant, Algodón de azúcar (Josep Cullell).

Pel que fa a l’altre equip, el júnior, acaba de començar el campionat: tres partits, 9 punts. L’equip el componen jugadors d’11 a 14 anys del sector o barri núm. 6 de Somoto.
L’entrenador i responsable es diu Orlando José Ramírez Gutiérrez, estudiant d’Enginyeria Agropecuària de 21 anys.

L’equip el formen:
Porter: Oswaldo René Sánchez

Defenses: Humberto José Ramírez, César Arnaldo Ortiz, Jhonny Joel Prado i Carlos Rolando Herrera.

Mig del camp: Dylan Osmar Zepeda, Leandro Noel Bermúdez, Kenni Antonio Rodríguez, Mario Salvador Espinosa i Javier Jonathan González.

Davanters: Arragner Steven Smith, Norlan David Báez, Luis Felipe Ortiz i
Félix Rolando Ruíz.

Tenen un bon equip, juguen tocant la pilota, són alegres, els agrada el futbol i en el joc són disciplinats i saben molt bé quina és la seva posició en el camp.

Des de fa anys, la Unió Esportiva Vic, l’OAR Vic i el Remei F.C ens han donat equipacions que ja no utilitzen i això ha permès que molts joves i persones amb dificultats econòmiques pugin fer esport com un complement de la seva vida. Aquesta també és una manera de fer solidaritat.

31. Reflexions i decisió personal sobre Assomvic- 10/04/2010

Amics de Vic, estranyats, m’han preguntat si plegava o no d’Assomvic La meva resposta és que sí. Aquesta decisió la vaig prendre després d’haver fet tota una sèrie de reflexions.

La solidaritat és un sentiment que tota persona porta en el seu interior i que, així com jo ho veig, comporta la participació voluntària, sense cap tipus de remuneració econòmica. Per això no crec en els intermediaris ni en els gestors de la solidaritat.
Hi ha aspectes i detalls que només el fet d’haver trepitjat les realitats del desgavell de món on vivim fa que el cor i el sentit comú t’obliguin a pensar per què jo tinc tants privilegis i altres persones han de recórrer a la immigració o a la pura subsistència per poder sobreviure. És difícil caminar per la justícia social en un món tan injust, sobretot perquè tenim por de perdre privilegis i d’haver de renunciar a l’estat del benestar que, moltes vegades, pensem que ens hem guanyat.

Sempre, des de molt jove, he cregut
en els moviments socials col·lectius i crec que els comportaments individuals s’han de recolzar i reforçar en els mecanismes socials, però que mai no s’han d’emprar per aconseguir el benefici personal.
He procurat no aplicar a aquestes realitats injustes els conceptes de bondat o maldat, encara que els portem dins per la nostra educació mil·lenària catòlica. Les persones ni som àngels ni som dimonis i les persones, per tant, ens poden fallar, però nosaltres també formem part del col·lectiu de persones i per això també fallem.
Estem immersos, des que naixem, entre dos conceptes contraposats: l’individualisme, potenciat en la nostra societat pel capitalisme, i l’altruisme col·lectiu, potenciat pels sentiments de justícia social, que ens hauria de portar a un socialisme real. Treballar d’una manera voluntària, sense que ningú ens la imposi, per combatre les injustícies i creure que en el treball comunitari ens portarà, algun dia, a tenir uns criteris d’igualtat i d’equitat per a tothom. Per això hauríem de concebre un nou model educatiu i de valors comuns.
Les persones hauríem de compartir els criteris socials que l’educació escolar, els exemples familiars, les relacions humanes i les experiències emocionals ens anessin format, però no tenen cap sentit si la intel·ligència i el llenguatge col·lectiu no ens fan somiar en la utopia per lluitar per la llibertat personal com a base de la llibertat col·lectiva.

Com a eixos de vida, entre altres, n’he tingut dos que considero fonamentals: el meu treball a l’Ajuntament de Vic i la solidaritat amb Nicaragua. De la feina professional, vaig haver de plegar després de 39 anys per no poder treballar d’una manera honesta i lliure. La solidaritat amb Nicaragua ha comportat 26 anys de col·laboració, en què he tingut moltes vivències, emocions, records i moltes persones amigues que difícilment oblidaré i que m’han ajudat en la meva formació com a persona. Però no penseu que en aquesta llarga etapa ha estat tot fantàstic, perquè també he viscut algunes contradiccions personals.

Igual que va passar amb la feina a l’Ajuntament, ara toca passar pàgina. I em sap greu, però ho dic serenament i després de moltes voltes i reflexions: la meva etapa a Assomvic s’ha acabat. I vull que quedi clar que parlo personalment, i no en mom de la Mònica ni de la resta de companys de Vic. Tots tenim una capacitat d’anàlisi i de reflexió que ens protegeix de la manipulació. Jo he pres aquesta decisió a Somoto, després d’haver-hi viscut els nou darrers mesos, i no vull influenciar ningú.

Feia temps que no trobava sentit a molts aspectes sobre el quals basava el meu concepte de solidaritat i crec que és bo, quan te n’adones, canviar i corregir els errors.
No voldria que la gent de Somoto, amb aquesta decisió, sentís que ha fallat, o que la prenc per la falta de resposta a un escrit que vaig presentar a Asomvic de Somoto el passat 26 de gener. Sóc jo, que vull fer un canvi conceptual, en l’àmbit personal i en el camí de la solidaritat. D’aquests mesos d’estada a Nicaragua, de fet, només me’n queda agraïment, perquè la gent s’ha portat meravellosament tant amb la Mònica com amb mi.
Però tampoc no puc obviar alguns afers que últimament han passat a Asomvic de Somoto. Hi ha hagut silencis i paraules fora de to que em van fer sentir malament en algun moment i que són difícils de pair. Per molts només sóc un “chele” (estranger), altres no han entès la diferència entre col·laborar i intervenir, però la veritat és que la majoria m’han demostrat amistat.
També voldria dir a tota la gent que hi ha col·laborat i hi col·labora, que el camí del projecte d’Assomvic ha donat uns bons resultats i segurament en continuarà donant. No hem fet una gran revolució, això ja ho sabíem d’entrada, però molta gent necessitada s’ha beneficiat d’aquest treball voluntari.

Hem de fer creïbles les nostres accions, siguin des d’un vessant social, ciutadà o humà. Com diu en Lluís Llach, "no renunciem als nostres somnis". Jo no renuncio, amics, a la lluita per un món diferent. Que tinguem sort en la lluita per un món més just, més digne, més solidari i contínuament revolucionari.

Finalment, el meu agraïment més profund a tot el que Nicaragua i Assomvic m’han donat.

30. La via ciutadana de l'agermanament entre Somoto i Vic -03-04-2010

Tal com he explicat en escrits anteriors, de les dues vies de l’agermanament, la via ciutadana, d’agermanament de la societat civil, ha estat la que ha permès conèixer millor les realitats diferenciades entre Vic i Somoto a les persones compromeses en la tasca solidària amb la ciutat nicaragüenca.

L’agermanament civil va començar l’any 1998 amb la creació de dues entitats legalitzades, Asomvic-Somoto (2002) i Assomvic-Vic (1999). Aquest agermanament es basava en el coneixement i la pràctica de valors com el respecte, la solidaritat, l’amistat, l’hospitalitat, l’honradesa o el treball voluntari i compromès. Hi havia tota una sèrie d’objectius, entre els quals destacaven:

- Crear xarxes de compromís entre persones i entitats ciutadanes amb els mateixos drets socials i humans però amb realitats molt diferents.
- Estimular el treball voluntari no remunerat com a valor imprescindible i exemple d’igualtat entre els membres d’ambdues societats civils.
- Entendre la solidaritat des del punt de vista de justícia social, i no com un negoci mercantilista.
- Enfortir el coneixement de dues societats amb desenvolupaments humans i econòmics desiguals.
- Fer un seguiment dels projectes finançats per l’Ajuntament de Vic.

Aquests eren els objectius més importants sobre els quals volíem treballar les 15 persones de Vic que vam iniciar el recorregut solidari amb Somoto. Vam tenir la gran sort de trobar, en la primera visita a Somoto, altra gent que ens va transmetre la possibilitat de compartir aquests objectius.
No ha estat fàcil, el treball solidari, però gràcies a la dedicació voluntària i econòmicament desinteressada dels companys de Somoto han estat possibles aquests 12 anys d’agermanament.
Durant aquest temps s’han dut a terme moltes tasques, algunes fàcilment quantificables i d’altres de difícil valoració, en què no és senzill determinar la repercussió real que han tingut entre els ciutadans de Somoto. Aquest treball, en tot cas, ens ha ajudat a obrir els ulls al fet que el món en què vivim és molt diferent d’aquell que ens imaginem i que ens transmet l’opinió pública, que les injustícies continuen i que el model social i polític s’ha de canviar urgentment.

Algunes de les tasques que s’han portat a terme entre els ciutadans de les dues ciutats es poden definir en diferents blocs:

1. Col·laboració directa dels ciutadans
Basada en les aportacions professionals i de convivència de ciutadans de Vic o de Catalunya, que en les seves estades solidàries aporten treball voluntari de manera desinteressada, tenint en compte sempre les necessitats demandades des de Somoto. Mai no s’han volgut organitzar brigades de treball, perquè llavors haguéssim corregut el risc de convertir Assomvic en una mena d’agència de viatges solidaris. També cal destacar que cada persona que hi ha anat s’ha pagat sempre totes les despeses derivades del viatge. Fins ara més de 100 persones han conviscut amb famílies de Somoto gràcies a l’agermanament. També s’ha participat en diferents accions de suport a entitats o associacions de Somoto, com la Casa de la Mujer, la Casa del Adolecente, l’Asociación de Cultura, tallers de defensa del consumidor o de reforestació, xerrades i activitats amb el grup de malalts d’hipertensió, tasques en l’àmbit de la salut o en l’àmbit educatiu o xerrades sobre la cultura i tradicions catalanes i sobre la ciutat de Vic, entre altres. Hem intentat en tot moment buscar l’espai més adient per intercanviar experiències.

2. Col·laboracions d’entitats, de grups professionals i de clubs esportius

- Òptics: tres òptiques de Vic (Estrada, Suprem i Comas) graduen i donen gratuïtament ulleres per a les persones sense recursos, a les quals fa un examen també gratuït l’òptic de Somoto Jorge Luis Moncada, que envia les fitxes amb les necessitats de cada persona a Vic.
- Meteorologia: aportació de material per a la creació d’una xarxa de pluviòmetres i una central meteorològica per tal de preveure alternatives a la sequera que pateix la zona del nord de Nicaragua. Al capdavant d’aquest projecte hi ha en Manel Dot i en Mauricio Cajina.
- Clubs esportius: l’aportació de material esportiu per part de clubs com la Unió Esportiva Vic, l’OAR Vic, el FC Remei, el Bàsquet Vic i d’una botiga de Vic, ha permès que molts joves poguessin practicar l’esport en millors condicions. Actualment hi ha un grup de jugadors de futbol que participen en un campionat de futbol 7 amb la samarreta del Vic i, a més, es diuen Unión Vic.
- Col·legis professionals: el Col·legi d’Aparelladors (Arquitectes Tècnics) d’Osona, amb seu a Vic, va finançar el primer edifici on es van instal·lar les oficines d’Asomvic-Somoto.
- Entitats bancàries: mitjançant les donacions de la Caixa de Manlleu s’ha pogut dotar les escoles agermanades de material escolar i didàctic i quatre escoles de material informàtic i audiovisual.
- La Fundació Humanitària Josep Trueta: ha permès el subministrament de medicines i material sanitari a la farmàcia d’Asomvic per ajudar les famílies amb pocs recursos. Cal remarcar que actualment el Govern sandinista, amb moltes dificultats econòmiques, ha tornat a implantar la gratuïtat de les medicines, cosa que no va passar durant els 16 anys del governs liberals.

3. Escoles agermanades
En aquest moment mantenen els seus vincles d’agermanament dues escoles a cada ciutat.
L’escola rural El Naranjo (Somoto) amb l’escola Sentfores, a la Guixa, i l’escola urbana Salomón de la Selva amb l’escola Dr. Joaquim Salarich de Vic.
Anteriorment hi havia hagut dues escoles més agermanades, però per diferents motius no han continuat la relació.
També es fan donacions de material a les escoles Hermanos Martínez i Barrios Unidos, provinents de les aportacions de diferents entitats ciutadanes, entitats bancaries o de particulars.

4. Universitat de Vic
Dins el marc d’un conveni amb Assomvic-Vic, la Universitat de Vic facilita la possibilitat de fer les pràctiques universitàries de la Facultat de Salut a Somoto. Abans la Facultat d’Educació també ho havia fet a les escoles. Es fa difícil quantificar quants alumnes han fet les pràctiques a Somoto, en aquests 9 anys que fa que dura el conveni. Normalment hi van entre 5 i 8 alumnes i enguany, n’hi ha anat 5, la Cristina Molinero, de Granollers; l’Anna Soldevila, de Banyoles; l’Eva Artacho, de Girona; la Vanesa Rubio, de Girona, i l’Adriana Ortega, de Burgos, que conviuen amb famílies de Somoto i fan les pràctiques al centre de salut.

Aquestes són, bàsicament, les tasques que es duen a terme des d’Asomvic, tot i que de ben segur me n’he deixada alguna.

També he de dir que hi ha projectes que em generen dubtes que voldria exposar, amb tot el respecte als membres de l’associació que hi han treballat. Em pregunto, per exemple, per què la fàbrica de blocs i teules de ciment, que s’havia plantejat com una alternativa mediambiental, perquè no necessitaven cocció amb llenya, ja no funciona; per què el grup d’hipertensos ja no es reuneix; per què la rotació els col·lectius de dones que treballen al local d’Asomvic no es fa i, per tant, han quedat com un grup tancat que no dóna oportunitat a altres dones de formar-se; per què no s’ha buscat un rendiment social a les instal·lacions de l’associació i sembla que només són el local de Radio Amistat, que s’ha convertit, o almenys és el que jo he percebut, en el motiu principal de funcionament d’Asomvic-Somoto.
I a Assomvic-Vic, per què ens costa tant mantenir la flama i la dedicació que vam encendre fa dotze anys?

Tot i això, sempre he cregut que el treball voluntari i desinteressat era la base de l’agermanament i, de fet, m’ha ajudat a entendre que les injustícies es poden combatre. Com deia el Che Guevara “El trabajo voluntario es una escuela creadora de conciencias”.

El trajecte de l’agermanament ha estat llarg i positiu, en general, i ha passat per diferents etapes de més o menys intensitat. Crec sincerament que aquests 12 anys han servit per demostrar que es pot fer solidaritat sense interessos personals, tenint en compte el benefici comunitari.

Però tot, en la vida de les persones, té un principi i un final i precisament quan les coses positives pesen més que no les negatives penso que és el moment de replantejar-se el treball per reorientar-lo cap a altres objectius solidaris. Els Assomvic han de continuar, entre altres coses perquè no és patrimoni de ningú, però jo he decidit caminar altres senders.

Antonio Machado, a Proverbios y cantares, diu:

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

29. 1.800 quilometres en camió per Centeamerica - 27-03-2010

Un viatge original, ple d’emocions i de records, m’ha portat de Nicaragua a Guatemala en camió. Un bon company, en Javier, que fa 18 anys que en condueix un per les carreteres de Centreamèrica, em va convidar a acompanyar-lo.

La idea em va semblar interessant perquè, d’una banda, em permetia tornar a Guatemala, on feia anys que no anava i, de l’altra, viure una manera totalment nova de viatjar. L’amic conductor es diu Javier Espinosa. Un dels reptes que se’m presentava en aquest viatge era comprovar si el cos podria aguantar els 900 quilòmetres d’anada i els 900 de tornada que separen Nicaragua de Guatemala.

Ara ja puc dir que el repte està superat i que l’experiència ha valgut la pena. Estic molt satisfet i agraït a en Javier per haver-me permès acompanyar-lo. Tot va començar el diumenge dia 14 de març, en què vam sortir, encara fosc, a dos quarts de 5, de Somoto. Vam anar cap a Chinandega, on en Javier havia de recollir el camió carregat de ‘maní’ (cacauets) que havia de portar cap a Guatemala.

Primer de tot vam esmorzar i a dos quarts de 8 del matí ens vam posar en marxa cap a la frontera de Guasale, entre Nicaragua i Hondures. Pel camí, la primera ‘mordida’ (suborn) de la policia nica. Després dels tràmits que s’han de fer per poder passar el camió, llargs, prop de 3 hores, vam poder marxar cap a Hondures. Unes tres hores i mitja fins a la frontera d’Amatillo, entre Hondures i el Salvador, i a les 5 de la tarda vam passar al petit país centreamericà. Els tràmits duaners van tornar a ser llargs, unes altres 3 hores. Durant el trajecte fins a la frontera salvadorenya em va sorprendre la gran corrupció de la policia hondurenya: vam haver de pagar 5 ‘mordidas’ per poder continuar el viatge sense problemes. Realment preocupant. Vam dinar pel camí, a un poble que es diu San Lorenzo, a Hondures. En el trajecte de Nicaragua a Hondures anàvem sense custòdia (seguretat)però del Salvador fins a Guatemala ja vam anar custodiats. La veritat és que la violència, en aquests dos països, és molt elevada. Les estadístiques del mes de febrer a Guatemala parlen de 256 morts per violència. Nicaragua, per sort, és un país més segur i Somoto, en aquest sentit, molt tranquil. Vam fer nit en una gasolinera del Salvador, al departament de Santa Ana, on vam sopar, i a dos quarts de 6, després d’esmorzar, vam continuar cap a Guatemala. Unes 3 hores i quart de recorregut. Vam entrar a Guatemala per la frontera de San Cristóbal, on ens van canviar l’empresa de seguretat.La frontera de San Cristóbal és un vertader guirigall, ja que en plena carretera i dins l’espai de les dues fronteres hi havia instal•lat un mercat ambulant. Els tràmits van durar 4 hores i van obrir el camió per comprovar la mercaderia: cacauets de Nicaragua per fer galetes a Guatemala. Finalment, a dos quarts de 3 de la tarda vam arribar a Guatemala capital.

El transport de camions és molt intens, a Centreamèrica, perquè no hi ha trens i tota la mercaderia es trasllada en camió. Gairebé tots els camions són americans, n’hi ha ben pocs d’europeus. El que condueix en Javier és de la marca Internacional, classe Eagle, fa 18 metres de llarg i pot dur fins a 20.000 quilos de càrrega. El camió té 10 marxes, de les quals 5 són reductores, i està molt ben equipat, amb llit, televisió i ràdio per comunicar-se amb la custòdia en cas d’atracament. La vista des de la cabina és impressionant, permet una visió molt clara de tot el que passa a la carretera i per arribar-hi cal pujar tres graons. Però el que m’ha impressionant més ha estat com condueix en Javier. Amb quina facilitat mou i aparca el camió! És tranquil i prudent a l’hora d’avançar. Tot i l’estona que s’ha d’esperar per fer els tràmits, és respectuós amb els controladors, si no és que d’una manera intencionada busquin allargar-los per aconseguir diners. Exigeix correctament els seus drets, ho he pogut comprovar.

A Guatemala m’he estat a casa del Kenneth i la Yaosca, nebots de l’Esperanza, la dona d’en Manuelito, i els seus fills, en Jepherson i l’Evelyn. M’han acollit molt bé i la seva hospitalitat ha estat insuperable. El dilluns al vespre vam anar a Ciudad Antigua i el dimarts, amb l’Alicia, germana d’en Kenneth, vam anar a Panajach i vam visitar el llac Atilan i Santa Catarina Palopó. El dimecres, San Lucas Toliman, Patulul i la platja de Tecojate, on per cert vaig veure el partit del Barça amb l’Sttutgart dins una pulpería (botiga).De tornada a la capital vam sopar a un clàssic de Guatemala: “El pollo campero”.

Al matí del dijous vam esmorzar a San Lucas Sacatepequez amb la Mel, una altra germana d’en Keneth, i vam visitar Mixco Viejo. Tot molt bé, ràpid i intens, sense cap problema de seguretat. El viatge de tornada el vam començar el dijous a dos quarts de 2 de la tarda. L’arribada a la frontera a les 5 i els tràmits 3 hores, per tant cap a les 8 de la nit passàvem cap al Salvador. Canvi d’empresa de seguretat i continuem el trajecte.Abans, a la frontera, vaig comprovar l’habilitat dels conductors decamions. Un gran espectacle. La carretera era estreta i hi va haver una embussada impressionant, més de 20 camions d’entrada cap a Guatemala i uns 15 de sortida cap al Salvador, a més dels cotxes petits, els taxis, les motocicletes, els autobusos... no us ho podeu imaginar, quin merder! Però sense nervis, amb molta tranquil•litat, destresa i habilitat en una hora hem pogut continuar el viatge. Senzillament sensacional. Us puc dir que admiro la conducció d’en Javier i dels seus companys camioners, que mouen els camions com si fossin joguines, sense cap ensurt, perquè primer passessin uns i després els altres. Penseu que són camions amb tractora i caixa, de 18 metres de llargada. Aquest viatge m’ha ensenyat a tenir un gran respecte per aquests professionals i crec que a partir d’ara, quan trobi camions a la carretera, me’ls miraré d’una altra manera. El dia abans en Javier ja havia hagut de fer un viatge al Salvador. Estava cansat hi va decidir que ens quedéssim a dormir a la mateixa gasolinera on vam dormir en el trajecte d’anada, on hi havia altres camions . A les 10 a dormir per marxar a dos quarts de 4 de la matinada. Vam arribar a la frontera amb Hondures a les 7 del matí del divendres dia 19, el dia de Sant Josep. Els tràmits, per una vegada, van ser ràpids, i a dos quarts de 10 ja passàvem a Hondures. Es repeteixen els suborns continuats de la policia, quin escàndol! A dos quarts d’una del migdia ja érem a la frontera de Nicaragua, el Espino, molt a prop de Somoto. El sistema informàtic de control estava espatllat i fins a dos quarts de sis de la tarda no vam poder sortir. A les sis arribàvem a Somoto. Jo he marxat abans, encara que m’hagués quedat amb ell, que encara tenia feina, però s’ha estimat més que me’n pogués anar a casa a descansar. El viatge ha estat emocionant per la novetat i sóc conscient que és difícil que una experiència com aquesta es torni a repetir. M’ha servit per conèixer realitats i paisatges que ja havia vist des d’un altre punt de vista. Però, sobretot, ha estat un viatge ple dels records que he guardat durant més de 20 anys de treball compromès amb les lluites d’alliberament polític i social, amb els drets humans, amb l’observació i participació dels acords de pau a Guatemala i el Salvador i amb la participació activa de les primeres eleccions democràtiques a Nicaragua, el Salvador i Guatemala. Tot aquest treball l’he compartit amb molts companys, però sobretot amb en Jaume Soler, amb el qual he viscut tantes experiències i compromisos. Tot el trajecte he anat recordant cadascuna de les complicacions i de les anècdotes, la majoria gratificants, que vàrem viure junts. Aquests dies, segurament, ens trobarem al Salvador per participar en una activitat solidària, política i sindical. Estic segur que serà un bon retrobament, ja que fa temps que no hem viatjat plegats, però crec que també podria ser el meu tancament d’uns trajectes solidaris, socials i políticament compromesos que varem iniciar, conjuntament, l’any 1984.