23-Somoto, una experiència de vida (Monica Jaume) 23-01-2010

Ara fa aproximadament sis mesos fèiem les maletes per anar a viure un temps a Nicaragua, concretament a Somoto. Gràcies a l’agermanament entre Vic i aquesta ciutat del nord de Nicaragua ja hi havíem estat abans, però una cosa és ser-hi per tres setmanes i una altra viure-hi una temporada. El temps ha passat volant. Sembla que era ahir, que arribàvem, i ara, jo ja me’n vaig però en Josep allarga la seva estada tres mesos més.

Avui passaré la darrera nit a casa, a Somoto, i el cap em bull d’emocions. No sé si he dit adéu a tothom, no sé si ho duc tot a la maleta però, sobretot, no sé si tendré prou capacitat per emmagatzemar tantes persones i tantes situacions que voldria recordar per sempre més. La pregunta que ens solem fer en aquests casos és què n’hauré après, d’aquests sis mesos. Encara és d’hora per respondre. L’experiència que he viscut, lligada indefectiblement a la precària situació econòmica del país, se’ns dubte tendrà un efecte sobre la meva formació com a persona, deixarà un pòsit, però encara ha de madurar, de fermentar a dins meu.

En tot cas, i independentment dels efectes que pugui tenir sobre la meva vida posterior, sé que sempre tendré presents en Manuel Maldonado i n’Esperanza, així com la seva família. Per mi les xerrades amb en Manuelito han estat una lliçó de justícia, de sentit comú i, en definitiva, del que ha significat i continua significant la revolució, a Nicaragua i a qualsevol altre lloc del món.

Tampoc no oblidaré mai els veïns. En Pedrito, en Tomás, na Loreli, na Mila i na Luisa. Els menuts, amb l’espontaneïtat i la innocència pròpies de la seva edat combinades, alhora, amb la cruesa d’una situació familiar absolutament desestructurada i una economia pràcticament inexistent. M’han confessat que el seu avi va enterrar molts diners al pati, abans de morir, i que quan els trobin en Tomàs es comprarà molts cotxes, na Loreli una bicicleta i na Mila uns mitjons. De na Luisa, la seva tieta, que pateix una malaltia mental severa, me’n queda la tendresa i la recordaré amb el seu tassó de plàstic ple de cafè asseguda a la vorera amb aquell tremolor que li provoca la malaltia i el somriure desdentat que la fa semblar més gran. No crec que tengui més de 30 anys, però ella, si li demanes, et diu que en té 129. Avui ens hem acomiadat, hem plorat i li he regalat una jaqueteta, perquè sempre té fred. M’ha dit “muchas gracias, Verónica”, sempre em diu així, i m’ha comentat que com que ja és velleta li anirà molt bé.

També em recordaré de n’Alina, dels seus fills, en Jefry i n’Ángel, i de la seva família, na Rafaela, na Maria Antònia, na Berta i els germans. Gràcies a ella he après a fer “gallopinto”, “enchiladas”, “tacos”, llom de porc farcit, “chancho con yuca”... i li he d’agrair que m’hagi ajudat tant i les “tortillas” que duia cada dematí per esmorzar. I d’en Mauricio i la seva família, na Mary, en Mauri, na Maurel i na Mary filla, que ens van facilitar tant les coses abans de venir i amb els quals hem compartit estones realment agradables. A més, com a professional del medi ambient i amant de la naturalesa, ens ha ajudat de primera mà a conèixer flora i la fauna del país i en el nostre hort.

La col·laboració amb l’escola especial, que ha estat possible gràcies a la relació amb la directora i membre d’Assomvic Bertilia Videa, m’ha donat l’oportunitat de conèixer na Karen, una nena a la qual he agafat molt d’afecte, i les seves amigues, na Carla, na Daniela i na Fernanda.
De na Hellen i el seu fill, en Romel, em quedaran els plats d’espaguetis que hem compartit tot xerrant i la sinceritat i l’honestedat d’una dona que és una vertadera lluitadora. L’apassiona la feina que fa, treballa d’infermera a l’hospital de Somoto, i tot i la situació econòmica i familiar complicada que passa, manté ben presents, igual que en Mauricio i en Manuel, els principis ètics i morals revolucionaris.

He de dir, també, que m’ha sorprès la passivitat d’alguns membres d’Asomvic, però m’agradaria posa l’èmfasi d’aquest escrit en els aspectes positius.

I si vull parlar d’aspectes positius m’he de referir per força a en Pablo Rodríguez, gran músic i amic, i a la seva família, tant els germans com els pares i el seu fill Fabrizio, perquè ens han fet passar estones molt divertides, així com d’en César Carrasco, un culé de soca-rel, amb qui hem compartit partits del Barça i del que he après paraules tan peculiars com “pisuña” per referir-se al peu o “comemai” per referir-se a la boca (come maíz) entre altres. I no em vull oblidar d’en Bismarck, un conductor experimentat i prudent que ens ha acompanyat quan havíem d’anar a Managua amb el cotxe, ni de les seves filles, la Fiorella, amb la qual vam compartir el dia de la promoció escolar, i la Fernanda i la seva dona, la Rosa.

També me’n recordaré d’en Quim i la Montse, que quan hem anat a Managua ens han deixat estar a casa seva i ens han tractat tan bé, d’en Panchito i de na Maira i els seus fills petits.

I del país me’n duc la satisfacció de saber que dins les limitacions econòmiques s’avança en salut i educació, en alfabetització, en ajudes per pal·liar la situació de pobresa, com el programa “Hambre cero”, en la construcció d’habitatges per a les persones més necessitades... No ens enganyem, la dreta mai no ho faria i tot i les crítiques tan fortes que rep a Europa el Frente Sandinista hem de saber veure que la justícia social no arribarà mai als camperols de la mà d’un govern liberal. Així i tot, crec que el partit ha de fer feina per mantenir l’honestedat i l’ètica i renovar aquells càrrecs que només cerquen el benefici personal.
La gran sequera d’enguany i les condicions climàtiques generals converteixen la zona nord del país, on està situat Somoto, en una de les més pobres. Els camperols han perdut la collita i fins al juny no poden tornar a sembrar. Això vol dir que l’aliment ja es comença a acabar i que encara queden quatre mesos, que es preveuen crítics, per tornar a conrear.

I jo me’n vaig, però ells queden. Tornaré a un món en què tendré aigua cada vegada que obri l’aixeta, calefacció, aire condicionat, cotxe, museus, biblioteques, transport públic de qualitat... però una cosa hauré après: que la lluita s’ha d’estendre arreu del món i que el sistema s’ha de capgirar. Les desigualtats són massa grosses. Això em fa pensar en l’actualitat política de Vic, tristament famosa les darreres setmanes. Què faríem, nosaltres, si visquéssim en una situació d’extrema pobresa? Què fan els governs de l’anomenat “primer món” per evitar aquestes catàstrofes humanes? I la societat, què fèim? Absolutament res, donam les engrunes del que ens sobra i ens sentim tan satisfets, de ser solidaris! Cal organitzar-se i lluitar de veritat per canviar les condicions polítiques i econòmiques mundials perquè si no és així hi continuarà havent ciutadans i països de primera, de segona i de categories encara inferiors.

22 - Les comunitats frontereres amb Honduras (11-01-2010)

Somoto, com a municipi, a part del nucli urbà, està format per unes 54 comunitats rurals. Les més llunyanes estan situades a més de 40 km de distància. La població que hi viu oscil·la entre els 65 i els 1.300 habitants. Són comunitats totalment rurals que plegades sumen 17.640 habitants i que representen el 49% de la població del municipi. En aquest moment, per la falta d’aigua, la majoria de comunitats tenen l’activitat agrícola completament aturada i molts homes han d’anar a buscar feina allà on poden, com ara al tall del cafè, o bé fora del país, a El Salvador o a Costa Rica.

El 20 de desembre, per invitació de l’alcalde, Wilson Pablo Montoya, vam participar en la inauguració d’algunes carreteres de connexió de les comunitats amb la xarxa principal de carreteres del municipi. No són carreteres asfaltades, són camins rurals arreglats i preparats perquè hi puguin circular vehicles i en alguns trams és necessària la doble tracció. Fins ara només s’hi podia arribar a peu o amb animal, però no hi havia pas de vehicles, la qual cosa dificultava moltíssim el trasllat de malalts o de persones grans o amb poca mobilitat i mantenia, per tant, la població bastant aïllada.

Aquesta xarxa inaugurada, que comprèn les comunitats d’Icalupe, Las Lumbreras, Yaraje, Quebraditas, La Germania, La Ilusión, El Coyol y Jocomico uneix les comunitats més properes a Hondures, algunes a 20 minuts a peu de la frontera, amb el nucli urbà de Somoto. Es va inaugurar 8 vegades, al pas per cada comunitat. Cal tenir en compte que tot i així les comunicacions no són fàcils i els vehicles són escassos, però a partir d’ara podran entrar a aquestes comunitats. Fins ara quan s’havia de traslladar un malalt, una embarassada, un ferit... o hi havia una emergència, s’havia d’anar amb llitera o cavall fins a Icalupe i des d’allà aconseguir un vehicle fins a Somoto, perquè només hi ha dos camions diaris que hi arriben i solen anar molt plens.

Ara el vehicle de l’alcaldia hi podrà accedir en cas d’urgència, perquè a Somoto el servei d’ambulàncies és deficitari. Això vol dir que quan hi ha una emergència mèdica s’ha de trucar un taxi (que a les comunitats moltes vegades no hi pot arribar) o a la Creu Roja, que cobra pel servei (com més llunyana és la comunitat, més diners han de pagar els camperols). Per poder pal·liar la manca d’ambulàncies l’alcaldia posa a disposició dels habitants del municipi els seus vehicles. Això sí, els xofers no tenen coneixements mèdics, però posen tota la voluntat per poder resoldre el problema al més aviat possible.

Com veieu, la realitat és molt diferent de la nostra. Les persones que viuen en aquestes comunitats, un cop els deixa l’autobús, han de caminar entre 2 i 4 hores per arribar a casa seva. Un fet tan quotidià com portar un nen a la revisió mèdica, que per a nosaltres seria tan senzill, es converteix, doncs, en un dia sencer d’autobús i de camí a peu.

La caravana estava formada pels principals polítics de les diferents institucions municipals i departamentals i per tècnics municipals. En algunes comunitats només hi vam poder arribar tres vehicles, els que tenien doble tracció, ja que les dificultats de conducció són importants, amb pendents superiors al 40%. En el nostre món ho consideraríem una activitat d’aventura i segurament hauríem de pagar per realitzar-la. En canvi aquí, a Somoto, va ser una activitat solidària per trencar amb l’aïllament social de les comunitats. Cal tenir en compte que algunes d’aquestes comunitats van estar molt compromeses, durant la dècada dels 80, amb la Contra, en la guerra que els Estat Units va finançar per acabar amb la revolució sandinista. Hondures era la base dels EUA per entrar a Nicaragua.

Per tant podríem dir que la inauguració de la carretera va tenir dues finalitats, una de política, per recordar que el FSLN, des de l’etapa de l’administració municipal de Manuel Maldonado fins a l’actual, ha millorat els serveis a les comunitats i que les promeses electorals es van complint; i l’altra de caire més social i humana d’apropament a aquestes comunitats fins ara més aïllades amb “piñatas” i joguines, que va proporcionar Marena, per als nens, aprofitant que s’acostava el Nadal. Aquí sí que l’alegria dels nens es va fer clarament manifesta i contagiosa.

Hem descobert uns paisatges trencadors, agrestes, solitaris... però també valls amb unes vistes impressionants, d’una gran bellesa i amb molta tranquil·litat poblades per unes persones amb esperança i compromís comunitari. Cal dir que també ens ha sorprès l’actitud distant i superficial d’alguns polítics i tècnics. En aquest país encara hi ha dirigents que no saben tractar amb els camperols i això és un mal que tot i que s’ha superat bastant, encara es pot observar.

Nosaltres, a la “camioneta” vam tenir la sort de compartir el dia, des de les 6 del matí fins a les 8 del vespre, amb la tècnica de joventut municipal, Dania Martínez, una persona amb una gran capacitat de treball; un grup de joves de la “Casa de la Niñez y de la Adolescencia” i l’Amparo Reyes, regidora d’Afers Socials del municipi.

Per a nosaltres va ser un dia de descoberta, perquè vam conèixer comunitats on mai no havíem pogut arribar, i d’agraïment, cap a les comunitats, que ens van donar acolliment i menjar, i de les comunitats als polítics, que han fet possibles aquestes millores. Però també ha estat una experiència que ens ha fet reflexionar sobre el comportament d’alguns polítics, que veuen la seva actuació com un guany, com una manera d’aconseguir el benefici propi, particular, per damunt dels guanys col·lectius, és a dir, els polítics com els nostres, que en fan la seva professió, el seu “modus vivendi”. Tant a Catalunya com aquí caldria canviar aquest tipus de polítics, perquè no estan compromesos amb la població.

Parlant amb la gent camperola, amb els més necessitats, els humils, els compromesos, podem dir que continuen creient en el sandinisme, en general. Com ens deien els camperols, cap dels governs liberals, que han governat els darrers 16 anys, havien arribat a les comunitats i en canvi el sandinisme, sí. El sandinisme és viu com a alternativa social i política, sempre que el comportament dels polítics s’allunyi del model neoliberal. Per desgràcia en el nostre país les idees polítiques estan adormides, no hi ha vertaderes alternatives, només algun retoc de maquillatge, i tot és molt superflu, s’ha deixat de banda el debat de fons, el debat ideològic.

Con defensava Carlos Fonseca Amador, un dels fundadors del FSLN, “la guerrilla es creadora de consciencia política y ètica”. Nicaragua avui ja no viu en una revolta armada, sinó de les idees, com ens recorda sovint en Manuelito. Cal tornar a començar per canviar el món, una nova educació social i humana, noves actituds, nous compromisos ètics i d’honestedat política, en una nova revolta.

21 - Cañon de Somoto o de Namancambre - 07-01-12

Aquests dies de festes hem dedicat més temps a l’oci i a les caminades i, encara que ja el coneixíem de viatges anteriors, hem tornat a un paratge realment extraordinari, el congost o “cañón” de Namancambre, com s’anomena en llengua nàhuatl, el “cañón” de Somoto.

Aquesta meravella de la naturalesa és un tall en la roca volcànica, segurament formada per una falla geològica, però també pel pas de les aigües del riu Coco, conegut com Wangki quan passa per les terres de la nació Miskita abans de desembocar al mar Atlàntic. Té un recorregut de 5 km, amb amplades variables d’entre 10 i 15 metres i amb unes alçades que varien entre els 100 i els 120 metres.

Està situat a uns 15 Km de la ciutat de Somoto, entre les comunitats de Namancambre, Sonís, las Papayas, la Pintada i el Guayabo. La seva inaccessibilitat ha fet que no fos gaire conegut entre la gent de Somoto ni de Nicaragua en general. Els camperols de les comunitats per les quals passa, que l’anomenaven “las estrechuras”, l’han fet servir històricament per pescar, rentar la roba i abeurar el bestiar, però no va ser fins el desembre del 2004 que un grup de geòlegs txecs i nicaragüencs van “descobrir” la seva importància hidrogràfica i geològica.

Avui dia hi podem trobar una petita infraestructura turística, amb guies que en l’època de pluges sembren blat de moro i frijoles i en l’època seca acompanyen els visitants per guanyar-se la vida. S’hi poden fer dos recorreguts: un per l’aigua, en què els guies t’acompanyen amb uns pneumàtics; i un altre a peu per les zones altes del congost, on Marena (Ministerio del Ambiente y los Recursos Naturales) i l’Alcaldia de Somoto han construït uns camins i uns miradors que permeten gaudir de les impressionants vistes.
Es diu que es tracta d’una de les formacions rocoses més antigues de Centreamèrica, entre uns 7 o 10 milions d’anys, i té un gran valor per la varietat de flora i fauna. És curiós observar que a les parets d’una banda hi ha orquídies, on toca l’ombra, i a l’altra, on toca el sol, cactus.

El mes d’agost, acompanyats d’en Ton Cullell i d’en Christian Sandoval, vam fer el recorregut per l’aigua i aquest dies de desembre, amb en Mauricio Cajina i les seves filles, Maurel i Mery, vam fer el recorregut a peu.

En podeu veure fotografies al blog. (www.gallopintosomoto.blogspot.com)

Amics, si mai visiteu Somoto cal anar al “cañón” de Namancambre. No us en penedireu!

2010, ple d'il·lusions i compromisos - 01-01-10

El 24 de gener del 2010 farà 6 mesos que som a Nicaragua. La Mònica tornarà a Catalunya i en Josep allargarà l’estada fins al 23 d’abril.

Hem deixat enrere un any, el 2009, complicat. S’ha parlat tant i tant de la crisi econòmica, però, com sempre, gairebé mai de les crisis humanes. La pobresa, la marginalitat i la corrupció, entre altres, han marcat aquest any que acomiadem.
Nosaltres enguany hem conegut de ben a prop aquests conceptes. Nens que ploren de gana (el secretari general de les nacions unides, Ban Ki-moon, inaugurà la conferència a Roma dient que "avui moriran 17.000 nens al món", un cada sis segons), un poble marginat i l’extrema corrupció política. Res d’excepcional, a l’Europa que coneixem tot continua igual per a alguns ciutadans, tot i els 75 milions de pobres, els immigrants marginats i perseguits i els casos de corrupció política que es destapen dia rere dia(Déu n’hi do, a Catalunya i Balears!) .
Però com em diu un bon amic, en Joan Surroca, “La vida és dinàmica i cal reconduir cadascuna de les activitats, de les vivències i també la solidaritat. Ara es respiren altres aires, però el més important és que personalment intentem no defallir”.
Volem que el 2010 ens porti una realitat que comença a canviar. Per això, des de Nicaragua, us desitgem un any ple d’il·lusions i compromisos per començar a instaurar una justícia social mínima i uns valors diferents.

19- Nadal - 24 - 12 - 09

Des de Somoto, situat al tròpic sec de Nicaragua, passarem el primer Nadal lluny d’en Pau, de la Paula, de la Clara i d’en Marc, de les nostres famílies i dels amics, però amb la companyia de la gent que ens ha donat acollida aquests mesos.
Un Nadal diferent, sense les lluminàries, ni els arbres engalanats, ni les botigues amb els aparadors, ni les presses per comprar.
Aquí les coses són més tranquil·les i la situació econòmica fa que no hi hagi lloc per al consumisme desmesurat, encara que la gent viu aquesta nit, la del 24, amb molta alegria. Avui els plats més típics són: llom farcit, gallina farcida, nacatamal (blat de moro i porc embolicat amb fulla de plàtan) amb cafè per veure, i per postres fruita confitada i bunyols de formatge amb mel. La majoria de gent fa un esforç per tenir algun d’aquest menjars, però no en totes les cases és igual. També hi ha moltes famílies que aprofiten aquestes dates per comprar alguna peça de roba als nens que estrenaran avui i que servirà per dur durant tot l’any (una camisa, uns pantalons, unes sabates, etc.).
Nosaltres menjarem llom farcit que la nostra amiga Alina ens ajudarà a cuinar, torró que els pares de la Mònica ens van enviar i una copeta de Juvé Camps (aquí és un autèntic luxe) que vam comprar a Managua. Ja veieu que aquí també hi arriba la globalització i si hi ha diners, a Managua com a mínim, es pot aconseguir gairebé qualsevol cosa. La vida està plena de contradiccions.

Demà, dia 25, anirem a la residència de gent gran amb els joves de la “Casa del Adolecente” a compartir una estona amb ells i després farem un dinar amb els nostres veïns, en Pedro, en Tomás, la Loreli y la Milagros, que diuen que Santa Claus els portarà roba nova.

Serà un Nadal diferent i en alguns moments enyorat, però contents de sentir-vos a prop i que els desitjos de felicitat es compleixin.

BONES FESTES

18 – El poble miskitu - 20-12-09

Painikinani may ulbamna Bilwi wina capital Miskitu nisankawina
(Amics, us saludem des de Bilwi, capital de la nació Miskita)

Hem tingut la sort de poder estar tres dies al RAAN (Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord), concretament a Bilwi (Puerto Cabezas, en castellà), des d’on hem intentat copsar la realitat del poble miskitu, interessant i desconeguda, no només per a nosaltres, sinó també per als nicaragüencs mateixos. És una realitat totalment diferent, tant des del punt de vista paisatgístic com cultural i social.
On estan situats?
La majoria de miskitus viuen a l’anomenada Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord de la República de Nicaragua i una minoria, uns 40.000, a Hondures, seguint el Riu Coco. Ens és difícil situar exactament els límits del seu territori, d’una extensió aproximada de 45.000km2 i una població de 250.000 habitants, dels quals un 70% són d’origen miskitu.
Identitat i història
Tenen una història ancestral, amb una societat tradicional fortament estructurada, una estructura política clara i una llengua i cultura pròpies. Ja trobem documentació que esmenta els miskitus al segle 4 abans de Crist i provenien dels Tawira, segons informació facilitada pel professor Avelino Cox, que vol dir ‘cabellera llarga’. El nom de Moskitia prové d’un líder anomenat Miskut i miskitu vol dir ‘la gent de Miskut’. Els espanyols hi van prendre contacte l’any 1502 a causa d’una gran tempesta que els va empènyer cap a la desembocadura del riu Coco, lloc que van anomenar a partir d’aleshores "Cabo Gracias a Dios". A partir d’aquest moment es va iniciar un procés, que encara continua, de pèrdua d’identitat i dels valor de col·lectivitat.
Amb accions comercials, enfront dels intents conqueridors i dominadors dels espanyols, van donar suport als pirates, als corsaris i als anglesos, dels quals van dependre com a protectorat, la qual cosa va suposar la introducció de la figura d’un rei miskito, fins que el 28 de gener del 1860 els governs de Nicaragua i de la Gran Bretanya van signar un tractat segons el qual la Moskitia passava a ser part del territori nicaragüenc. Just abans Nicaragua havia aconseguit la independència dels espanyols i expulsar els anglesos i un cop establerta com a estat, l’any 1894 José Santos Zelaya realitza l’ocupació violenta de les terres de la Miskitia per incorporar-les a Nicaragua. Més tard, de 1909 a 1921, Sandino utilitza aquestes terres com a refugi per a la seva organització. En un principi els miskitus li van donar suport, però al final també van tenir enfrontaments. Durant la dictadura dels Somozas, es va fer servir l’estratègia de la política de la suavitat per intentar adormir la gent i que no es rebel·lés contra les agressions a la seva cultura i identitat. Amb el finançament de l’ONU, la dictadura somozista va implantar els anys 60 un programa anomenat "Castellanización de los niños miskitos". Amb la revolta del FSLN el 1961, a la qual en principi van donar suport, es van crear moltes expectatives, però després del triomf les realitats van ser molt diferents al que havien somiat, tot i que el FSLN va ser el primer a reconèixer una autonomia per a les dues regions de l’Atlàntic. La pregunta clau és si els miskitus van percebre la seva presència com a conqueridors o com a revolucionaris. La realitat és que els delegats o rectors de la política del FSLN ignoraven absolutament la realitat d’aquest poble i això va accentuar un allunyament de les politiques oficials, com per exemple les campanyes d’alfabetització, que es van fer únicament en castellà. Segons ens explicaven, dels 80 als 90 la repressió va ser forta, amb desplaçaments i nous assentaments de les comunitats i, fins i tot, en alguns casos, es va emprar la pràctica de la terra cremada, com havia fet a Guatemala el dictador Efraín Ríos Montt. Tot això va provocar que els primers grups de la Contra s’organitzessin en territori miskitu, al riu Coco, fronterer amb Hondures. Al nord, va encapçalar la Contrarevolució l’organització Misura, comandada pel líder miskitu Steadman Fagoth, que va fer aliances amb organitzacions formades per exguàrdies somozistes, i, a la zona sud, frontera amb Costa Rica, hi havia l’organització Misurata, comandada per un altre miskitu, Brooklyn Rivera, que es va aliar amb l’organització de la Contra ARDE, encapçalada pel famós comadante Cero Edén Pastora.
Un cop el FSLN perd el poder, l’any 1990, les coses no canvien gaire per al poble miskitu, que veu com el Govern nicaragüenc ignora les seves reivindicacions. Aquest fet, probablement, va contribuir a la creació dels partits miskitus que, a partir del 90, van participar activament en diferents eleccions de Nicaragua, pactant amb els liberals o amb els sandinistes.
La llengua
La llengua, com passa amb moltes nacions oprimides, ha estat la base que ha ajudat a mantenir encesa la flama de la identitat. L’Església Morava, que s’implanta a la zona l’any 1849 i que esdevé la religió majoritària entre els miskitus, ha contribuït positivament a evitar l’agressió cultural i la marginació social del poble miskitu. Ha treballat per recuperar el prestigi de la llengua, publicant gramàtiques i diccionaris.
A partir del triomf sandinista del 1979, es pren una mica d’interès per part dels govern de l’Estat pel que fa a la llengua, a la cultura i a les reivindicacions d’autonomia dels miskitus, entre altres pobles indígenes, i es creen les autonomies de la Costa Atlántica.
El 10 de juliol de 1993 el Parlament de Nicaragua aprova una llei sobre "Uso oficial de las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua":
"Artículo 1.- El español es el idioma oficial del estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua serán de uso oficial en las Regiones Autonómicas, en los casos que establezca la presente ley".
L’Estat s’empara, doncs, en una legislació molt ambigua i la realitat és que la llengua miskita, tot i ser oficial a la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord, en l’àmbit educatiu queda relegada a l’assignatura de miskitu, però no s’aplica a l’ensenyament reglat. Això vol dir que es fa ensenyament de miskitu però no ensenyament en miskitu. Pel que fa als mitjans de comunicació, hi ha ràdio i televisió en miskitu, però sempre en el format bilingüe (primer en miskitu i després en castellà).
Una de les sorpreses més positives va ser comprovar que hi ha força ús social de la llengua, que es fa servir al mercat, als taxis... en definitiva, al carrer i, sobretot, a les comunitats. Tot i això, hi va haver situacions que per a nosaltres, com a catalanoparlants, eren ben familiars, del tipus "parla’m en espanyol" o "em pots parlar anglès, espanyol, portuguès... però no miskitu". Ens vam poder adonar d’aquesta realitat perquè el nostre guia, recomanat per un català que fa 8 anys que viu ha Bilwi i que té fills "catalanomiskitus", en Jeffry Francisco Urbina Carrillo, d’entrada parlava sempre en miskitu amb la gent.
L’actualitat
Enguany, concretament el mes d’abril, 400 delegats del "Consejo de ancianos de la Moskitia", en representació de més de 300 comunitats miskitas, van declarar la independència de la Nació Comunitària de la Miskitia i van triar com a Wihta Tara (gran jutge) el reverend Héctor Williams, curiosament pastor de l’Església Evangèlica d’Asamblees Cristianes, i no un representant dels moraus, que és l’església majoritària entre els mistikus. Van donar un termini de sis mesos per institucionalitzar la independència però, passat aquest temps, tot i que la tensió continua latent, no s’ha avançat en l’autogovern, encara que 3.000 comunitaris van intentar ocupar, sense èxit, la Casa del Govern Regional. Probablement es produiran noves iniciatives quan s’acostin les eleccions regionals, al mes de març, i la postura podria ser de boicot a aquestes eleccions. La reivindicació continua viva, com diu l’advocat Oscar Hodgson, assessor del "Consejo de Ancianos". Avui, sorprenentment, els abanderats de la lluita contra el sandinisme dels anys 80-90 són estrets col·laboradors del govern del FSLN. Steadman Fagoth és director de l’Institut de Pesca i Brooklyn Rivera és diputat del FSLN, tota una contradicció amb el seu passat.
Actualment també existeix un altre conflicte ben viu al territori miskitu: el del tràfic de drogues. Penseu que la costa de l’Atlàntic és lloc de trànsit de les màfies colombianes, que mouen la droga fins als EUA. Hi ha comunitats en què els traficants colombians han aconseguit penetrar amb força i hi va haver una emboscada que va provocar la mort de dos soldats de l’Exèrcit de Nicaragua i la posterior ocupació de dues comunitats per la Policia Nacional i l’Exèrcit, la qual cosa ha fet pujar la tensió, amb manifestacions diàries del grup miskitu Yatama, que governa a RAAN amb el FSLN. Nosaltres, per sort, no ens vam veure involucrats en cap aldarull, tot i que vam viure el clima de tensió. En definitiva, tres dies són pocs per poder-nos fer una composició real del que passa a la Costa Atlàntica i és difícil analitzar i copsar la dimensió real de la reivindicació independentista de la Nació Comunitària de la Moskitia.
El que hem escrit ho hem extret de les informacions facilitades per Marcelo Borge, periodista, teòleg i pastor de l’Església Morava, i d’Avelino Cox, periodista i professor de la Universitat Uraccan, als quals hem d’agrair les seves xerrades i informacions sobre la realitat històrica i actual del poble Miskitu i, sobretot, a Jeffry Francisco Urbina, per haver-nos acompanyat aquests tres dies, haver-nos introduït en aquesta realitat i haver-nos fet de traductor.
La nostra conclusió, relacionada, evidentment, amb la realitat dels Països Catalans, és que el menyspreu cap a una nació o a un poble és una actitud profundament antisocial i mai no es fonamenta en el reconeixement de la història o de les realitats diferenciades, sinó en la ignorància intencionada.

17 - El 13 desembre des de Nicaragua (11-12-09)

Amics, el 13 de desembre del 2009 serà un dia molt important per a molts catalans i, especialment, per als osonencs, ja que tenim l’oportunitat d’expressar, per primera vegada des de la República, la voluntat d’independitzar-nos o no de l’Estat espanyol.

Nosaltres, des de Nicaragua, encara amb passaport espanyol, hem seguit amb molt d’interès totes les notícies sobre les consultes, des del dia de la d’Arenys de Munt fins ara. També tenim l’esperança que a Mallorca se’n pugui tirar endavant alguna, perquè hi ha voluntat i gent que treballa dur perquè es pugui dur a terme. No dubteu que si fóssim aquí votaríem que SÍ. Tant des del cantó vigatà com del mallorquí.

Trobem deplorable l’actitud del PSC i del PPC respecte d’aquest tema. Critiquen la “radicalitat” dels partits nacionalistes catalans, quan són ells els que practiquen el nacionalisme salvatge (només cal fer una ullada a El Mundo, l’ABC, La Razón, El País o El Periódico). En tot cas, qualsevol adjectiu que acompanyi la paraula independentisme és subjectiu, perquè l’independentisme no és més que una opció política, social i cultural. La resta, els afegitons, no són més que intents de desprestigiar una opció que ha perviscut històricament, i per alguna cosa deu ser, als territoris de parla catalana. Ara, tant socialistes com “populars” diuen que la cobertura que en fa TV3, de les consultes sobiranistes, és sobredimensionada. I qui n’hauria d’informar, si no és la televisió pública catalana, d’un fet tan excepcional com important? Que esperen, que en faci la cobertura la CNN, la televisió finesa, la canadenca...? Tenim tot el dret d’estar “sobreinformats” sobre aquest tema, perquè, independentment dels resultats, serà un dia històric i és per això mateix, que tenen por que el poble es desperti i s’expressi amb llibertat. Si no tinguessin por dels resultats tant se’ls en donaria, si es fan consultes o no.

El president de la Generalitat ha fet unes declaracions carregades d’ambigüitat, en la seva línia, en què intenta treure càrrega política a les consultes. Més contundents són el senyor Iceta i el senyor Zaragoza, que diuen clarament que votarien que NO a la consulta perquè creuen que ja no estem a l’alba, sinó a l’ocàs del principi clàssic de les nacionalitats. No n’esperàvem altra cosa, d’aquests dos individus. Segurament són de la corda del senyor Ferran, aquell que parlava de les “crostes”.

La pregunta que també ens fem és per què els partits que donen suport a la consulta no proposen al Parlament mateix fer el referèndum, encara que no sigui vinculant. De què tenen por?

A l’Estat espanyol també estan inquiets, la qual cosa és un consol, perquè vol dir que els amoïna que l’independentisme es pugui quantificar. Les declaracions del president de Govern, Rodríguez Zapatero, diuen que les consultes “objectivament no van enlloc”, mentre la vicepresidenta, Fernández de la Vega, afirma que “les consultes no tenen cap validesa jurídica”. Tranquils, això ja ho sabem, però votarem igual. És curiós, tanmateix, que l’executiu espanyol defensi una posició “clara i nítida a favor del dret de lliure determinació del poble Sahrauí”. Potser és que volen que ens posem tots en vaga de fam o bé trauran una nova llei que els permeti empresonar indiscriminadament els independentistes, com estan fent a Euskal Herria.

Ja n’hi ha prou d’exercir un totalitarisme estatal basat en una Constitució que ni la majoria dels Països Catalans ni d’Euskal Herria accepta. Creiem que la falta de llibertat a la qual ens sotmet l’Estat espanyol des de fa més de tres segles, la pressió, la criminalització, la demagògia i la violència dialèctica s’han d’acabar. Participar activament i voluntàriament en la consulta ens ajudarà a fer un pas més cap a la independència. Tal com diu Joan Solà en l’article “Llibertat, dignitat”, publicat a l’Avui dia 8 de desembre, “deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú”. Pensem que és important llegir-lo perquè reforça d’una manera molt lògica els arguments per defensar la independència.

Nosaltres, curiosament, de dia 13 fins dia 16 marxem a Bilwi, la capital del RAAN (Región Autónoma Atlántico Norte), on intentarem conèixer el moviment independentista de la comunitat miskitia, la seva llengua i la seva cultura. Seran pocs dies i només ens podrem endur una pinzellada del que són els miskitos, però no podíem deixar passar l’oportunitat de conèixer aquest poble tan diferent de la resta de Nicaragua. Perquè us situeu una mica, fa pocs dies una delegació va visitar el Parlament de Catalunya i va haver-hi un gran rebombori perquè es van contractar dos traductors. Encara, després de tants anys de mal anomenada democràcia, s’ha de qüestionar el fet d’emprar el català amb normalitat. N’hi ha que encara es pensen que la normalitat consisteix a parlar en castellà si l’altre t’entén, encara que això suposi trepitjar els drets de tot un poble i donar un exemple nefast a un altre poble, el miskito, que també lluita per l’autonomia i per la normalitat lingüística.

Aneu a votar el 13-D i voteu per la Llibertat i la Dignitat com a poble.