Ja som a Somoto, el camp base

Dimarts dia 4 d’agost vam arribar a la ciutat de Somoto, on tindrem instal·lat el camp base.

Ens esperaven dues persones amigues, l’Azucena i en Mauricio, que van gestionar el lloguer de l’habitatge. Vam arribar tard, de nit, i amb la fosca la impressió no va ser gaire acollidora, però l’endemà ja ho vam veure tot diferent. Vam sopar en un “comedor de comida corriente” 55 córdobas C$, uns 2’03 € (un tall de pollastre, arròs, papas i amanida + una beguda) per persona, molt econòmic per a nosaltres però caríssim per als nicaragüencs.

La “canasta básica”, és a dir, el càlcul de l’aliment imprescindible per a una família de 4 membres, és de 8.000 C$ al mes. Un mestre, perquè tingueu una referència, cobra de 3.500 a 4.000 C$ cada mes. Però s’ha de tenir en compte que aproximadament un 68% de la població no té un salari, és a dir, o està a l’atur o viu del que produeix o ven. En algun altre moment intentarem explicar les formes de vida nicaragüenca i la realitat econòmica, però ja veieu que és complicada.

Les primeres tasques a casa nostra han estat penjar les mosquiteres, ja que els “zancudos” (mosquits) en aquesta època de pluges són abundants i piquen de valent. La casa feia molt de temps que no estava habitada i, per tant, s’hi ha hagut de fer una bona neteja i hi hem trobat la fauna típica dels països del tròpic. Aquesta fauna no crec que ens abandoni, sembla que consideren que això també és casa seva!, però amb les mesures higièniques les aranyes, les cuques, etc., que us assegurem que aquí són d’una mida extraordinària, han disminuït en poc temps. Paciència, neteja i molta protecció contra les possibles picades. A Nicaragua hi ha dues estacions: la de pluges (de maig a novembre) i la seca (de novembre a maig). Durant el mes d’agost, però, hi ha una etapa seca, l’anomenada “canícula”, en què no plou.

Un dels objectius que ens hem marcat és donar a la casa unes característiques més personals per poder-la fer més nostra. De moment hem pintat de blau cel, blau fosc, taronja, verd i morat, la qual cosa ha fet que estigui més neta i alegre; hi hem penjat l’estelada i la bandera i la bufanda del Barça; hem comprat una hamaca i dos balancins i comencem a fer “frescos” (sucs de fruita natural) amb les fruites més exòtiques que pugueu imaginar (pitahaya, granadilla, maracuià, llima, pinya...), tot i que encara hem de millorar la tècnica. Només ens falta instal·lar la connexió a internet, però cal tenir paciència perquè aquí tot va a un altre ritme.

La primera visita que hem fet ha estat a en Manuel Maldonado, Manolito, exalcalde de Somoto i coresponsable que haguem vingut a viure aquí, una persona amb unes idees extraordinàries des d’un punt de vista social i polític que ens ha regalat la primera frase remarcable d’aquest viatge: “ni els partits polítics ni les religions resoldran els problemes d’aquesta societat”.

De moment ens adaptem bé, però la veritat és que el contrast entre la nostra realitat i la dels nicaragüencs és més que notable. Ja ho desenvoluparem més endavant, però de moment la sensació és de manca d’esperança entre la població, de frustració i de gran dificultat a l’hora de mantenir l’equilibri social.