25. Mariana López Ruíz: 94 anys de realitats viscudes - 11-02-2010

San Juan de Somoto és una comunitat del municipi de Somoto de 543 habitants. En una caseta als afores de la comunitat, en una zona anomenada la Majada, hi viu Mariana López Ruíz, de 94 anys, amb el seu home, de 100. Les realitats de tota una vida se li reflecteixen a les arrugues de la cara. És alta i prima, molt prima, diria jo, però activa i plena de vitalitat per l’edat que té. Molts dies l’Esperanza Alfaro, una persona especialment generosa i hospitalària que no té mai un no per ningú, l’acull a casa seva a Somoto, on la Mariana descansa, dorm i s’alimenta. Col·labora en algunes tasques domèstiques i vigila la “pulpería” (una botiga casolana de queviures), la qual cosa la manté activa i la fa sentir útil.
Alguns dies, quan arribo per parlar amb en Manuelito, cosa que intento fer com a mínim dos matins cada setmana, sobretot per tractar temes relacionats amb la realitat política de Nicaragua i del món en general, la trobo asseguda en una cadira de plàstic. Quan em veu arribar l’expressió de la cara mostra un somriure de serenitat que fa que li ofereixi un petó per la seva amabilitat. L’altre dia parlava sobre la seva vida i em vaig adonar que és una persona que, tot i que no sap llegir, transmet a través del llenguatge experiència i magisteri de la vida. És un gust, una experiència molt gratificant, conèixer persones com la Mariana. Només per poder viure moments com aquests ja val la pena haver vingut a Nicaragua.
Té, como he dit abans, 94 anys, i és mare de 9 fills, alguns com a mare soltera i altres nascuts del matrimoni amb el seu marit, Eugenio López Alfaro. A Nicaragua si una dona no és casada el primer cognom dels fills és el de la mare i el segon el del pare. Si són casades ja es fa al revés, primer el del pare, encara que els fills siguin del mateix home. En el cas de la Mariana uns es diuen Sevilla López i els altres López Sevilla. Manuel Maldonado també duu el cognom de la seva mare primer i el segon, Lovo, és el del pare. Dels seus fills només n’han sobreviscut 4, dos nois i dues noies. Els altres van morir per falta d’assistència mèdica, un als 8 anys de xarampió, perquè, com reconeix ella mateixa, sense medicaments ni vacunes era difícil superar la malaltia. Diu que ara, amb el FSLN altre cop al poder, tal com va passar després de la Revolució, ha tornat la gratuïtat de la sanitat i de les medicines. Per ella l’etapa liberal de Violeta Chamorro i d’Arnoldo Alemán va ser molt semblant a l’etapa dels Somoza. Els liberals, que no entenen les necessitats dels camperols, “són com cavalls”, no els volen entendre, opina.
És una dona que ha viscut sempre a la mateixa comunitat. Els seus pares eren camperols sense terra, és a dir, que l’havien de llogar als terratinents. Van tenir 8 fills, 5 nois i 3 noies, i ella, como passa encara ara a Nicaragua, sobretot a les comunitats, quan era petita ja treballava a casa i al camp. Per això no va poder anar a l’escola, només hi anaven els fills dels rics, perquè l’Estat no ajudava els camperols, s’estimava més que fossin ignorants i, a més, a les comunitats no hi havia escoles. Em recorda que amb el triomf de la Revolució va arribar la gratuïtat de l’ensenyament i es van fer les escoles rurals. Es lamenta, però, que per ella la mesura ja va arribar tard. Viu amb el seu home i una de les dues filles, la Telma del Carmen Sevilla López, i els seus dos fills, nets de la Mariana, una noia de 16 anys, soltera i sense fills, i un nen de 8 anys, que han pogut anar a l’escola. Aquí, per desgràcia, i a les comunitats encara més, moltes noies es queden embarassades molt joves, perquè la planificació familiar continua sent un tabú. És un tema en què podem observar el masclisme en estat pur, ja que la majoria de vegades són els homes, els que no volen acceptar que la dona prengui mesures anticonceptives, perquè creuen que si no ho fan les tenen més “controlades” des del punt de vista de la fidelitat.
Li pregunto quantes feines ha tingut. Riu i fa un gest amb les mans que és difícil d’explicar (els nicas gesticulen molt amb les mans i els llavis). Em detalla quines feines ha fet per tirar endavant la casa i perquè la seva família tingués les necessitats bàsiques cobertes: ha planxat i rentat roba per a les famílies de Somoto, camperola, talladora de cafè, “afamadora” de porcs (especejament), cuinera per a més de 300 talladors de cafè (cada dia havia de “palmear” més de 300 “tortillas” de blat de moro) i també llevadora de la comunitat, ofici que encara exerceix en casos especials, ja que és la darrera que queda a la comunitat, una feina que ara ningú vol fer.
Els seus pares van viure la guerra de Sandino contra la invasió i ingerència dels Estats Units, quan ella tenia uns 10 anys. Sandino no va arribar mai a Somoto, només va arribar a Telpaneca, que és a prop, però els seus col·laboradors, les seves tropes, van fer incursions en aquesta zona. Les represàlies després de l’assassinat de Sandino van ser molt dures, terribles, i n’explica casos concrets que permeten adonar-se de la brutalitat amb què van actuar amb els defensors de la llibertat. Tota la seva família és sandinista i els seus germans van lluitar amb el FSLN contra la dictadura somocista. En l’època de la Contra, tant el seu marit com els fills lluitaren amb l’Exèrcit sandinista. Un fill de 21 anys, Faustino López Sevilla, va morir en combat a Estelí.
Entre els anys 79 i els 90 el FSLN va anar a les comunitats, diu, per preguntar quines necessitats tenien els camperols i els va ensenyar què significa una revolució. Explica moltes més anècdotes, com ara el fet de ser fumadora des dels 10 anys per enganyar la fam, i continua fumant, als 94 anys. També recorda que cantava amb el seu pare, que tocava la guitarra, i li agrada ballar, sobretot ranxeres. Sembla contenta que algú s’interessi per la seva vida, que escoltin la seva experiència. En silenci i amb discreció quan veu que la seva història ha estat escoltada, s’aixeca i torna a la botigueta a contemplar la gent que passa pel carrer. Avui no sap si tornarà a la seva comunitat perquè està una mica cansada. Actualment triga unes tres hores per arribar a San Juan de Somoto a peu. Abans trigava molt menys, una hora i mitja, però ara l’edat li fa duplicar l’esforç i el temps que necessita per fer el camí. Una història entre moltes de les que es viuen a Nicaragua i a altres llocs del món, però que captiva per la gran honestedat i senzillesa de la protagonista, valors que haurien de ser una referència per a les generacions futures.
Hi ha un poema de la Daisy Zamora sobre l’esperança que crec que reflecteix molt bé la voluntat del poble nicaragüenc i de les persones com la Mariana:

Canto de esperanza
Algún día los campos estarán siempre verdes
y la tierra será negra, dulce y húmeda.
En ella crecerán altos nuestros hijos
y los hijos de nuestros hijos…
Y serán libres como los árboles del monte
y las aves.
Cada mañana se despertarán felices de poseer la vida
y sabrán que la tierra fue reconquistada para ellos…
Algún día…
Hoy aramos los campos resecos.
Pero cada surco se moja con sangre.