Per tal de mantenir una certa activitat física, i seguint el model occidental, sortim dos dies a la setmana a caminar.Tenim un bon guia, en Mauricio Cajina, i els propers dies s’hi incorporà l’Ericarmen Moncada, amb la qual cosa ja farem un grup de 4. Ens llevem entre les 5 i 2/4 de 6 del matí per començar a caminar a les 6. És sorprenent, l’activitat que a aquestes hores hi ha, i és molt interessant esbrinar, mentre caminem, què fa la gent, perquè ens permet descobrir una altra manera de viure, una realitat totalment diferent de la que coneixem.
El paisatge rural presenta una vegetació irregular, tot i que en aquesta època de l’any hauria de ser exuberant, perquè és època de pluges. Les pluges, però, de moment no arriben i el paisatge reflecteix la sequedat de la terra. Així i tot hi ha alguns trams amb arbres que ajuden a evitar la intensa calor. Sortim d’hora perquè aquí el sol cou de valent. Les caminades són d’unes dues hores, encara que l’última, sense voler (ens vam despistar una mica!), va ser de 4 hores.
Trobem gent que ens saluda però que ens mira amb sorpresa. Els camperols caminen hores per força, per anar a fer algun “mandado” a Somoto o, en el cas dels infants, per anar a escola. Nosaltres, en canvi, ho fem, com diuen ells, per “hacer fisico”, és a dir, per gust! A aquestes hores caminar per aquests camins és molt agradable. A diferència de la tarda, quan es comença a fer fosc, hora en què la gent de les comunitats rurals que treballa a Somoto torna cap a casa, al matí no hi ha perill, no hi ha cap mena de sensació d’inseguretat. Al contrari, l’ambient és fresquet i l’activitat rural, intensa.
Trobem molts nens i nenes que es lleven a les 5 per anar a buscar aigua i llenya i, després, entre les 7 i les 8, van a escola. Ens preguntem si algun nen de Vic ho podria entendre, tot això. Els contrastos, en aquest sentit, són molt marcats.
A més de nens i camperols solem trobar molts ases carregats de llenya, d’una rassa autòctona de Somoto que es diu Roma, que van a la ciutat per vendre-la. Per desgràcia encara hi ha poca gent que es pugui permetre tenir una cuina de gas i això vol dir que el “despale” (desforestació) avança. Cada tronc val 5 córdobas i una família en consumeix, aproximadament, 5 de mitjana cada dia. Cada bombona de gas val 250 córdobas, i dura aproximadament 1 mes, perquè el frijol necessita moltes hores de cocció i se’n bullen pràcticament cada dia per fer el gallopinto.
La majoria de gent que camina cap a la ciutat va a fer-hi alguna gestió o a vendre-hi algun producte (moltes dones caminen amb el “yagual” al cap). En algunes comunitats hi ha transport públic, un camió que anomenen “buseta”, però pujar-hi sol ser una vertadera odissea. Penseu que no hi cap ni una agulla i que la gent s’hi col·loca així com pot fins que ja és impossible encabir-hi ningú més. Les comunitats més properes estan a 1 hora de distància, altres a 3 hores del nucli urbà caminant i algunes a més de 4 hores amb la “buseta”.
Tampoc no podem oblidar les dones que renten roba a les “quebradas”, (rieres), ja que no hi ha aigua a les cases. Per rentar-se ells mateixos també van a la riera o al riu Coco, on podem trobar famílies senceres que es fan ben netes amb aigua i sabó.
Totes aquestes imatges, entre altres, són les nostres companyes de caminades i ens ajuden a conèixer millor aquest municipi agermanat amb Vic i la seva gent.
Us mostrem algunes fotos per tal que us en pugueu fer una petita idea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada