34. L'última caminada: Somoto, Santa Bárbara, Somoti

A un quart de set del matí en Mauricio m’ha vingut a buscar per anar a caminar. La d’avui, l’últim dia del mes de març, havia de ser d’unes tres hores, però al final han estat cinc. Hem caminat ràpid, algun moment en silenci, en què hem gaudit de la natura, i d’altres parlant sobre la vida dels camperols a les comunitats i sobre la situació política en general.

Hem tornat que el sol ja escalfava de valent, feia molta calor i el so de les cigales, que no ha parat en tot el camí, ens han acompanyat fins que hem arribat, cansats però amb la satisfacció d’un matí ben aprofitat.
Amb el dia ja començat, en partir, ens ha acompanyat la llum nítida i la fresqueta de les matinades. Hem sortit de Somoto i hem continuat el trajecte passant per les comunitats de Santa Teresa, el Jicarito i el Portillo, fins arribar a Santa Bárbara. Final del trajecte d’anada, només falta la tornada!

Ara tinc la visió d’un paisatge immòbil, sec, marró, monòton... com mort, amb les taques verdes aïllades dels pocs arbres verds, que en trenquen la uniformitat. Són el record i l’esperança, per als camperols, que la pluja els pot tornar la possibilitat de sembrar i d’alleujar aquesta economia tan malmesa per la sequera, persistent i capriciosa. Els propers mesos s’espera que torni la pluja i, per tant, la verdor que vaig conèixer en els primers mesos d’estada a Somoto.

Durant aquest temps, amb en Mauricio, hem fet moltes caminades per Somoto i les comunitats. Jo sol també n’he fetes algunes, però de curtes i, sobretot, per Somoto. Per caminar pels camins que van a les comunitats sempre he preferit la companyia i el coneixement del territori d’en Mauricio, d’una banda per seguretat, però sobretot per poder sentir les seves explicacions sobre el territori, la flora i la fauna, que m’han fet gaudir amb plenitud de l’exercici i del paisatge.
Aquesta caminada m’han permès conèixer arbres desconeguts a Catalunya, com l’indio desnudo o jiñocuago rojo, el pochote, la caoba, el cedre i l’acetuno. Parem un moment per observar de prop un almacigo de matas de bambú, una espècie gairebé en extinció, amb una forma esvelta i color verd i groc. Altres arbres que trobem en el camí són guanacastes, d’una mida immensa; frijolillos amb fruits (com un fesol de color vermell que no es menja); pacón (el fruit del qual s’utilitzava antigament per rentar roba), o mangos. I tampoc no hi han faltat alguns dels arbres més característics del tròpic sec, com per exemple l’amargito o sardinillo, el chaperno o el miliguiste.
En arribar a Santa Bárbara el primer que fem és buscar alguna cosa per beure, perquè no hem agafat aigua. Ens acull un pochoteu en ple període de floració i de fructificació amb els braços oberts i en moviment per la força del vent. En aquesta comunitat hi ha instal·lada una radio base que la família de Dania Barela y Marbelí Velásquez, de manera voluntària, tenen a casa seva en benefici de la comunitat, sense cap recompensa econòmica. Un exemple de generositat i compromís social.

A la tornada, quan el sol s’acosta al migdia, so de la cigala, insistent i continu. N’hem pogut veure alguna, cosa que no és fàcil, perquè es camuflen del color de l’escorça de l’arbre. També sentim pica-soques o l’ocell nacional de Nicaragua, el guardabarranco.

Caminar és una bona teràpia que esbargeix els pensaments i dissipa les preocupacions.

La veritat és que tinc ganes de tornar a caminar pels paisatges de Catalunya. Aquest temps d’allunyament he recordat moltes vegades la sensació d’identificació amb el territori, com te l’estimes i com l’arribes a necessitar i, segurament, a partir d’ara, recordaré el de Nicaragua, perquè també me l’he sentit una mica meu.

Però si us sóc sincer he de reconèixer que en aquestes caminades he enyorat els companys del grup de caminadors del dimarts, la seva germanor i els esmorzars de forquilla i ganivet!, en Joan, l’Agustí, en Josep, en Ramon i, sobretot, en Lluís, i les caminades mensuals dels Senders, la Maria Àngels, en Lluis, en Bartomeu, en Jaume, l’Antoni i, especialment, el meu fill Anton i la Mònica.
Però no us penseu que no he trobat a faltar, Bellmunt, les caminades i els reptes del grup dels divendres! Hi he pensat sovint, en l’Alfons, en Ramon i en Josep, bon amic i gran porter, en els any en que jugàvem al futbol.
La meva memòria, doncs, està plena d’imatges del paisatge que he conegut aquests mesos i de les vivències acumulades durant tota una vida que, barrejades, configuraran un nou món interior en el meu pens