36. Adéu i sort - 23-04-2010

La idea de viure un temps a Somoto va sorgir del desig, i ens atreviríem a dir que de la necessitat, de compartir entre 6 i 9 mesos de la nostra vida amb els habitants d’aquesta ciutat de Nicaragua, un país amb el qual sempre hem tingut un vincle molt especial. La relació d’agermanament, amb què hem estat especialment compromesos, i els nombrosos viatges a Nicaragua i, especialment, a Somoto, ens han deixat una petjada vital. Ara podem afirmar que l’experiència, el fet de viure el dia a dia en aquesta i amb aquesta població, ha estat immillorable.
S’han superat totes les expectatives. L’amabilitat, l’acompanyament, l’hospitalitat, l’ajuda, la feina, el compromís… de tothom, han estat realment especials i inoblidables. Com sempre que hem estat aquí, però aquesta vegada accentuada pel fet d’haver-hi viscut, marxem amb la sensació de no haver pogut aportar tant com ens han aportat a nosaltres. En qualsevol cas sabem, i ho sabíem abans de marxar, que veníem a fer una tasca d’acompanyament i de creixement personal, però no preteníem, perquè teníem clar que no és possible, tot i que hi ha persones de l’anomenat “primer món” que, ho creuen i demagògicament s’ho atribueixen, salvar ningú. Si de cas, aportar el nostre granet de sorra per continuar la lluita i formar-nos una mica més en el combat diari per un canvi en el sistema polític, econòmic i social mundial.
Tot i que ja coneixíem el país, abans de marxar hi havia una mica d’intranquil·litat pel fet d’anar a viure a un lloc tan llunyà de l’entorn en què hem nascut, amb costums, necessitats, cultura i relacions tan diferents. Tot això ens feia tenir dubtes sobre el que podia passar i com ens sentiríem. Però la veritat és que tot ha anat molt bé i ens hem demanat moltes vegades per què no ho havíem fet abans.
En el capítol dels records i agraïments, es fa difícil detallar tots els sentiments acumulats durant aquests mesos tan intensos. És cert que la convivència amb la gent de Somoto, sense excloure ningú, ha estat bona, però ens agradaria destacar aquelles persones que per a nosaltres sempre representaran un referent i per a les que tindrem un record molt especial.
En Manuel Maldonado i l’Esperanza Alfaro perquè, segurament, si no els haguéssim conegut, no hauria germinat una necessitat tan intensa de venir. Quina claredat d’idees i consells, sempre impregnats dels principis revolucionaris, que es van imposar sobre la dictadura que esclafava el poble nicaragüenc! I, sobretot, per l’amabilitat i hospitalitat amb què ens han acollit sempre i per haver-nos permès conviure i compartir, durant anys, casa seva.
En Mauricio Cajina i la Mary Izaguirre, així com els seus fills, en Mauricio, la Maurel i la Mary, una família que sempre ens ha acompanyat durant la nostra estada a Somoto. I especialment hem de donar les gràcies a en Mauricio, que sempre ens ha donat suport, des que van començar els preparatius per anar-nos-en fins a haver compartit amb nosaltres el seu coneixement sobre el medi ambient, el territori, la gent de les comunitats, les caminades, la seva passió per l’esport i les seves opinions polítiques. Una gran persona, un gran professional i un gran amic. En aquest sentit, no entenem que persones preparades como ell i amb un criteri social tan just no tinguin un lloc al FSLN actual.
L’Alina Díaz, en Jefry i el petit Ángel, que un dia va arribar sense que ens n’adonéssim, i que, per això i carinyosament li diem “el clandestí”, així com la seva mare, Rafaela, i la seva tia, María Antonia. L’Alina ha compartit moltes hores de feina amb nosaltres, però també ha compartit somnis, cafès, esperances i realitats pròpies. L’hem considerada part de la nostra família somotenya i ha estat sempre pendent de tot. Recordarem sempre el seu menjar, la seva disciplina, la seva honradesa, els seus costums, el seu sentit de la neteja i de l’ordre i, el més important, el fet que ens fes sentir, també, part de la seva família.
Hi ha molta més gent que ens acompanyarà en la distància, quan siguem a Vic, com per exemple César Carrasco, un home prudent, cordial i sandinista fins al moll de l’ós, que ens ha demostrat la seva bona disposició en tot moment per ajudar-nos. A més de tot això, és un gran barcelonista i amant del bon futbol, amb el que hem establert una molt bona relació i que ens ha facilitat tota una sèrie d’informació difícil d’obtenir sobre la vida de Somoto. No oblidarem mai els partits del Barça que hem vist plegats ni el “chile”, imprescindible per poder fer qualsevol àpat amb ell!
Gràcies també a en Pablo Rodríguez, cantant i “tècnic en solucions cibernètiques”, tot i que veterinari de formació. Forma part d’una excel·lent família de cantors i guitarristes i les seves cançons revolucionàries, com el cant de Silvio Rodríguez, l’estaca de Lluís Llach i la música popular somotenya, entre altres, ens han fet passar nits inoblidables. I un record molt especial per al seu pare, Pablo de Jesús, i la seva mare, Marina, així com per la seu fill, Geovany Fabricio, amb els quals hem tingut el plaer de compartir cançons i casa seva a Las Sabanas.
És difícil que oblidem tot el que hem viscut i segur que ens deixem molta més gent que també recordarem. Però sempre, algú més que d’altre però en general tothom, ens ha donat suport i bons moments. Per això també volem esmentar en Bismarck Rugama, la Hellen Gómez, la Rosa Amanda Montoya, l’Ariel Ponce, en Cristan Sandoval, en Manuel Gutiérrez, en Wilson Pablo Montoya, la Suyapa Alfaro, en Javier Espinosa, l’Aín Uriel Salinas, la Maira i els seus fills, la Belinda i en Luis, en Harold Blanco i, molt especialment, els nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Milagros, la Karen, la Fernanda, la Carla i la Daniela, així com totes les persones entranyables i anònimes que hem conegut, tot i que el seu nom no aparegui en aquest escrit. El nostre agraïment més sincer a tots.
I no podem acabar sense tenir en compte l’hospitalitat d’en Quim i la Montse, que han volgut compartir amb nosaltres la informació de molts anys d’experiència i vivències i el seu compromís per aquest país i que sempre ens han obert les portes de casa seva a Managua, així com l’amistat encetada amb la Miquela i en Moisès.

Segurament tornarem, no per tant de temps, no per treballar, no perquè ens vegin com a estrangers, sinó per compartir, per recordar, per il·lusionar-nos, per parlar, per cantar i per somiar plegats un futur millor.
Hem après que el món és profundament injust, que els nens pobres no tenen bressol per néixer i que, com va dir el poeta Leonel Rugama:

“No nacen por hambre
y tienen hambre de nacer
para morirse de hambre”.

Només volem afegir que “tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí i Pol).

Mònica Jaume i Josep Cullell