Un viatge original, ple d’emocions i de records, m’ha portat de Nicaragua a Guatemala en camió. Un bon company, en Javier, que fa 18 anys que en condueix un per les carreteres de Centreamèrica, em va convidar a acompanyar-lo. La idea em va semblar interessant perquè, d’una banda, em permetia tornar a Guatemala, on feia anys que no anava i, de l’altra, viure una manera totalment nova de viatjar. L’amic conductor es diu Javier Espinosa. Un dels reptes que se’m presentava en aquest viatge era comprovar si el cos podria aguantar els 900 quilòmetres d’anada i els 900 de tornada que separen Nicaragua de Guatemala.
Ara ja puc dir que el repte està superat i que l’experiència ha valgut la pena. Estic molt satisfet i agraït a en Javier per haver-me permès acompanyar-lo. Tot va començar el diumenge dia 14 de març, en què vam sortir, encara fosc, a dos quarts de 5, de Somoto. Vam anar cap a Chinandega, on en Javier havia de recollir el camió carregat de ‘maní’ (cacauets) que havia de portar cap a Guatemala. Primer de tot vam esmorzar i a dos quarts de 8 del matí ens vam posar en marxa cap a la frontera de Guasale, entre Nicaragua i Hondures. Pel camí, la primera ‘mordida’ (suborn) de la policia nica. Després dels tràmits que s’han de fer per poder passar el camió, llargs, prop de 3 hores, vam poder marxar cap a Hondures. Unes tres hores i mitja fins a la frontera d’Amatillo, entre Hondures i el Salvador, i a les 5 de la tarda vam passar al petit país centreamericà. Els tràmits duaners van tornar a ser llargs, unes altres 3 hores. Durant el trajecte fins a la frontera salvadorenya em va sorprendre la gran corrupció de la policia hondurenya: vam haver de pagar 5 ‘mordidas’ per poder continuar el viatge sense problemes. Realment preocupant. Vam dinar pel camí, a un poble que es diu San Lorenzo, a Hondures. En el trajecte de Nicaragua a Hondures anàvem sense custòdia (seguretat)però del Salvador fins a Guatemala ja vam anar custodiats. La veritat 
és que la violència, en aquests dos països, és molt elevada. Les estadístiques del mes de febrer a Guatemala parlen de 256 morts per violència. Nicaragua, per sort, és un país més segur i Somoto, en aquest sentit, molt tranquil. Vam fer nit en una gasolinera del Salvador, al departament de Santa Ana, on vam sopar, i a dos quarts de 6, després d’esmorzar, vam continuar cap a Guatemala. Unes 3 hores i quart de recorregut. Vam entrar a Guatemala per la frontera de San Cristóbal, on ens van canviar l’empresa de seguretat.La frontera de San Cristóbal és un vertader guirigall, ja que en plena carretera i dins l’espai de les dues fronteres hi havia instal•lat un mercat ambulant. Els tràmits van durar 4 hores i van obrir el camió per comprovar la mercaderia: cacauets de Nicaragua per fer galetes a Guatemala. Finalment, a dos quarts de 3 de la tarda vam arribar a Guatemala capital.
és que la violència, en aquests dos països, és molt elevada. Les estadístiques del mes de febrer a Guatemala parlen de 256 morts per violència. Nicaragua, per sort, és un país més segur i Somoto, en aquest sentit, molt tranquil. Vam fer nit en una gasolinera del Salvador, al departament de Santa Ana, on vam sopar, i a dos quarts de 6, després d’esmorzar, vam continuar cap a Guatemala. Unes 3 hores i quart de recorregut. Vam entrar a Guatemala per la frontera de San Cristóbal, on ens van canviar l’empresa de seguretat.La frontera de San Cristóbal és un vertader guirigall, ja que en plena carretera i dins l’espai de les dues fronteres hi havia instal•lat un mercat ambulant. Els tràmits van durar 4 hores i van obrir el camió per comprovar la mercaderia: cacauets de Nicaragua per fer galetes a Guatemala. Finalment, a dos quarts de 3 de la tarda vam arribar a Guatemala capital. 
El transport de camions és molt intens, a Centreamèrica, perquè no hi ha trens i tota la mercaderia es trasllada en camió. Gairebé tots els camions són americans, n’hi ha ben pocs d’europeus. El que condueix en Javier és de la marca Internacional, classe Eagle, fa 18 metres de llarg i pot dur fins a 20.000 quilos de càrrega. El camió té 10 marxes, de les quals 5 són reductores, i està molt ben equipat, amb llit, televisió i ràdio per comunicar-se amb la custòdia en cas d’atracament. La vista des de la cabina és impressionant, permet una visió molt clara de tot el que passa a la carretera i per arribar-hi cal pujar tres graons. Però el que m’ha impressionant més ha estat com condueix en Javier. Amb quina facilitat mou i aparca el camió! És tranquil i prudent a l’hora d’avançar. Tot i l’estona que s’ha d’esperar per fer els tràmits, és respectuós amb els controladors, si no és que d’una manera intencionada busquin allargar-los per aconseguir diners. Exigeix correctament els seus drets, ho he pogut comprovar.
A Guatemala m’he estat a casa del Kenneth i la Yaosca, nebots de l’Esperanza, la dona d’en Manuelito, i els seus fills, en Jepherson i l’Evelyn. M’han acollit molt bé i la seva hospitalitat ha estat insuperable. El dilluns al vespre vam anar a Ciudad Antigua i el dimarts, amb l’Alicia, germana d’en Kenneth, vam anar a Panajach i vam visitar el llac Atilan i Santa Catarina Palopó. 
El dimecres, San Lucas Toliman, Patulul i la platja de Tecojate, on per cert vaig veure el partit del Barça amb l’Sttutgart dins una pulpería (botiga).De tornada a la capital vam sopar a un clàssic de Guatemala: “El pollo campero”.
El dimecres, San Lucas Toliman, Patulul i la platja de Tecojate, on per cert vaig veure el partit del Barça amb l’Sttutgart dins una pulpería (botiga).De tornada a la capital vam sopar a un clàssic de Guatemala: “El pollo campero”. Al matí del dijous vam esmorzar a San Lucas Sacatepequez amb la Mel, una altra germana d’en Keneth, i vam visitar Mixco Viejo. Tot molt bé, ràpid i intens, sense cap problema de seguretat. El viatge de tornada el vam començar el dijous a dos quarts de 2 de la tarda. L’arribada a la frontera a les 5 i els tràmits 3 hores, per tant cap a les 8 de la nit passàvem cap al Salvador. Canvi d’empresa de seguretat i continuem el trajecte.Abans, a la frontera, vaig comprovar l’habilitat dels conductors decamions. Un gran espectacle. La carretera era estreta i hi va haver una embussada impressionant, més de 20 camions d’entrada cap a Guatemala i uns 15 de sortida cap al Salvador, a més dels cotxes petits, els taxis, les motocicletes, els autobusos... no us ho podeu imaginar, quin merder! Però sense nervis, amb molta tranquil•litat, destresa i habilitat en una hora hem pogut continuar el viatge. Senzillament sensacional. 
Us puc dir que admiro la conducció d’en Javier i dels seus companys camioners, que mouen els camions com si fossin joguines, sense cap ensurt, perquè primer passessin uns i després els altres. Penseu que són camions amb tractora i caixa, de 18 metres de llargada. Aquest viatge m’ha ensenyat a tenir un gran respecte per aquests professionals i crec que a partir d’ara, quan trobi camions a la carretera, me’ls miraré d’una altra manera. El dia abans en Javier ja havia hagut de fer un viatge al Salvador. 
Estava cansat hi va decidir que ens quedéssim a dormir a la mateixa gasolinera on vam dormir en el trajecte d’anada, on hi havia altres camions . A les 10 a dormir per marxar a dos quarts de 4 de la matinada. Vam arribar a la frontera amb Hondures a les 7 del matí del divendres dia 19, el dia de Sant Josep. Els tràmits, per una vegada, van ser ràpids, i a dos quarts de 10 ja passàvem a Hondures. Es repeteixen els suborns continuats de la policia, quin escàndol! A dos quarts d’una del migdia ja érem a la frontera de Nicaragua, el Espino, molt a prop de Somoto. El sistema informàtic de control estava espatllat i fins a dos quarts de sis de la tarda no vam poder sortir. A les sis arribàvem a Somoto. Jo he marxat abans, encara que m’hagués quedat amb ell, que encara tenia feina, però s’ha estimat més que me’n pogués anar a casa a descansar. El viatge ha estat emocionant per la novetat i sóc conscient que és difícil que una experiència com aquesta es torni a repetir. M’ha servit per conèixer realitats i paisatges que ja havia vist des d’un altre punt de vista. Però, sobretot, ha estat un viatge ple dels records que he guardat durant més de 20 anys de treball compromès amb les lluites d’alliberament polític i social, amb els drets humans, amb l’observació i participació dels acords de pau a Guatemala i el Salvador i amb la participació activa de les primeres eleccions democràtiques a Nicaragua, el Salvador i Guatemala. Tot aquest treball l’he compartit amb molts companys, però sobretot amb en Jaume Soler, amb el qual he viscut tantes experiències i compromisos. 
Tot el trajecte he anat recordant cadascuna de les complicacions i de les anècdotes, la majoria gratificants, que vàrem viure junts. Aquests dies, segurament, ens trobarem al Salvador per participar en una activitat solidària, política i sindical. Estic segur que serà un bon retrobament, ja que fa temps que no hem viatjat plegats, però crec que també podria ser el meu tancament d’uns trajectes solidaris, socials i políticament compromesos que varem iniciar, conjuntament, l’any 1984.
Us puc dir que admiro la conducció d’en Javier i dels seus companys camioners, que mouen els camions com si fossin joguines, sense cap ensurt, perquè primer passessin uns i després els altres. Penseu que són camions amb tractora i caixa, de 18 metres de llargada. Aquest viatge m’ha ensenyat a tenir un gran respecte per aquests professionals i crec que a partir d’ara, quan trobi camions a la carretera, me’ls miraré d’una altra manera. El dia abans en Javier ja havia hagut de fer un viatge al Salvador. 
Estava cansat hi va decidir que ens quedéssim a dormir a la mateixa gasolinera on vam dormir en el trajecte d’anada, on hi havia altres camions . A les 10 a dormir per marxar a dos quarts de 4 de la matinada. Vam arribar a la frontera amb Hondures a les 7 del matí del divendres dia 19, el dia de Sant Josep. Els tràmits, per una vegada, van ser ràpids, i a dos quarts de 10 ja passàvem a Hondures. Es repeteixen els suborns continuats de la policia, quin escàndol! A dos quarts d’una del migdia ja érem a la frontera de Nicaragua, el Espino, molt a prop de Somoto. El sistema informàtic de control estava espatllat i fins a dos quarts de sis de la tarda no vam poder sortir. A les sis arribàvem a Somoto. Jo he marxat abans, encara que m’hagués quedat amb ell, que encara tenia feina, però s’ha estimat més que me’n pogués anar a casa a descansar. El viatge ha estat emocionant per la novetat i sóc conscient que és difícil que una experiència com aquesta es torni a repetir. M’ha servit per conèixer realitats i paisatges que ja havia vist des d’un altre punt de vista. Però, sobretot, ha estat un viatge ple dels records que he guardat durant més de 20 anys de treball compromès amb les lluites d’alliberament polític i social, amb els drets humans, amb l’observació i participació dels acords de pau a Guatemala i el Salvador i amb la participació activa de les primeres eleccions democràtiques a Nicaragua, el Salvador i Guatemala. Tot aquest treball l’he compartit amb molts companys, però sobretot amb en Jaume Soler, amb el qual he viscut tantes experiències i compromisos. 
Tot el trajecte he anat recordant cadascuna de les complicacions i de les anècdotes, la majoria gratificants, que vàrem viure junts. Aquests dies, segurament, ens trobarem al Salvador per participar en una activitat solidària, política i sindical. Estic segur que serà un bon retrobament, ja que fa temps que no hem viatjat plegats, però crec que també podria ser el meu tancament d’uns trajectes solidaris, socials i políticament compromesos que varem iniciar, conjuntament, l’any 1984. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada