Falten uns 20 dies per començar una nova etapa de la meva vida. No és cap fugida, és una idea que fa 25 anys que em vaig proposar, que en algun moment de la meva vida viuria un temps a Nicaragua.
Crec que ara, un cop acabada la meva tasca professional, és un bon moment. També he de dir que tinc la sort que la meva companya i amiga, la Mònica, vulgui compatir aquesta experiència amb mi. Això també m’ha ajudat a prendre la decisió. Marxem el 30 de juliol i tornarem el 24 de gener del 2010. Serem fora uns 6 mesos, per tant.
El meu final professional, després de 30 anys de dedicació a l’Ajuntament de Vic, ha set bastant traumàtic i decebedor, perquè ha suposat haver de renunciar als més de 30 anys de tasca laboral contra la meva voluntat. Algun dia explicaré la meva versió d’aquest afer.
El novembre del 84 vaig fer el primer viatge a Amèrica Central, concretament, Nicaragua.
Políticament, abans, havia viscut uns anys de lluita antifranquista, del 66 al 77, deu anys de creure i treballar per la implantació i consolidació d'una constitució democràtica.
Aquesta constitució havia de recollir l'esperit de lluita dels homes i dones que van defensar la República, els ideals democràtics dels lluitadors antifranquistes i el dret d’autodeterminació, un dret vital per aconseguir algun dia la independència del meu país, Catalunya. Ho vaig viure en tres moments de la meva vida, a la Universitat, a l’Assemblea de Catalunya i com a militant del PSUC. El model democràtic formal que tenim fa del model mateix un modus vivendi per als polítics i allunya i qüestiona el valor participatiu de la societat civil. Quina gran decepció!
Aquesta decepció em va fer buscar un espai de treball per a la revolta personal i social. Des de molt jove he intentat participar en moviments col·lectius i en les lluites contra els sistemes injustos establerts i poc participatius. I així vaig decidir dedicar el meu temps personal i les meves vacances a conèixer realitats socials que busquessin un trencament polític i social amb el model en què vivia. Vaig voler continuar una activitat social i política coherent amb la meva ideologia, dins del món global en què visc. És veritat que durant molts de temps vaig voler trencar amb el meu model de vida però per falta de valentia, per comoditat, per la família o per l’aspecte professional no vaig fer mai el pas.
El primer viatge va ser a Nicaragua per observar les primeres eleccions democràtiques després de quaranta anys de dictadura somozista. M’havia informat amb intensitat i passió sobre la revolta del sandinisme, que volia impulsar uns nous valors humans i configurar un nou model d'organització democràtica en defensa dels drets dels humils. Els seus fonaments eren tres: economia mixta, pluralisme polític i no-alineament.
Aquesta nova forma de democràcia es basava en la lògica de les majories, que són els humils, i lluitava contra l'ordre econòmic mundial que alimenta la dictadura de la misèria.
Els EUA han frustrat arreu del món tot intent de canviar, democràticament i revolucionària, formes injustes de la democràcia formal occidental, utilitzant la violència en forma de guerres directes o de baixa intensitat i el terrorisme d'estat per impedir canvis que perjudiquessin els seus interessos i els de la majoria de països occidentals.
Aquest primer viatge em va provocar un xoc de realitats desconegudes i em va marcar en la manera d’interpretar el món on vivia.
Al llarg d'aquest viatge continuat, que des d’aquell primer no ha cessat, per Nicaragua, El Salvador, Guatemala i Chiapas he trobat una gran família, tant aquí com en els països que he conegut. Persones compromeses, solidàries, revolucionàries, amb les mirades brillants i esperançades en el somni que tot és possible amb la lluita i l'esforç col·lectiu d'un poble, d'un grup, d'una associació... tal com ho definim a Assomvic “per la justícia, la dignitat, la llibertat i la revolta”.
Cada viatge, cada experiència, m'ha permès recordar les mirades dels ulls interrogants de les persones que he conegut. Com miralls del seu interior, s'hi reflecteixen tots els seus dubtes, les seves necessitats de comunicació, els seus sentiments d'alegria, de temor, d'estimació, d'il·lusió, d'esperança, de somnis, de tristesa, de sorpresa, d'amistat, de sofriment i, sobretot, la serenitat de les mirades que han acompanyat el meu xoc de realitats.
Amb el pas del temps, en la meva vida hi he trobat revolucions fracassades, amics perduts, esperances trencades, il·lusions volàtils, amors acabats, espais buits, paus només parlades, impulsos estèrils, dubtes constants... però també, en les mirades de la gent que he conegut, he trobat revolucions possibles, amics retrobats, esperances noves, il·lusions reals, amors vitals, espais plens, paus treballades, impulsos renovats i certeses constants.
Aquest escrit vol ser una reflexió personal sobre els records viscuts. No recull ni totes les vivències, ni tot el que he après ni el que m'ha donat tothom que he conegut.
En la vida de les persones sempre existeix un passat, un present i un futur. Jo crec en un futur en què el compromís de tots farà possible la revolució per un altre món.
"La revolució és un somni permanent"
"La utopia és l'incentiu que millora la realitat"
Aquest escrit va dirigit als que us considereu amics i és un petit record per a les moltes persones que he conegut, a les quals dec molt i amb les quals voldria compartir les meves vivències.
Gràcies per deixar-me creure que un altre món és possible.
Per mitjà del blog, www.gallopintosomoto.blogspot.com, us informarem del que fem i del que pensem. En el fons, del que viurem que, per cert, no és gens extraordinari, ni heroic ni complicat, és, simplement, una nova etapa de vida de la Mònica i en Josep que podem dur a terme perquè tenim la voluntat de fer-ho.
Ens agradaria compartir amb vosaltres aquesta experiència i que en fóssiu partíceps.
També ens podrem comunicar mitjançant els correus electrònics
jcullell@mesvilaweb.catmonicajaume@mesvilaweb.cat 
