en la vida quotidiana del país. Tot està impregnat de missatges religiosos i bíblics, que intenten ser les guies imprescindibles i la normativa bàsica de la vida dels nicaragüencs. Crec, pel que conec, que en altres països de Centreamèrica també es donen aquestes influències, però en aquest moment a Nicaragua és exagerat.Hi ha una gran quantitat d’esglésies, sobretot evangèliques, però també d’altres confessions, la majoria d’arrel cristiana. A Somoto, per exemple, diuen que hi ha més de 37 confessions religioses, segons la informació facilitada pel pastor evangèlic Oscar Gladys. En els seus missatges, igual q
ue l’Església catòlica, utilitzen el concepte de Déu com a ésser tot poderós que controla el destí de les persones i de la societat. Per tant, Déu és qui fa possible la vida, la condició social de cadascú i qui vol que les coses siguin d’una manera o d’una altra. “Toda autoridad es puesta por Dios y hay que someterse a ella”. Missatges com aquest, en què Déu determina els aspectes socials i polítics dels individus, són els que utilitzen els polítics actualment. Avui dia aquest missatge s’utilitza en part per condicionar els ciutadans i té una gran influència en una part del subconscient de la població.Aquesta influència és utilitzada per tots els partits polítics i, últimament, també pel FSLN. Que lluny que queda el discurs més humanista de la Revolució, en qu
è els principis de la teoria de l’alliberament l’acompanyaven per despertar consciència social entre els ciutadans, en què els oprimits, els marginats i els explotats eren una part important del discurs, que pretenia encaminar-los a poder conquerir els seus drets més elementals, tant individuals com col·lectius! Ara un dels aliats del FSLN és el polèmic cardenal Obando, que es va distingir pels atacs, duríssims i sistemàtics, a totes les polítiques de la Revolució, tot i que la cúpula de l’Església catòlica està en contra del Govern. La realitat actual fa que als rètols de propaganda política que el govern (FSLN) col·loca a les carreteres s’hi puguin llegir eslògans com “Cumplirle al pueblo es cumplirle a Dios”, “Viva María! Reina de la Reconciliación” o “Nicaragua: Cristiana, Socialista, Solidaria”. 
Això em fa recordar una conversa que vaig tenir l’any 86 a Managua amb treballadors del mercat Roberto Huembes sobre la fi del món, el dimoni, etc. I la conclusió era que Déu faria que tot s’espatllés per poder tenir, finalment, un nou govern. En aquell moment em va sorprendre molt, aquest pensament, segurament per la meva formació influïda pel laïcisme. Ara, passats 24 anys, la implantació del concepte religiós a la vida quotidiana i, especialment, la proliferació d’esglésies evangèliques vingudes dels Estats Units, continua sent un fet difícil d’entendre, per a mi.
En alguns moments havia cregut que era una estratègica contrarevolucionària del model capitalista neoliberal, dels Estat Units, concretament, emmarcada en l’època de les lluites revolucionàries per implantar uns models més socialistes a Centreamèrica. La realitat és que, tant si és cert que els motius eren aquests o uns altres, les religions hi són i s’han de respectar, però també cal tenir en compte que condicionen totalment els comportament socials i polítics.
Són lluny, aquells moments de convivència revolucionària de l’Església catòlica de Joan XXIII, obert al diàleg i amb un sentit universalista de les religions, amb el govern sandinista dels primers anys de la victòria, en què la teologia de l’alliberament va marcar de forma positiva aquesta relació de convivència entre política, religió i societat, i va ser capaç de crear un pensament ideològic progressiu i alliberador.
Una societat en què la visió religiosa domini i condicioni els ciutadans els converteix en persones que no són lliures per canviar el seu destí tant individual com col·lectiu, perpetua el model social i econòmic d’un país, els resigna a un comportament passiu i fatalista que els fa acceptar la seva condició social amb resignació. La pobresa i la marginació es converteixen, doncs, en una realitat que Déu ha volgut que visquessin i que han d’acceptar, la qual cosa vol dir que s’elimina la lluita per transformar-la. És urgent, com diu Andrés Pérez Baltodano en el seu article “Los códigos de la cultura latinoamericama”, trencar la subversió ètica de la realitat llatinoamericana i reformular la seva base religiosa i la rearticulació del concepte de Déu. En aquest punt crec que hi tenen una gran responsabilitat les forces d’esquerra progressistes i, especialment, a Nicaragua, el FSLN. No es pot crear consciència social, humana i revolucionària amb polítiques que imposin el pragmatisme religiós resignat. La religió és molt present al país i això no es pot ignorar, però caldria modificar-ne la concepció dominant.
Aquesta impressió em fa afirmar que en aquest moment la diferència entre Nicaragua i Catalunya és abismal. El paper de l’Església catòlica, a Catalunya, és totalment secundari, tot i que en altres èpoques, principalment durant la dictadura franquista, sí que havia tingut un paper impositiu i determinant. A Nicaragua tant l’Església catòlica com les altres esglésies cristianes formen part de la vida quotidiana i política.
A l’Estat espanyol el Partit Popular també s’ha aliat amb les cúpules religioses catòliques i els discursos dels bisbes tenen moltes similituds amb la religiositat que he observat a Nicaragua: prohibició de l’avortament, presència religiosa a les escoles i a la vida política, etc. Entre 1980 i el 2007, a Catalunya, el nombre de catòlics practicants ha baixat del 33’8% al 18’7%, principalment entre els més joves, segons l’estudi, Catalunya ha deixat de ser Catòlica?, realitzat per Jordi Serrano. També caldria constatar que la influència de la immigració s’ha fet sentir, en aquest sentit, amb l’arribada de noves religions, com la musulmana, l’ortodoxa o l’evangèlica. Alguns sectors catòlics en diuen religions invasives perquè, crec, tenen por de perdre el paper dominador que han mantingut fins ara. Aquesta realitat, que tot just ara comença, pot dibuixar un nou escenari religiós que, espero, no tingui el paper ideològicament dominant que té a Nicaragua. En tot cas, encara no es pot prev
eure quina influència tindrà sobre les futures realitats socials i polítiques.M’ha estat difícil, escriure sobre aquest tema. Feia dies que ho volia fer però no sabia com enfocar-ho. La constatació de la influència religiosa en la vida política, avui, a Nicaragua, m’ha fet decidir a escriure. També hi ha influït el fet que aquests dies estic llegint l’últim llibre de José Saramago, “Caín”, que en una entrevista afirmava “Dios no es alguien de fiar”. És un llibre divertit i irònic, que provoca un somriure permanent. No sóc cap expert, ja em perdonareu l’atreviment, però aquest escrit està destinat als amics que em coneixeu i sabeu que sóc respectuós amb les creences, encara que em consideri un agnòstic.
Aquesta és la meva impressió després dels viatges que he fet per Centreamèrica i dels 9 mesos d’estada continuada a Nicaragua.
