31. Reflexions i decisió personal sobre Assomvic- 10/04/2010

Amics de Vic, estranyats, m’han preguntat si plegava o no d’Assomvic La meva resposta és que sí. Aquesta decisió la vaig prendre després d’haver fet tota una sèrie de reflexions.

La solidaritat és un sentiment que tota persona porta en el seu interior i que, així com jo ho veig, comporta la participació voluntària, sense cap tipus de remuneració econòmica. Per això no crec en els intermediaris ni en els gestors de la solidaritat.
Hi ha aspectes i detalls que només el fet d’haver trepitjat les realitats del desgavell de món on vivim fa que el cor i el sentit comú t’obliguin a pensar per què jo tinc tants privilegis i altres persones han de recórrer a la immigració o a la pura subsistència per poder sobreviure. És difícil caminar per la justícia social en un món tan injust, sobretot perquè tenim por de perdre privilegis i d’haver de renunciar a l’estat del benestar que, moltes vegades, pensem que ens hem guanyat.

Sempre, des de molt jove, he cregut
en els moviments socials col·lectius i crec que els comportaments individuals s’han de recolzar i reforçar en els mecanismes socials, però que mai no s’han d’emprar per aconseguir el benefici personal.
He procurat no aplicar a aquestes realitats injustes els conceptes de bondat o maldat, encara que els portem dins per la nostra educació mil·lenària catòlica. Les persones ni som àngels ni som dimonis i les persones, per tant, ens poden fallar, però nosaltres també formem part del col·lectiu de persones i per això també fallem.
Estem immersos, des que naixem, entre dos conceptes contraposats: l’individualisme, potenciat en la nostra societat pel capitalisme, i l’altruisme col·lectiu, potenciat pels sentiments de justícia social, que ens hauria de portar a un socialisme real. Treballar d’una manera voluntària, sense que ningú ens la imposi, per combatre les injustícies i creure que en el treball comunitari ens portarà, algun dia, a tenir uns criteris d’igualtat i d’equitat per a tothom. Per això hauríem de concebre un nou model educatiu i de valors comuns.
Les persones hauríem de compartir els criteris socials que l’educació escolar, els exemples familiars, les relacions humanes i les experiències emocionals ens anessin format, però no tenen cap sentit si la intel·ligència i el llenguatge col·lectiu no ens fan somiar en la utopia per lluitar per la llibertat personal com a base de la llibertat col·lectiva.

Com a eixos de vida, entre altres, n’he tingut dos que considero fonamentals: el meu treball a l’Ajuntament de Vic i la solidaritat amb Nicaragua. De la feina professional, vaig haver de plegar després de 39 anys per no poder treballar d’una manera honesta i lliure. La solidaritat amb Nicaragua ha comportat 26 anys de col·laboració, en què he tingut moltes vivències, emocions, records i moltes persones amigues que difícilment oblidaré i que m’han ajudat en la meva formació com a persona. Però no penseu que en aquesta llarga etapa ha estat tot fantàstic, perquè també he viscut algunes contradiccions personals.

Igual que va passar amb la feina a l’Ajuntament, ara toca passar pàgina. I em sap greu, però ho dic serenament i després de moltes voltes i reflexions: la meva etapa a Assomvic s’ha acabat. I vull que quedi clar que parlo personalment, i no en mom de la Mònica ni de la resta de companys de Vic. Tots tenim una capacitat d’anàlisi i de reflexió que ens protegeix de la manipulació. Jo he pres aquesta decisió a Somoto, després d’haver-hi viscut els nou darrers mesos, i no vull influenciar ningú.

Feia temps que no trobava sentit a molts aspectes sobre el quals basava el meu concepte de solidaritat i crec que és bo, quan te n’adones, canviar i corregir els errors.
No voldria que la gent de Somoto, amb aquesta decisió, sentís que ha fallat, o que la prenc per la falta de resposta a un escrit que vaig presentar a Asomvic de Somoto el passat 26 de gener. Sóc jo, que vull fer un canvi conceptual, en l’àmbit personal i en el camí de la solidaritat. D’aquests mesos d’estada a Nicaragua, de fet, només me’n queda agraïment, perquè la gent s’ha portat meravellosament tant amb la Mònica com amb mi.
Però tampoc no puc obviar alguns afers que últimament han passat a Asomvic de Somoto. Hi ha hagut silencis i paraules fora de to que em van fer sentir malament en algun moment i que són difícils de pair. Per molts només sóc un “chele” (estranger), altres no han entès la diferència entre col·laborar i intervenir, però la veritat és que la majoria m’han demostrat amistat.
També voldria dir a tota la gent que hi ha col·laborat i hi col·labora, que el camí del projecte d’Assomvic ha donat uns bons resultats i segurament en continuarà donant. No hem fet una gran revolució, això ja ho sabíem d’entrada, però molta gent necessitada s’ha beneficiat d’aquest treball voluntari.

Hem de fer creïbles les nostres accions, siguin des d’un vessant social, ciutadà o humà. Com diu en Lluís Llach, "no renunciem als nostres somnis". Jo no renuncio, amics, a la lluita per un món diferent. Que tinguem sort en la lluita per un món més just, més digne, més solidari i contínuament revolucionari.

Finalment, el meu agraïment més profund a tot el que Nicaragua i Assomvic m’han donat.

28 - Radio Estereo Amistad (14-03-2010)

Antecedents
Un dels projectes de la cooperació de Vic amb Somoto, de l’agermanament entre les dues ciutats, que creia que podia tenir un ús social divulgatiu més important va ser el finançament de Radio Estéreo Amistad. La història de la seva creació és llarga i complexa.
A Somoto s’edita una revista mensual, Musunce, que té com a finalitat difondre la història i la cultura del departament, així com notícies locals de Madriz i Las Segovias, en què es va publicar, el mes de desembre del 2009, la història de les diferents ràdios que transmeten en aquests departaments i, principalment, a Somoto. En llegir el reportatge em vaig adonar que la manca de coneixement sobre la creació de Radio Estéreo Amistad podia crear confusió. Per això vaig pensar que seria interessant recordar com va néixer aquest projecte.
L’any 94 en Jaume Soler (llavors alcalde d’Arbúcies, Girona) i jo, Josep Cullell (treballador de l’Ajuntament de Vic, Barcelona), activistes i sandinistes convençuts, érem a Palacagüina, on col·laboràvem amb l’agermanament entre Arbúcies i aquesta població del Departament de Madriz, quan en Manuel Maldonado, en Ramón Arsenio López, en Marcio Rivas, l’Armando Hernández, i tinc dubtes de si en aquesta primera reunió hi havia també en Wilson Pablo Montoya, que va jugar un paper decisiu com a principal impulsor de la ràdio, van venir a demanar-nos si era possible finançar des de Catalunya una ràdio per al FSLN del Departament de Madriz. Cal recordar que en les eleccions de 1990, a més de perdre el Govern de Nicaragua, el FSLN també va perdre les 9 alcaldies del Departament de Madriz.
Una cop a Catalunya vam fer gestions amb els partits d’ideologia progressista, però cap no va voler finançar la ràdio. Posteriorment, en unes gestions que vam fer amb la Diputació de Barcelona ens van dir que sempre que presentés la sol·licitud una entitat de la demarcació de Barcelona seria possible finançar-la, amb la condició que no fos la ràdio d’un partit polític.
La tasca de presentar la sol·licitud la vaig assumir jo personalment després de parlar amb els companys d’un comitè de la comarca d’Osona de suport a Nicaragua, que es va crear per ajudar el poble nicaragüenc i el govern sandinista a l’època de la guerra de la Contra, finançada pels EEUU.
El principal problema era qui havia de ser la contrapart a Nicaragua per rebre el finançament. Ni Assomvic de Vic, ni Asomvic de Somoto funcionaven encara i, per tant, no tenien entitat jurídica. Per això, i després d’haver guanyat l’alcaldia de Somoto Manuel Maldonado i Wilson Pablo Montoya, el 1996, es va redactar un projecte nou a la Diputació de Barcelona per presentar-la com una ràdio municipal. De la nova trobada que vam tenir a Palacagüina, a casa d’en Modesto Silva, recordo especialment l’intercanvi d’idees amb en Manuelito, que podríem dir que va sembrar la llavor del futur agermanament entre Somoto i Vic i que, definitivament, va germinar en les dues visites que, ja com a alcalde, va fer a Vic els anys 1997 i 1998.
Aquesta emissora, doncs, es va tramitar com una emissora municipal. En una primera fase es va finançar mitjançant la sol·licitud del Comitè d’Osona de Solidaritat amb Nicaragua, a l’espera que es creés Asomvic-Somoto que, teòricament, n’havia de ser el titular. El finançament d’aquesta primera fase va arribar el maig del 98, amb un import de 54.567 dòlars.
La sol·licitud a la Diputació de Barcelona per aconseguir la segona fase del finançament la va fer l’Ajuntament de Vic i es van aprovar 32.131 dòlars, que es van fer efectius en dos pagaments, un al juny de 1999 i l’altre, a l’agosto de 2000, si no m’equivoco.

Asomvic, el Grup E.R.S.A. S.A i l’Emissora Municipal
Com que Telcor, l’empresa que concedeix llicències de freqüència radiofònica a Nicaragua, en va suspendre la concessió per evitar que el FSLN implantés una xarxa de ràdios sandinistes (cal tenir en compte que en aquell moment Nicaragua estava en mans del govern liberal) es va aprofitar la que tenien en propietat els companys sandinistes Manuel Maldonado, Wilson Pablo Montoya, Marcio Rivas, Ramón Arsenio López i Armando Hernández, amb el nom d’E.R.S.A. S.A. El manteniment del pagament de la freqüència radiofònica el feia Asomvic, la qual cosa representa, aproximadament, uns 1.200 córdobas anuals.
Radio Estéreo Amistad, per tant, és de titularitat municipal, ja que va rebre les partides econòmiques que es van enviar des de Vic provinents del finançament de la Diputació de Barcelona. L’objectiu era dotar la societat civil de Somoto dels instruments necessaris que l’ajudessin a cohesionar i a difondre polítiques socials i solidàries, amb la creació d’una ràdio comunitària. Torno a recordar que l’any 98 ni Asomvic-Somoto ni Assomvic-Vic estaven legalitzades.

Assomvic-Vic sempre ha reclamat que la ràdio es traspassés a Asomvic-Somoto, que és el que s’havia pactat. La ràdio, actualment, està ubicada a les dependències d’Asomvic-Somoto, que la gestiona. Segons les informacions que tinc, no hi ha cap document que reflecteixi el compromís inicial entre l’Alcaldia i Asomvic-Somoto. Però sí que hi ha un document dels acords entre l’Alcaldia, Asomvic-Somoto i els tres representants d’E.R.S.A. S.A (jo hi era quan es va signar com a representant d’Assomvic-Vic) el 4 de novembre del 2002, en què es reflectia la voluntat de les tres parts de cedir a Asomvic-Somoto la gestió i titularitat de la ràdio per un període de 10 anys i també la freqüència. Aquest període s’acaba el novembre del 2012 i la ràdio, si no hi ha un nou acord, tornarà a ser de titularitat municipal, així com la seva gestió. També existeix un document d’acord d’Asomvic-Vic, del 14 de novembre de 2005, perquè l’Alcaldia de Somoto traspassi, si legalment és possible, la ràdio a Asomvic-Somoto per poder complir, així, els acords signats el 04-11-2002.

Opinió personal
Després d’aquests mesos que he viscut a Somoto, he pogut analitzar el funcionament de la ràdio i podria dir, si no estic mal informat, que actualment és deficitària i li falta control gerencial. Crec que la millor solució seria canviar el model de funcionament actual.
Per fer-ho he pensat, tot i que segurament n’hi ha més, dues possibilitats que crec que són les més factibles tenint en compte els antecedents que he detallat:

La primera seria que l’Alcaldia n’assumís la gestió, el funcionament i el finançament, ja que n’és el propietari legal, i li donés un enfocament més dinàmic, més transparent i amb programes propis de perfil cultural, social i de caràcter comunitari. S’haurien de retirar els equips de les dependències d’Asomvic-Somoto i traslladar-los a un altre lloc.

La segona seria intentar que la titularitat i la gestió, cosa que ja s’havia pensat quan es va crear, fos d’Asomvic-Somoto, amb un canvi radical en el finançament i funcionament, que s’hauria de dur a terme totalment al marge de la gestió i del pressupost d’Asomvic-Somoto, amb total independència, però sota la supervisió de l’Alcaldia. S’hauria de buscar la forma legal per fixar un termini determinat i que Asomvic-Somoto en fos el titular i responsable de la gestió i els equips continuessin a les instal·lacions d’Asomvic.

En cada cas l’empresa E.R.S.A. S.A hauria de cedir el 100% dels drets de propietat, com m’ha expressat algun del seus socis, a favor d’Asomvic-Somoto, a fi que no hi hagi més confusió.

La decisió no depèn de la voluntat de Vic ni de la meva personal, sinó dels ciutadans de Somoto i dels seus representants municipals. Crec en la capacitat dels ciutadans de Somoto per resoldre aquest tema. No crec en les ingerències exteriors, però sí en les col·laboracions exteriors i en la possibilitat d’opinar, de germà a germà, després d’aquests 12 anys de suport i col·laboració d’Assomvic-Vic a Somoto.
Hi pot haver gent que pensi que he canviat la meva visió sobre la ràdio, però jo crec que només he intentat reflectir el meu coneixement sobre aquest tema i la meva opinió personal.
Al principi es va pensar com una ràdio del FSLN i després com una ràdio d’Asomvic-Somoto, que podia ajudar a difondre els seus objectius i la tasca social i participativa, però ara, en la situació actual i ubicada als locals d’Asomvic-Somoto, crec que més que enfortir l’associació s’ha convertit en un problema. Finalment va acabar en una ràdio municipal gestionada per Asomvic-Somoto. Aquesta és, segons el meu parer, la realitat actual.

El tema de la ràdio crea molta confusió entre els ciutadans de Somoto, perquè no es distingeix qui n’és el propietari legal i s’arriba a confondre amb els veritables objectius segons els quals es va crear Asomvic-Somoto. Sembla, fins i tot, que per a alguns membres de l’associació actualment és l’objectiu principal, cosa que fa que quedin sense resoldre altres temes importants, com el problema de la permanència, fins ara indefinida, dels col·lectius del forn de pa i de costura, que estan situats als locals d’Asomvic-Somoto; el tema de la fàbrica de teules, que continua sense funcionar, o la farmàcia, entre d’altres. Però, principalment, el problema és que no està clar quin és l’objectiu social d’Asomvic-Somoto ni el d’ASSomvic-Vic. La vertadera funció social d’Asomvic-Somoto, en tot cas, no era gestionar Radio Estéreo Amistad.

Aquesta és la meva opinió personal, expressada amb tot el respecte a tota la gent d’Asomvic-Somoto que ha col·laborat en el funcionament i en la gestió de la ràdio durant els darrers 10 anys, però també respon a la voluntat de deixar un recordatori sobre la creació i la història d’un mitjà públic de comunicació amb vocació de servei als ciutadans de Somoto i de les gestions fetes des de Catalunya i sobre tot des de Vic perquè Radio Estéreo Amistad fos una realitat.

27. La via institucional dels projectes de cooperació entre Vic i Somoto - 06-03-2010

Enguany farà 12 anys que va començar la cooperació entre Vic i Somoto. És difícil definir totes les motivacions que van fer possible l’inici de la relació entre les dues ciutats, però n’hi hagué que crec que tingueren un pes especial.
D’una banda, les idees expressades per Manuel Maldonado, alcalde de Somoto entre 1997 i 2001, en els dos viatges que va fer a Vic, el primer l’any 1997 i l’altre, el 1998. D’altra banda, les ganes d’un grup de persones de Vic de trobar un model diferent de solidaritat i, encara, la voluntat decidida de l’Ajuntament de Vic i del seu alcalde aleshores, Jacint Codina.
Aquestes van ser, doncs, les motivacions, però hi havia també uns objectius clars:
- Potenciar el municipalisme per enfortir-lo com un camí democràtic i de distribució justa dels beneficis socials que la cooperació entre ajuntaments pot aportar.
- Renunciar a la intermediació de les ONGs per a la gestió dels recursos municipals.
- La participació de la societat civil com a valedora del compromís just en la distribució dels recursos i la renúncia a la gestió de fons públics.
Aquest model, com ja vaig esmentar en els escrits anteriors sobre Assomvic, està basat en dues vies, una d’institucional, establerta en convenis de quatre anys, i una altra de civil o ciutadana, que propicia l’agermanament civil entre dues entitats legalitzades a les dues ciutats, Assomvic-Somoto (Asociación Solidaria Somoto-Vic) i una altra a Vic, Assomvic-Vic (Agermanament Solidari Somoto-Vic).
La via institucional
En aquest escrit explicitaré els resultats de la relació institucional entre Vic i Somoto. La podem dividir en dues etapes:
·Primera etapa: abans de l’huracà Mitch (1997- 1998)
·Segona etapa: convenis de col·laboració entre les dues alcaldies (1999-2009)
En aquesta segona etapa es van signar tres convenis i una pròrroga del segon:
·Primer conveni (1999-2002)
·Segon conveni (2003-2006)
·Pròrroga del segon conveni (2007)
·Tercer conveni (2008-2009)
En els convenis es definien les línies d’actuació, basades principalment en la descentralització i en la participació. Aquests convenis, per tant, s’allunyaven dels models assistencialistes, clientelistes i caritatius, models als quals, per desgràcia, encara avui donen suport moltes organitzacions i institucions. Es buscava, doncs, la participació dels beneficiaris, tant amb la participació personal o comunitària com mitjançant els anomenats “fondos revolventes” (fons que s’han de tornar sense interès i que, un cop tornats, es deixen a altres persones, de manera que amb el mateix import inicial es beneficien diferents persones successivament), amb la dona com a beneficiària principal. També es va buscar la participació de la Diputació de Barcelona, que ha donat suport a projectes tant de la societat civil de Vic com de l’Ajuntament de Vic.
Principals projectes:
· Projectes d’habitatges (d’autoconstrucció o mitjançant “fondo revolvente”)
· Projectes socials (menjadors alimentaris per a nens, persones grans i dones embarassades, amb la col·laboració de les famílies beneficiàries).
· Projectes de desenvolupament econòmic (Impuls i promoció dels projectes entre les dones de sectors de població menys afavorits. Mètode: “fondo revolvente”).
Els resultats, desconeguts per a la majoria de ciutadans de Somoto per manca de divulgació, es resumeixen a continuació:
·Projectes d’habitatges: 430 habitatges (235 en zona urbana i 195 en zona rural) i 31 casos de millora de coberta.
·Projectes socials: 3.340 persones beneficiades, 1.450 en zona urbana i 1.890 en zona rural.
·Projectes de desenvolupament econòmic per a dones: 251 famílies beneficiades entre les zones urbana i rural.
En els dos primers convenis es destinava un 90% de la partida pressupostària del 0,7% a projectes de cooperació a Somoto.
Al tercer conveni, s’hi ha destinat un 60% del total de la partida.
En total s’ha col·laborat en 38 projectes de diferents àmbits

Tots els projectes havien de ser elaborats i executats per l’Alcaldia de Somoto, d’acord amb les necessitats previstes en el Pla Estratègic Municipal de Somoto, fet amb la participació de la ciutadania. Posteriorment, l’Ajuntament de Vic els supervisava i el Ple municipal els aprovava. La idea era que l’Ajuntament de Vic no imposés ni els projectes ni uns criteris diferents dels que s’havien marcat com a prioritaris a Somoto. El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, com a supervisor, en feia el seguiment, la supervisió i l’avaluació mitjançant l’oficina que té a Managua. Això tenia un cost del 10% de l’import total del projecte.
L’Ajuntament de Vic, amb la presència el dia de la inauguració de l’actual alcalde de Somoto, Wilson Pablo Montonya, va fer una exposició explicativa d’aquests 12 anys de col·laboració. Els resums i les xifres que s’hi exposaren m’han servit de base per fer aquest escrit. Cal remarcar que el model de cooperació entre Vic i Somoto ha intentat defugir sempre del protagonisme de la ciutat de Vic. És a dir, no s’ha personalitzat mai ni en l’alcalde, ni en els politics, ni en cap dels ciutadans de Vic que han col·laborat en l’agermanament civil, perquè els agraïments, el reconeixement personalitzat, els noms de carrers o de plaques en edificis institucionals a Somoto no calen, si la solidaritat és sincera. S’ha de tenir sempre present que la cooperació es fa amb els impostos dels ciutadans, en aquest cas de Vic, no amb els diners dels polítics, que moltes vegades difonen erròniament la idea que l’ajuda arriba gràcies a ells.
La solidaritat, en definitiva, no pot ser mediàtica, si es vol que sigui ètica, i ningú no se’n pot atorgar el mèrit ni utilitzar-la com a element de projecció personal.
En Manuel Maldonado, l’impulsor d’aquest model d’agermanament, defineix la solidaritat “com el sentiment d’una persona o d’un grup de persones que, moguts per la justícia social, intenten millorar les condicions de vida de les persones més desfavorides"

25. Mariana López Ruíz: 94 anys de realitats viscudes - 11-02-2010

San Juan de Somoto és una comunitat del municipi de Somoto de 543 habitants. En una caseta als afores de la comunitat, en una zona anomenada la Majada, hi viu Mariana López Ruíz, de 94 anys, amb el seu home, de 100. Les realitats de tota una vida se li reflecteixen a les arrugues de la cara. És alta i prima, molt prima, diria jo, però activa i plena de vitalitat per l’edat que té. Molts dies l’Esperanza Alfaro, una persona especialment generosa i hospitalària que no té mai un no per ningú, l’acull a casa seva a Somoto, on la Mariana descansa, dorm i s’alimenta. Col·labora en algunes tasques domèstiques i vigila la “pulpería” (una botiga casolana de queviures), la qual cosa la manté activa i la fa sentir útil.
Alguns dies, quan arribo per parlar amb en Manuelito, cosa que intento fer com a mínim dos matins cada setmana, sobretot per tractar temes relacionats amb la realitat política de Nicaragua i del món en general, la trobo asseguda en una cadira de plàstic. Quan em veu arribar l’expressió de la cara mostra un somriure de serenitat que fa que li ofereixi un petó per la seva amabilitat. L’altre dia parlava sobre la seva vida i em vaig adonar que és una persona que, tot i que no sap llegir, transmet a través del llenguatge experiència i magisteri de la vida. És un gust, una experiència molt gratificant, conèixer persones com la Mariana. Només per poder viure moments com aquests ja val la pena haver vingut a Nicaragua.
Té, como he dit abans, 94 anys, i és mare de 9 fills, alguns com a mare soltera i altres nascuts del matrimoni amb el seu marit, Eugenio López Alfaro. A Nicaragua si una dona no és casada el primer cognom dels fills és el de la mare i el segon el del pare. Si són casades ja es fa al revés, primer el del pare, encara que els fills siguin del mateix home. En el cas de la Mariana uns es diuen Sevilla López i els altres López Sevilla. Manuel Maldonado també duu el cognom de la seva mare primer i el segon, Lovo, és el del pare. Dels seus fills només n’han sobreviscut 4, dos nois i dues noies. Els altres van morir per falta d’assistència mèdica, un als 8 anys de xarampió, perquè, com reconeix ella mateixa, sense medicaments ni vacunes era difícil superar la malaltia. Diu que ara, amb el FSLN altre cop al poder, tal com va passar després de la Revolució, ha tornat la gratuïtat de la sanitat i de les medicines. Per ella l’etapa liberal de Violeta Chamorro i d’Arnoldo Alemán va ser molt semblant a l’etapa dels Somoza. Els liberals, que no entenen les necessitats dels camperols, “són com cavalls”, no els volen entendre, opina.
És una dona que ha viscut sempre a la mateixa comunitat. Els seus pares eren camperols sense terra, és a dir, que l’havien de llogar als terratinents. Van tenir 8 fills, 5 nois i 3 noies, i ella, como passa encara ara a Nicaragua, sobretot a les comunitats, quan era petita ja treballava a casa i al camp. Per això no va poder anar a l’escola, només hi anaven els fills dels rics, perquè l’Estat no ajudava els camperols, s’estimava més que fossin ignorants i, a més, a les comunitats no hi havia escoles. Em recorda que amb el triomf de la Revolució va arribar la gratuïtat de l’ensenyament i es van fer les escoles rurals. Es lamenta, però, que per ella la mesura ja va arribar tard. Viu amb el seu home i una de les dues filles, la Telma del Carmen Sevilla López, i els seus dos fills, nets de la Mariana, una noia de 16 anys, soltera i sense fills, i un nen de 8 anys, que han pogut anar a l’escola. Aquí, per desgràcia, i a les comunitats encara més, moltes noies es queden embarassades molt joves, perquè la planificació familiar continua sent un tabú. És un tema en què podem observar el masclisme en estat pur, ja que la majoria de vegades són els homes, els que no volen acceptar que la dona prengui mesures anticonceptives, perquè creuen que si no ho fan les tenen més “controlades” des del punt de vista de la fidelitat.
Li pregunto quantes feines ha tingut. Riu i fa un gest amb les mans que és difícil d’explicar (els nicas gesticulen molt amb les mans i els llavis). Em detalla quines feines ha fet per tirar endavant la casa i perquè la seva família tingués les necessitats bàsiques cobertes: ha planxat i rentat roba per a les famílies de Somoto, camperola, talladora de cafè, “afamadora” de porcs (especejament), cuinera per a més de 300 talladors de cafè (cada dia havia de “palmear” més de 300 “tortillas” de blat de moro) i també llevadora de la comunitat, ofici que encara exerceix en casos especials, ja que és la darrera que queda a la comunitat, una feina que ara ningú vol fer.
Els seus pares van viure la guerra de Sandino contra la invasió i ingerència dels Estats Units, quan ella tenia uns 10 anys. Sandino no va arribar mai a Somoto, només va arribar a Telpaneca, que és a prop, però els seus col·laboradors, les seves tropes, van fer incursions en aquesta zona. Les represàlies després de l’assassinat de Sandino van ser molt dures, terribles, i n’explica casos concrets que permeten adonar-se de la brutalitat amb què van actuar amb els defensors de la llibertat. Tota la seva família és sandinista i els seus germans van lluitar amb el FSLN contra la dictadura somocista. En l’època de la Contra, tant el seu marit com els fills lluitaren amb l’Exèrcit sandinista. Un fill de 21 anys, Faustino López Sevilla, va morir en combat a Estelí.
Entre els anys 79 i els 90 el FSLN va anar a les comunitats, diu, per preguntar quines necessitats tenien els camperols i els va ensenyar què significa una revolució. Explica moltes més anècdotes, com ara el fet de ser fumadora des dels 10 anys per enganyar la fam, i continua fumant, als 94 anys. També recorda que cantava amb el seu pare, que tocava la guitarra, i li agrada ballar, sobretot ranxeres. Sembla contenta que algú s’interessi per la seva vida, que escoltin la seva experiència. En silenci i amb discreció quan veu que la seva història ha estat escoltada, s’aixeca i torna a la botigueta a contemplar la gent que passa pel carrer. Avui no sap si tornarà a la seva comunitat perquè està una mica cansada. Actualment triga unes tres hores per arribar a San Juan de Somoto a peu. Abans trigava molt menys, una hora i mitja, però ara l’edat li fa duplicar l’esforç i el temps que necessita per fer el camí. Una història entre moltes de les que es viuen a Nicaragua i a altres llocs del món, però que captiva per la gran honestedat i senzillesa de la protagonista, valors que haurien de ser una referència per a les generacions futures.
Hi ha un poema de la Daisy Zamora sobre l’esperança que crec que reflecteix molt bé la voluntat del poble nicaragüenc i de les persones com la Mariana:

Canto de esperanza
Algún día los campos estarán siempre verdes
y la tierra será negra, dulce y húmeda.
En ella crecerán altos nuestros hijos
y los hijos de nuestros hijos…
Y serán libres como los árboles del monte
y las aves.
Cada mañana se despertarán felices de poseer la vida
y sabrán que la tierra fue reconquistada para ellos…
Algún día…
Hoy aramos los campos resecos.
Pero cada surco se moja con sangre.

24 Un somni: intercanvi de polítics

Les últimes setmanes els despropòsits de l’equip de govern municipal de Vic han estat notícia. L’aventura política de no empadronar els immigrants sense papers al padró municipal crec, sense valorar-ne a fons les conseqüències, que afecta com a mínim dos drets universals com són la sanitat i l’educació, a més de les conseqüències polítiques i socials que aquest fet pot comportar. He treballat durant més de 35 anys a l’Ajuntament de Vic i en aquests anys he conegut els quatre alcaldes democràtics i que han treballat per la ciutat i els seus ciutadans. Desgraciadament conec molt bé com actua l’actual consistori, els membres del qual solen abusar de la improvisació i solen pensar primer en el benefici polític, per sobre del benefici ciutadà. He d’admetre que la postura de CiU, amb l’alcalde al capdavant, no m’ha sorprès, ni la postura del PSC, perquè conec bé el que pensen els dirigents de Vic sobre la immigració. El que sí que m’ha sorprès ha estat la postura d’ERC i del seu cap de llista. No l’entenc, sincerament, i si la justificació és treure’n un possible rèdit polític, encara menys.
Com a ciutadà empadronat a Vic he sentit que amb aquesta decisió municipal es menyspreaven els drets de les persones i crec que, a més, no hi havia cap programa polític, exceptuant, el de la Plataforma per Catalunya, que tots sabem de quin peu calça, que hagués plantejat el tema. Ja es veurà el benefici polític que n’hauran tret, perquè sembla una estratègia per prendre vots a la PXC, però val a dir que si aquests tres partits no són xenòfobs, aquests vots no els haurien d’interessar o, com a mínim, no aconseguits d’aquesta manera. Passi el que passi, Vic ha encetat un debat que posa a prova el delicat equilibri social de la ciutat i, de passada, val a dir que no ajuda gens a consolidar la feina de tantes i tantes entitats i persones que han fet possible que la convivència a la ciutat sigui un exemple.

L’altre dia se’m va acudir pensar què farien el polítics de Vic si haguessin de gestionar la vida social i política de Somoto, una ciutat amb un nombre molt similar d’habitants. Aquest pensament, o somni, em va dur a canviar els polítics de Vic pels de Somoto i els de Somoto pels de Vic.

Aquesta idea va madurar mentre comparava els pressupostos municipals i l’estructura salarial dels polítics d’un lloc i de l’altre per a l’any 2010.

Ajuntament de Vic: 41.081.928 € = 1.150.293.984 córdobas
Alcaldia de Somoto: 1.096.490 € = 30.701.742 córdobas

(1€ equival a 28 córdobas)

Algú es pot imaginar com gestionarien en Josep Ma Vila d’Abadal, en Xavier Solà, en Pep Burgaya, en Joan López i tot l’equip de govern municipal de Vic un pressupost de 1.096.490 €? No me’ls imagino quan els camperols els anessin a demanar diners per un “cajón” (taüt) per poder enterrar un familiar, els sol·licitessin medicines per un infant malalt, els truquessin al telèfon particular per demanar el vehicle municipal per traslladar un familiar a l’hospital des d’una comunitat llunyana del centre urbà o, simplement, els exposessin la necessitat d’aconseguir menjar, donades les condicions de greu sequera actuals, i així infinitat de demandes d’uns ciutadans l’anhel principal dels quals és poder aconseguir els diners per immigrar als països de l’anomenat “primer món” per sortir de la pobresa.
Els seria molt més fàcil al polítics de Somoto, Wilson Pablo Montoya, , Blanca Nubia Aráuz, Mauricio Lorente, Róger Cáceres, Amparo Reyes y Jairo López gestionar a Vic els 41.081.928 €, ja que estan acostumats a treure recursos de sota les pedres per apaivagar les necessitats més elementals dels 40.000 habitants de Somoto, si fa o no fa els mateixos que té Vic.
Segurament això seria massa complicat. Seria més fàcil que durant tres anys deixéssim els polítics de Vic a Vic i els de Somoto a Somoto i invertíssim els pressupostos. Quins esbufecs faríem els ciutadans de Vic!

Però també he comparat els sous dels polítics dels dos ajuntaments, i la diferència continua essent abismal.

Sous dels polítics de Somoto (la dedicació de l’equip de govern sempre és, per llei, del 100%)

Alcalde: 251.222 córdobas anuals, equivalent a 8.972 euros.

Vicealcalde: 150.733 córdobas anuals, 5.383 euros.

Secretari del Concejo municipal: 100.489 córdobas anuals, 3.588 euros (a Nicaragua aquest càrrec es reserva a un polític durant els 4 anys de mandat).

Regidors tant de govern com d’oposició: 73.332 córdobas anuals, 2.619 euros.


Sous dels polítics de Vic (amb dedicació variable per poder justificar els sous que volen cobrar)
DEDICACIÓ SOU ANUAL

Alcalde 90% 70.200€

Regidor Urbanisme i Territori 90% 54.000€
Regidor Serveis i Règim Interior 90% 54.000€
Regidor Educació 80% 48.000€
Regidor Economia i Hisenda 50% 48.000€
Regidor Afers Socials i Ciutadania 50% 42.000€
Regidor Serveis 90% 50.000€
Regidor Serveis personals i comunitaris 90% 50.000€
Regidor Habitatge 63% 35.000€
Regidor Hisenda 32% 18.000€
Regidor Urbanisme 36% 20.000€
Regidor Esports 36% 20.000€
Regidor Promoció i Economia 45% 25.000€
Regidor Comerç i atenció barris 45% 25.000€

Regidor cap de l’oposició: 800 € cada mes
Regidors de l’oposició: uns 400 € cada mes

A Nicaragua els sous no els pot establir l’Ajuntament segons el seu criteri, com passa a Catalunya, sinó que vénen fitxats per la llei municipal i s’estableixen segons la categoria de l’ajuntament, és a dir, segons els habitants que té. Somoto té la categoria C.
A l’Ajuntament de Vic, durant aquesta legislatura, els polítics ja s’han augmentat dues vegades el sou i ho han justificat amb més dedicació, tot i que en la majoria de casos és la mateixa.

Dues curiositat: l’alcalde de Vic cobra un 87,22% més que l’alcalde de Somoto per gestionar el mateix nombre d’habitants i el sou dels polítics de Vic és més del 50% del pressupost total municipal de Somoto.

Ja suposo que algú em dirà que comparar els dos pressupostos és demagògic. És cert que els nivells de vida són diferents, però segurament les necessitats del ciutadans, com ara els serveis bàsics, ja tenen més aproximació. Algú ho posa en dubte? O és que no volem reconèixer que la diferència radica únicament en el fet d’haver nascut a Europa, i no a Nicaragua, a l’Amèrica Central o a qualsevol altre país empobrit, és a dir, que ha patit una explotació de recursos d’un altre país o països dels anomenats “rics”?
Cal explicar que és necessària una redistribució mundial dels recursos econòmics i socials? Que s’ha de combatre la corrupció política? Hi ha voluntat, realment, que es faci, o les coses ja estan bé com estan, sobretot per a nosaltres?
La realitat és que ara com ara a ells els toca immigrar, no tenen altre remei, si les condicions no milloren als seus països, i després pretenem negar-los els drets universals o humans com a persones.

Als polítics vigatans els convindria una cura d’humilitat i reconèixer que amb decisions com la de l’empadronament han obert un debat mal enfocat. Segurament ens cal el debat sobre la immigració i els drets i deures de la ciutadania, però no crec que l’haguem de deixar només en mans dels polítics, sinó que principalment cal la participació activa de la ciutadania, que n’ha de ser l’eix principal, el motor.
Per què els somnis no es poden convertir en realitat? Pel bé de l’honestedat democràtica, als polítics els aniria bé gestionar i conviure amb una realitat social que difícilment s’han pogut imaginar mai.
Aquest somni mai no es farà realitat i aquesta realitat sobre la superació de les injustícies socials, tant a Nicaragua com a Catalunya, continuarà essent un somni que ens ha d’estimular a lluitar per una redistribució justa dels drets universals de les persones.

23-Somoto, una experiència de vida (Monica Jaume) 23-01-2010

Ara fa aproximadament sis mesos fèiem les maletes per anar a viure un temps a Nicaragua, concretament a Somoto. Gràcies a l’agermanament entre Vic i aquesta ciutat del nord de Nicaragua ja hi havíem estat abans, però una cosa és ser-hi per tres setmanes i una altra viure-hi una temporada. El temps ha passat volant. Sembla que era ahir, que arribàvem, i ara, jo ja me’n vaig però en Josep allarga la seva estada tres mesos més.

Avui passaré la darrera nit a casa, a Somoto, i el cap em bull d’emocions. No sé si he dit adéu a tothom, no sé si ho duc tot a la maleta però, sobretot, no sé si tendré prou capacitat per emmagatzemar tantes persones i tantes situacions que voldria recordar per sempre més. La pregunta que ens solem fer en aquests casos és què n’hauré après, d’aquests sis mesos. Encara és d’hora per respondre. L’experiència que he viscut, lligada indefectiblement a la precària situació econòmica del país, se’ns dubte tendrà un efecte sobre la meva formació com a persona, deixarà un pòsit, però encara ha de madurar, de fermentar a dins meu.

En tot cas, i independentment dels efectes que pugui tenir sobre la meva vida posterior, sé que sempre tendré presents en Manuel Maldonado i n’Esperanza, així com la seva família. Per mi les xerrades amb en Manuelito han estat una lliçó de justícia, de sentit comú i, en definitiva, del que ha significat i continua significant la revolució, a Nicaragua i a qualsevol altre lloc del món.

Tampoc no oblidaré mai els veïns. En Pedrito, en Tomás, na Loreli, na Mila i na Luisa. Els menuts, amb l’espontaneïtat i la innocència pròpies de la seva edat combinades, alhora, amb la cruesa d’una situació familiar absolutament desestructurada i una economia pràcticament inexistent. M’han confessat que el seu avi va enterrar molts diners al pati, abans de morir, i que quan els trobin en Tomàs es comprarà molts cotxes, na Loreli una bicicleta i na Mila uns mitjons. De na Luisa, la seva tieta, que pateix una malaltia mental severa, me’n queda la tendresa i la recordaré amb el seu tassó de plàstic ple de cafè asseguda a la vorera amb aquell tremolor que li provoca la malaltia i el somriure desdentat que la fa semblar més gran. No crec que tengui més de 30 anys, però ella, si li demanes, et diu que en té 129. Avui ens hem acomiadat, hem plorat i li he regalat una jaqueteta, perquè sempre té fred. M’ha dit “muchas gracias, Verónica”, sempre em diu així, i m’ha comentat que com que ja és velleta li anirà molt bé.

També em recordaré de n’Alina, dels seus fills, en Jefry i n’Ángel, i de la seva família, na Rafaela, na Maria Antònia, na Berta i els germans. Gràcies a ella he après a fer “gallopinto”, “enchiladas”, “tacos”, llom de porc farcit, “chancho con yuca”... i li he d’agrair que m’hagi ajudat tant i les “tortillas” que duia cada dematí per esmorzar. I d’en Mauricio i la seva família, na Mary, en Mauri, na Maurel i na Mary filla, que ens van facilitar tant les coses abans de venir i amb els quals hem compartit estones realment agradables. A més, com a professional del medi ambient i amant de la naturalesa, ens ha ajudat de primera mà a conèixer flora i la fauna del país i en el nostre hort.

La col·laboració amb l’escola especial, que ha estat possible gràcies a la relació amb la directora i membre d’Assomvic Bertilia Videa, m’ha donat l’oportunitat de conèixer na Karen, una nena a la qual he agafat molt d’afecte, i les seves amigues, na Carla, na Daniela i na Fernanda.
De na Hellen i el seu fill, en Romel, em quedaran els plats d’espaguetis que hem compartit tot xerrant i la sinceritat i l’honestedat d’una dona que és una vertadera lluitadora. L’apassiona la feina que fa, treballa d’infermera a l’hospital de Somoto, i tot i la situació econòmica i familiar complicada que passa, manté ben presents, igual que en Mauricio i en Manuel, els principis ètics i morals revolucionaris.

He de dir, també, que m’ha sorprès la passivitat d’alguns membres d’Asomvic, però m’agradaria posa l’èmfasi d’aquest escrit en els aspectes positius.

I si vull parlar d’aspectes positius m’he de referir per força a en Pablo Rodríguez, gran músic i amic, i a la seva família, tant els germans com els pares i el seu fill Fabrizio, perquè ens han fet passar estones molt divertides, així com d’en César Carrasco, un culé de soca-rel, amb qui hem compartit partits del Barça i del que he après paraules tan peculiars com “pisuña” per referir-se al peu o “comemai” per referir-se a la boca (come maíz) entre altres. I no em vull oblidar d’en Bismarck, un conductor experimentat i prudent que ens ha acompanyat quan havíem d’anar a Managua amb el cotxe, ni de les seves filles, la Fiorella, amb la qual vam compartir el dia de la promoció escolar, i la Fernanda i la seva dona, la Rosa.

També me’n recordaré d’en Quim i la Montse, que quan hem anat a Managua ens han deixat estar a casa seva i ens han tractat tan bé, d’en Panchito i de na Maira i els seus fills petits.

I del país me’n duc la satisfacció de saber que dins les limitacions econòmiques s’avança en salut i educació, en alfabetització, en ajudes per pal·liar la situació de pobresa, com el programa “Hambre cero”, en la construcció d’habitatges per a les persones més necessitades... No ens enganyem, la dreta mai no ho faria i tot i les crítiques tan fortes que rep a Europa el Frente Sandinista hem de saber veure que la justícia social no arribarà mai als camperols de la mà d’un govern liberal. Així i tot, crec que el partit ha de fer feina per mantenir l’honestedat i l’ètica i renovar aquells càrrecs que només cerquen el benefici personal.
La gran sequera d’enguany i les condicions climàtiques generals converteixen la zona nord del país, on està situat Somoto, en una de les més pobres. Els camperols han perdut la collita i fins al juny no poden tornar a sembrar. Això vol dir que l’aliment ja es comença a acabar i que encara queden quatre mesos, que es preveuen crítics, per tornar a conrear.

I jo me’n vaig, però ells queden. Tornaré a un món en què tendré aigua cada vegada que obri l’aixeta, calefacció, aire condicionat, cotxe, museus, biblioteques, transport públic de qualitat... però una cosa hauré après: que la lluita s’ha d’estendre arreu del món i que el sistema s’ha de capgirar. Les desigualtats són massa grosses. Això em fa pensar en l’actualitat política de Vic, tristament famosa les darreres setmanes. Què faríem, nosaltres, si visquéssim en una situació d’extrema pobresa? Què fan els governs de l’anomenat “primer món” per evitar aquestes catàstrofes humanes? I la societat, què fèim? Absolutament res, donam les engrunes del que ens sobra i ens sentim tan satisfets, de ser solidaris! Cal organitzar-se i lluitar de veritat per canviar les condicions polítiques i econòmiques mundials perquè si no és així hi continuarà havent ciutadans i països de primera, de segona i de categories encara inferiors.

2010, ple d'il·lusions i compromisos - 01-01-10

El 24 de gener del 2010 farà 6 mesos que som a Nicaragua. La Mònica tornarà a Catalunya i en Josep allargarà l’estada fins al 23 d’abril.

Hem deixat enrere un any, el 2009, complicat. S’ha parlat tant i tant de la crisi econòmica, però, com sempre, gairebé mai de les crisis humanes. La pobresa, la marginalitat i la corrupció, entre altres, han marcat aquest any que acomiadem.
Nosaltres enguany hem conegut de ben a prop aquests conceptes. Nens que ploren de gana (el secretari general de les nacions unides, Ban Ki-moon, inaugurà la conferència a Roma dient que "avui moriran 17.000 nens al món", un cada sis segons), un poble marginat i l’extrema corrupció política. Res d’excepcional, a l’Europa que coneixem tot continua igual per a alguns ciutadans, tot i els 75 milions de pobres, els immigrants marginats i perseguits i els casos de corrupció política que es destapen dia rere dia(Déu n’hi do, a Catalunya i Balears!) .
Però com em diu un bon amic, en Joan Surroca, “La vida és dinàmica i cal reconduir cadascuna de les activitats, de les vivències i també la solidaritat. Ara es respiren altres aires, però el més important és que personalment intentem no defallir”.
Volem que el 2010 ens porti una realitat que comença a canviar. Per això, des de Nicaragua, us desitgem un any ple d’il·lusions i compromisos per començar a instaurar una justícia social mínima i uns valors diferents.

19- Nadal - 24 - 12 - 09

Des de Somoto, situat al tròpic sec de Nicaragua, passarem el primer Nadal lluny d’en Pau, de la Paula, de la Clara i d’en Marc, de les nostres famílies i dels amics, però amb la companyia de la gent que ens ha donat acollida aquests mesos.
Un Nadal diferent, sense les lluminàries, ni els arbres engalanats, ni les botigues amb els aparadors, ni les presses per comprar.
Aquí les coses són més tranquil·les i la situació econòmica fa que no hi hagi lloc per al consumisme desmesurat, encara que la gent viu aquesta nit, la del 24, amb molta alegria. Avui els plats més típics són: llom farcit, gallina farcida, nacatamal (blat de moro i porc embolicat amb fulla de plàtan) amb cafè per veure, i per postres fruita confitada i bunyols de formatge amb mel. La majoria de gent fa un esforç per tenir algun d’aquest menjars, però no en totes les cases és igual. També hi ha moltes famílies que aprofiten aquestes dates per comprar alguna peça de roba als nens que estrenaran avui i que servirà per dur durant tot l’any (una camisa, uns pantalons, unes sabates, etc.).
Nosaltres menjarem llom farcit que la nostra amiga Alina ens ajudarà a cuinar, torró que els pares de la Mònica ens van enviar i una copeta de Juvé Camps (aquí és un autèntic luxe) que vam comprar a Managua. Ja veieu que aquí també hi arriba la globalització i si hi ha diners, a Managua com a mínim, es pot aconseguir gairebé qualsevol cosa. La vida està plena de contradiccions.

Demà, dia 25, anirem a la residència de gent gran amb els joves de la “Casa del Adolecente” a compartir una estona amb ells i després farem un dinar amb els nostres veïns, en Pedro, en Tomás, la Loreli y la Milagros, que diuen que Santa Claus els portarà roba nova.

Serà un Nadal diferent i en alguns moments enyorat, però contents de sentir-vos a prop i que els desitjos de felicitat es compleixin.

BONES FESTES

18 – El poble miskitu - 20-12-09

Painikinani may ulbamna Bilwi wina capital Miskitu nisankawina
(Amics, us saludem des de Bilwi, capital de la nació Miskita)

Hem tingut la sort de poder estar tres dies al RAAN (Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord), concretament a Bilwi (Puerto Cabezas, en castellà), des d’on hem intentat copsar la realitat del poble miskitu, interessant i desconeguda, no només per a nosaltres, sinó també per als nicaragüencs mateixos. És una realitat totalment diferent, tant des del punt de vista paisatgístic com cultural i social.
On estan situats?
La majoria de miskitus viuen a l’anomenada Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de la República de Nicaragua i una minoria, uns 40.000, a Hondures, seguint el Riu Coco. Ens és difícil situar exactament els límits del seu territori, d’una extensió aproximada de 45.000km2 i una població de 250.000 habitants, dels quals un 70% són d’origen miskitu.
Identitat i història
Tenen una història ancestral, amb una societat tradicional fortament estructurada, una estructura política clara i una llengua i cultura pròpies. Ja trobem documentació que esmenta els miskitus al segle 4 abans de Crist i provenien dels Tawira, segons informació facilitada pel professor Avelino Cox, que vol dir ‘cabellera llarga’. El nom de Moskitia prové d’un líder anomenat Miskut i miskitu vol dir ‘la gent de Miskut’. Els espanyols hi van prendre contacte l’any 1502 a causa d’una gran tempesta que els va empènyer cap a la desembocadura del riu Coco, lloc que van anomenar a partir d’aleshores "Cabo Gracias a Dios". A partir d’aquest moment es va iniciar un procés, que encara continua, de pèrdua d’identitat i dels valor de col·lectivitat.
Amb accions comercials, enfront dels intents conqueridors i dominadors dels espanyols, van donar suport als pirates, als corsaris i als anglesos, dels quals van dependre com a protectorat, la qual cosa va suposar la introducció de la figura d’un rei miskito, fins que el 28 de gener del 1860 els governs de Nicaragua i de la Gran Bretanya van signar un tractat segons el qual la Moskitia passava a ser part del territori nicaragüenc. Just abans Nicaragua havia aconseguit la independència dels espanyols i expulsar els anglesos i un cop establerta com a estat, l’any 1894 José Santos Zelaya realitza l’ocupació violenta de les terres de la Miskitia per incorporar-les a Nicaragua. Més tard, de 1909 a 1921, Sandino utilitza aquestes terres com a refugi per a la seva organització. En un principi els miskitus li van donar suport, però al final també van tenir enfrontaments. Durant la dictadura dels Somozas, es va fer servir l’estratègia de la política de la suavitat per intentar adormir la gent i que no es rebel·lés contra les agressions a la seva cultura i identitat. Amb el finançament de l’ONU, la dictadura somozista va implantar els anys 60 un programa anomenat "Castellanización de los niños miskitos". Amb la revolta del FSLN el 1961, a la qual en principi van donar suport, es van crear moltes expectatives, però després del triomf les realitats van ser molt diferents al que havien somiat, tot i que el FSLN va ser el primer a reconèixer una autonomia per a les dues regions de l’Atlàntic. La pregunta clau és si els miskitus van percebre la seva presència com a conqueridors o com a revolucionaris. La realitat és que els delegats o rectors de la política del FSLN ignoraven absolutament la realitat d’aquest poble i això va accentuar un allunyament de les politiques oficials, com per exemple les campanyes d’alfabetització, que es van fer únicament en castellà. Segons ens explicaven, dels 80 als 90 la repressió va ser forta, amb desplaçaments i nous assentaments de les comunitats i, fins i tot, en alguns casos, es va emprar la pràctica de la terra cremada, com havia fet a Guatemala el dictador Efraín Ríos Montt. Tot això va provocar que els primers grups de la Contra s’organitzessin en territori miskitu, al riu Coco, fronterer amb Hondures. Al nord, va encapçalar la Contrarevolució l’organització Misura, comandada pel líder miskitu Steadman Fagoth, que va fer aliances amb organitzacions formades per exguàrdies somozistes, i, a la zona sud, frontera amb Costa Rica, hi havia l’organització Misurata, comandada per un altre miskitu, Brooklyn Rivera, que es va aliar amb l’organització de la Contra ARDE, encapçalada pel famós comadante Cero Edén Pastora.
Un cop el FSLN perd el poder, l’any 1990, les coses no canvien gaire per al poble miskitu, que veu com el Govern nicaragüenc ignora les seves reivindicacions. Aquest fet, probablement, va contribuir a la creació dels partits miskitus que, a partir del 90, van participar activament en diferents eleccions de Nicaragua, pactant amb els liberals o amb els sandinistes.
La llengua
La llengua, com passa amb moltes nacions oprimides, ha estat la base que ha ajudat a mantenir encesa la flama de la identitat. L’Església Morava, que s’implanta a la zona l’any 1849 i que esdevé la religió majoritària entre els miskitus, ha contribuït positivament a evitar l’agressió cultural i la marginació social del poble miskitu. Ha treballat per recuperar el prestigi de la llengua, publicant gramàtiques i diccionaris.
A partir del triomf sandinista del 1979, es pren una mica d’interès per part dels govern de l’Estat pel que fa a la llengua, a la cultura i a les reivindicacions d’autonomia dels miskitus, entre altres pobles indígenes, i es creen les autonomies de la Costa Atlántica.
El 10 de juliol de 1993 el Parlament de Nicaragua aprova una llei sobre "Uso oficial de las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua":
"Artículo 1.- El español es el idioma oficial del estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua serán de uso oficial en las Regiones Autonómicas, en los casos que establezca la presente ley".
L’Estat s’empara, doncs, en una legislació molt ambigua i la realitat és que la llengua miskita, tot i ser oficial a la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, en l’àmbit educatiu queda relegada a l’assignatura de miskitu, però no s’aplica a l’ensenyament reglat. Això vol dir que es fa ensenyament de miskitu però no ensenyament en miskitu. Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha ràdio i televisió en miskitu, però sempre en el format bilingüe (primer en miskitu i després en castellà).
Una de les sorpreses més positives va ser comprovar que hi ha força ús social de la llengua, que es fa servir al mercat, als taxis... en definitiva, al carrer i, sobretot, a les comunitats. Tot i això, hi va haver situacions que per a nosaltres, com a catalanoparlants, eren ben familiars, del tipus "parla’m en espanyol" o "em pots parlar anglès, espanyol, portuguès... però no miskitu". Ens vam poder adonar d’aquesta realitat perquè el nostre guia, recomanat per un català que fa 8 anys que viu ha Bilwi i que té fills "catalanomiskitus", en Jeffry Francisco Urbina Carrillo, d’entrada parlava sempre en miskitu amb la gent.
L’actualitat
Enguany, concretament el mes d’abril, 400 delegats del "Consejo de ancianos de la Moskitia", en representació de més de 300 comunitats miskitas, van declarar la independència de la Nació Comunitària de la Miskitia i van triar com a Wihta Tara (gran jutge) el reverend Héctor Williams, curiosament pastor de l’Església Evangèlica d’Asamblees Cristianes, i no un representant dels moraus, que és l’església majoritària entre els mistikus. Van donar un termini de sis mesos per institucionalitzar la independència però, passat aquest temps, tot i que la tensió continua latent, no s’ha avançat en l’autogovern, encara que 3.000 comunitaris van intentar ocupar, sense èxit, la Casa del Govern Regional. Probablement es produiran noves iniciatives quan s’acostin les eleccions regionals, al mes de març, i la postura podria ser de boicot a aquestes eleccions. La reivindicació continua viva, com diu l’advocat Oscar Hodgson, assessor del "Consejo de Ancianos". Avui, sorprenentment, els abanderats de la lluita contra el sandinisme dels anys 80-90 són estrets col·laboradors del govern del FSLN. Steadman Fagoth és director de l’Institut de Pesca i Brooklyn Rivera és diputat del FSLN, tota una contradicció amb el seu passat.
Actualment també existeix un altre conflicte ben viu al territori miskitu: el del tràfic de drogues. Penseu que la costa de l’Atlàntic és lloc de trànsit de les màfies colombianes, que mouen la droga fins als EUA. Hi ha comunitats en què els traficants colombians han aconseguit penetrar amb força i hi va haver una emboscada que va provocar la mort de dos soldats de l’Exèrcit de Nicaragua i la posterior ocupació de dues comunitats per la Policia Nacional i l’Exèrcit, la qual cosa ha fet pujar la tensió, amb manifestacions diàries del grup miskitu Yatama, que governa a RAAN amb el FSLN. Nosaltres, per sort, no ens vam veure involucrats en cap aldarull, tot i que vam viure el clima de tensió. En definitiva, tres dies són pocs per poder-nos fer una composició real del que passa a la Costa Atlàntica i és difícil analitzar i copsar la dimensió real de la reivindicació independentista de la Nació Comunitària de la Moskitia.
El que hem escrit ho hem extret de les informacions facilitades per Marcelo Borge, periodista, teòleg i pastor de l’Església Morava, i d’Avelino Cox, periodista i professor de la Universitat Uraccan, als quals hem d’agrair les seves xerrades i informacions sobre la realitat històrica i actual del poble Miskitu i, sobretot, a Jeffry Francisco Urbina, per haver-nos acompanyat aquests tres dies, haver-nos introduït en aquesta realitat i haver-nos fet de traductor.
La nostra conclusió, relacionada, evidentment, amb la realitat dels Països Catalans, és que el menyspreu cap a una nació o a un poble és una actitud profundament antisocial i mai no es fonamenta en el reconeixement de la història o de les realitats diferenciades, sinó en la ignorància intencionada.

17 - El 13 desembre des de Nicaragua (11-12-09)

Amics, el 13 de desembre del 2009 serà un dia molt important per a molts catalans i, especialment, per als osonencs, ja que tenim l’oportunitat d’expressar, per primera vegada des de la República, la voluntat d’independitzar-nos o no de l’Estat espanyol.

Nosaltres, des de Nicaragua, encara amb passaport espanyol, hem seguit amb molt d’interès totes les notícies sobre les consultes, des del dia de la d’Arenys de Munt fins ara. També tenim l’esperança que a Mallorca se’n pugui tirar endavant alguna, perquè hi ha voluntat i gent que treballa dur perquè es pugui dur a terme. No dubteu que si fóssim aquí votaríem que SÍ. Tant des del cantó vigatà com del mallorquí.

Trobem deplorable l’actitud del PSC i del PPC respecte d’aquest tema. Critiquen la “radicalitat” dels partits nacionalistes catalans, quan són ells els que practiquen el nacionalisme salvatge (només cal fer una ullada a El Mundo, l’ABC, La Razón, El País o El Periódico). En tot cas, qualsevol adjectiu que acompanyi la paraula independentisme és subjectiu, perquè l’independentisme no és més que una opció política, social i cultural. La resta, els afegitons, no són més que intents de desprestigiar una opció que ha perviscut històricament, i per alguna cosa deu ser, als territoris de parla catalana. Ara, tant socialistes com “populars” diuen que la cobertura que en fa TV3, de les consultes sobiranistes, és sobredimensionada. I qui n’hauria d’informar, si no és la televisió pública catalana, d’un fet tan excepcional com important? Que esperen, que en faci la cobertura la CNN, la televisió finesa, la canadenca...? Tenim tot el dret d’estar “sobreinformats” sobre aquest tema, perquè, independentment dels resultats, serà un dia històric i és per això mateix, que tenen por que el poble es desperti i s’expressi amb llibertat. Si no tinguessin por dels resultats tant se’ls en donaria, si es fan consultes o no.

El president de la Generalitat ha fet unes declaracions carregades d’ambigüitat, en la seva línia, en què intenta treure càrrega política a les consultes. Més contundents són el senyor Iceta i el senyor Zaragoza, que diuen clarament que votarien que NO a la consulta perquè creuen que ja no estem a l’alba, sinó a l’ocàs del principi clàssic de les nacionalitats. No n’esperàvem altra cosa, d’aquests dos individus. Segurament són de la corda del senyor Ferran, aquell que parlava de les “crostes”.

La pregunta que també ens fem és per què els partits que donen suport a la consulta no proposen al Parlament mateix fer el referèndum, encara que no sigui vinculant. De què tenen por?

A l’Estat espanyol també estan inquiets, la qual cosa és un consol, perquè vol dir que els amoïna que l’independentisme es pugui quantificar. Les declaracions del president de Govern, Rodríguez Zapatero, diuen que les consultes “objectivament no van enlloc”, mentre la vicepresidenta, Fernández de la Vega, afirma que “les consultes no tenen cap validesa jurídica”. Tranquils, això ja ho sabem, però votarem igual. És curiós, tanmateix, que l’executiu espanyol defensi una posició “clara i nítida a favor del dret de lliure determinació del poble Sahrauí”. Potser és que volen que ens posem tots en vaga de fam o bé trauran una nova llei que els permeti empresonar indiscriminadament els independentistes, com estan fent a Euskal Herria.

Ja n’hi ha prou d’exercir un totalitarisme estatal basat en una Constitució que ni la majoria dels Països Catalans ni d’Euskal Herria accepta. Creiem que la falta de llibertat a la qual ens sotmet l’Estat espanyol des de fa més de tres segles, la pressió, la criminalització, la demagògia i la violència dialèctica s’han d’acabar. Participar activament i voluntàriament en la consulta ens ajudarà a fer un pas més cap a la independència. Tal com diu Joan Solà en l’article “Llibertat, dignitat”, publicat a l’Avui dia 8 de desembre, “deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú”. Pensem que és important llegir-lo perquè reforça d’una manera molt lògica els arguments per defensar la independència.

Nosaltres, curiosament, de dia 13 fins dia 16 marxem a Bilwi, la capital del RAAN (Región Autónoma Atlántico Norte), on intentarem conèixer el moviment independentista de la comunitat miskitia, la seva llengua i la seva cultura. Seran pocs dies i només ens podrem endur una pinzellada del que són els miskitos, però no podíem deixar passar l’oportunitat de conèixer aquest poble tan diferent de la resta de Nicaragua. Perquè us situeu una mica, fa pocs dies una delegació va visitar el Parlament de Catalunya i va haver-hi un gran rebombori perquè es van contractar dos traductors. Encara, després de tants anys de mal anomenada democràcia, s’ha de qüestionar el fet d’emprar el català amb normalitat. N’hi ha que encara es pensen que la normalitat consisteix a parlar en castellà si l’altre t’entén, encara que això suposi trepitjar els drets de tot un poble i donar un exemple nefast a un altre poble, el miskito, que també lluita per l’autonomia i per la normalitat lingüística.

Aneu a votar el 13-D i voteu per la Llibertat i la Dignitat com a poble.

15 ASSOMVIC: la nostra valoració -28-11-09

Ens agradaria ser optimistes sobre el futur d’Assomvic, però la manera d’analitzar i interpretar els 12 anys de l’agermanament solidari entre Somoto i Vic ens fa veure el futur bastant fosc. Intentarem donar la nostra opinió i les raons d’aquestes impressions.

Les idees d’en Manuelito Maldonado, el suport d’en Jacint Codina i la voluntat dels grups de persones impulsores de l’agermanament, tant a Somoto com a Vic, tenien com a objectiu crear un model diferent d’agermanament basat en la participació voluntària i no remunerada de la societat civil com a element primordial i impulsor.

Assomvic es fonamenta en dues vies:

Via institucional: basada en convenis definits pels criteris establerts en els plans de desenvolupament econòmic i social del municipi de Somoto. Aquests convenis s’establien independentment dels colors polítics que governessin tant a l’Alcaldia de Somoto com a l’Ajuntament de Vic. Eren quadriennals i els avalava i en feia seguiment el Fons Català de Cooperació. Ara Vic s’ha qüestionat aquesta via.

Via de la societat civil: està orientada a la col·laboració i a la mobilització participativa dels ciutadans en el seguiment dels projectes, però no en la gestió d’aquests projectes. La gestió econòmica queda sempre en mans dels dos ajuntaments. Assomvic mai no ha volgut actuar com una ONG clàssica i per això no ha gestionat recursos econòmics, de manera que s’ha enfortit el treball voluntari de la societat civil i s’ha garantit que la totalitat dels diners destinats als projectes hi anessin a parar íntegrament. La funció d’Assomvic és donar a conèixer un altre món i establir ponts de col·laboració entre les dues ciutats. Avui dia cal reconèixer que aquesta via està pràcticament adormida.

La idea de l’agermanament solidari ha estat sempre impulsar la participació ciutadana en els recursos públics destinats a la cooperació, treballar per la no professionalització de la tasca solidària, per no crear estructures de sous i, per tant, una manera de viure de la solidaritat, tant als països del món occidental com als països receptors de l’ajuda. No creiem que la cooperació hagi d’estar sotmesa a les indicacions o al control excessiu del món occidental sobre els projectes solidaris decidits des de Somoto. Impulsar les institucions municipals volia dir fomentar i enfortir la democràcia. Avui dia creiem que aquests principis s’han trencant.

Existeixen dubtes, reticències, cansaments i desencisos. Tots en som responsables. Molts fets poden haver portat a la situació en què es troba actualment l’agermanament. Potser el problema és que no hem sabut incentivar ni transmetre l’engranatge de les idees inicials.

Tota aquesta situació ens porta a fer-nos una sèrie de reflexions:

- L’etapa en què Marcio Rivas va ser alcalde no hi va haver bona comunicació amb l’Ajuntament de Vic i això, encara que no fos definitiu, segurament va ajudar a refredar la relació entre les dues alcaldies. Semblava que res no podria fer canviar la dinàmica del model d’ajuda establert fins llavors, la qual cosa no va ajudar a crear el caliu necessari per mantenir l’agermanament viu.
- El canvi d’alcalde a l’Ajuntament de Vic i la nova estructura de responsabilitats polítiques, que ha intentat esborrar tot allò que sonava a Jacint Codina, tampoc no hi ha ajudat gaire.
- Les reticències sobre alguns membres d’Assomvic per part d’alguns representants polítics de l’actual govern de Vic també han afectat l’agermanament.
- L’alcalde de Somoto, en el seu viatge a l’Estat espanyol, que es va finançar ell mateix, va intentar establir de nou els ponts de relació institucional, però el resultat és incert.
- La visita de representants de l’Ajuntament de Vic, finançada per la Diputació de Barcelona, ha servit de poc, perquè ens fa la impressió que la decisió de modificar aquest agermanament institucional, perfectament acceptable i legítima, però també discutible ja estava presa abans de marxar de Vic. Per tant, no entenem ben bé per què va servir el viatge.
- Pel que fa a la societat civil de Vic, també hem de reconèixer que té molts punts febles i, d’altra banda, les ONG que configuren el Consell Municipal de Cooperació tampoc no han tingut cap interès a entendre aquest agermanament. Sempre han vist Assomvic com un competidor i com una amenaça als recursos que haguessin volgut per als seus projectes.
- Un altre punt que no ha ajudat Assomvic de Vic ha estat el fet que no hi hagués una renovació de responsables i això provoca, evidentment, un cansament latent. Segurament part de la culpa és nostra per no haver sabut engrescar més gent. El que queda clar, en tot cas, és que cal un canvi de responsables i que la manca de constància dels membres de l’associació implica un perill de continuïtat.
- A Somoto el desencís és evident. La situació social i econòmica del país, i no és cap tòpic, estan sota mínims, i això té un ressò directe en la gestió d’Asomvic. Ara com ara, com diu una alcaldessa de la nova formada del FSLN, “la gent està inactiva, desmotivada i sense il·lusió. Són molts anys de demanar i esperar un canvi, però després de 16 anys de sistema neoliberal es fa difícil tornar a organitzar la societat”. La gent es busca la vida com pot i ens consta que algunes persones de la directiva d’Asomvic a Somoto han rebut ajudes econòmiques per la seva gestió. Això ha perjudicat molt l’entitat. Ara mateix l’únic estímul sembla que és la gestió de Radio Amistad, però la ràdio no es pot concebre sense el marc social que representa Asomvic.

Vivim en un món ple de formalitats i de normes. Entre Vic i Somoto no hi ha cap document signat en què es digui que totes dues ciutats estan agermanades, però els convenis institucionals i la relació de la societat civil avalen sense cap mena de dubte l’agermanament. Aquest aclariment va dirigit a les persones que des de Vic han insinuat que l’agermanament no era legal perquè aquest paper no existia. És cert que sempre hem fugit de les formalitats i hem buscat el compromís social com a element aglutinador.

Hi ha projectes de la societat civil, com ara els agermanament d’escoles, les pràctiques universitàries de la UVIC, la col·laboració de Caixa Manlleu, la col·laboració amb els clubs esportius, botigues esportives i òptiques o el projecte de meteorologia que, entre altres, fan mantenir viva la relació entre les dues ciutats.
Pel que fa a les pràctiques dels alumnes de la UVIC a Somoto, no entenem gaire per què quan tornen perden el contacte amb l’associació i, fins i tot, en molts casos, amb les famílies que els han acollit.

Durant aquests 12 anys la tasca de l’agermanament ha estat positiva, amb alts i baixos per part dels diferents actors que l’han impulsat, però gratificant. Ara, en canvi, s’haurien de buscar noves motivacions i nous actors, tant a Somoto com a Vic, per intentar redefinir l’agermanament. Si no, el futur és preocupant. Uns nous estatuts, amb nous objectius, facilitarien l’entrada de gent nova, activa i solidària a totes dues associacions.

Amb tota seguretat, per nosaltres dos res no ha canviat ni socialment ni econòmicament en la situació entre les dues ciutats. Assomvic, des del començament, es va definir amb quatre conceptes que nosaltres interpretem de la manera següent:
Justícia: creiem en el concepte de justícia que incorpora el reconeixement dels drets socials dels individus. En un món on les desigualtat són tan marcades, ens cal lluitar per canviar el sistema i el model econòmic. Amb el model de la caritat, l’assistencialisme o el clientelisme no s’estableix la justícia social.

Dignitat: creiem en el respecte a les persones, tant individualment com col·lectivament. Per aconseguir la justícia social és important que els homes i dones se sentin dignes, perquè només així podran lluitar per millorar la seva situació.

Llibertat: creiem que els drets dels ciutadans han d’estar protegits per una comunitat civil organitzada. La dignitat ens permet que mitjançant la lluita per la llibertat, entesa com la condició d’aquell que no està subjecte a un poder estrany o a una autoritat arbitrària, aconseguim un equilibri social en què desterrem l’egoisme individual i establim els valors col·lectius com una eina de transformació social.

Revolució: creiem en els canvis totals, radicals. Entenem la revolució com el canvi fonamentat en el poder a favor de la societat civil. Les organitzacions polítiques actuals han establert models econòmics i socials basats en les falses democràcies formals. La nostra llibertat ens empeny cap a una revolta personal i col·lectiva constant per buscar la transformació del món actual i poder lluitar contra la injustícia social mundialment establerta.

Un agermanament hauria de ser un instrument, un gra de sorra, per contribuir a fer un món més just, a fer un canvi social i a educar en les diferències, en la igualtat i en la justícia. La solidaritat de Vic no ha de ser només amb Somoto. Hi ha moltes situacions de desequilibri social accentuat a molts països i per això la implicació de la societat és important, però la cooperació mai no pot ser un projecte personal o d’un partit polític sense estratègia continuada o sense projectes ben gestionats.

No som optimistes, i això segurament és perquè estem cansats. Sense un canvi d’actituds, dels ajuntaments i dels membres de les dues associacions, veiem difícil la continuïtat de l’agermanament. La tasca de l’agermanament hauria de ser voluntària, independent, sense remuneració econòmica i políticament transparent i desinteressada.

La nostra experiència de vida a Nicaragua està sent molt positiva i humanament enriquidora i ens ajuda a entendre millor les diferències i les desigualtats i el fet que el sistema mundial establert manté i perpetua aquestes realitats injustes. Aquesta experiència ens empeny a continuar caminant, però potser per un altre camí.


“ El trabajo voluntario es una escuela creadora de conciencias” - Che Guevara