31. Reflexions i decisió personal sobre Assomvic- 10/04/2010

Amics de Vic, estranyats, m’han preguntat si plegava o no d’Assomvic La meva resposta és que sí. Aquesta decisió la vaig prendre després d’haver fet tota una sèrie de reflexions.

La solidaritat és un sentiment que tota persona porta en el seu interior i que, així com jo ho veig, comporta la participació voluntària, sense cap tipus de remuneració econòmica. Per això no crec en els intermediaris ni en els gestors de la solidaritat.
Hi ha aspectes i detalls que només el fet d’haver trepitjat les realitats del desgavell de món on vivim fa que el cor i el sentit comú t’obliguin a pensar per què jo tinc tants privilegis i altres persones han de recórrer a la immigració o a la pura subsistència per poder sobreviure. És difícil caminar per la justícia social en un món tan injust, sobretot perquè tenim por de perdre privilegis i d’haver de renunciar a l’estat del benestar que, moltes vegades, pensem que ens hem guanyat.

Sempre, des de molt jove, he cregut
en els moviments socials col·lectius i crec que els comportaments individuals s’han de recolzar i reforçar en els mecanismes socials, però que mai no s’han d’emprar per aconseguir el benefici personal.
He procurat no aplicar a aquestes realitats injustes els conceptes de bondat o maldat, encara que els portem dins per la nostra educació mil·lenària catòlica. Les persones ni som àngels ni som dimonis i les persones, per tant, ens poden fallar, però nosaltres també formem part del col·lectiu de persones i per això també fallem.
Estem immersos, des que naixem, entre dos conceptes contraposats: l’individualisme, potenciat en la nostra societat pel capitalisme, i l’altruisme col·lectiu, potenciat pels sentiments de justícia social, que ens hauria de portar a un socialisme real. Treballar d’una manera voluntària, sense que ningú ens la imposi, per combatre les injustícies i creure que en el treball comunitari ens portarà, algun dia, a tenir uns criteris d’igualtat i d’equitat per a tothom. Per això hauríem de concebre un nou model educatiu i de valors comuns.
Les persones hauríem de compartir els criteris socials que l’educació escolar, els exemples familiars, les relacions humanes i les experiències emocionals ens anessin format, però no tenen cap sentit si la intel·ligència i el llenguatge col·lectiu no ens fan somiar en la utopia per lluitar per la llibertat personal com a base de la llibertat col·lectiva.

Com a eixos de vida, entre altres, n’he tingut dos que considero fonamentals: el meu treball a l’Ajuntament de Vic i la solidaritat amb Nicaragua. De la feina professional, vaig haver de plegar després de 39 anys per no poder treballar d’una manera honesta i lliure. La solidaritat amb Nicaragua ha comportat 26 anys de col·laboració, en què he tingut moltes vivències, emocions, records i moltes persones amigues que difícilment oblidaré i que m’han ajudat en la meva formació com a persona. Però no penseu que en aquesta llarga etapa ha estat tot fantàstic, perquè també he viscut algunes contradiccions personals.

Igual que va passar amb la feina a l’Ajuntament, ara toca passar pàgina. I em sap greu, però ho dic serenament i després de moltes voltes i reflexions: la meva etapa a Assomvic s’ha acabat. I vull que quedi clar que parlo personalment, i no en mom de la Mònica ni de la resta de companys de Vic. Tots tenim una capacitat d’anàlisi i de reflexió que ens protegeix de la manipulació. Jo he pres aquesta decisió a Somoto, després d’haver-hi viscut els nou darrers mesos, i no vull influenciar ningú.

Feia temps que no trobava sentit a molts aspectes sobre el quals basava el meu concepte de solidaritat i crec que és bo, quan te n’adones, canviar i corregir els errors.
No voldria que la gent de Somoto, amb aquesta decisió, sentís que ha fallat, o que la prenc per la falta de resposta a un escrit que vaig presentar a Asomvic de Somoto el passat 26 de gener. Sóc jo, que vull fer un canvi conceptual, en l’àmbit personal i en el camí de la solidaritat. D’aquests mesos d’estada a Nicaragua, de fet, només me’n queda agraïment, perquè la gent s’ha portat meravellosament tant amb la Mònica com amb mi.
Però tampoc no puc obviar alguns afers que últimament han passat a Asomvic de Somoto. Hi ha hagut silencis i paraules fora de to que em van fer sentir malament en algun moment i que són difícils de pair. Per molts només sóc un “chele” (estranger), altres no han entès la diferència entre col·laborar i intervenir, però la veritat és que la majoria m’han demostrat amistat.
També voldria dir a tota la gent que hi ha col·laborat i hi col·labora, que el camí del projecte d’Assomvic ha donat uns bons resultats i segurament en continuarà donant. No hem fet una gran revolució, això ja ho sabíem d’entrada, però molta gent necessitada s’ha beneficiat d’aquest treball voluntari.

Hem de fer creïbles les nostres accions, siguin des d’un vessant social, ciutadà o humà. Com diu en Lluís Llach, "no renunciem als nostres somnis". Jo no renuncio, amics, a la lluita per un món diferent. Que tinguem sort en la lluita per un món més just, més digne, més solidari i contínuament revolucionari.

Finalment, el meu agraïment més profund a tot el que Nicaragua i Assomvic m’han donat.