22 - Les comunitats frontereres amb Honduras (11-01-2010)

Somoto, com a municipi, a part del nucli urbà, està format per unes 54 comunitats rurals. Les més llunyanes estan situades a més de 40 km de distància. La població que hi viu oscil·la entre els 65 i els 1.300 habitants. Són comunitats totalment rurals que plegades sumen 17.640 habitants i que representen el 49% de la població del municipi. En aquest moment, per la falta d’aigua, la majoria de comunitats tenen l’activitat agrícola completament aturada i molts homes han d’anar a buscar feina allà on poden, com ara al tall del cafè, o bé fora del país, a El Salvador o a Costa Rica.

El 20 de desembre, per invitació de l’alcalde, Wilson Pablo Montoya, vam participar en la inauguració d’algunes carreteres de connexió de les comunitats amb la xarxa principal de carreteres del municipi. No són carreteres asfaltades, són camins rurals arreglats i preparats perquè hi puguin circular vehicles i en alguns trams és necessària la doble tracció. Fins ara només s’hi podia arribar a peu o amb animal, però no hi havia pas de vehicles, la qual cosa dificultava moltíssim el trasllat de malalts o de persones grans o amb poca mobilitat i mantenia, per tant, la població bastant aïllada.

Aquesta xarxa inaugurada, que comprèn les comunitats d’Icalupe, Las Lumbreras, Yaraje, Quebraditas, La Germania, La Ilusión, El Coyol y Jocomico uneix les comunitats més properes a Hondures, algunes a 20 minuts a peu de la frontera, amb el nucli urbà de Somoto. Es va inaugurar 8 vegades, al pas per cada comunitat. Cal tenir en compte que tot i així les comunicacions no són fàcils i els vehicles són escassos, però a partir d’ara podran entrar a aquestes comunitats. Fins ara quan s’havia de traslladar un malalt, una embarassada, un ferit... o hi havia una emergència, s’havia d’anar amb llitera o cavall fins a Icalupe i des d’allà aconseguir un vehicle fins a Somoto, perquè només hi ha dos camions diaris que hi arriben i solen anar molt plens.

Ara el vehicle de l’alcaldia hi podrà accedir en cas d’urgència, perquè a Somoto el servei d’ambulàncies és deficitari. Això vol dir que quan hi ha una emergència mèdica s’ha de trucar un taxi (que a les comunitats moltes vegades no hi pot arribar) o a la Creu Roja, que cobra pel servei (com més llunyana és la comunitat, més diners han de pagar els camperols). Per poder pal·liar la manca d’ambulàncies l’alcaldia posa a disposició dels habitants del municipi els seus vehicles. Això sí, els xofers no tenen coneixements mèdics, però posen tota la voluntat per poder resoldre el problema al més aviat possible.

Com veieu, la realitat és molt diferent de la nostra. Les persones que viuen en aquestes comunitats, un cop els deixa l’autobús, han de caminar entre 2 i 4 hores per arribar a casa seva. Un fet tan quotidià com portar un nen a la revisió mèdica, que per a nosaltres seria tan senzill, es converteix, doncs, en un dia sencer d’autobús i de camí a peu.

La caravana estava formada pels principals polítics de les diferents institucions municipals i departamentals i per tècnics municipals. En algunes comunitats només hi vam poder arribar tres vehicles, els que tenien doble tracció, ja que les dificultats de conducció són importants, amb pendents superiors al 40%. En el nostre món ho consideraríem una activitat d’aventura i segurament hauríem de pagar per realitzar-la. En canvi aquí, a Somoto, va ser una activitat solidària per trencar amb l’aïllament social de les comunitats. Cal tenir en compte que algunes d’aquestes comunitats van estar molt compromeses, durant la dècada dels 80, amb la Contra, en la guerra que els Estat Units va finançar per acabar amb la revolució sandinista. Hondures era la base dels EUA per entrar a Nicaragua.

Per tant podríem dir que la inauguració de la carretera va tenir dues finalitats, una de política, per recordar que el FSLN, des de l’etapa de l’administració municipal de Manuel Maldonado fins a l’actual, ha millorat els serveis a les comunitats i que les promeses electorals es van complint; i l’altra de caire més social i humana d’apropament a aquestes comunitats fins ara més aïllades amb “piñatas” i joguines, que va proporcionar Marena, per als nens, aprofitant que s’acostava el Nadal. Aquí sí que l’alegria dels nens es va fer clarament manifesta i contagiosa.

Hem descobert uns paisatges trencadors, agrestes, solitaris... però també valls amb unes vistes impressionants, d’una gran bellesa i amb molta tranquil·litat poblades per unes persones amb esperança i compromís comunitari. Cal dir que també ens ha sorprès l’actitud distant i superficial d’alguns polítics i tècnics. En aquest país encara hi ha dirigents que no saben tractar amb els camperols i això és un mal que tot i que s’ha superat bastant, encara es pot observar.

Nosaltres, a la “camioneta” vam tenir la sort de compartir el dia, des de les 6 del matí fins a les 8 del vespre, amb la tècnica de joventut municipal, Dania Martínez, una persona amb una gran capacitat de treball; un grup de joves de la “Casa de la Niñez y de la Adolescencia” i l’Amparo Reyes, regidora d’Afers Socials del municipi.

Per a nosaltres va ser un dia de descoberta, perquè vam conèixer comunitats on mai no havíem pogut arribar, i d’agraïment, cap a les comunitats, que ens van donar acolliment i menjar, i de les comunitats als polítics, que han fet possibles aquestes millores. Però també ha estat una experiència que ens ha fet reflexionar sobre el comportament d’alguns polítics, que veuen la seva actuació com un guany, com una manera d’aconseguir el benefici propi, particular, per damunt dels guanys col·lectius, és a dir, els polítics com els nostres, que en fan la seva professió, el seu “modus vivendi”. Tant a Catalunya com aquí caldria canviar aquest tipus de polítics, perquè no estan compromesos amb la població.

Parlant amb la gent camperola, amb els més necessitats, els humils, els compromesos, podem dir que continuen creient en el sandinisme, en general. Com ens deien els camperols, cap dels governs liberals, que han governat els darrers 16 anys, havien arribat a les comunitats i en canvi el sandinisme, sí. El sandinisme és viu com a alternativa social i política, sempre que el comportament dels polítics s’allunyi del model neoliberal. Per desgràcia en el nostre país les idees polítiques estan adormides, no hi ha vertaderes alternatives, només algun retoc de maquillatge, i tot és molt superflu, s’ha deixat de banda el debat de fons, el debat ideològic.

Con defensava Carlos Fonseca Amador, un dels fundadors del FSLN, “la guerrilla es creadora de consciencia política y ètica”. Nicaragua avui ja no viu en una revolta armada, sinó de les idees, com ens recorda sovint en Manuelito. Cal tornar a començar per canviar el món, una nova educació social i humana, noves actituds, nous compromisos ètics i d’honestedat política, en una nova revolta.