32. Unión Vic, equip de futbol de Somoto - 10/04/2010.

Del material esportiu enviat des de Vic, bàsicament samarretes, n’han nascut dos equips de futbol a la ciutat agermanada, Somoto, que porten com a nom Unión Vic.

Un de sèniors, futbol papi, que en diuen, que juga en una lliga local de 7 jugadors de camp, entre sectors o barris de Somoto, amb la participació, també, d’un equip hondureny de San Marcos de Colón, a uns 30 quilòmetres de Somoto.

Aquest equip en l’últim campionat va arribar a les semifinals, és a dir, que va quedar 4t de 12 equips. Juguen els diumenges, en un camp de terra que no està en gaire bones condicions. Em recorda els meus temps de jugador aficionat.

El responsable del equip, el que els telefona, els va a buscar, organitza l’equip, es cuida de portar aigua (penseu que el sol és molt intens i hi ha risc de deshidratació) i cada dimarts va a la reunió organitzativa dels equips del campionat, es diu Manuel Gutiérrez.

No juguen malament, però tenen alguns problemes, principalment que només pensen a fer gols i descuiden la defensa. El segon problema és que la majoria de dies els falta el porter i un jugador de camp s’hi ha de posar, i altres dies no poden fer l’equip perquè no han arribat tots els jugadors (les sortides de la nit del dissabte fan estralls!).
La majoria de jugadors d’aquest equip són exalcohòlics. N’hi ha que encara no han pogut deixar la beguda, però en Manolo si no estan en condicions no els deixa jugar. Fa un bon treball. És per això que en un to una mica irònic els diuen “los Pirucas (alcohòlics) de la calle 8”.
La majoria de diumenges vaig a donar-los suport i a contribuir al finançament de l’equip, ja que han de pagar l’àrbitre entre tots. Ens passava igual als jugadors veterans del Vic-58, que participàvem en el campionat de veterans de Catalunya. Alguns dies les meves ganes de jugar m’empenyen a tocar pilota, però el sentit comú, la baixa forma física i els més de 8 anys que, per culpa d’una vàlvula que duc al cap, fa que no jugo a futbol, em fan aturar. He gaudit molt, amb ells, i m’han fet passar molt bons moments. Els que em coneixeu ja sabeu que sóc un apassionat del futbol i en Manolo em permet estar a la banda amb ell. Per cert, per poder-hi ser em van inscriure com a ajudant tècnic, ja que algun àrbitre va arribar a dir “dígale al chele que se calme o le expulso”. Ara, com a 2n ajudant, ja puc cridar tranquil!

Una de les curiositats de l’equip és que la majoria de jugadors i tècnics tenim un malnom. Comencem:

Porter: el Pillín (Noel Rodezno).

Defenses: Champú (Denis Díaz), Chivo (Iván Gládiz), el Pastor (Silvio Urei) i el Macuto (Daniel Agulera).

Mig del camp: el Venado (José Esteban Moreno) i el Salsero o Enrique Gaña (Enrique Alvarado).

Davanters: el Dormido (Álex Bustillo) i Tiro al blanco (Edgardo Ochoa).

Equip tècnic: entrenador, Nariz de buey (Manuel Gutiérrez); 1r ajudant, el Medalla (Milo González), i 2n ajudant, Algodón de azúcar (Josep Cullell).

Pel que fa a l’altre equip, el júnior, acaba de començar el campionat: tres partits, 9 punts. L’equip el componen jugadors d’11 a 14 anys del sector o barri núm. 6 de Somoto.
L’entrenador i responsable es diu Orlando José Ramírez Gutiérrez, estudiant d’Enginyeria Agropecuària de 21 anys.

L’equip el formen:
Porter: Oswaldo René Sánchez

Defenses: Humberto José Ramírez, César Arnaldo Ortiz, Jhonny Joel Prado i Carlos Rolando Herrera.

Mig del camp: Dylan Osmar Zepeda, Leandro Noel Bermúdez, Kenni Antonio Rodríguez, Mario Salvador Espinosa i Javier Jonathan González.

Davanters: Arragner Steven Smith, Norlan David Báez, Luis Felipe Ortiz i
Félix Rolando Ruíz.

Tenen un bon equip, juguen tocant la pilota, són alegres, els agrada el futbol i en el joc són disciplinats i saben molt bé quina és la seva posició en el camp.

Des de fa anys, la Unió Esportiva Vic, l’OAR Vic i el Remei F.C ens han donat equipacions que ja no utilitzen i això ha permès que molts joves i persones amb dificultats econòmiques pugin fer esport com un complement de la seva vida. Aquesta també és una manera de fer solidaritat.

29. 1.800 quilometres en camió per Centeamerica - 27-03-2010

Un viatge original, ple d’emocions i de records, m’ha portat de Nicaragua a Guatemala en camió. Un bon company, en Javier, que fa 18 anys que en condueix un per les carreteres de Centreamèrica, em va convidar a acompanyar-lo.

La idea em va semblar interessant perquè, d’una banda, em permetia tornar a Guatemala, on feia anys que no anava i, de l’altra, viure una manera totalment nova de viatjar. L’amic conductor es diu Javier Espinosa. Un dels reptes que se’m presentava en aquest viatge era comprovar si el cos podria aguantar els 900 quilòmetres d’anada i els 900 de tornada que separen Nicaragua de Guatemala.

Ara ja puc dir que el repte està superat i que l’experiència ha valgut la pena. Estic molt satisfet i agraït a en Javier per haver-me permès acompanyar-lo. Tot va començar el diumenge dia 14 de març, en què vam sortir, encara fosc, a dos quarts de 5, de Somoto. Vam anar cap a Chinandega, on en Javier havia de recollir el camió carregat de ‘maní’ (cacauets) que havia de portar cap a Guatemala.

Primer de tot vam esmorzar i a dos quarts de 8 del matí ens vam posar en marxa cap a la frontera de Guasale, entre Nicaragua i Hondures. Pel camí, la primera ‘mordida’ (suborn) de la policia nica. Després dels tràmits que s’han de fer per poder passar el camió, llargs, prop de 3 hores, vam poder marxar cap a Hondures. Unes tres hores i mitja fins a la frontera d’Amatillo, entre Hondures i el Salvador, i a les 5 de la tarda vam passar al petit país centreamericà. Els tràmits duaners van tornar a ser llargs, unes altres 3 hores. Durant el trajecte fins a la frontera salvadorenya em va sorprendre la gran corrupció de la policia hondurenya: vam haver de pagar 5 ‘mordidas’ per poder continuar el viatge sense problemes. Realment preocupant. Vam dinar pel camí, a un poble que es diu San Lorenzo, a Hondures. En el trajecte de Nicaragua a Hondures anàvem sense custòdia (seguretat)però del Salvador fins a Guatemala ja vam anar custodiats. La veritat és que la violència, en aquests dos països, és molt elevada. Les estadístiques del mes de febrer a Guatemala parlen de 256 morts per violència. Nicaragua, per sort, és un país més segur i Somoto, en aquest sentit, molt tranquil. Vam fer nit en una gasolinera del Salvador, al departament de Santa Ana, on vam sopar, i a dos quarts de 6, després d’esmorzar, vam continuar cap a Guatemala. Unes 3 hores i quart de recorregut. Vam entrar a Guatemala per la frontera de San Cristóbal, on ens van canviar l’empresa de seguretat.La frontera de San Cristóbal és un vertader guirigall, ja que en plena carretera i dins l’espai de les dues fronteres hi havia instal•lat un mercat ambulant. Els tràmits van durar 4 hores i van obrir el camió per comprovar la mercaderia: cacauets de Nicaragua per fer galetes a Guatemala. Finalment, a dos quarts de 3 de la tarda vam arribar a Guatemala capital.

El transport de camions és molt intens, a Centreamèrica, perquè no hi ha trens i tota la mercaderia es trasllada en camió. Gairebé tots els camions són americans, n’hi ha ben pocs d’europeus. El que condueix en Javier és de la marca Internacional, classe Eagle, fa 18 metres de llarg i pot dur fins a 20.000 quilos de càrrega. El camió té 10 marxes, de les quals 5 són reductores, i està molt ben equipat, amb llit, televisió i ràdio per comunicar-se amb la custòdia en cas d’atracament. La vista des de la cabina és impressionant, permet una visió molt clara de tot el que passa a la carretera i per arribar-hi cal pujar tres graons. Però el que m’ha impressionant més ha estat com condueix en Javier. Amb quina facilitat mou i aparca el camió! És tranquil i prudent a l’hora d’avançar. Tot i l’estona que s’ha d’esperar per fer els tràmits, és respectuós amb els controladors, si no és que d’una manera intencionada busquin allargar-los per aconseguir diners. Exigeix correctament els seus drets, ho he pogut comprovar.

A Guatemala m’he estat a casa del Kenneth i la Yaosca, nebots de l’Esperanza, la dona d’en Manuelito, i els seus fills, en Jepherson i l’Evelyn. M’han acollit molt bé i la seva hospitalitat ha estat insuperable. El dilluns al vespre vam anar a Ciudad Antigua i el dimarts, amb l’Alicia, germana d’en Kenneth, vam anar a Panajach i vam visitar el llac Atilan i Santa Catarina Palopó. El dimecres, San Lucas Toliman, Patulul i la platja de Tecojate, on per cert vaig veure el partit del Barça amb l’Sttutgart dins una pulpería (botiga).De tornada a la capital vam sopar a un clàssic de Guatemala: “El pollo campero”.

Al matí del dijous vam esmorzar a San Lucas Sacatepequez amb la Mel, una altra germana d’en Keneth, i vam visitar Mixco Viejo. Tot molt bé, ràpid i intens, sense cap problema de seguretat. El viatge de tornada el vam començar el dijous a dos quarts de 2 de la tarda. L’arribada a la frontera a les 5 i els tràmits 3 hores, per tant cap a les 8 de la nit passàvem cap al Salvador. Canvi d’empresa de seguretat i continuem el trajecte.Abans, a la frontera, vaig comprovar l’habilitat dels conductors decamions. Un gran espectacle. La carretera era estreta i hi va haver una embussada impressionant, més de 20 camions d’entrada cap a Guatemala i uns 15 de sortida cap al Salvador, a més dels cotxes petits, els taxis, les motocicletes, els autobusos... no us ho podeu imaginar, quin merder! Però sense nervis, amb molta tranquil•litat, destresa i habilitat en una hora hem pogut continuar el viatge. Senzillament sensacional. Us puc dir que admiro la conducció d’en Javier i dels seus companys camioners, que mouen els camions com si fossin joguines, sense cap ensurt, perquè primer passessin uns i després els altres. Penseu que són camions amb tractora i caixa, de 18 metres de llargada. Aquest viatge m’ha ensenyat a tenir un gran respecte per aquests professionals i crec que a partir d’ara, quan trobi camions a la carretera, me’ls miraré d’una altra manera. El dia abans en Javier ja havia hagut de fer un viatge al Salvador. Estava cansat hi va decidir que ens quedéssim a dormir a la mateixa gasolinera on vam dormir en el trajecte d’anada, on hi havia altres camions . A les 10 a dormir per marxar a dos quarts de 4 de la matinada. Vam arribar a la frontera amb Hondures a les 7 del matí del divendres dia 19, el dia de Sant Josep. Els tràmits, per una vegada, van ser ràpids, i a dos quarts de 10 ja passàvem a Hondures. Es repeteixen els suborns continuats de la policia, quin escàndol! A dos quarts d’una del migdia ja érem a la frontera de Nicaragua, el Espino, molt a prop de Somoto. El sistema informàtic de control estava espatllat i fins a dos quarts de sis de la tarda no vam poder sortir. A les sis arribàvem a Somoto. Jo he marxat abans, encara que m’hagués quedat amb ell, que encara tenia feina, però s’ha estimat més que me’n pogués anar a casa a descansar. El viatge ha estat emocionant per la novetat i sóc conscient que és difícil que una experiència com aquesta es torni a repetir. M’ha servit per conèixer realitats i paisatges que ja havia vist des d’un altre punt de vista. Però, sobretot, ha estat un viatge ple dels records que he guardat durant més de 20 anys de treball compromès amb les lluites d’alliberament polític i social, amb els drets humans, amb l’observació i participació dels acords de pau a Guatemala i el Salvador i amb la participació activa de les primeres eleccions democràtiques a Nicaragua, el Salvador i Guatemala. Tot aquest treball l’he compartit amb molts companys, però sobretot amb en Jaume Soler, amb el qual he viscut tantes experiències i compromisos. Tot el trajecte he anat recordant cadascuna de les complicacions i de les anècdotes, la majoria gratificants, que vàrem viure junts. Aquests dies, segurament, ens trobarem al Salvador per participar en una activitat solidària, política i sindical. Estic segur que serà un bon retrobament, ja que fa temps que no hem viatjat plegats, però crec que també podria ser el meu tancament d’uns trajectes solidaris, socials i políticament compromesos que varem iniciar, conjuntament, l’any 1984.

22 - Les comunitats frontereres amb Honduras (11-01-2010)

Somoto, com a municipi, a part del nucli urbà, està format per unes 54 comunitats rurals. Les més llunyanes estan situades a més de 40 km de distància. La població que hi viu oscil·la entre els 65 i els 1.300 habitants. Són comunitats totalment rurals que plegades sumen 17.640 habitants i que representen el 49% de la població del municipi. En aquest moment, per la falta d’aigua, la majoria de comunitats tenen l’activitat agrícola completament aturada i molts homes han d’anar a buscar feina allà on poden, com ara al tall del cafè, o bé fora del país, a El Salvador o a Costa Rica.

El 20 de desembre, per invitació de l’alcalde, Wilson Pablo Montoya, vam participar en la inauguració d’algunes carreteres de connexió de les comunitats amb la xarxa principal de carreteres del municipi. No són carreteres asfaltades, són camins rurals arreglats i preparats perquè hi puguin circular vehicles i en alguns trams és necessària la doble tracció. Fins ara només s’hi podia arribar a peu o amb animal, però no hi havia pas de vehicles, la qual cosa dificultava moltíssim el trasllat de malalts o de persones grans o amb poca mobilitat i mantenia, per tant, la població bastant aïllada.

Aquesta xarxa inaugurada, que comprèn les comunitats d’Icalupe, Las Lumbreras, Yaraje, Quebraditas, La Germania, La Ilusión, El Coyol y Jocomico uneix les comunitats més properes a Hondures, algunes a 20 minuts a peu de la frontera, amb el nucli urbà de Somoto. Es va inaugurar 8 vegades, al pas per cada comunitat. Cal tenir en compte que tot i així les comunicacions no són fàcils i els vehicles són escassos, però a partir d’ara podran entrar a aquestes comunitats. Fins ara quan s’havia de traslladar un malalt, una embarassada, un ferit... o hi havia una emergència, s’havia d’anar amb llitera o cavall fins a Icalupe i des d’allà aconseguir un vehicle fins a Somoto, perquè només hi ha dos camions diaris que hi arriben i solen anar molt plens.

Ara el vehicle de l’alcaldia hi podrà accedir en cas d’urgència, perquè a Somoto el servei d’ambulàncies és deficitari. Això vol dir que quan hi ha una emergència mèdica s’ha de trucar un taxi (que a les comunitats moltes vegades no hi pot arribar) o a la Creu Roja, que cobra pel servei (com més llunyana és la comunitat, més diners han de pagar els camperols). Per poder pal·liar la manca d’ambulàncies l’alcaldia posa a disposició dels habitants del municipi els seus vehicles. Això sí, els xofers no tenen coneixements mèdics, però posen tota la voluntat per poder resoldre el problema al més aviat possible.

Com veieu, la realitat és molt diferent de la nostra. Les persones que viuen en aquestes comunitats, un cop els deixa l’autobús, han de caminar entre 2 i 4 hores per arribar a casa seva. Un fet tan quotidià com portar un nen a la revisió mèdica, que per a nosaltres seria tan senzill, es converteix, doncs, en un dia sencer d’autobús i de camí a peu.

La caravana estava formada pels principals polítics de les diferents institucions municipals i departamentals i per tècnics municipals. En algunes comunitats només hi vam poder arribar tres vehicles, els que tenien doble tracció, ja que les dificultats de conducció són importants, amb pendents superiors al 40%. En el nostre món ho consideraríem una activitat d’aventura i segurament hauríem de pagar per realitzar-la. En canvi aquí, a Somoto, va ser una activitat solidària per trencar amb l’aïllament social de les comunitats. Cal tenir en compte que algunes d’aquestes comunitats van estar molt compromeses, durant la dècada dels 80, amb la Contra, en la guerra que els Estat Units va finançar per acabar amb la revolució sandinista. Hondures era la base dels EUA per entrar a Nicaragua.

Per tant podríem dir que la inauguració de la carretera va tenir dues finalitats, una de política, per recordar que el FSLN, des de l’etapa de l’administració municipal de Manuel Maldonado fins a l’actual, ha millorat els serveis a les comunitats i que les promeses electorals es van complint; i l’altra de caire més social i humana d’apropament a aquestes comunitats fins ara més aïllades amb “piñatas” i joguines, que va proporcionar Marena, per als nens, aprofitant que s’acostava el Nadal. Aquí sí que l’alegria dels nens es va fer clarament manifesta i contagiosa.

Hem descobert uns paisatges trencadors, agrestes, solitaris... però també valls amb unes vistes impressionants, d’una gran bellesa i amb molta tranquil·litat poblades per unes persones amb esperança i compromís comunitari. Cal dir que també ens ha sorprès l’actitud distant i superficial d’alguns polítics i tècnics. En aquest país encara hi ha dirigents que no saben tractar amb els camperols i això és un mal que tot i que s’ha superat bastant, encara es pot observar.

Nosaltres, a la “camioneta” vam tenir la sort de compartir el dia, des de les 6 del matí fins a les 8 del vespre, amb la tècnica de joventut municipal, Dania Martínez, una persona amb una gran capacitat de treball; un grup de joves de la “Casa de la Niñez y de la Adolescencia” i l’Amparo Reyes, regidora d’Afers Socials del municipi.

Per a nosaltres va ser un dia de descoberta, perquè vam conèixer comunitats on mai no havíem pogut arribar, i d’agraïment, cap a les comunitats, que ens van donar acolliment i menjar, i de les comunitats als polítics, que han fet possibles aquestes millores. Però també ha estat una experiència que ens ha fet reflexionar sobre el comportament d’alguns polítics, que veuen la seva actuació com un guany, com una manera d’aconseguir el benefici propi, particular, per damunt dels guanys col·lectius, és a dir, els polítics com els nostres, que en fan la seva professió, el seu “modus vivendi”. Tant a Catalunya com aquí caldria canviar aquest tipus de polítics, perquè no estan compromesos amb la població.

Parlant amb la gent camperola, amb els més necessitats, els humils, els compromesos, podem dir que continuen creient en el sandinisme, en general. Com ens deien els camperols, cap dels governs liberals, que han governat els darrers 16 anys, havien arribat a les comunitats i en canvi el sandinisme, sí. El sandinisme és viu com a alternativa social i política, sempre que el comportament dels polítics s’allunyi del model neoliberal. Per desgràcia en el nostre país les idees polítiques estan adormides, no hi ha vertaderes alternatives, només algun retoc de maquillatge, i tot és molt superflu, s’ha deixat de banda el debat de fons, el debat ideològic.

Con defensava Carlos Fonseca Amador, un dels fundadors del FSLN, “la guerrilla es creadora de consciencia política y ètica”. Nicaragua avui ja no viu en una revolta armada, sinó de les idees, com ens recorda sovint en Manuelito. Cal tornar a començar per canviar el món, una nova educació social i humana, noves actituds, nous compromisos ètics i d’honestedat política, en una nova revolta.

21 - Cañon de Somoto o de Namancambre - 07-01-12

Aquests dies de festes hem dedicat més temps a l’oci i a les caminades i, encara que ja el coneixíem de viatges anteriors, hem tornat a un paratge realment extraordinari, el congost o “cañón” de Namancambre, com s’anomena en llengua nàhuatl, el “cañón” de Somoto.

Aquesta meravella de la naturalesa és un tall en la roca volcànica, segurament formada per una falla geològica, però també pel pas de les aigües del riu Coco, conegut com Wangki quan passa per les terres de la nació Miskita abans de desembocar al mar Atlàntic. Té un recorregut de 5 km, amb amplades variables d’entre 10 i 15 metres i amb unes alçades que varien entre els 100 i els 120 metres.

Està situat a uns 15 Km de la ciutat de Somoto, entre les comunitats de Namancambre, Sonís, las Papayas, la Pintada i el Guayabo. La seva inaccessibilitat ha fet que no fos gaire conegut entre la gent de Somoto ni de Nicaragua en general. Els camperols de les comunitats per les quals passa, que l’anomenaven “las estrechuras”, l’han fet servir històricament per pescar, rentar la roba i abeurar el bestiar, però no va ser fins el desembre del 2004 que un grup de geòlegs txecs i nicaragüencs van “descobrir” la seva importància hidrogràfica i geològica.

Avui dia hi podem trobar una petita infraestructura turística, amb guies que en l’època de pluges sembren blat de moro i frijoles i en l’època seca acompanyen els visitants per guanyar-se la vida. S’hi poden fer dos recorreguts: un per l’aigua, en què els guies t’acompanyen amb uns pneumàtics; i un altre a peu per les zones altes del congost, on Marena (Ministerio del Ambiente y los Recursos Naturales) i l’Alcaldia de Somoto han construït uns camins i uns miradors que permeten gaudir de les impressionants vistes.
Es diu que es tracta d’una de les formacions rocoses més antigues de Centreamèrica, entre uns 7 o 10 milions d’anys, i té un gran valor per la varietat de flora i fauna. És curiós observar que a les parets d’una banda hi ha orquídies, on toca l’ombra, i a l’altra, on toca el sol, cactus.

El mes d’agost, acompanyats d’en Ton Cullell i d’en Christian Sandoval, vam fer el recorregut per l’aigua i aquest dies de desembre, amb en Mauricio Cajina i les seves filles, Maurel i Mery, vam fer el recorregut a peu.

En podeu veure fotografies al blog. (www.gallopintosomoto.blogspot.com)

Amics, si mai visiteu Somoto cal anar al “cañón” de Namancambre. No us en penedireu!

16 - Casa nostra és casa vostra - 12-12-09

Ja fa pràcticament 5 mesos que som a Nicaragua. L’estada es va desenvolupant amb tota normalitat i amb les expectatives que havíem previst després d’haver vingut algunes vegades a aquest país, encara que hem hagut d’adaptar-nos a una certa improvisació i mentalització que algun cop ha estat sorprenent.

El primer que vàrem decidir, després de viure durant molts viatges amb famílies nicaragüenques, va ser buscar un habitatge per llogar, perquè l’estada és llarga i ens calia una certa intimitat personal que moltes vegades, per més bona voluntat de la gent que ens acollia, era difícil de tenir.

Casa nostra a Somoto està ubicada al sector 5, una mica allunyada del centre, “del Centro de Salud 10 cuadras y media al sur”, però amb un quart d’hora caminant hi som. Aquesta és la nostra adreça i és també casa vostra.

La casa té una sala que configura també l’entrada, on hi tenim instal·lada una petita sala d’estar, encara que el fet de donar al carrer (és una via molt transitada de sortida de Somoto cap als municipis de San Lucas, las Sabanas i Cusmapa i aquí la gent fa més vida al carrer que no pas a Vic) no li dóna les característiques adequades per ser un racó de lectura o per mirar una mica la televisió. En una de les parets hem col·locat tres elements d’identificació: l’estelada, la bandera del Barça i un mocador del Güegüense, una obra de teatre nicaragüenca del segle XVII que representa el rebuig a la dominació espanyola d’una manera enginyosa i burlesca. Aquests tres elements ens defineixen perfectament. En una altra paret, un mapa fantàstic en relleu de Nicaragua, un altre dels Països Catalans i un del municipi de Somoto, amb les comunitats rurals més importants.

Després de la sala hi ha un passadís ampli i lluminós en què hi tenim el menjador i una hamaca, imprescindible per als nicaragüencs, que tant serveix per reflexionar com per llegir o, simplement, fer una mica el gandul. A damunt l’hamaca, sobre una viga, hi ha un niu on viu una família de pardals i pel que fa a la resta d’animalons, excepte algun calàpat, sembla que ens han abandonat (la ratapinyada, les cuques, etc.). En un racó d’aquest espai corredor hi tenim la taula amb l’ordinador, des d’on us escrivim, ens comuniquem amb la família i seguim què està passant a Vic, a Catalunya i a la resta del món. Consultem diàriament les notícies més importants, entre les quals no podem obviar les corrupteles diverses que s’han destapat a Catalunya i a les Illes Balears i les consultes independentistes, que seguim amb gran interès i il·lusió.

Gairebé sempre mengem a casa, la qual cosa ens permet combinar els menjars nicaragüencs amb una dieta més variada i una mica menys calòrica. Penseu que aquí tot es fregeix o s’arrebossa i que la base de l’alimentació no és gaire lleugera: frijol, arròs, plàtan fregit, “tortilla” de blat de moro, etc., a més dels fantàstics “frescos”, sucs de fruita natural, que és una de les coses que més trobarem a faltar. Per tant, procurem compensar els plats forts amb sopars més lleugers a base de fruita, iogurt o amanides. Cuinem amb gas, cosa que no és gaire normal, aquí, ja que la majoria de cases encara tenen “fogón” de llenya.

Hi ha tres dormitoris amb les mosquiteres corresponents per evitar les picades dels mosquits, “zancudos”, que en diuen aquí, que per cert per ara ens estan respectant bastant, tot i que és cert que prenem moltes precaucions. També hi ha un bany amb vàter i ho remarquem perquè tampoc no és habitual. La majoria de cases tenen latrines al pati, és a dir, un forat al terra tancat de fustes o plàstics per donar intimitat. De fet hi ha barris i la majoria de comunitats rurals que no tenen aigües brutes. També hi ha una dutxa a dins del bany, és a dir, que no hem de sortir a fora a dutxar-nos com els veïns. Això si, cal dutxar-se amb aigua freda, cosa que no suposa gaire problema perquè fa calor, i abans de les 9, perquè a aquesta hora solen tallar l’aigua fins a les 5 o les 6 de la tarda. Això ens obliga a tenir les piques de rentar del pati sempre plenes per quan la tallen. Penseu que enguany la sequera està sent molt forta. Per evitar que aquests punts on s’acumula l’aigua siguin focus de cria de mosquits, “criaderos”, el Ministeri de Salut facilitat unes bosses d’“abate” que es posen al fons de la pica i eviten que els mosquits hi facin els ous. Ho tenen ben organitzat, però una altra cosa és que la gent en faci cas. Aquesta aigua no serveix per beure, però en canvi va bé per rentar els plats, per tirar al vàter o per dutxar-se.

Finalment tenim dos espais o patis exteriors. Un està situat a la mateixa planta de la casa, on hi ha un safareig per rentar la roba, un llimoner i una altra pica més grossa en què tenim aigua emmagatzemada. En la part posterior i en un nivell més elevat hi ha un altre pati on hi tenim diferents arbres: un llimoner; dos tarongers, un de taronges dolces i l’altre de taronges amargues; un mandariner; un arbre de “jocote”, i un “mamón”, a més de la latrina, per si ens falla el vàter! En aquest pati hi hem fet un petit hort amb cebes, enciams, raves, remolatxa i cogombres. Ens ha assessorat en Mauricio Cajina, que a més de bon amic és enginyer agrònom i, de moment, ja hem pogut collir raves. Fa uns dies ens va visitar l’Andreu Pol, un mallorquí que fa 16 anys que viu a Palacagüina amb la seva companya, la Mercedes Ubau, i ens ha recomanat fer una compostera casolana al pati de dalt, ja que a Nicaragua no es fa reciclatge. La Mònica està ben decidida a intentar-ho. L’Andreu és biòleg i un entusiasta de la natura que treballa en la recuperació de les llavors criolles del país.

A la casa hem intentat donar-li una mica la nostra personalitat. L’hem pintada amb diferents colors vius i hi hem col·locat records, imatges i els regals que els nens de les escoles i del barri ens han pintat.

No ha estat fàcil, adaptar-nos a l’entorn ni als veïns, però ara ja ens coneixem més i la convivència es fa més senzilla. Cada dia vénen en Pedro, en Tomás, la Loreli, la Mila, l’Alan, la Sandra i en Monchito a demanar una “galletita”, la pilota (que hem comprat perquè la comparteixin amb el compromís que la tornin cada dia) o que els llegim un conte. Són bona canalla i la seva alegria és contagiosa. Tot hi la situació de misèria en què viuen i els problemes familiars i d’entorn que pateixen, ens fan passar molt bons moments. Ara estan especialment contents, perquè són les festes de la Puríssima, la “gritería”, que en diuen a Nicaragua, que consisteix a anar a les cases que tenen una verge a cantar i a cridar “¿Quién causa tanta alegria? ¡La Concepción de María!”. Després els donen un regal, que pot ser una taronja, un dolç, un caramel, etc.
També hi ha quatre nenes, la Karen, la Carla, la Daniela i la Fernanda, més formals, que volen aprendre algunes paraules de català i la Mònica els ensenya a saludar, a presentar-se i alguna cançó en català.

Amb totes les precaucions i algunes vegades amb preocupació, la nostra estada està sortint bé i estem satisfets d’haver vingut.

Per poder-vos fer una idea més fidel de la casa podeu mirar les fotos que penjarem al blog (http://www.gallopintosomoto.blogspot.com/).

I recordeu, com diu la cançó d’en Sisa:

“Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors, en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha casa d’algú.”

13 - ASSOMVIC: Els valors de l'Agermanament

Fa tres mesos que som a Somoto, el temps passa volant, encara que la realitat i el ritme, a Nicaragua, són més tranquils dels que vivim a Catalunya.
Molts dels que rebeu els nostres escrits, segurament, sabreu què és ASSOMVIC, però altres no. És per això que us volem informar sobre l’entitat.
Els tres propers escrits, doncs, seran sobre ASSOMVIC.

13 Assomvic: els valors de l’agermanament (editorial del butlletí núm.14 d’Assomvic)
14 Assomvic: vivències i records
15 Assomvic: la nostra valoració

Esperem no cansar-vos amb els nostres escrits. Sempre teniu la possibilitat de no llegir-los o esborrar-los. També volem agrair els comentaris que ens feu arribar. Per nosaltres són opinions valuoses que ens ajuden a reflexionar i a poder opinar.

Voldríem informar que, finalment, el llibre sobre la vida de Manuelito Maldonado, escrita per Isaac Fernández de la Villa, ja ha vist la llum. Està bé i és per passar-hi una bona estona coneixent la realitat d’aquest país i les reflexions d’un home que ha lluitat intensament tota la vida per aconseguir el canvi que hauria de fer Nicaragua per tirar endavant.

ELS VALORS DE L’AGERMANAMENT (octubre 2007)

L’any 1997, durant la seva primera visita a Vic, Manuel Maldonado, alcalde de Somoto, ens va fer reflexionar sobre els models de solidaritat existents fins a aquell moment i ens va proposar un camí diferent: un agermanament solidari.
Les seves idees són les que van inspirar el naixement de l’agermanament solidari entre la societat civil de totes dues poblacions. El 1998 va néixer Assomvic (Agermanament solidari Somoto–Vic), gràcies a la iniciativa de Manuel Maldonado i de Jacint Codina, alcaldes de Somoto i Vic, i a l’acció voluntària d’un grup de persones de la societat civil d’ambdues ciutats. Abans, un grup de Vic havia fet una estada solidària a Somoto, que va servir per conèixer la realitat social i humana tant de la ciutat com del país, Nicaragua.

Les bases i els compromisos de l’agermanament són:

- Teixir xarxes de compromís entre persones amb els mateixos drets
- Estimular la feina voluntària de la societat civil, tant d’aquí com d’allà, i la participació no remunerada com a valor imprescindible i exemple d’igualtat
- Clarificar el valor de la solidaritat entesa des del punt de vista de la justícia social, i no com un negoci mercantilista
- Afavorir el coneixement mutu de dues societats amb desenvolupaments humans i econòmics ben diferenciats
- Impulsar, des de les alcaldies o ajuntaments, la participació ciutadana en la gestió i determinació dels projectes, prioritzant els que més ho necessiten


Assomvic sempre ha treballat, i ho continuarà fent, per fer-se un espai propi en el ric i atapeït mosaic solidari i per defensar un model de cooperació no convencional i escrupolosament just i transparent, tant pel que fa a les finalitats com a les accions. El nostre model d’acció solidària es desmarca d’altres models en què la participació de les dues parts o la feina voluntària es deixen de banda. Això vol dir que Assomvic defuig models o conceptes basats en:
- La caritat, la pena o la manipulació de la sensibilitat mitjançant les imatges.
- Grans estructures administratives (ONGs), moltes vegades descompensades, com a úniques valedores i responsables de la solidaritat.
- El repartiment de recursos públics sense implicació ni control municipal.
- La gestió delegada dels recursos municipals sense la participació activa, compromesa i realista dels ajuntaments implicats.
- Projectes solidaris nascuts exclusivament de motivacions personals i individuals, sense diagnosi de necessitat ni de planificació i, sobretot, sense la participació decisòria de la contrapart.
- La feina remunerada, és a dir, la professionalització de la tasca solidària, que acaba creant una estructura de sous i, per tant, una manera de viure, tant als països del món occidental com als països receptors de l’ajuda.

Per tant, la idea de l’agermanament solidari no pot anar mai lligada al finançament de dietes i viatges de cooperació amb recursos de la partida solidària del 0’7% municipal ni al control o tutela excessius del món occidental sobre els projectes, i intenta evitar la suspensió dels agermanaments provocades per canvis polítics en qualsevol de les dues parts.

El 2008 farà 10 anys que va néixer l’agermanament solidari entre Somoto i Vic. En general, podem dir que la tasca ha estat gratificant, amb alts i baixos per part de la societat civil de Vic, però constant per part de la gent de Somoto, compromesa mitjançant els convenis quadriennals entre l’Alcaldia de Somoto i l’Ajuntament de Vic, i amb la supervisió i control del Fons Català de Cooperació.

A dia d’avui, i després del treball d’aquests 10 anys, pensem que hi ha dades de la participació de la societat de Vic que no podem obviar:

- Les persones involucrades en la direcció i gestió de l’entitat de manera voluntària.
- Més de 100 estades solidàries a Somoto, finançades sempre per la persona que viatja, sense ajuda institucional, i amb una aportació professional desinteressada.
- La tasca de la Fundació Trueta com a facilitadora de medicines i material sanitari.
- Els clubs esportius, entitats i botigues de la ciutat, com ara el Club Bàsquet Vic, la Unió Esportiva de Vic, el Remei, el Club Patí Vic o el Club d’Atletisme de Vic, entre altres, que han col·laborat amb la donació de material.
- Les òptiques Comas, Estrada i Suprem, que col·laboren en la graduació d’ulleres per a la gent sense recursos de Somoto.
- Les entitats i empreses que han col·laborat en el projecte de meteorologia.
- La Diputació de Barcelona, sense la qual no s’hagués pogut crear la ràdio d’Asomvic (Radio Amistad).
- El Col·legi Aparelladors, que ha ajudat a construir la casa de l’agermanament a Somoto.
- La Fundació Caixa de Manlleu, que ha aportat material escolar per a les escoles agermanades.

Finalment, voldríem destacar els agermanaments entre les escoles de les dues ciutats, La Guixa amb el Naranjo, el Sagrat Cor amb Hermanos Martínez i Dr. Salarich amb Monseñor de la Selva, que han estret vincles entre els infants de Somoto i de Vic, així com les estades d’universitaris, mitjançant la Universitat de Vic, que en aquests darrers anys ha facilitat què el seus alumnes fessin les pràctiques a Somoto.


Aquestes realitats ens fan ser optimistes sobre el futur de l’agermanament, que continuarà, malgrat les dificultats que el temps i les motivacions, tant polítiques com personals, puguin portar. Busquem la no-dependència, ja que mai no hem volgut gestionar recursos municipals. Per tant, no competim amb les ONGs en la recerca de recursos econòmics, perquè creiem que és feina dels ajuntaments, i no volem ser instrument de cap partit. Per això no acceptarem falses acusacions que puguin perjudicar la tasca social voluntària, independent i sense remuneració econòmica, de l’agermanament. Volem, simplement, col·laborar de manera oberta amb l’Ajuntament.
Aquests són els valors que durant aquests 10 anys hem treballat des d’ASSOMVIC i esperem poder continuar fent-ho durant molt més temps.

Assomvic – Vic, octubre 2007

11 "Canasta basica" a Nicaragua - (24-10-09)

La “canasta bàsica” és la referència econòmica sobre el que una família formada per dos adults i quatre nens necessita per subsistir durant un mes a Nicaragua.
L’Instituto Nacional de Información de Desarrollo, INIDE, és la institució nicaragüenca que elabora cada mes la "canasta básica". El mes de setembre d’enguany, el valor en córdobas és de 8.328,6 (298 €, si tenim en compte que un euro són 28 córdobas).
Podeu consultar en el quadre de l’annex 1 la relació dels 53 productes que es consideren bàsics i les quantitats necessàries que n’hauria de consumir cada família per mantenir unes condicions alimentàries i higièniques acceptables.

Aquest quadre es divideix en tres apartats: productes alimentaris, que representen un 60% del total de la “canasta bàsica”; productes per a la llar, que representen un 30%, i peces de vestir, que representen un 10% del total.
Més avall també reproduïm el quadre de salaris mínims establerts. La primera conclusió que se n’extreu, si comparem els dos quadres, és que la quantitat de córdobas necessària per viure d’acord amb els salaris mínims és pràcticament inaccessible per a la majoria de famílies nicaragüenques. Aquestes referències són per a les zones urbanes, on el nivell de treball, que vol dir un sou més o menys estable, és més gran, tot i que insuficient. Però en les comunitats rurals és totalment impossible tenir uns ingressos estables per poder arribar als nivells econòmics mínims que permetin viure amb una nutrició i higiene acceptables. Cal tenir en compte que un 47,9% de la població nicaragüenca viu al llindar de la pobresa, amb menys de 2 dòlars al dia
Aquest últim mes hem estat en contacte amb la majoria de comunitats rurals del municipi de Somoto i us podem assegurar que les necessitats alimentàries són prioritàries i urgents, ja que la segona collita (a Nicaragua se’n fan dues cada any) no ha existit a causa de la sequera.
La solució per a molts pagesos és anar a treballar a El Salvador o a Costa Rica per uns mesos i després esperar que l’any que ve, cap al juliol de 2010, les collites siguin millors que enguany. Cal tenir en compte que sense aigua no poden sembrar, ja que no hi ha infraestructures de regadiu. Per nosaltres això és una realitat impactant. Si la vida del camperol a Catalunya és complicada i variable, aquí ho tenen molt pitjor, perquè absolutament tot queda en mans de la climatologia i el canvi climàtic no hi ajuda en absolut. Com diu Manu Chao a la cançó El clandestino “El hambre llega y el hombre se va". És a dir, si les coses no canvien, només els queda el camí de la migració, amb papers o sense.
El Govern sandinista de Nicaragua té alguns programes de producció alimentària, com "Hambre cero", que intenta pal·liar la situació. En una altra ocasió parlarem més a fons d’aquests programes i de quins àmbits abracen.
Una segona conclusió, és que la pobresa enguany augmentarà significativament. A Guatemala, per exemple, el Congrés ja ha decretat l’estat de calamitat per “hambruna”. Penseu que Somoto, a més, està situat en un dels departaments més secs i pobres de Nicaragua. Per tal que tingueu una perspectiva de la realitat, des de finals de setembre i el mes d’octubre, un període teòricament dels més plujosos de l’any, només ha plogut 6 dies amb unes quantitats insignificants (el dia 26 de setembre, uns 9 litres; el dia 28 de setembre, uns 3 litres; el dia 6 d’octubre, uns 3 litres; el dia 9 d’octubre, uns 7 litres; el dia 19 d’octubre, uns 4 litres, i el dia 22 d’octubre, uns 6 litres per m2). Aquests controls els podem fer gràcies a un dels pluviòmetres que en Manel Dot va facilitar a Asomvic. Cal dir que cada dia estem més sensibilitzats amb la problemàtica de l’aigua perquè vegem les conseqüències directes que té en la població.
Tornant a la “canasta bàsica” i perquè pugueu tenir la referència del es pot guanyar a Nicaragua si es té la sort de tenir una feina estable, els salaris mínims segons acords ministerials de l’any 2008 són:
Es la retribución mínima que el patrono debe pagar al empleado por su trabajo. Pretende garantizar al trabajador un ingreso tal que le permita cubrir sus propias necesidades básicas y las de su familia.

A l’Estat espanyol, el 2009, el salari mínim és de 20,80 €/dia, 624 €/mes i 8.736 €/any (14 pagues anuals).

Comparació dels sous mínims entre l’Estat espanyol i Nicaragua

Estat espanyol
20,80 €/dia

624€/mes


Nicaragua

2,21€/dia 62Córdobas
64,32€/mes 1.801Córdobas


La diferència és evident, però no podem interpretar aquests quadres de manera demagògica, perquè s’ha de tenir en compte que el nivell de vida i, per tant, de preus, és molt diferent en cada país. Així i tot, és totalment injust que les diferències en el nivell de vida i de comoditats siguin tan abismals. Les diferències respecte al nostre món, ja ho veieu, són tan grans que ens poden ajudar a entendre millor les raons que obliguen tanta gent a sortir del seu país per intentar solucionar la seva precària situació econòmica.
Després de tots els viatges que hem fet a Nicaragua i a altres països d'Amèrica Central, sempre se’ns plantegen moltes preguntes, algunes obligades i reiterades. Per què hem tingut la sort de néixer on hem nascut? La solidaritat i la justícia social, no haurien d’implicar forçosament una transformació econòmica i social? Per què el model econòmic mundial en lloc d’intentar llimar aquestes diferències ajuda a perpetuar-les?
És urgent trobar un nou model i replantejar-nos la solidaritat i el compromís social. Sembla que l’única preocupació del nostre món sigui garantir el que anomenem "democràcia" en aquests països, encara que com diu el nostre amic Manuelito "no puede haber democracia donde haya hambre. El modelo democrático actual es un engaño".

6 - Nicaragua, país lliure d’analfabetisme 28/08/09

Campanyes:

1a - 23 de març al 23 d’agost del 1980

Reducció de l’analfabetisme del 53% al 12%, segons xifres oficials

Com diu el professor Orlando Pineda, responsable de la “Fundación popular Carlos Fonseca Amador”, més dues terceres parts de la població vivien en la ignorància i en l’obscuritat de la cultura. La majoria de nicaragüencs eren cecs per a les lletres com a conseqüència de 40 anys de dictadura Somocista.

Amb la victòria de la revolució sandinista una de les primeres accions programades va ser iniciar la campanya d’alfabetització.

Des del 1990, amb la pèrdua del govern per part del FSLN, els diferents governs neoliberals de Violeta Chamoro, Arnoldo Alemán i Enrique Bolaños van abandonar la campanya. La conseqüència va ser un nou augment de l’analfabetisme.

Amb la recuperació d’algunes alcaldies sandinistes, els govern municipals, amb el suport d’organitzacions no governamentals i independents, van iniciar una nova campanya d’alfabetització.

Posteriorment, ja amb el govern de nou en mans del FSLN, va continuar la campanya que s’havia iniciat anys enrere.

2a - 1 de juliol del 2007 al 22 d’agost del 2009

El mètode emprat en aquesta segona etapa d’alfabetització es diu “Yo, sí puedo”. És un mètode elaborat a Cuba en el programa “de Martí a Fidel” i amb el qual en 12 setmanes, seguint les sessions que duen a terme els més de 54 mil voluntaris i amb el suport dels vídeos editats pel Govern cubà, s’aprèn a llegir i a escriure. Cal remarcar el gran nombre de voluntaris que ha fet possible tirar endavant el programa, dels quals un 95% tenen menys de 30 anys i la majoria són dones.

La reducció de l’analfabetisme ha estat notable i s’ha passat del 20,7% de població analfabeta a només el 3,56%, segons dades de la Unesco. S’han alfabetitzat 700 mil persones i, d’aquestes, un 75% han estat persones d’entre 15 i 30 anys que des del 1990 havien quedat fora del sistema educatiu.

La gran problemàtica actual se centra en la manera de donar seguiment al programa i a les persones que s’han alfabetitzat i, sobretot, en la incorporació al sistema educatiu dels més de 500 mil nens que no van a l’escola i en les 490 mil persones que tenen una educació de baixa qualitat.

L’objectiu del Ministeri d’Educació és que el 2015 la majoria d’alfabetitzats tinguin com a mínim estudis del 6è grau.

És un gran repte difícil d’aconseguir, perquè heu de pensar que si a Europa la crisi es nota aquí, a Nicaragua, és una crisi permanent. Segons dades de El Nuevo Diario, el 47% de la població viu amb menys de dos dòlars diaris. Actualment l’Estat dedica el 3,7% del PIB a l’educació però per poder aconseguir l’objectiu que s’han marcat per al 2015 s’hi hauria de destinar el 7%, segons el Foro de Educación y Desarrollo Humano. Però, com a conseqüència de la crisis, aquests dies els diaris parlen d’ajustar el pressupost de l’Estat i educació i sanitat en sortiran perjudicades.

Sense educació ni cultura és impossible combatre la pobresa. Des que conec aquest país, l’esperança ha estat el denominador comú entre la gent, encara que la tristesa, actualment, guanya espai a marxes forçades.

Ja som a Somoto, el camp base

Dimarts dia 4 d’agost vam arribar a la ciutat de Somoto, on tindrem instal·lat el camp base.

Ens esperaven dues persones amigues, l’Azucena i en Mauricio, que van gestionar el lloguer de l’habitatge. Vam arribar tard, de nit, i amb la fosca la impressió no va ser gaire acollidora, però l’endemà ja ho vam veure tot diferent. Vam sopar en un “comedor de comida corriente” 55 córdobas C$, uns 2’03 € (un tall de pollastre, arròs, papas i amanida + una beguda) per persona, molt econòmic per a nosaltres però caríssim per als nicaragüencs.

La “canasta básica”, és a dir, el càlcul de l’aliment imprescindible per a una família de 4 membres, és de 8.000 C$ al mes. Un mestre, perquè tingueu una referència, cobra de 3.500 a 4.000 C$ cada mes. Però s’ha de tenir en compte que aproximadament un 68% de la població no té un salari, és a dir, o està a l’atur o viu del que produeix o ven. En algun altre moment intentarem explicar les formes de vida nicaragüenca i la realitat econòmica, però ja veieu que és complicada.

Les primeres tasques a casa nostra han estat penjar les mosquiteres, ja que els “zancudos” (mosquits) en aquesta època de pluges són abundants i piquen de valent. La casa feia molt de temps que no estava habitada i, per tant, s’hi ha hagut de fer una bona neteja i hi hem trobat la fauna típica dels països del tròpic. Aquesta fauna no crec que ens abandoni, sembla que consideren que això també és casa seva!, però amb les mesures higièniques les aranyes, les cuques, etc., que us assegurem que aquí són d’una mida extraordinària, han disminuït en poc temps. Paciència, neteja i molta protecció contra les possibles picades. A Nicaragua hi ha dues estacions: la de pluges (de maig a novembre) i la seca (de novembre a maig). Durant el mes d’agost, però, hi ha una etapa seca, l’anomenada “canícula”, en què no plou.

Un dels objectius que ens hem marcat és donar a la casa unes característiques més personals per poder-la fer més nostra. De moment hem pintat de blau cel, blau fosc, taronja, verd i morat, la qual cosa ha fet que estigui més neta i alegre; hi hem penjat l’estelada i la bandera i la bufanda del Barça; hem comprat una hamaca i dos balancins i comencem a fer “frescos” (sucs de fruita natural) amb les fruites més exòtiques que pugueu imaginar (pitahaya, granadilla, maracuià, llima, pinya...), tot i que encara hem de millorar la tècnica. Només ens falta instal·lar la connexió a internet, però cal tenir paciència perquè aquí tot va a un altre ritme.

La primera visita que hem fet ha estat a en Manuel Maldonado, Manolito, exalcalde de Somoto i coresponsable que haguem vingut a viure aquí, una persona amb unes idees extraordinàries des d’un punt de vista social i polític que ens ha regalat la primera frase remarcable d’aquest viatge: “ni els partits polítics ni les religions resoldran els problemes d’aquesta societat”.

De moment ens adaptem bé, però la veritat és que el contrast entre la nostra realitat i la dels nicaragüencs és més que notable. Ja ho desenvoluparem més endavant, però de moment la sensació és de manca d’esperança entre la població, de frustració i de gran dificultat a l’hora de mantenir l’equilibri social.

ON ANEM?

El nostre destí els propers 6 mesos serà un poble de Nicaragua que es diu Somoto, un municipi que, des de fa uns 12 anys, està agermanat amb Vic mitjançant Assomvic, un agermanament de la societat civil de Somoto i de Vic.

Avui us volem donar unes quantes dades sobre el país i el municipi, però primer explicarem una mica l’itinerari previst.

Dia 30 sortirem a les 10 del matí de Barcelona i arribarem a 2/4 de vuit del vespre a Managua, és a dir, a 2/4 de 4 de la nit als Països Catalans. Això vol dir que viureu 8 hores avançats respecte de nosaltres! El viatge és llarg però la il·lusió que hi hem posat farà que les hores no es facin pesades.

El trajecte serà Barcelona-Amsterdam, Amsterdam-Panamà i, finalment, Panamà-Managua, un total de 18 hores.

Els primers dies ens quedarem a Managua, a casa d’uns molt bons amics, la Montse i en Quim, que ens donaran informació sobre el que passa a Nicaragua i com està la situació social i política, una informació necessària per tenir una millor aproximació a la realitat actual nica.

Els records segurament ens faran tenir enyorança, però les noves vivències ens faran construir un món ple d’esperances.

Com diu en Pere Casaldàliga “La solidaritat és, per sobre de tot, la proclamació, la reivindicació, la implementació de la Justícia”.

Continuació les dades que us havíem promès:

Dades del municipi de Somoto i de Nicaragua

MUNICIPIO: Somoto

Capital del departamento de Madriz.

Departamento formado por 9 municipios: SOMOTO, TOTOGALPA, TELPANECA, SAN JUAN DE RIO COCO, YALAGÜINA, PALACAGÜINA, SAN LUCAS, LAS SABANAS Y SAN JOSE DE CUSMAPA

Ubicación Geográfica: 217 Km. al norte de Managua, capital de Nicaragua.
Superficie Territorial: 466.18 Km2
Población Total: 40,000 Hab.
Densidad de Población: 69.40 hab. / km2
Comunidades Rurales: 54 Comunidades
Sectores Urbanos: 23 Barrios

Población rural en el municipio

Población Rural Total: 49 % (17,640 hab.)
Población Masculina: 37 % (8,458 hab.)
Población Femenina: 35.94% (8,126 hab.)
Población Infantil: 23.66 % (7,837 niños)

Pobreza y desnutrición en el municipio

Población carente de empleo estable: 70.0%
Población por debajo del umbral de pobreza: 50.3%
Población en extrema pobreza: 9.4%
Niños en desnutrición menor de 5 años: 33.0%
Actividad económica

Producción de granos básicos (maíz, frijoles, sorgo) pequeñas ganadería y pequeñas áreas de hortalizas, talleres de rosquilla, tortillas, pequeños comercios, explotación irracional de madera, producción agrícola en micro riegos, crianza de aves domésticas, producción de henequén.

PAIS: Nicaragua

Moneda: el Córdoba 1$ = a 20.33 córdobas

Superficie Territorial: 130.000 Km2
Nicaragua es el país más grande en cuanto a superficie, de América Central Honduras, 112,000 kilómetros cuadrados Guatemala 109,000 kilómetros cuadrados
Población Total: 5.700.000 Hab.

Densidad de Población: 48 hab. / km2
El 67.2% de la población nicaragüense tiene menos de 25 años.
57.2% tiene menos de 19 años.

Distribución por edad: 0-14 años: 34,6% (hombres 1.019.281/mujeres 981.903) 15-64 años: 62,1% (hombres 1.792.398/mujeres 1.803.133) 65 años y más: 3,3% (hombres 82.840/mujeres 106.291)

Pobreza

Población con 1$ al día 48 % pobreza extrema
Población con 2 $ al día 28% pobreza relativa

El 46% vive del subempleo

PROPERA ESTACIÓ: SOMOTO

Companys, d'aquí a més o menys un mes marxem cap a Somoto, a Nicaragua.

La il·lusió ens empeny cap a aquesta nova etapa. Us informarem de totes les experiències que hi viurem.

Per cert, el nom del blog, gallo pinto, respon al menjar més típic i popular de Nicaragua. Es fa amb arròs i frijoles i es menja per esmorzar, per dinar, per sopar... SEMPRE. Si algun valent s'anima a venir a veure'ns ho podrà comprovar.

Receta del Gallo Pinto

1 libra de arroz - 1 libra de frijoles - Cebolla - Chiltoma (pimiento)Ajo - 1 hojita de Laurel - Aceite - Sal

Primero, ponga a hervir los frijoles (de preferencia rojo criollo nica) con agua, sal, una cabeza de ajos y una hojita de Laurel
Cuando los frijoles estén cocidos, reservelos
Luego cocine el arroz de la manera tradicional(primero fría la cebolla y la chiltoma luego agregue el arroz hasta que esté doradito y añadale el doble de agua, deja cocinar a fuego fuerte y cuando la mayoría de agua esté evaporada, baje el fuego y tape el arroz, y deja cocer unos 5 minutos más)
En una sartén, agregue aceite, fría cebolla y los frijoles un poco, luego agregue el arroz y un poco del caldo de frijoles, mezcle bien y deje cocer a fuego medio unos 8 minutos más.
Sirva calientito, es muy bueno como acompañamiento ó como plato principal con queso ó huevos fritos!
Algunas personas prefieren el gallo pinto mas jugosito y otras más fritito, en dependencia del gusto de cada quien, agregue más caldo de frijoles ó más aceite al freir el gallopinto.