29. 1.800 quilometres en camió per Centeamerica - 27-03-2010

Un viatge original, ple d’emocions i de records, m’ha portat de Nicaragua a Guatemala en camió. Un bon company, en Javier, que fa 18 anys que en condueix un per les carreteres de Centreamèrica, em va convidar a acompanyar-lo.

La idea em va semblar interessant perquè, d’una banda, em permetia tornar a Guatemala, on feia anys que no anava i, de l’altra, viure una manera totalment nova de viatjar. L’amic conductor es diu Javier Espinosa. Un dels reptes que se’m presentava en aquest viatge era comprovar si el cos podria aguantar els 900 quilòmetres d’anada i els 900 de tornada que separen Nicaragua de Guatemala.

Ara ja puc dir que el repte està superat i que l’experiència ha valgut la pena. Estic molt satisfet i agraït a en Javier per haver-me permès acompanyar-lo. Tot va començar el diumenge dia 14 de març, en què vam sortir, encara fosc, a dos quarts de 5, de Somoto. Vam anar cap a Chinandega, on en Javier havia de recollir el camió carregat de ‘maní’ (cacauets) que havia de portar cap a Guatemala.

Primer de tot vam esmorzar i a dos quarts de 8 del matí ens vam posar en marxa cap a la frontera de Guasale, entre Nicaragua i Hondures. Pel camí, la primera ‘mordida’ (suborn) de la policia nica. Després dels tràmits que s’han de fer per poder passar el camió, llargs, prop de 3 hores, vam poder marxar cap a Hondures. Unes tres hores i mitja fins a la frontera d’Amatillo, entre Hondures i el Salvador, i a les 5 de la tarda vam passar al petit país centreamericà. Els tràmits duaners van tornar a ser llargs, unes altres 3 hores. Durant el trajecte fins a la frontera salvadorenya em va sorprendre la gran corrupció de la policia hondurenya: vam haver de pagar 5 ‘mordidas’ per poder continuar el viatge sense problemes. Realment preocupant. Vam dinar pel camí, a un poble que es diu San Lorenzo, a Hondures. En el trajecte de Nicaragua a Hondures anàvem sense custòdia (seguretat)però del Salvador fins a Guatemala ja vam anar custodiats. La veritat és que la violència, en aquests dos països, és molt elevada. Les estadístiques del mes de febrer a Guatemala parlen de 256 morts per violència. Nicaragua, per sort, és un país més segur i Somoto, en aquest sentit, molt tranquil. Vam fer nit en una gasolinera del Salvador, al departament de Santa Ana, on vam sopar, i a dos quarts de 6, després d’esmorzar, vam continuar cap a Guatemala. Unes 3 hores i quart de recorregut. Vam entrar a Guatemala per la frontera de San Cristóbal, on ens van canviar l’empresa de seguretat.La frontera de San Cristóbal és un vertader guirigall, ja que en plena carretera i dins l’espai de les dues fronteres hi havia instal•lat un mercat ambulant. Els tràmits van durar 4 hores i van obrir el camió per comprovar la mercaderia: cacauets de Nicaragua per fer galetes a Guatemala. Finalment, a dos quarts de 3 de la tarda vam arribar a Guatemala capital.

El transport de camions és molt intens, a Centreamèrica, perquè no hi ha trens i tota la mercaderia es trasllada en camió. Gairebé tots els camions són americans, n’hi ha ben pocs d’europeus. El que condueix en Javier és de la marca Internacional, classe Eagle, fa 18 metres de llarg i pot dur fins a 20.000 quilos de càrrega. El camió té 10 marxes, de les quals 5 són reductores, i està molt ben equipat, amb llit, televisió i ràdio per comunicar-se amb la custòdia en cas d’atracament. La vista des de la cabina és impressionant, permet una visió molt clara de tot el que passa a la carretera i per arribar-hi cal pujar tres graons. Però el que m’ha impressionant més ha estat com condueix en Javier. Amb quina facilitat mou i aparca el camió! És tranquil i prudent a l’hora d’avançar. Tot i l’estona que s’ha d’esperar per fer els tràmits, és respectuós amb els controladors, si no és que d’una manera intencionada busquin allargar-los per aconseguir diners. Exigeix correctament els seus drets, ho he pogut comprovar.

A Guatemala m’he estat a casa del Kenneth i la Yaosca, nebots de l’Esperanza, la dona d’en Manuelito, i els seus fills, en Jepherson i l’Evelyn. M’han acollit molt bé i la seva hospitalitat ha estat insuperable. El dilluns al vespre vam anar a Ciudad Antigua i el dimarts, amb l’Alicia, germana d’en Kenneth, vam anar a Panajach i vam visitar el llac Atilan i Santa Catarina Palopó. El dimecres, San Lucas Toliman, Patulul i la platja de Tecojate, on per cert vaig veure el partit del Barça amb l’Sttutgart dins una pulpería (botiga).De tornada a la capital vam sopar a un clàssic de Guatemala: “El pollo campero”.

Al matí del dijous vam esmorzar a San Lucas Sacatepequez amb la Mel, una altra germana d’en Keneth, i vam visitar Mixco Viejo. Tot molt bé, ràpid i intens, sense cap problema de seguretat. El viatge de tornada el vam començar el dijous a dos quarts de 2 de la tarda. L’arribada a la frontera a les 5 i els tràmits 3 hores, per tant cap a les 8 de la nit passàvem cap al Salvador. Canvi d’empresa de seguretat i continuem el trajecte.Abans, a la frontera, vaig comprovar l’habilitat dels conductors decamions. Un gran espectacle. La carretera era estreta i hi va haver una embussada impressionant, més de 20 camions d’entrada cap a Guatemala i uns 15 de sortida cap al Salvador, a més dels cotxes petits, els taxis, les motocicletes, els autobusos... no us ho podeu imaginar, quin merder! Però sense nervis, amb molta tranquil•litat, destresa i habilitat en una hora hem pogut continuar el viatge. Senzillament sensacional. Us puc dir que admiro la conducció d’en Javier i dels seus companys camioners, que mouen els camions com si fossin joguines, sense cap ensurt, perquè primer passessin uns i després els altres. Penseu que són camions amb tractora i caixa, de 18 metres de llargada. Aquest viatge m’ha ensenyat a tenir un gran respecte per aquests professionals i crec que a partir d’ara, quan trobi camions a la carretera, me’ls miraré d’una altra manera. El dia abans en Javier ja havia hagut de fer un viatge al Salvador. Estava cansat hi va decidir que ens quedéssim a dormir a la mateixa gasolinera on vam dormir en el trajecte d’anada, on hi havia altres camions . A les 10 a dormir per marxar a dos quarts de 4 de la matinada. Vam arribar a la frontera amb Hondures a les 7 del matí del divendres dia 19, el dia de Sant Josep. Els tràmits, per una vegada, van ser ràpids, i a dos quarts de 10 ja passàvem a Hondures. Es repeteixen els suborns continuats de la policia, quin escàndol! A dos quarts d’una del migdia ja érem a la frontera de Nicaragua, el Espino, molt a prop de Somoto. El sistema informàtic de control estava espatllat i fins a dos quarts de sis de la tarda no vam poder sortir. A les sis arribàvem a Somoto. Jo he marxat abans, encara que m’hagués quedat amb ell, que encara tenia feina, però s’ha estimat més que me’n pogués anar a casa a descansar. El viatge ha estat emocionant per la novetat i sóc conscient que és difícil que una experiència com aquesta es torni a repetir. M’ha servit per conèixer realitats i paisatges que ja havia vist des d’un altre punt de vista. Però, sobretot, ha estat un viatge ple dels records que he guardat durant més de 20 anys de treball compromès amb les lluites d’alliberament polític i social, amb els drets humans, amb l’observació i participació dels acords de pau a Guatemala i el Salvador i amb la participació activa de les primeres eleccions democràtiques a Nicaragua, el Salvador i Guatemala. Tot aquest treball l’he compartit amb molts companys, però sobretot amb en Jaume Soler, amb el qual he viscut tantes experiències i compromisos. Tot el trajecte he anat recordant cadascuna de les complicacions i de les anècdotes, la majoria gratificants, que vàrem viure junts. Aquests dies, segurament, ens trobarem al Salvador per participar en una activitat solidària, política i sindical. Estic segur que serà un bon retrobament, ja que fa temps que no hem viatjat plegats, però crec que també podria ser el meu tancament d’uns trajectes solidaris, socials i políticament compromesos que varem iniciar, conjuntament, l’any 1984.

28 - Radio Estereo Amistad (14-03-2010)

Antecedents
Un dels projectes de la cooperació de Vic amb Somoto, de l’agermanament entre les dues ciutats, que creia que podia tenir un ús social divulgatiu més important va ser el finançament de Radio Estéreo Amistad. La història de la seva creació és llarga i complexa.
A Somoto s’edita una revista mensual, Musunce, que té com a finalitat difondre la història i la cultura del departament, així com notícies locals de Madriz i Las Segovias, en què es va publicar, el mes de desembre del 2009, la història de les diferents ràdios que transmeten en aquests departaments i, principalment, a Somoto. En llegir el reportatge em vaig adonar que la manca de coneixement sobre la creació de Radio Estéreo Amistad podia crear confusió. Per això vaig pensar que seria interessant recordar com va néixer aquest projecte.
L’any 94 en Jaume Soler (llavors alcalde d’Arbúcies, Girona) i jo, Josep Cullell (treballador de l’Ajuntament de Vic, Barcelona), activistes i sandinistes convençuts, érem a Palacagüina, on col·laboràvem amb l’agermanament entre Arbúcies i aquesta població del Departament de Madriz, quan en Manuel Maldonado, en Ramón Arsenio López, en Marcio Rivas, l’Armando Hernández, i tinc dubtes de si en aquesta primera reunió hi havia també en Wilson Pablo Montoya, que va jugar un paper decisiu com a principal impulsor de la ràdio, van venir a demanar-nos si era possible finançar des de Catalunya una ràdio per al FSLN del Departament de Madriz. Cal recordar que en les eleccions de 1990, a més de perdre el Govern de Nicaragua, el FSLN també va perdre les 9 alcaldies del Departament de Madriz.
Una cop a Catalunya vam fer gestions amb els partits d’ideologia progressista, però cap no va voler finançar la ràdio. Posteriorment, en unes gestions que vam fer amb la Diputació de Barcelona ens van dir que sempre que presentés la sol·licitud una entitat de la demarcació de Barcelona seria possible finançar-la, amb la condició que no fos la ràdio d’un partit polític.
La tasca de presentar la sol·licitud la vaig assumir jo personalment després de parlar amb els companys d’un comitè de la comarca d’Osona de suport a Nicaragua, que es va crear per ajudar el poble nicaragüenc i el govern sandinista a l’època de la guerra de la Contra, finançada pels EEUU.
El principal problema era qui havia de ser la contrapart a Nicaragua per rebre el finançament. Ni Assomvic de Vic, ni Asomvic de Somoto funcionaven encara i, per tant, no tenien entitat jurídica. Per això, i després d’haver guanyat l’alcaldia de Somoto Manuel Maldonado i Wilson Pablo Montoya, el 1996, es va redactar un projecte nou a la Diputació de Barcelona per presentar-la com una ràdio municipal. De la nova trobada que vam tenir a Palacagüina, a casa d’en Modesto Silva, recordo especialment l’intercanvi d’idees amb en Manuelito, que podríem dir que va sembrar la llavor del futur agermanament entre Somoto i Vic i que, definitivament, va germinar en les dues visites que, ja com a alcalde, va fer a Vic els anys 1997 i 1998.
Aquesta emissora, doncs, es va tramitar com una emissora municipal. En una primera fase es va finançar mitjançant la sol·licitud del Comitè d’Osona de Solidaritat amb Nicaragua, a l’espera que es creés Asomvic-Somoto que, teòricament, n’havia de ser el titular. El finançament d’aquesta primera fase va arribar el maig del 98, amb un import de 54.567 dòlars.
La sol·licitud a la Diputació de Barcelona per aconseguir la segona fase del finançament la va fer l’Ajuntament de Vic i es van aprovar 32.131 dòlars, que es van fer efectius en dos pagaments, un al juny de 1999 i l’altre, a l’agosto de 2000, si no m’equivoco.

Asomvic, el Grup E.R.S.A. S.A i l’Emissora Municipal
Com que Telcor, l’empresa que concedeix llicències de freqüència radiofònica a Nicaragua, en va suspendre la concessió per evitar que el FSLN implantés una xarxa de ràdios sandinistes (cal tenir en compte que en aquell moment Nicaragua estava en mans del govern liberal) es va aprofitar la que tenien en propietat els companys sandinistes Manuel Maldonado, Wilson Pablo Montoya, Marcio Rivas, Ramón Arsenio López i Armando Hernández, amb el nom d’E.R.S.A. S.A. El manteniment del pagament de la freqüència radiofònica el feia Asomvic, la qual cosa representa, aproximadament, uns 1.200 córdobas anuals.
Radio Estéreo Amistad, per tant, és de titularitat municipal, ja que va rebre les partides econòmiques que es van enviar des de Vic provinents del finançament de la Diputació de Barcelona. L’objectiu era dotar la societat civil de Somoto dels instruments necessaris que l’ajudessin a cohesionar i a difondre polítiques socials i solidàries, amb la creació d’una ràdio comunitària. Torno a recordar que l’any 98 ni Asomvic-Somoto ni Assomvic-Vic estaven legalitzades.

Assomvic-Vic sempre ha reclamat que la ràdio es traspassés a Asomvic-Somoto, que és el que s’havia pactat. La ràdio, actualment, està ubicada a les dependències d’Asomvic-Somoto, que la gestiona. Segons les informacions que tinc, no hi ha cap document que reflecteixi el compromís inicial entre l’Alcaldia i Asomvic-Somoto. Però sí que hi ha un document dels acords entre l’Alcaldia, Asomvic-Somoto i els tres representants d’E.R.S.A. S.A (jo hi era quan es va signar com a representant d’Assomvic-Vic) el 4 de novembre del 2002, en què es reflectia la voluntat de les tres parts de cedir a Asomvic-Somoto la gestió i titularitat de la ràdio per un període de 10 anys i també la freqüència. Aquest període s’acaba el novembre del 2012 i la ràdio, si no hi ha un nou acord, tornarà a ser de titularitat municipal, així com la seva gestió. També existeix un document d’acord d’Asomvic-Vic, del 14 de novembre de 2005, perquè l’Alcaldia de Somoto traspassi, si legalment és possible, la ràdio a Asomvic-Somoto per poder complir, així, els acords signats el 04-11-2002.

Opinió personal
Després d’aquests mesos que he viscut a Somoto, he pogut analitzar el funcionament de la ràdio i podria dir, si no estic mal informat, que actualment és deficitària i li falta control gerencial. Crec que la millor solució seria canviar el model de funcionament actual.
Per fer-ho he pensat, tot i que segurament n’hi ha més, dues possibilitats que crec que són les més factibles tenint en compte els antecedents que he detallat:

La primera seria que l’Alcaldia n’assumís la gestió, el funcionament i el finançament, ja que n’és el propietari legal, i li donés un enfocament més dinàmic, més transparent i amb programes propis de perfil cultural, social i de caràcter comunitari. S’haurien de retirar els equips de les dependències d’Asomvic-Somoto i traslladar-los a un altre lloc.

La segona seria intentar que la titularitat i la gestió, cosa que ja s’havia pensat quan es va crear, fos d’Asomvic-Somoto, amb un canvi radical en el finançament i funcionament, que s’hauria de dur a terme totalment al marge de la gestió i del pressupost d’Asomvic-Somoto, amb total independència, però sota la supervisió de l’Alcaldia. S’hauria de buscar la forma legal per fixar un termini determinat i que Asomvic-Somoto en fos el titular i responsable de la gestió i els equips continuessin a les instal·lacions d’Asomvic.

En cada cas l’empresa E.R.S.A. S.A hauria de cedir el 100% dels drets de propietat, com m’ha expressat algun del seus socis, a favor d’Asomvic-Somoto, a fi que no hi hagi més confusió.

La decisió no depèn de la voluntat de Vic ni de la meva personal, sinó dels ciutadans de Somoto i dels seus representants municipals. Crec en la capacitat dels ciutadans de Somoto per resoldre aquest tema. No crec en les ingerències exteriors, però sí en les col·laboracions exteriors i en la possibilitat d’opinar, de germà a germà, després d’aquests 12 anys de suport i col·laboració d’Assomvic-Vic a Somoto.
Hi pot haver gent que pensi que he canviat la meva visió sobre la ràdio, però jo crec que només he intentat reflectir el meu coneixement sobre aquest tema i la meva opinió personal.
Al principi es va pensar com una ràdio del FSLN i després com una ràdio d’Asomvic-Somoto, que podia ajudar a difondre els seus objectius i la tasca social i participativa, però ara, en la situació actual i ubicada als locals d’Asomvic-Somoto, crec que més que enfortir l’associació s’ha convertit en un problema. Finalment va acabar en una ràdio municipal gestionada per Asomvic-Somoto. Aquesta és, segons el meu parer, la realitat actual.

El tema de la ràdio crea molta confusió entre els ciutadans de Somoto, perquè no es distingeix qui n’és el propietari legal i s’arriba a confondre amb els veritables objectius segons els quals es va crear Asomvic-Somoto. Sembla, fins i tot, que per a alguns membres de l’associació actualment és l’objectiu principal, cosa que fa que quedin sense resoldre altres temes importants, com el problema de la permanència, fins ara indefinida, dels col·lectius del forn de pa i de costura, que estan situats als locals d’Asomvic-Somoto; el tema de la fàbrica de teules, que continua sense funcionar, o la farmàcia, entre d’altres. Però, principalment, el problema és que no està clar quin és l’objectiu social d’Asomvic-Somoto ni el d’ASSomvic-Vic. La vertadera funció social d’Asomvic-Somoto, en tot cas, no era gestionar Radio Estéreo Amistad.

Aquesta és la meva opinió personal, expressada amb tot el respecte a tota la gent d’Asomvic-Somoto que ha col·laborat en el funcionament i en la gestió de la ràdio durant els darrers 10 anys, però també respon a la voluntat de deixar un recordatori sobre la creació i la història d’un mitjà públic de comunicació amb vocació de servei als ciutadans de Somoto i de les gestions fetes des de Catalunya i sobre tot des de Vic perquè Radio Estéreo Amistad fos una realitat.

27. La via institucional dels projectes de cooperació entre Vic i Somoto - 06-03-2010

Enguany farà 12 anys que va començar la cooperació entre Vic i Somoto. És difícil definir totes les motivacions que van fer possible l’inici de la relació entre les dues ciutats, però n’hi hagué que crec que tingueren un pes especial.
D’una banda, les idees expressades per Manuel Maldonado, alcalde de Somoto entre 1997 i 2001, en els dos viatges que va fer a Vic, el primer l’any 1997 i l’altre, el 1998. D’altra banda, les ganes d’un grup de persones de Vic de trobar un model diferent de solidaritat i, encara, la voluntat decidida de l’Ajuntament de Vic i del seu alcalde aleshores, Jacint Codina.
Aquestes van ser, doncs, les motivacions, però hi havia també uns objectius clars:
- Potenciar el municipalisme per enfortir-lo com un camí democràtic i de distribució justa dels beneficis socials que la cooperació entre ajuntaments pot aportar.
- Renunciar a la intermediació de les ONGs per a la gestió dels recursos municipals.
- La participació de la societat civil com a valedora del compromís just en la distribució dels recursos i la renúncia a la gestió de fons públics.
Aquest model, com ja vaig esmentar en els escrits anteriors sobre Assomvic, està basat en dues vies, una d’institucional, establerta en convenis de quatre anys, i una altra de civil o ciutadana, que propicia l’agermanament civil entre dues entitats legalitzades a les dues ciutats, Assomvic-Somoto (Asociación Solidaria Somoto-Vic) i una altra a Vic, Assomvic-Vic (Agermanament Solidari Somoto-Vic).
La via institucional
En aquest escrit explicitaré els resultats de la relació institucional entre Vic i Somoto. La podem dividir en dues etapes:
·Primera etapa: abans de l’huracà Mitch (1997- 1998)
·Segona etapa: convenis de col·laboració entre les dues alcaldies (1999-2009)
En aquesta segona etapa es van signar tres convenis i una pròrroga del segon:
·Primer conveni (1999-2002)
·Segon conveni (2003-2006)
·Pròrroga del segon conveni (2007)
·Tercer conveni (2008-2009)
En els convenis es definien les línies d’actuació, basades principalment en la descentralització i en la participació. Aquests convenis, per tant, s’allunyaven dels models assistencialistes, clientelistes i caritatius, models als quals, per desgràcia, encara avui donen suport moltes organitzacions i institucions. Es buscava, doncs, la participació dels beneficiaris, tant amb la participació personal o comunitària com mitjançant els anomenats “fondos revolventes” (fons que s’han de tornar sense interès i que, un cop tornats, es deixen a altres persones, de manera que amb el mateix import inicial es beneficien diferents persones successivament), amb la dona com a beneficiària principal. També es va buscar la participació de la Diputació de Barcelona, que ha donat suport a projectes tant de la societat civil de Vic com de l’Ajuntament de Vic.
Principals projectes:
· Projectes d’habitatges (d’autoconstrucció o mitjançant “fondo revolvente”)
· Projectes socials (menjadors alimentaris per a nens, persones grans i dones embarassades, amb la col·laboració de les famílies beneficiàries).
· Projectes de desenvolupament econòmic (Impuls i promoció dels projectes entre les dones de sectors de població menys afavorits. Mètode: “fondo revolvente”).
Els resultats, desconeguts per a la majoria de ciutadans de Somoto per manca de divulgació, es resumeixen a continuació:
·Projectes d’habitatges: 430 habitatges (235 en zona urbana i 195 en zona rural) i 31 casos de millora de coberta.
·Projectes socials: 3.340 persones beneficiades, 1.450 en zona urbana i 1.890 en zona rural.
·Projectes de desenvolupament econòmic per a dones: 251 famílies beneficiades entre les zones urbana i rural.
En els dos primers convenis es destinava un 90% de la partida pressupostària del 0,7% a projectes de cooperació a Somoto.
Al tercer conveni, s’hi ha destinat un 60% del total de la partida.
En total s’ha col·laborat en 38 projectes de diferents àmbits

Tots els projectes havien de ser elaborats i executats per l’Alcaldia de Somoto, d’acord amb les necessitats previstes en el Pla Estratègic Municipal de Somoto, fet amb la participació de la ciutadania. Posteriorment, l’Ajuntament de Vic els supervisava i el Ple municipal els aprovava. La idea era que l’Ajuntament de Vic no imposés ni els projectes ni uns criteris diferents dels que s’havien marcat com a prioritaris a Somoto. El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, com a supervisor, en feia el seguiment, la supervisió i l’avaluació mitjançant l’oficina que té a Managua. Això tenia un cost del 10% de l’import total del projecte.
L’Ajuntament de Vic, amb la presència el dia de la inauguració de l’actual alcalde de Somoto, Wilson Pablo Montonya, va fer una exposició explicativa d’aquests 12 anys de col·laboració. Els resums i les xifres que s’hi exposaren m’han servit de base per fer aquest escrit. Cal remarcar que el model de cooperació entre Vic i Somoto ha intentat defugir sempre del protagonisme de la ciutat de Vic. És a dir, no s’ha personalitzat mai ni en l’alcalde, ni en els politics, ni en cap dels ciutadans de Vic que han col·laborat en l’agermanament civil, perquè els agraïments, el reconeixement personalitzat, els noms de carrers o de plaques en edificis institucionals a Somoto no calen, si la solidaritat és sincera. S’ha de tenir sempre present que la cooperació es fa amb els impostos dels ciutadans, en aquest cas de Vic, no amb els diners dels polítics, que moltes vegades difonen erròniament la idea que l’ajuda arriba gràcies a ells.
La solidaritat, en definitiva, no pot ser mediàtica, si es vol que sigui ètica, i ningú no se’n pot atorgar el mèrit ni utilitzar-la com a element de projecció personal.
En Manuel Maldonado, l’impulsor d’aquest model d’agermanament, defineix la solidaritat “com el sentiment d’una persona o d’un grup de persones que, moguts per la justícia social, intenten millorar les condicions de vida de les persones més desfavorides"

26.Nicaragua i la influència religiosa 21-02-2010

Una de les coses que et sorprenen més a Nicaragua, sobretot des del nostre punt de vista, és la presència del llenguatge religiós en la vida quotidiana del país. Tot està impregnat de missatges religiosos i bíblics, que intenten ser les guies imprescindibles i la normativa bàsica de la vida dels nicaragüencs. Crec, pel que conec, que en altres països de Centreamèrica també es donen aquestes influències, però en aquest moment a Nicaragua és exagerat.

Hi ha una gran quantitat d’esglésies, sobretot evangèliques, però també d’altres confessions, la majoria d’arrel cristiana. A Somoto, per exemple, diuen que hi ha més de 37 confessions religioses, segons la informació facilitada pel pastor evangèlic Oscar Gladys. En els seus missatges, igual que l’Església catòlica, utilitzen el concepte de Déu com a ésser tot poderós que controla el destí de les persones i de la societat. Per tant, Déu és qui fa possible la vida, la condició social de cadascú i qui vol que les coses siguin d’una manera o d’una altra. “Toda autoridad es puesta por Dios y hay que someterse a ella”. Missatges com aquest, en què Déu determina els aspectes socials i polítics dels individus, són els que utilitzen els polítics actualment. Avui dia aquest missatge s’utilitza en part per condicionar els ciutadans i té una gran influència en una part del subconscient de la població.

Aquesta influència és utilitzada per tots els partits polítics i, últimament, també pel FSLN. Que lluny que queda el discurs més humanista de la Revolució, en què els principis de la teoria de l’alliberament l’acompanyaven per despertar consciència social entre els ciutadans, en què els oprimits, els marginats i els explotats eren una part important del discurs, que pretenia encaminar-los a poder conquerir els seus drets més elementals, tant individuals com col·lectius! Ara un dels aliats del FSLN és el polèmic cardenal Obando, que es va distingir pels atacs, duríssims i sistemàtics, a totes les polítiques de la Revolució, tot i que la cúpula de l’Església catòlica està en contra del Govern. La realitat actual fa que als rètols de propaganda política que el govern (FSLN) col·loca a les carreteres s’hi puguin llegir eslògans com “Cumplirle al pueblo es cumplirle a Dios”, “Viva María! Reina de la Reconciliación” o “Nicaragua: Cristiana, Socialista, Solidaria”.

Això em fa recordar una conversa que vaig tenir l’any 86 a Managua amb treballadors del mercat Roberto Huembes sobre la fi del món, el dimoni, etc. I la conclusió era que Déu faria que tot s’espatllés per poder tenir, finalment, un nou govern. En aquell moment em va sorprendre molt, aquest pensament, segurament per la meva formació influïda pel laïcisme. Ara, passats 24 anys, la implantació del concepte religiós a la vida quotidiana i, especialment, la proliferació d’esglésies evangèliques vingudes dels Estats Units, continua sent un fet difícil d’entendre, per a mi.
En alguns moments havia cregut que era una estratègica contrarevolucionària del model capitalista neoliberal, dels Estat Units, concretament, emmarcada en l’època de les lluites revolucionàries per implantar uns models més socialistes a Centreamèrica. La realitat és que, tant si és cert que els motius eren aquests o uns altres, les religions hi són i s’han de respectar, però també cal tenir en compte que condicionen totalment els comportament socials i polítics.
Són lluny, aquells moments de convivència revolucionària de l’Església catòlica de Joan XXIII, obert al diàleg i amb un sentit universalista de les religions, amb el govern sandinista dels primers anys de la victòria, en què la teologia de l’alliberament va marcar de forma positiva aquesta relació de convivència entre política, religió i societat, i va ser capaç de crear un pensament ideològic progressiu i alliberador.

Una societat en què la visió religiosa domini i condicioni els ciutadans els converteix en persones que no són lliures per canviar el seu destí tant individual com col·lectiu, perpetua el model social i econòmic d’un país, els resigna a un comportament passiu i fatalista que els fa acceptar la seva condició social amb resignació. La pobresa i la marginació es converteixen, doncs, en una realitat que Déu ha volgut que visquessin i que han d’acceptar, la qual cosa vol dir que s’elimina la lluita per transformar-la. És urgent, com diu Andrés Pérez Baltodano en el seu article “Los códigos de la cultura latinoamericama”, trencar la subversió ètica de la realitat llatinoamericana i reformular la seva base religiosa i la rearticulació del concepte de Déu. En aquest punt crec que hi tenen una gran responsabilitat les forces d’esquerra progressistes i, especialment, a Nicaragua, el FSLN. No es pot crear consciència social, humana i revolucionària amb polítiques que imposin el pragmatisme religiós resignat. La religió és molt present al país i això no es pot ignorar, però caldria modificar-ne la concepció dominant.

Aquesta impressió em fa afirmar que en aquest moment la diferència entre Nicaragua i Catalunya és abismal. El paper de l’Església catòlica, a Catalunya, és totalment secundari, tot i que en altres èpoques, principalment durant la dictadura franquista, sí que havia tingut un paper impositiu i determinant. A Nicaragua tant l’Església catòlica com les altres esglésies cristianes formen part de la vida quotidiana i política.
A l’Estat espanyol el Partit Popular també s’ha aliat amb les cúpules religioses catòliques i els discursos dels bisbes tenen moltes similituds amb la religiositat que he observat a Nicaragua: prohibició de l’avortament, presència religiosa a les escoles i a la vida política, etc. Entre 1980 i el 2007, a Catalunya, el nombre de catòlics practicants ha baixat del 33’8% al 18’7%, principalment entre els més joves, segons l’estudi, Catalunya ha deixat de ser Catòlica?, realitzat per Jordi Serrano. També caldria constatar que la influència de la immigració s’ha fet sentir, en aquest sentit, amb l’arribada de noves religions, com la musulmana, l’ortodoxa o l’evangèlica. Alguns sectors catòlics en diuen religions invasives perquè, crec, tenen por de perdre el paper dominador que han mantingut fins ara. Aquesta realitat, que tot just ara comença, pot dibuixar un nou escenari religiós que, espero, no tingui el paper ideològicament dominant que té a Nicaragua. En tot cas, encara no es pot preveure quina influència tindrà sobre les futures realitats socials i polítiques.

M’ha estat difícil, escriure sobre aquest tema. Feia dies que ho volia fer però no sabia com enfocar-ho. La constatació de la influència religiosa en la vida política, avui, a Nicaragua, m’ha fet decidir a escriure. També hi ha influït el fet que aquests dies estic llegint l’últim llibre de José Saramago, “Caín”, que en una entrevista afirmava “Dios no es alguien de fiar”. És un llibre divertit i irònic, que provoca un somriure permanent. No sóc cap expert, ja em perdonareu l’atreviment, però aquest escrit està destinat als amics que em coneixeu i sabeu que sóc respectuós amb les creences, encara que em consideri un agnòstic.

Aquesta és la meva impressió després dels viatges que he fet per Centreamèrica i dels 9 mesos d’estada continuada a Nicaragua.

25. Mariana López Ruíz: 94 anys de realitats viscudes - 11-02-2010

San Juan de Somoto és una comunitat del municipi de Somoto de 543 habitants. En una caseta als afores de la comunitat, en una zona anomenada la Majada, hi viu Mariana López Ruíz, de 94 anys, amb el seu home, de 100. Les realitats de tota una vida se li reflecteixen a les arrugues de la cara. És alta i prima, molt prima, diria jo, però activa i plena de vitalitat per l’edat que té. Molts dies l’Esperanza Alfaro, una persona especialment generosa i hospitalària que no té mai un no per ningú, l’acull a casa seva a Somoto, on la Mariana descansa, dorm i s’alimenta. Col·labora en algunes tasques domèstiques i vigila la “pulpería” (una botiga casolana de queviures), la qual cosa la manté activa i la fa sentir útil.
Alguns dies, quan arribo per parlar amb en Manuelito, cosa que intento fer com a mínim dos matins cada setmana, sobretot per tractar temes relacionats amb la realitat política de Nicaragua i del món en general, la trobo asseguda en una cadira de plàstic. Quan em veu arribar l’expressió de la cara mostra un somriure de serenitat que fa que li ofereixi un petó per la seva amabilitat. L’altre dia parlava sobre la seva vida i em vaig adonar que és una persona que, tot i que no sap llegir, transmet a través del llenguatge experiència i magisteri de la vida. És un gust, una experiència molt gratificant, conèixer persones com la Mariana. Només per poder viure moments com aquests ja val la pena haver vingut a Nicaragua.
Té, como he dit abans, 94 anys, i és mare de 9 fills, alguns com a mare soltera i altres nascuts del matrimoni amb el seu marit, Eugenio López Alfaro. A Nicaragua si una dona no és casada el primer cognom dels fills és el de la mare i el segon el del pare. Si són casades ja es fa al revés, primer el del pare, encara que els fills siguin del mateix home. En el cas de la Mariana uns es diuen Sevilla López i els altres López Sevilla. Manuel Maldonado també duu el cognom de la seva mare primer i el segon, Lovo, és el del pare. Dels seus fills només n’han sobreviscut 4, dos nois i dues noies. Els altres van morir per falta d’assistència mèdica, un als 8 anys de xarampió, perquè, com reconeix ella mateixa, sense medicaments ni vacunes era difícil superar la malaltia. Diu que ara, amb el FSLN altre cop al poder, tal com va passar després de la Revolució, ha tornat la gratuïtat de la sanitat i de les medicines. Per ella l’etapa liberal de Violeta Chamorro i d’Arnoldo Alemán va ser molt semblant a l’etapa dels Somoza. Els liberals, que no entenen les necessitats dels camperols, “són com cavalls”, no els volen entendre, opina.
És una dona que ha viscut sempre a la mateixa comunitat. Els seus pares eren camperols sense terra, és a dir, que l’havien de llogar als terratinents. Van tenir 8 fills, 5 nois i 3 noies, i ella, como passa encara ara a Nicaragua, sobretot a les comunitats, quan era petita ja treballava a casa i al camp. Per això no va poder anar a l’escola, només hi anaven els fills dels rics, perquè l’Estat no ajudava els camperols, s’estimava més que fossin ignorants i, a més, a les comunitats no hi havia escoles. Em recorda que amb el triomf de la Revolució va arribar la gratuïtat de l’ensenyament i es van fer les escoles rurals. Es lamenta, però, que per ella la mesura ja va arribar tard. Viu amb el seu home i una de les dues filles, la Telma del Carmen Sevilla López, i els seus dos fills, nets de la Mariana, una noia de 16 anys, soltera i sense fills, i un nen de 8 anys, que han pogut anar a l’escola. Aquí, per desgràcia, i a les comunitats encara més, moltes noies es queden embarassades molt joves, perquè la planificació familiar continua sent un tabú. És un tema en què podem observar el masclisme en estat pur, ja que la majoria de vegades són els homes, els que no volen acceptar que la dona prengui mesures anticonceptives, perquè creuen que si no ho fan les tenen més “controlades” des del punt de vista de la fidelitat.
Li pregunto quantes feines ha tingut. Riu i fa un gest amb les mans que és difícil d’explicar (els nicas gesticulen molt amb les mans i els llavis). Em detalla quines feines ha fet per tirar endavant la casa i perquè la seva família tingués les necessitats bàsiques cobertes: ha planxat i rentat roba per a les famílies de Somoto, camperola, talladora de cafè, “afamadora” de porcs (especejament), cuinera per a més de 300 talladors de cafè (cada dia havia de “palmear” més de 300 “tortillas” de blat de moro) i també llevadora de la comunitat, ofici que encara exerceix en casos especials, ja que és la darrera que queda a la comunitat, una feina que ara ningú vol fer.
Els seus pares van viure la guerra de Sandino contra la invasió i ingerència dels Estats Units, quan ella tenia uns 10 anys. Sandino no va arribar mai a Somoto, només va arribar a Telpaneca, que és a prop, però els seus col·laboradors, les seves tropes, van fer incursions en aquesta zona. Les represàlies després de l’assassinat de Sandino van ser molt dures, terribles, i n’explica casos concrets que permeten adonar-se de la brutalitat amb què van actuar amb els defensors de la llibertat. Tota la seva família és sandinista i els seus germans van lluitar amb el FSLN contra la dictadura somocista. En l’època de la Contra, tant el seu marit com els fills lluitaren amb l’Exèrcit sandinista. Un fill de 21 anys, Faustino López Sevilla, va morir en combat a Estelí.
Entre els anys 79 i els 90 el FSLN va anar a les comunitats, diu, per preguntar quines necessitats tenien els camperols i els va ensenyar què significa una revolució. Explica moltes més anècdotes, com ara el fet de ser fumadora des dels 10 anys per enganyar la fam, i continua fumant, als 94 anys. També recorda que cantava amb el seu pare, que tocava la guitarra, i li agrada ballar, sobretot ranxeres. Sembla contenta que algú s’interessi per la seva vida, que escoltin la seva experiència. En silenci i amb discreció quan veu que la seva història ha estat escoltada, s’aixeca i torna a la botigueta a contemplar la gent que passa pel carrer. Avui no sap si tornarà a la seva comunitat perquè està una mica cansada. Actualment triga unes tres hores per arribar a San Juan de Somoto a peu. Abans trigava molt menys, una hora i mitja, però ara l’edat li fa duplicar l’esforç i el temps que necessita per fer el camí. Una història entre moltes de les que es viuen a Nicaragua i a altres llocs del món, però que captiva per la gran honestedat i senzillesa de la protagonista, valors que haurien de ser una referència per a les generacions futures.
Hi ha un poema de la Daisy Zamora sobre l’esperança que crec que reflecteix molt bé la voluntat del poble nicaragüenc i de les persones com la Mariana:

Canto de esperanza
Algún día los campos estarán siempre verdes
y la tierra será negra, dulce y húmeda.
En ella crecerán altos nuestros hijos
y los hijos de nuestros hijos…
Y serán libres como los árboles del monte
y las aves.
Cada mañana se despertarán felices de poseer la vida
y sabrán que la tierra fue reconquistada para ellos…
Algún día…
Hoy aramos los campos resecos.
Pero cada surco se moja con sangre.

24 Un somni: intercanvi de polítics

Les últimes setmanes els despropòsits de l’equip de govern municipal de Vic han estat notícia. L’aventura política de no empadronar els immigrants sense papers al padró municipal crec, sense valorar-ne a fons les conseqüències, que afecta com a mínim dos drets universals com són la sanitat i l’educació, a més de les conseqüències polítiques i socials que aquest fet pot comportar. He treballat durant més de 35 anys a l’Ajuntament de Vic i en aquests anys he conegut els quatre alcaldes democràtics i que han treballat per la ciutat i els seus ciutadans. Desgraciadament conec molt bé com actua l’actual consistori, els membres del qual solen abusar de la improvisació i solen pensar primer en el benefici polític, per sobre del benefici ciutadà. He d’admetre que la postura de CiU, amb l’alcalde al capdavant, no m’ha sorprès, ni la postura del PSC, perquè conec bé el que pensen els dirigents de Vic sobre la immigració. El que sí que m’ha sorprès ha estat la postura d’ERC i del seu cap de llista. No l’entenc, sincerament, i si la justificació és treure’n un possible rèdit polític, encara menys.
Com a ciutadà empadronat a Vic he sentit que amb aquesta decisió municipal es menyspreaven els drets de les persones i crec que, a més, no hi havia cap programa polític, exceptuant, el de la Plataforma per Catalunya, que tots sabem de quin peu calça, que hagués plantejat el tema. Ja es veurà el benefici polític que n’hauran tret, perquè sembla una estratègia per prendre vots a la PXC, però val a dir que si aquests tres partits no són xenòfobs, aquests vots no els haurien d’interessar o, com a mínim, no aconseguits d’aquesta manera. Passi el que passi, Vic ha encetat un debat que posa a prova el delicat equilibri social de la ciutat i, de passada, val a dir que no ajuda gens a consolidar la feina de tantes i tantes entitats i persones que han fet possible que la convivència a la ciutat sigui un exemple.

L’altre dia se’m va acudir pensar què farien el polítics de Vic si haguessin de gestionar la vida social i política de Somoto, una ciutat amb un nombre molt similar d’habitants. Aquest pensament, o somni, em va dur a canviar els polítics de Vic pels de Somoto i els de Somoto pels de Vic.

Aquesta idea va madurar mentre comparava els pressupostos municipals i l’estructura salarial dels polítics d’un lloc i de l’altre per a l’any 2010.

Ajuntament de Vic: 41.081.928 € = 1.150.293.984 córdobas
Alcaldia de Somoto: 1.096.490 € = 30.701.742 córdobas

(1€ equival a 28 córdobas)

Algú es pot imaginar com gestionarien en Josep Ma Vila d’Abadal, en Xavier Solà, en Pep Burgaya, en Joan López i tot l’equip de govern municipal de Vic un pressupost de 1.096.490 €? No me’ls imagino quan els camperols els anessin a demanar diners per un “cajón” (taüt) per poder enterrar un familiar, els sol·licitessin medicines per un infant malalt, els truquessin al telèfon particular per demanar el vehicle municipal per traslladar un familiar a l’hospital des d’una comunitat llunyana del centre urbà o, simplement, els exposessin la necessitat d’aconseguir menjar, donades les condicions de greu sequera actuals, i així infinitat de demandes d’uns ciutadans l’anhel principal dels quals és poder aconseguir els diners per immigrar als països de l’anomenat “primer món” per sortir de la pobresa.
Els seria molt més fàcil al polítics de Somoto, Wilson Pablo Montoya, , Blanca Nubia Aráuz, Mauricio Lorente, Róger Cáceres, Amparo Reyes y Jairo López gestionar a Vic els 41.081.928 €, ja que estan acostumats a treure recursos de sota les pedres per apaivagar les necessitats més elementals dels 40.000 habitants de Somoto, si fa o no fa els mateixos que té Vic.
Segurament això seria massa complicat. Seria més fàcil que durant tres anys deixéssim els polítics de Vic a Vic i els de Somoto a Somoto i invertíssim els pressupostos. Quins esbufecs faríem els ciutadans de Vic!

Però també he comparat els sous dels polítics dels dos ajuntaments, i la diferència continua essent abismal.

Sous dels polítics de Somoto (la dedicació de l’equip de govern sempre és, per llei, del 100%)

Alcalde: 251.222 córdobas anuals, equivalent a 8.972 euros.

Vicealcalde: 150.733 córdobas anuals, 5.383 euros.

Secretari del Concejo municipal: 100.489 córdobas anuals, 3.588 euros (a Nicaragua aquest càrrec es reserva a un polític durant els 4 anys de mandat).

Regidors tant de govern com d’oposició: 73.332 córdobas anuals, 2.619 euros.


Sous dels polítics de Vic (amb dedicació variable per poder justificar els sous que volen cobrar)
DEDICACIÓ SOU ANUAL

Alcalde 90% 70.200€

Regidor Urbanisme i Territori 90% 54.000€
Regidor Serveis i Règim Interior 90% 54.000€
Regidor Educació 80% 48.000€
Regidor Economia i Hisenda 50% 48.000€
Regidor Afers Socials i Ciutadania 50% 42.000€
Regidor Serveis 90% 50.000€
Regidor Serveis personals i comunitaris 90% 50.000€
Regidor Habitatge 63% 35.000€
Regidor Hisenda 32% 18.000€
Regidor Urbanisme 36% 20.000€
Regidor Esports 36% 20.000€
Regidor Promoció i Economia 45% 25.000€
Regidor Comerç i atenció barris 45% 25.000€

Regidor cap de l’oposició: 800 € cada mes
Regidors de l’oposició: uns 400 € cada mes

A Nicaragua els sous no els pot establir l’Ajuntament segons el seu criteri, com passa a Catalunya, sinó que vénen fitxats per la llei municipal i s’estableixen segons la categoria de l’ajuntament, és a dir, segons els habitants que té. Somoto té la categoria C.
A l’Ajuntament de Vic, durant aquesta legislatura, els polítics ja s’han augmentat dues vegades el sou i ho han justificat amb més dedicació, tot i que en la majoria de casos és la mateixa.

Dues curiositat: l’alcalde de Vic cobra un 87,22% més que l’alcalde de Somoto per gestionar el mateix nombre d’habitants i el sou dels polítics de Vic és més del 50% del pressupost total municipal de Somoto.

Ja suposo que algú em dirà que comparar els dos pressupostos és demagògic. És cert que els nivells de vida són diferents, però segurament les necessitats del ciutadans, com ara els serveis bàsics, ja tenen més aproximació. Algú ho posa en dubte? O és que no volem reconèixer que la diferència radica únicament en el fet d’haver nascut a Europa, i no a Nicaragua, a l’Amèrica Central o a qualsevol altre país empobrit, és a dir, que ha patit una explotació de recursos d’un altre país o països dels anomenats “rics”?
Cal explicar que és necessària una redistribució mundial dels recursos econòmics i socials? Que s’ha de combatre la corrupció política? Hi ha voluntat, realment, que es faci, o les coses ja estan bé com estan, sobretot per a nosaltres?
La realitat és que ara com ara a ells els toca immigrar, no tenen altre remei, si les condicions no milloren als seus països, i després pretenem negar-los els drets universals o humans com a persones.

Als polítics vigatans els convindria una cura d’humilitat i reconèixer que amb decisions com la de l’empadronament han obert un debat mal enfocat. Segurament ens cal el debat sobre la immigració i els drets i deures de la ciutadania, però no crec que l’haguem de deixar només en mans dels polítics, sinó que principalment cal la participació activa de la ciutadania, que n’ha de ser l’eix principal, el motor.
Per què els somnis no es poden convertir en realitat? Pel bé de l’honestedat democràtica, als polítics els aniria bé gestionar i conviure amb una realitat social que difícilment s’han pogut imaginar mai.
Aquest somni mai no es farà realitat i aquesta realitat sobre la superació de les injustícies socials, tant a Nicaragua com a Catalunya, continuarà essent un somni que ens ha d’estimular a lluitar per una redistribució justa dels drets universals de les persones.

23-Somoto, una experiència de vida (Monica Jaume) 23-01-2010

Ara fa aproximadament sis mesos fèiem les maletes per anar a viure un temps a Nicaragua, concretament a Somoto. Gràcies a l’agermanament entre Vic i aquesta ciutat del nord de Nicaragua ja hi havíem estat abans, però una cosa és ser-hi per tres setmanes i una altra viure-hi una temporada. El temps ha passat volant. Sembla que era ahir, que arribàvem, i ara, jo ja me’n vaig però en Josep allarga la seva estada tres mesos més.

Avui passaré la darrera nit a casa, a Somoto, i el cap em bull d’emocions. No sé si he dit adéu a tothom, no sé si ho duc tot a la maleta però, sobretot, no sé si tendré prou capacitat per emmagatzemar tantes persones i tantes situacions que voldria recordar per sempre més. La pregunta que ens solem fer en aquests casos és què n’hauré après, d’aquests sis mesos. Encara és d’hora per respondre. L’experiència que he viscut, lligada indefectiblement a la precària situació econòmica del país, se’ns dubte tendrà un efecte sobre la meva formació com a persona, deixarà un pòsit, però encara ha de madurar, de fermentar a dins meu.

En tot cas, i independentment dels efectes que pugui tenir sobre la meva vida posterior, sé que sempre tendré presents en Manuel Maldonado i n’Esperanza, així com la seva família. Per mi les xerrades amb en Manuelito han estat una lliçó de justícia, de sentit comú i, en definitiva, del que ha significat i continua significant la revolució, a Nicaragua i a qualsevol altre lloc del món.

Tampoc no oblidaré mai els veïns. En Pedrito, en Tomás, na Loreli, na Mila i na Luisa. Els menuts, amb l’espontaneïtat i la innocència pròpies de la seva edat combinades, alhora, amb la cruesa d’una situació familiar absolutament desestructurada i una economia pràcticament inexistent. M’han confessat que el seu avi va enterrar molts diners al pati, abans de morir, i que quan els trobin en Tomàs es comprarà molts cotxes, na Loreli una bicicleta i na Mila uns mitjons. De na Luisa, la seva tieta, que pateix una malaltia mental severa, me’n queda la tendresa i la recordaré amb el seu tassó de plàstic ple de cafè asseguda a la vorera amb aquell tremolor que li provoca la malaltia i el somriure desdentat que la fa semblar més gran. No crec que tengui més de 30 anys, però ella, si li demanes, et diu que en té 129. Avui ens hem acomiadat, hem plorat i li he regalat una jaqueteta, perquè sempre té fred. M’ha dit “muchas gracias, Verónica”, sempre em diu així, i m’ha comentat que com que ja és velleta li anirà molt bé.

També em recordaré de n’Alina, dels seus fills, en Jefry i n’Ángel, i de la seva família, na Rafaela, na Maria Antònia, na Berta i els germans. Gràcies a ella he après a fer “gallopinto”, “enchiladas”, “tacos”, llom de porc farcit, “chancho con yuca”... i li he d’agrair que m’hagi ajudat tant i les “tortillas” que duia cada dematí per esmorzar. I d’en Mauricio i la seva família, na Mary, en Mauri, na Maurel i na Mary filla, que ens van facilitar tant les coses abans de venir i amb els quals hem compartit estones realment agradables. A més, com a professional del medi ambient i amant de la naturalesa, ens ha ajudat de primera mà a conèixer flora i la fauna del país i en el nostre hort.

La col·laboració amb l’escola especial, que ha estat possible gràcies a la relació amb la directora i membre d’Assomvic Bertilia Videa, m’ha donat l’oportunitat de conèixer na Karen, una nena a la qual he agafat molt d’afecte, i les seves amigues, na Carla, na Daniela i na Fernanda.
De na Hellen i el seu fill, en Romel, em quedaran els plats d’espaguetis que hem compartit tot xerrant i la sinceritat i l’honestedat d’una dona que és una vertadera lluitadora. L’apassiona la feina que fa, treballa d’infermera a l’hospital de Somoto, i tot i la situació econòmica i familiar complicada que passa, manté ben presents, igual que en Mauricio i en Manuel, els principis ètics i morals revolucionaris.

He de dir, també, que m’ha sorprès la passivitat d’alguns membres d’Asomvic, però m’agradaria posa l’èmfasi d’aquest escrit en els aspectes positius.

I si vull parlar d’aspectes positius m’he de referir per força a en Pablo Rodríguez, gran músic i amic, i a la seva família, tant els germans com els pares i el seu fill Fabrizio, perquè ens han fet passar estones molt divertides, així com d’en César Carrasco, un culé de soca-rel, amb qui hem compartit partits del Barça i del que he après paraules tan peculiars com “pisuña” per referir-se al peu o “comemai” per referir-se a la boca (come maíz) entre altres. I no em vull oblidar d’en Bismarck, un conductor experimentat i prudent que ens ha acompanyat quan havíem d’anar a Managua amb el cotxe, ni de les seves filles, la Fiorella, amb la qual vam compartir el dia de la promoció escolar, i la Fernanda i la seva dona, la Rosa.

També me’n recordaré d’en Quim i la Montse, que quan hem anat a Managua ens han deixat estar a casa seva i ens han tractat tan bé, d’en Panchito i de na Maira i els seus fills petits.

I del país me’n duc la satisfacció de saber que dins les limitacions econòmiques s’avança en salut i educació, en alfabetització, en ajudes per pal·liar la situació de pobresa, com el programa “Hambre cero”, en la construcció d’habitatges per a les persones més necessitades... No ens enganyem, la dreta mai no ho faria i tot i les crítiques tan fortes que rep a Europa el Frente Sandinista hem de saber veure que la justícia social no arribarà mai als camperols de la mà d’un govern liberal. Així i tot, crec que el partit ha de fer feina per mantenir l’honestedat i l’ètica i renovar aquells càrrecs que només cerquen el benefici personal.
La gran sequera d’enguany i les condicions climàtiques generals converteixen la zona nord del país, on està situat Somoto, en una de les més pobres. Els camperols han perdut la collita i fins al juny no poden tornar a sembrar. Això vol dir que l’aliment ja es comença a acabar i que encara queden quatre mesos, que es preveuen crítics, per tornar a conrear.

I jo me’n vaig, però ells queden. Tornaré a un món en què tendré aigua cada vegada que obri l’aixeta, calefacció, aire condicionat, cotxe, museus, biblioteques, transport públic de qualitat... però una cosa hauré après: que la lluita s’ha d’estendre arreu del món i que el sistema s’ha de capgirar. Les desigualtats són massa grosses. Això em fa pensar en l’actualitat política de Vic, tristament famosa les darreres setmanes. Què faríem, nosaltres, si visquéssim en una situació d’extrema pobresa? Què fan els governs de l’anomenat “primer món” per evitar aquestes catàstrofes humanes? I la societat, què fèim? Absolutament res, donam les engrunes del que ens sobra i ens sentim tan satisfets, de ser solidaris! Cal organitzar-se i lluitar de veritat per canviar les condicions polítiques i econòmiques mundials perquè si no és així hi continuarà havent ciutadans i països de primera, de segona i de categories encara inferiors.