Durant aquests 9 mesos d’estada a Somoto, he pogut conèixer tota una sèrie de gent que he anat trobant pel carrer sovint, uns personatges característics, molt agradables i que, per una o altra qüestió, m’he acabat relacionant o m’he interessat per ells. Són persones populars, que tothom coneix i que formen part de la vida quotidiana de Somoto.
Rudy Sel
va Godoy t
é 72 anys, és solter i viu al barri anomenat de los maestros. Té 6 germans i el seu pare havia estat diputat durant la dictadura somocista. La mare tenia un petit comerç i eren una de les famílies benestants de Somoto. La família el va enviar a estudiar als Estats Units per aprendre anglès, però va tornar al cap d’un any i tres mesos perquè no li agradava la forma de vida. Després, als anys 70, també va viure 4 anys a Costa Rica.
Amic d’en Manuelito, pregunta incansablement i amb ell he mantingut moltes converses, perquè està molt al cas de les polítiques internacionals. Avui mateix em preguntava sobre la victòria de l’esquerra a les eleccions regionals franceses i què podia representar això per a Europa.
Té una gran obsessió per aprendre llengües i durant la seva estada a Costa Rica va estudiar rus. Actualment, mitjançant un mètode que la Mònica li va enviar, aprèn xinès. Diu que ja sap escriure els números. També és un gran jugador d’escacs.
Va ser col·laborador del FSLN des del l’any 64, a León, ciutat universitària on es va gestar la revolució. Penseu que el Frente va ser creat l’any 61 per Carlos Fontseca i que, per tant, ell hi va ser gairebé des de l’inici. Sempre ha estat un activista polític i en la seva estada a Costa Rica, els anys 70, va col·laborar amb el Partit Comunista de Costa Rica, que tenia el nom d’Avantguarda Popular. Actualment viu amb una petita pensió de 157 córdobas al mes, uns 8 dòlars. Fa els tres àpats del dia a la residència de gent gran, tot i que no hi viu.
És una persona plena d’anècdotes i el seu caràcter nerviós fa que no pari de moure’s. D’estructura alta i prima sempre porta dues ulleres penjades del coll amb un tros de drap, unes de sol i unes altres per llegir. Molts dies el trobes caminant pels carrers de Somoto i parlant amb tothom.
Viu enamorat de la vida i la seva alegria més gran va ser el triomf del FSLN l’any 1979.
Silvana Lorena Betancour, de 54 anys, passa el dia asseguda a la vorera amb una panereta de
verdures per vendre davant de la ferreteria Guadalupe. Diu que són familiars seus i que tenen unes possibilitats econòmiques superiors a les de la majoria de gent de Somoto, tot i que ella no té recursos ni ingressos.
És alta i molt prima, amb la pell morena del sol i cada dia que passo per davant la ferreteria em pregunta “Chele, ¿no tiene un cigarro?”. Està asseguda tot el dia en una petita cadira, els matins al costat de la ferreteria, a l’est, ja que hi toca l’ombra, i a la tarda al davant, a l’oest, per evitar el sol. Controla, parla i observa tot i tothom que passa pel carrer. Em sol donar records per “mi esposa”, que per ells es la Mònica.
Lalo Mun
oz Benavides, venedor de diaris, de 29 anys, sempre es passeja en bibicleta per fer la seva feina. En ven uns 50 al dia i té clients fixos als quals els duu el diari a casa.
Vol millorar les seves condicions de vida i per això estudia a les nits, tot i que ha tingut algun fracàs, com haver estudiat tot un any per poder ser empleat de banca i, després d’haver superat les proves, no el van acceptar pel seu aspecte.
De cara riallera, és amable i sempre saluda.
Rudy Sel
va Godoy t
é 72 anys, és solter i viu al barri anomenat de los maestros. Té 6 germans i el seu pare havia estat diputat durant la dictadura somocista. La mare tenia un petit comerç i eren una de les famílies benestants de Somoto. La família el va enviar a estudiar als Estats Units per aprendre anglès, però va tornar al cap d’un any i tres mesos perquè no li agradava la forma de vida. Després, als anys 70, també va viure 4 anys a Costa Rica.Amic d’en Manuelito, pregunta incansablement i amb ell he mantingut moltes converses, perquè està molt al cas de les polítiques internacionals. Avui mateix em preguntava sobre la victòria de l’esquerra a les eleccions regionals franceses i què podia representar això per a Europa.
Té una gran obsessió per aprendre llengües i durant la seva estada a Costa Rica va estudiar rus. Actualment, mitjançant un mètode que la Mònica li va enviar, aprèn xinès. Diu que ja sap escriure els números. També és un gran jugador d’escacs.
Va ser col·laborador del FSLN des del l’any 64, a León, ciutat universitària on es va gestar la revolució. Penseu que el Frente va ser creat l’any 61 per Carlos Fontseca i que, per tant, ell hi va ser gairebé des de l’inici. Sempre ha estat un activista polític i en la seva estada a Costa Rica, els anys 70, va col·laborar amb el Partit Comunista de Costa Rica, que tenia el nom d’Avantguarda Popular. Actualment viu amb una petita pensió de 157 córdobas al mes, uns 8 dòlars. Fa els tres àpats del dia a la residència de gent gran, tot i que no hi viu.
És una persona plena d’anècdotes i el seu caràcter nerviós fa que no pari de moure’s. D’estructura alta i prima sempre porta dues ulleres penjades del coll amb un tros de drap, unes de sol i unes altres per llegir. Molts dies el trobes caminant pels carrers de Somoto i parlant amb tothom.
Viu enamorat de la vida i la seva alegria més gran va ser el triomf del FSLN l’any 1979.
Silvana Lorena Betancour, de 54 anys, passa el dia asseguda a la vorera amb una panereta de
verdures per vendre davant de la ferreteria Guadalupe. Diu que són familiars seus i que tenen unes possibilitats econòmiques superiors a les de la majoria de gent de Somoto, tot i que ella no té recursos ni ingressos.És alta i molt prima, amb la pell morena del sol i cada dia que passo per davant la ferreteria em pregunta “Chele, ¿no tiene un cigarro?”. Està asseguda tot el dia en una petita cadira, els matins al costat de la ferreteria, a l’est, ja que hi toca l’ombra, i a la tarda al davant, a l’oest, per evitar el sol. Controla, parla i observa tot i tothom que passa pel carrer. Em sol donar records per “mi esposa”, que per ells es la Mònica.
Lalo Mun
oz Benavides, venedor de diaris, de 29 anys, sempre es passeja en bibicleta per fer la seva feina. En ven uns 50 al dia i té clients fixos als quals els duu el diari a casa.Vol millorar les seves condicions de vida i per això estudia a les nits, tot i que ha tingut algun fracàs, com haver estudiat tot un any per poder ser empleat de banca i, després d’haver superat les proves, no el van acceptar pel seu aspecte.
De cara riallera, és amable i sempre saluda.
Pedro
Benegas, venedor de diaris, 72 anys, de San Lucas, un municipi situat a 8 km. De Somoto. Camina de dues hores i mitja a 3 cada dia i s’aixeca a les 4 del matí.
Guanya 1,3 córdobas, no arriba a un cèntim d’euro, per cada diari que ven i en ven una mitjana de 35 cada dia. Sempre porta els diaris en una bossa d’enequén, una mena de sac fet de fibres naturals. Els rumors diuen que durant la dictadura era de la Guardia. Avui dia viu sense cap privilegi.
Benegas, venedor de diaris, 72 anys, de San Lucas, un municipi situat a 8 km. De Somoto. Camina de dues hores i mitja a 3 cada dia i s’aixeca a les 4 del matí.Guanya 1,3 córdobas, no arriba a un cèntim d’euro, per cada diari que ven i en ven una mitjana de 35 cada dia. Sempre porta els diaris en una bossa d’enequén, una mena de sac fet de fibres naturals. Els rumors diuen que durant la dictadura era de la Guardia. Avui dia viu sense cap privilegi.
Juan Manuel Obando Viscay, pintor de 29 anys amb una gran tècnica que barreja realisme i primitivisme.
Li he vist pintar un quadre del riu San Juan que ha reproduït d’una fotografia. Al final he decidit comprar-li la pintura.
Alguns diuen que en alguns moments es descontrola i regala les seves pintures pel carrer. Jo, sempre que l’he vist, l’he trobat tranquil i assenyat.
Norman Agustín García, de 42 anys, casat i amb una filla, anomenat “el vitamina”. Va néixer a
Chontales, departament de Chinandega, va arribar a Somoto com a seminarista per ser pastor evangèlic i s’hi va quedar a viure. Sempre va en bicicleta i ven taronges, sucs, bosses d’aigua fresca i, algunes vegades, elote (blat de moro tendre) cuit al camp de futbol o de beisbol o a les escoles. El seu crit de reclam és “vitamina, vitamina, traigo vitamina”, i d’aquí li ve el nom. Un dels trets que el caracteritza és el capell de palla que duu, la galleda plena de taronges, la motxilla i una bossa de plàstic que li serveixen per dur la seva venda ambulant. És molt amable i sempre té el somriure a la boca. Quan hi parles respon, de manera insistent, “sí señor, sí señor” però no en el sentit militar, sinó de manera cordial.
Els dissabtes estudia la llicenciatura de Filologia anglesa a la delegació de la UNAN a Somoto. Diu que ja té una llicenciatura en administració d’empreses, però li agrada la vida independent.
Álvaro Espinosa, nascut en una comunitat del municipi de Las Sabanas, no té família directa i viu a la casa de los Quinchos, un centre d’educació d’oficis que serveix d’alternativa a joves i nens del carrer. Hi ha dies que va vestit de metge, altres d’espia de l’FBI i altres de dona, de bomber o de guàrdia urbà. Té canvis de personalitat i se sent molt identificat amb els personatges que s’imagina que és. Expliquen que una vegada va arribar un director nou a l’hospital de Somoto i el va recollir a la carretera pensant que era metge. La veritat és que parla de medicina com un autèntic professional.
És un noi tranquil, gens agressiu, que sol anar a totes les activitats culturals que es fan, on canta y balla sense molestar ningú i es retira de l’escenari quan li indiquen.
Doña Rosita és una dona molt menuda i prima, venedora d’enchiladas (elaborades amb carn i arròs, embolicades amb tortilla de blat de moro i fregides). Sempre n’ha venudes i la seva mare, doña Censia, ja en venia, sobretot els vespres que hi havia cinema. Ara a Somoto ja no hi cap cinema.
On hi havia el cinema avui hi ha l’únic supermercat de la ciutat, el Palí. D’això en diuen modernitat, del fet de lligar desenvolupament a consumisme. Gairebé és impossible haver estat uns dies a Somoto i no haver-la vista mai amb l’olla penjada d’un braç venent les enchiladas.
Segurament hi ha molta més gent que forma part d’un col·lectiu pintoresc per alguns, o entranyable per altres, i que constitueixen una part de la imatge viva dels pobles en totes les societats.
Hi pot haver gent que no entengui per què he fet aquest escrit. Alguns els consideren mig bojos, a altres no els interessen perquè aparentment no tenen un paper important en la societat i a d’altres, simplement, els fan nosa.
La societat és plural i no la podem mesurar només per l’èxit econòmic. La majoria de vegades, en aquest sentit, som excloents. Crec que tots tenim actituds positives que ens haurien d’ensenyar a ser més oberts i respectuosos amb la gent amb la qual convivim, sobretot perquè no tothom té la mateixa sort en la vida.
Són persones que mai no m’han demanar diners, que sempre han estat amables i que voldria recordar com una part de la meva vivència, realment enriquidora, a Nicaragua. Us puc dir que per mi constitueixen un record de la meva vida quotidiana a Somoto i que, en molts moments, l’han feta més agradable.
Li he vist pintar un quadre del riu San Juan que ha reproduït d’una fotografia. Al final he decidit comprar-li la pintura.
Alguns diuen que en alguns moments es descontrola i regala les seves pintures pel carrer. Jo, sempre que l’he vist, l’he trobat tranquil i assenyat.
Norman Agustín García, de 42 anys, casat i amb una filla, anomenat “el vitamina”. Va néixer a
Chontales, departament de Chinandega, va arribar a Somoto com a seminarista per ser pastor evangèlic i s’hi va quedar a viure. Sempre va en bicicleta i ven taronges, sucs, bosses d’aigua fresca i, algunes vegades, elote (blat de moro tendre) cuit al camp de futbol o de beisbol o a les escoles. El seu crit de reclam és “vitamina, vitamina, traigo vitamina”, i d’aquí li ve el nom. Un dels trets que el caracteritza és el capell de palla que duu, la galleda plena de taronges, la motxilla i una bossa de plàstic que li serveixen per dur la seva venda ambulant. És molt amable i sempre té el somriure a la boca. Quan hi parles respon, de manera insistent, “sí señor, sí señor” però no en el sentit militar, sinó de manera cordial.Els dissabtes estudia la llicenciatura de Filologia anglesa a la delegació de la UNAN a Somoto. Diu que ja té una llicenciatura en administració d’empreses, però li agrada la vida independent.
Álvaro Espinosa, nascut en una comunitat del municipi de Las Sabanas, no té família directa i viu a la casa de los Quinchos, un centre d’educació d’oficis que serveix d’alternativa a joves i nens del carrer. Hi ha dies que va vestit de metge, altres d’espia de l’FBI i altres de dona, de bomber o de guàrdia urbà. Té canvis de personalitat i se sent molt identificat amb els personatges que s’imagina que és. Expliquen que una vegada va arribar un director nou a l’hospital de Somoto i el va recollir a la carretera pensant que era metge. La veritat és que parla de medicina com un autèntic professional.
És un noi tranquil, gens agressiu, que sol anar a totes les activitats culturals que es fan, on canta y balla sense molestar ningú i es retira de l’escenari quan li indiquen.
Doña Rosita és una dona molt menuda i prima, venedora d’enchiladas (elaborades amb carn i arròs, embolicades amb tortilla de blat de moro i fregides). Sempre n’ha venudes i la seva mare, doña Censia, ja en venia, sobretot els vespres que hi havia cinema. Ara a Somoto ja no hi cap cinema.
On hi havia el cinema avui hi ha l’únic supermercat de la ciutat, el Palí. D’això en diuen modernitat, del fet de lligar desenvolupament a consumisme. Gairebé és impossible haver estat uns dies a Somoto i no haver-la vista mai amb l’olla penjada d’un braç venent les enchiladas.
Segurament hi ha molta més gent que forma part d’un col·lectiu pintoresc per alguns, o entranyable per altres, i que constitueixen una part de la imatge viva dels pobles en totes les societats.
Hi pot haver gent que no entengui per què he fet aquest escrit. Alguns els consideren mig bojos, a altres no els interessen perquè aparentment no tenen un paper important en la societat i a d’altres, simplement, els fan nosa.
La societat és plural i no la podem mesurar només per l’èxit econòmic. La majoria de vegades, en aquest sentit, som excloents. Crec que tots tenim actituds positives que ens haurien d’ensenyar a ser més oberts i respectuosos amb la gent amb la qual convivim, sobretot perquè no tothom té la mateixa sort en la vida.
Són persones que mai no m’han demanar diners, que sempre han estat amables i que voldria recordar com una part de la meva vivència, realment enriquidora, a Nicaragua. Us puc dir que per mi constitueixen un record de la meva vida quotidiana a Somoto i que, en molts moments, l’han feta més agradable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada