35. Observacions sobre el FSLN - 21-04-2010

Molts amics que han seguit la nostra estada a Nicaragua m’han demanat que els parli del FSLN i de la situació política del país. Per mi ha estat difícil i, en alguns moments, he sentit contradiccions personals. Com diria la cançó, tinc el cor dividit.

La veritat és que els que em coneixen ja saben que actualment el meu pensament polític està molt lluny del que representen els partits, i saben també que la meva òptica a Catalunya és independentista i d’esquerres. Pel que fa a la política en general, crec que la societat s’hauria de replantejar el concepte actual de democràcia, perquè ha fracassat en la manera d’aplicar-se i, a més, ajuda a perpetuar un model injust, podríem dir que fins i tot insultant, per a les persones pobres. Sempre parlem de participació però la realitat és que aquest model funciona des del dirigisme estructurat en partits tecnòcrates i basat en l’amiguisme i el clientelisme partidari, emparats pel capitalisme salvatge. La democràcia actual és morta, des del meu punt de vista. Actualment apostaria per la via de reconstruir els moviments de base amb uns criteris de participació oberta, compromesa, lliure i insubornable, lluny del despotisme i de la corrupció, que ens permetin sembrar les llavors d’un model diferent.

No sóc ningú per jutjar la realitat sociopolítica que viu Nicaragua. Sempre he sentit una gran admiració pels nicaragüencs, per la seva revolució i, evidentment, pel sandinisme. Em sento sandinista de cor i ho sóc de convenciment.
Crec que en aquests moments, a Amèrica Central, els únics partits que tenen una concepció social avançada són el FSLN, a Nicaragua, i el FLMN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional), a El Salvador. El neoliberalisme ha arrasat totes les altres estructures de l’esquerra, com per exemple l’ORG de Guatemala, que només té dos diputats després de 40 anys de lluita armada. Actualment comencen a créixer moviments populars, sobretot a Guatemala, Hondures i Panamà, que es preocupen i lluiten per canviar l’ideari polític actual, tot i que encara són incipients.

Abans de venir per primera vegada a Nicaragua, l’any 1984, em vaig informar a fons sobre els conceptes revolucionaris del FSLN i em vaig enamorar del concepte revolucionari de lluita i de la seva aposta per un model democràtic dins una revolució popular.

Encara ara tinc molt presents les paraules de Tomás Borge quan va triomfar la revolució sandinista: “Estamos dominados por un orden económico internacional que es, en esencia, la dictadura de la miseria. Millones de niños serán pobres, delincuentes o guerrilleros”.

En aquest moment la pregunta que es planteja és si els ideals revolucionaris continuen essent vius en el FSLN. I us puc respondre, després d’haver estat 9 mesos a Nicaragua, que els ideals continuen essent vigents, encara que una altra cosa és el comportament d’alguns dirigents. Como afirmava en una entrevista a la revista “Envío” del mes d’agost William Grigsby, director de la ràdio “La Primerísima”, de tendència clarament sandinista, “els sandinistes també hem estat permeables a aquesta ideologia (neoliberalisme). I entre els sandinistes n’hi ha molts que també soms egoistes, arribistes, que només volem escalar posicions. També a nosaltres ens ha pervertit, aquest sistema”. No seré jo qui contradigui aquestes afirmacions, perquè el país es troba en una lluita constant entre els valores revolucionaris i els del capitalisme neoliberal. Actualment el FSLN té el poder, amb 38 diputats a l’Assemblea Nacional, és a dir, que governa en minoria parlamentària. Ha practicat la política dels pactes amb diferents grups polítics, igual que a Catalunya, que hi ha un govern entre tres partits polítics de tendència progressista, però d’ideologia diferenciada. La pregunta seria, més aviat, quants principis revolucionaris s’han deixat pel camí o quants avenços s’han assolit en beneficio de Nicaragua amb el FSLN en el govern? Es tracta de jutjar les polítiques socialment més pròximes als més necessitats en el marc d’una democràcia formal i en un modelo neoliberal. Programes com “hambre cero”, “usura cero” o “trabajo por comida”, entre altres, arriben a la gent, però amb tot el perill de crear clientelisme partidari, si no s’acompanyen de polítiques clares de formació i d’informació per tal que els beneficiaris sàpiguen d’on vénen les ajudes i què cal fer per combatre les injustícies socials. S’hauria d’analitzar també què han representat els 16 darrers anys de governs neoliberals, en què les pràctiques corruptes, el clientelisme i fins i tot els robatoris d’eleccions han estat habituals. Per desgràcia el FSLN empra ara algunes d’aquestes pràctiques nefastes, que no són desitjables en cap societat democràticament justa, vinguin del partit que vinguin. I parlo com a ciutadà de Catalunya, i ho puc fer extensible a l’Estat espanyol i a Europa, on cada dia hi ha més casos de corrupció política i més greus, no ho oblidem. Per això crec que aquest sistema democràtic mundial ha quedat obsolet, caduc, perquè és el sistema mateix, que permet els casos de corrupció i, per tant, també està corromput.
En definitiva, doncs, per mi és difícil analitzar i fer judicis de valor sobre el que està passant a Nicaragua, quan al meu país hi ha tanta roba bruta per rentar. Per això sempre he pensat que no és correcte que des d’Europa, o des dels EEUU, domem lliçons d’ètica política, tot i que l’opinió pública ho faci contínuament, com si nosaltres fóssim éssers superiors garants de la democràcia i de la netedat política. No ho som i, tot i que moltes vegades ens agradaria creure-ho, no formem part d’un sistema més pulcre, només més ric.

La meva impressió és que, almenys al nord, que és on he viscut, i a pesar de les actituds i comportaments poc recomanables d’alguns dirigents i tècnics municipals, els camperols tenen clar qui és qui en la política del país, i per això el suport al FSLN va en augment. Tot i això, també hi ha veus contràries a la política del FSLN dins el partit mateix, i algunes molt dures, com les que un militant sandinista m’explicava fa uns dies: “els revolucionaris ja són morts. Aquí el que queda és un niu de vividors que només pretenen viure del poder”.

A mi, personalment, se’m fa difícil d’acceptar que tot un procés de lluita revolucionària, amb una gran quantitat d’herois i màrtirs per la causa sandinista, pugui acabar en un model neoliberal, amb una democràcia formal inclosa. Com diu l’escriptor Germán Sánchez al seu llibre “Cuba y Venezuela, reflexiones y debates”, els actuals models, anomenats democràtics, són “com pseudodemocràcies multipartidistes corruptes”.

Una altra de les preguntes clau per entendre el moment polític pel qual passa Nicaragua seria on és actualment el FSLN, quin camí ha pres i cap a on va. Difícil de contestar i, la veritat, jo no m’atreveixo a opinar. Només vull constatar que durant aquest temps he observat, he escoltat les opinions generals i he parlat amb molts sandinistes convençuts que estan molt lluny de les actituds d’alguns dirigents, que han oblidat que ells també són ciutadans i que no tenen cap dret a lucrar-se gràcies al poder polític. Els únics que tindrien dret a reclamar serien els morts, els màrtirs de la lluita revolucionària dels anys 60 i 70 o els defensors de Nicaragua durant els atacs de la Contrarevolució dels anys 80.

Les polítiques actuals, en la majoria d’estats, estan basades en el cabdillisme, en la figura unipersonal del líder que la societat identifica com a solució, i en aquest sentit no es pot acceptar cap transformació participativa si no es creen dependències.

Crec en les ideologies com a transmissores de comportaments ètics, de justícia i de dignitat, i en aquest context no es pot acceptar la corrupció ni la manca de transparència democràtica.

En les converses que he tingut amb en Manuel Maldonado, que durant 9 mesos han estat moltes, sempre m’ha deixat clar que hem de fer una nova revolució: la de les idees. Hem parlat molt sobre el fet que una revolució serveix per modificar el sistema polític d’un país i millorar les condicions de vida dels seus ciutadans, sigui en les èpoques en què la lluita armada, perquè no hi havia una altra sortida, era necessària, o en les èpoques de pau, com la que es viu actualment, en què la pobresa i les injustícies socials continuen existint.
La revolució de les idees ha de servir per edificar una nova societat més igualitària i lliure, que deixi de banda tot el que representa l’egoisme individualista de la societat neoliberal o capitalista i que potenciï el treball comunitari, participatiu i solidari entre els ciutadans, però també entre els polítics, que no hauries de gaudir d’un estatus especial que els permetés abusar del poder. Sense una pedagogia i una educació diferents de les actuals, no podrem aconseguir els canvis socials i revolucionaris que van impulsar els anys de lluita i de revolució sandinista.

Molts pensareu, en llegir aquestes ratlles, que us heu quedat sense una resposta clara del que passa a Nicaragua. Tinc massa respecte cap a la gent humil, anònima i compromesa com per desautoritzar les polítiques governamentals del FSLN. Hi ha dirigents que no agraden per la seva manera d’actuar, i no hem d’estar a favor de l’oportunista polític, ni de les censures partidistes, ni de les divisions per crear nous partits, ni de les purgues polítiques, que existeixen a tot arreu. Més aviat hem de donar suport als debats, a la participació, a la confrontació, a la crítica i a l’autocrítica, al pluralisme de les idees, al diàleg compromès amb la lluita, al respecte a les persones, a la memòria dels lluitadors històrics morts en combat i, sobretot, a l’honestedat.

Avui un company em recordava que “fa 32 anys, un dia com avui, al meu pare el va matar la Guàrdia. Jo tenia 11 anys”. Quantes morts, quantes lluites, quantes victòries, quantes esperances i quantes il·lusions ha viscut aquest país com per deixar-ho tot en mans del pragmatisme polític, com va passar a l’Estat espanyol i a Catalunya, i no alegrar-se dels principis revolucionaris del FSLN. Veig el Frente com un moviment sociopolític que cada dia s’ha d’anar construint sobre un nou poder popular, amb un nou llenguatge simple, clar i entenedor, acompanyat d’accions socials contundents, perquè si no acabarà com un partit de tall personalista i de lluita per ser en les estructures de poder. La revolució i el FSLN, s’ha de reconèixer, han fet durant molts anys, des del poder o des de l’oposició, transformacions invisibles, difícils de valorar.

Per tot això i pel meu compromís personal amb aquesta terra i amb la seva gent, em continuo sentint sandinista, però sense carnet. Com diu un altre company i amic “ets més sandinista tu que alguns dels que tenen el carnet, que només els serveix per figurar, i no per treballar per aconseguir el canvi social i revolucionari a Nicaragua”.

Per acabar, i citant un company de Guatemala, “el que no avança, retrocedeix”. Esperem que no retrocedeixi i que la transformació revolucionària de Nicaragua continuï.