11 "Canasta basica" a Nicaragua - (24-10-09)

La “canasta bàsica” és la referència econòmica sobre el que una família formada per dos adults i quatre nens necessita per subsistir durant un mes a Nicaragua.
L’Instituto Nacional de Información de Desarrollo, INIDE, és la institució nicaragüenca que elabora cada mes la "canasta básica". El mes de setembre d’enguany, el valor en córdobas és de 8.328,6 (298 €, si tenim en compte que un euro són 28 córdobas).
Podeu consultar en el quadre de l’annex 1 la relació dels 53 productes que es consideren bàsics i les quantitats necessàries que n’hauria de consumir cada família per mantenir unes condicions alimentàries i higièniques acceptables.

Aquest quadre es divideix en tres apartats: productes alimentaris, que representen un 60% del total de la “canasta bàsica”; productes per a la llar, que representen un 30%, i peces de vestir, que representen un 10% del total.
Més avall també reproduïm el quadre de salaris mínims establerts. La primera conclusió que se n’extreu, si comparem els dos quadres, és que la quantitat de córdobas necessària per viure d’acord amb els salaris mínims és pràcticament inaccessible per a la majoria de famílies nicaragüenques. Aquestes referències són per a les zones urbanes, on el nivell de treball, que vol dir un sou més o menys estable, és més gran, tot i que insuficient. Però en les comunitats rurals és totalment impossible tenir uns ingressos estables per poder arribar als nivells econòmics mínims que permetin viure amb una nutrició i higiene acceptables. Cal tenir en compte que un 47,9% de la població nicaragüenca viu al llindar de la pobresa, amb menys de 2 dòlars al dia
Aquest últim mes hem estat en contacte amb la majoria de comunitats rurals del municipi de Somoto i us podem assegurar que les necessitats alimentàries són prioritàries i urgents, ja que la segona collita (a Nicaragua se’n fan dues cada any) no ha existit a causa de la sequera.
La solució per a molts pagesos és anar a treballar a El Salvador o a Costa Rica per uns mesos i després esperar que l’any que ve, cap al juliol de 2010, les collites siguin millors que enguany. Cal tenir en compte que sense aigua no poden sembrar, ja que no hi ha infraestructures de regadiu. Per nosaltres això és una realitat impactant. Si la vida del camperol a Catalunya és complicada i variable, aquí ho tenen molt pitjor, perquè absolutament tot queda en mans de la climatologia i el canvi climàtic no hi ajuda en absolut. Com diu Manu Chao a la cançó El clandestino “El hambre llega y el hombre se va". És a dir, si les coses no canvien, només els queda el camí de la migració, amb papers o sense.
El Govern sandinista de Nicaragua té alguns programes de producció alimentària, com "Hambre cero", que intenta pal·liar la situació. En una altra ocasió parlarem més a fons d’aquests programes i de quins àmbits abracen.
Una segona conclusió, és que la pobresa enguany augmentarà significativament. A Guatemala, per exemple, el Congrés ja ha decretat l’estat de calamitat per “hambruna”. Penseu que Somoto, a més, està situat en un dels departaments més secs i pobres de Nicaragua. Per tal que tingueu una perspectiva de la realitat, des de finals de setembre i el mes d’octubre, un període teòricament dels més plujosos de l’any, només ha plogut 6 dies amb unes quantitats insignificants (el dia 26 de setembre, uns 9 litres; el dia 28 de setembre, uns 3 litres; el dia 6 d’octubre, uns 3 litres; el dia 9 d’octubre, uns 7 litres; el dia 19 d’octubre, uns 4 litres, i el dia 22 d’octubre, uns 6 litres per m2). Aquests controls els podem fer gràcies a un dels pluviòmetres que en Manel Dot va facilitar a Asomvic. Cal dir que cada dia estem més sensibilitzats amb la problemàtica de l’aigua perquè vegem les conseqüències directes que té en la població.
Tornant a la “canasta bàsica” i perquè pugueu tenir la referència del es pot guanyar a Nicaragua si es té la sort de tenir una feina estable, els salaris mínims segons acords ministerials de l’any 2008 són:
Es la retribución mínima que el patrono debe pagar al empleado por su trabajo. Pretende garantizar al trabajador un ingreso tal que le permita cubrir sus propias necesidades básicas y las de su familia.

A l’Estat espanyol, el 2009, el salari mínim és de 20,80 €/dia, 624 €/mes i 8.736 €/any (14 pagues anuals).

Comparació dels sous mínims entre l’Estat espanyol i Nicaragua

Estat espanyol
20,80 €/dia

624€/mes


Nicaragua

2,21€/dia 62Córdobas
64,32€/mes 1.801Córdobas


La diferència és evident, però no podem interpretar aquests quadres de manera demagògica, perquè s’ha de tenir en compte que el nivell de vida i, per tant, de preus, és molt diferent en cada país. Així i tot, és totalment injust que les diferències en el nivell de vida i de comoditats siguin tan abismals. Les diferències respecte al nostre món, ja ho veieu, són tan grans que ens poden ajudar a entendre millor les raons que obliguen tanta gent a sortir del seu país per intentar solucionar la seva precària situació econòmica.
Després de tots els viatges que hem fet a Nicaragua i a altres països d'Amèrica Central, sempre se’ns plantegen moltes preguntes, algunes obligades i reiterades. Per què hem tingut la sort de néixer on hem nascut? La solidaritat i la justícia social, no haurien d’implicar forçosament una transformació econòmica i social? Per què el model econòmic mundial en lloc d’intentar llimar aquestes diferències ajuda a perpetuar-les?
És urgent trobar un nou model i replantejar-nos la solidaritat i el compromís social. Sembla que l’única preocupació del nostre món sigui garantir el que anomenem "democràcia" en aquests països, encara que com diu el nostre amic Manuelito "no puede haber democracia donde haya hambre. El modelo democrático actual es un engaño".

10 Realitats caminades - 11-10-09

Per tal de mantenir una certa activitat física, i seguint el model occidental, sortim dos dies a la setmana a caminar.
Tenim un bon guia, en Mauricio Cajina, i els propers dies s’hi incorporà l’Ericarmen Moncada, amb la qual cosa ja farem un grup de 4. Ens llevem entre les 5 i 2/4 de 6 del matí per començar a caminar a les 6. És sorprenent, l’activitat que a aquestes hores hi ha, i és molt interessant esbrinar, mentre caminem, què fa la gent, perquè ens permet descobrir una altra manera de viure, una realitat totalment diferent de la que coneixem.
El paisatge rural presenta una vegetació irregular, tot i que en aquesta època de l’any hauria de ser exuberant, perquè és època de pluges. Les pluges, però, de moment no arriben i el paisatge reflecteix la sequedat de la terra. Així i tot hi ha alguns trams amb arbres que ajuden a evitar la intensa calor. Sortim d’hora perquè aquí el sol cou de valent. Les caminades són d’unes dues hores, encara que l’última, sense voler (ens vam despistar una mica!), va ser de 4 hores.

Trobem gent que ens saluda però que ens mira amb sorpresa. Els camperols caminen hores per força, per anar a fer algun “mandado” a Somoto o, en el cas dels infants, per anar a escola. Nosaltres, en canvi, ho fem, com diuen ells, per “hacer fisico”, és a dir, per gust! A aquestes hores caminar per aquests camins és molt agradable. A diferència de la tarda, quan es comença a fer fosc, hora en què la gent de les comunitats rurals que treballa a Somoto torna cap a casa, al matí no hi ha perill, no hi ha cap mena de sensació d’inseguretat. Al contrari, l’ambient és fresquet i l’activitat rural, intensa.

Trobem molts nens i nenes que es lleven a les 5 per anar a buscar aigua i llenya i, després, entre les 7 i les 8, van a escola. Ens preguntem si algun nen de Vic ho podria entendre, tot això. Els contrastos, en aquest sentit, són molt marcats.
A més de nens i camperols solem trobar molts ases carregats de llenya, d’una rassa autòctona de Somoto que es diu Roma, que van a la ciutat per vendre-la. Per desgràcia encara hi ha poca gent que es pugui permetre tenir una cuina de gas i això vol dir que el “despale” (desforestació) avança. Cada tronc val 5 córdobas i una família en consumeix, aproximadament, 5 de mitjana cada dia. Cada bombona de gas val 250 córdobas, i dura aproximadament 1 mes, perquè el frijol necessita moltes hores de cocció i se’n bullen pràcticament cada dia per fer el gallopinto.
La majoria de gent que camina cap a la ciutat va a fer-hi alguna gestió o a vendre-hi algun producte (moltes dones caminen amb el “yagual” al cap). En algunes comunitats hi ha transport públic, un camió que anomenen “buseta”, però pujar-hi sol ser una vertadera odissea. Penseu que no hi cap ni una agulla i que la gent s’hi col·loca així com pot fins que ja és impossible encabir-hi ningú més. Les comunitats més properes estan a 1 hora de distància, altres a 3 hores del nucli urbà caminant i algunes a més de 4 hores amb la “buseta”.

Tampoc no podem oblidar les dones que renten roba a les “quebradas”, (rieres), ja que no hi ha aigua a les cases. Per rentar-se ells mateixos també van a la riera o al riu Coco, on podem trobar famílies senceres que es fan ben netes amb aigua i sabó.

Totes aquestes imatges, entre altres, són les nostres companyes de caminades i ens ajuden a conèixer millor aquest municipi agermanat amb Vic i la seva gent.
Us mostrem algunes fotos per tal que us en pugueu fer una petita idea.

9 Manuelito Maldonado - 29-09-09

Manuel Maldonado, sabater, activista en la lluita per enderrocar la Dictadura de Somoza, correu del FSLN en la clandestinitat i exalcalde de Somoto, és un home estimat pels ciutadans i, per sobre de tot, si l’haguéssim de definir amb una paraula, honest. I d’aquesta honestedat mateixa neix el seu compromís social.

Té una inquietud infinita pel que passa a la resta del món i és un lector incansable. No demana mai res de material, però els que el coneixem sabem que qualsevol llibre que li permeti continuar la seva formació humana el fa feliç.

Avui dia pateix les limitacions que li provoca la seva malaltia, perquè necessita estar connectat a una màquina d’oxigen una sèrie d’hores al dia, però la seva vitalitat i les seves idees segueixen estant en contínua efervescència.

Ell es defineix com a Sandinista i del FSLN, però per damunt de la política, diu, hi ha el fet de combatre les injustícies. Mai ningú no podrà dir-li que s’ha apropiat de res que no fos seu i no s’ha enriquit econòmicament durant el temps que ha format part de la política activa. Per exemple, si li preguntes pels polítics actuals és prudent i només el preocupa el fet que el poder no els corrompi ni s’oblidin d’on vénen ni quina és la seva funció.

Diu, “Las cosas y actuaciones dañinas han de ser criticadas para que se rectifiquen y se hagan mejor”.

“Para ser un buen revolucionario hay que tener un alto grado de conciencia, disciplina y moralidad.”

El considerem un gran amic. Moltes vegades ens ha acollit i ens ha deixat compartir casa seva i els deliciosos àpats de la família, tot i les limitacions econòmiques, i, sobretot, mai no ens ha fet sentir estrangers i ens ha ajudat sempre a comprendre les diferents realitats nicaragüenques. Cada xerrada amb en Manuelito ens fa créixer com a persones. No hi ha dia que parlem amb ell que no digui o faci alguna cosa que ens fa reflexionar.

Un company andalús que fa uns quatre anys que viu a Somoto, l’Isaac Fernández de la Villa, ha recollit la seva vida i les seves idees en un llibre que es publicarà a l’octubre amb el títol “El Pequeño Gigante. La vida de Manuelito Maldonado Lovo”.

Avancem algun fragment del llibre que sortirà el mes que ve i que recomanem a tothom.

“Muchos fueron a la lucha revolucionaria por conciencia. No por egoísmo personal, sino por la necesidad imperante de cambiar la situación de los demás vecinos, tremendamente empobrecidos… Dejaron hijos y esposas para luchar por un ideal que había que llevar a la realidad. Sin rencores ni odios, sólo en busca de justicia y libertad... Esta realidad aún existe. La lucha continúa, pero a otros niveles.”

“Había que ser un hombre diferente. La revolución fomenta la honestidad y el respeto hacia los compañeros. En tu Yo interno vas cambiando, buscas cómo comportarte diferente y te vuelves diferente a los demás. Desde esa nueva posición

interna y personal, puedes observar en otros que aún tienen tus mismos comportamientos de antes, entonces ves aquellos movimientos que tú hacías antes de cambiar… Y es asombroso lo errado de muchos de esos movimientos: Es como ver actuar a un borracho estando sobrio; borracho que tambaleándose y balbuceando, se cree andar y hablar correctamente. Lo triste es que así seguimos, tambaleándonos, la mayoría de los seres humanos hoy día, sin importar su país o creencia política.”

“Hoy en día se han perdido las normas que forjaron las bases de la lucha. Lo urgente y más importante es retomar el trato con las personas, que se ha deteriorado mucho por las aspiraciones personales y el abandono de la concienciación en la juventud, la cual ha quedado como campo fértil para que el sistema capitalista opresor siembre en ella sus semillas de egoísmo. Se debería volver a instruir a la gente desde abajo, en la conveniencia de normas éticas y morales, para erradicar la corrupción que ha entrado en la sociedad. La corrupción no era permitida en los orígenes del Frente Sandinista. Si se robaron bancos, nunca fue por egoísmo, sino para luchar por la igualdad de aquellos que padecían la opresión del sistema.”

Perquè els que no el coneixeu us pugueu acostar una mica al pensament d’aquest home, reproduïm una entrevista que vàrem publicar al butlletí d’Assomvic fa més o menys 3 anys.

Nosaltres, durant aquests mesos, continuarem gaudint de les seves idees, de la seva conversa i dels seus acudits i anècdotes, però també dels “cafecitos” i plats de la seva entranyable companya, l’Esperanza Alfaro, un reflex de l’hospitalitat nicaragüenca.

8 - REALITATS:MISÈRIA I SOMRIURE - 18-09-09

En Pedro, de 12 anys, en Tomás, de 9, la Loreli, de 5, i la Milagros, de 3, són nens amb l’expressió alegre i un somriure net i contagiós.

Viuen en un entorn familiar de dificultats extremes, per no dir de pobresa i desestructuració totals. La seva mare, la Gloria, no se sap de què treballa, encara que es diu que fa l’ofici més antic del món, i la seva tieta, la Luisa, que també viu amb ells, és discapacitada psíquica. La figura paterna, desapareguda, “no existe”. Aquesta és la seva vida quotidiana. Descalços, amb roba reutilitzada, no gaire nets i cercant-se la vida pel carrer.

Quin futur els espera, a aquests quatre nens de Somoto?

Deia el subcomandante Marcos “Qué hay más miserable que nazcas y mueras y que nadie te conozca”.

A Nicaragua l’escolarització és gratuïta i obligatòria. Després dels 16 anys de desgoverns neoliberals, ara el govern sandinista, amb tots els defectes, tics i formes de comportar-se heretats dels anteriors governs, intenta, però, canviar algunes coses, entre les quals hi ha el model educatiu, tot i que la situació econòmica ho dificulta.

Així i tot les contradiccions són evidents: uniforme, camisa blanca i faldilla o pantalons blau fosc, encara que en alguns casos es tolera l’assistència sense anar uniformats, però han d’anar nets i ben vestits. En tot cas, però, tots aquells alumnes que assisteixen a classe sense uniforme o sabates se senten diferents, saben que hi ha alguna cosa que els allunya de la resta, com intenta explicar en Pedro.

Aquests nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros, no van pràcticament mai a l’escola i si algun dia hi van, gairebé sempre és perquè s’hi fa alguna activitat en què els donaran menjar o material. Van a l’anomenada Escuela Especial, perquè tenen un nivell formatiu baix, un entorn conflictiu i unes mancances evidents provocades per tot això que hem dit i perquè no tenen una continuïtat a l’hora de seguir les classes. Intentem estimular-los al màxim perquè vagin a l’escola, però no és gens fàcil.

Quin model social hem construït, entre tots: ideologies polítiques, religioses, humanes i socials?
Quants grans de sorra caldrà aportar per poder capgirar les estructures mundials establertes?
No hi ha dubte que la cooperació i la solidaritat són una necessitat, però cal tenir en compte que fins que els països desenvolupats no prenguin mesures polítiques vertaderament compromeses per acabar amb la situació dels països anomenats “en vies de desenvolupament” o per enfortir-ne l’economia no podran tirar endavant.

En Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros són els nostres veïns. Intentarem donar-los suport però la realitat és que nosaltres marxarem i ells hauran de continuar la seva vida en un país on les dificultats tant econòmiques com socials són una constant. De casos com aquest Somoto, Nicaragua i el món en són plens.


En Pedro, el més gran, és el que té una expressió més seriosa i els ulls més tristos, segurament perquè ja comença a ser conscient de la realitat que l’envolta.
Ara, passats 30 anys de la revolució sandinista, ens preguntem què faran en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros quan siguin grans.
On són els ideals de canvi revolucionari dins del model econòmic i democràtic mundial?
La realitat és que avui se’ns diu que les guerres de guerrilla i la lluita armada no permeten la transformació social mundial, però la manera de fer política actual, tampoc.
La misèria augmenta, la delinqüència i les desigualtat, també. Què hem de fer?

Només ens queda el somriure dels nens, com a esperança d’un món més just?
És molt desesperant.

Honduras - Ignacio Ramonet

Con inmenso gozo (1) recibieron la noticia del golpe de Estado en Honduras los grupos conservadores del mundo y sus propagandistas habituales (2). Aunque éstos criticaron retóricamente a los golpistas, repitiendo que “el Presidente Manuel Zelaya había incurrido en múltiples violaciones de la constitución al querer organizar un referéndum para mantener el poder (3).

Tales afirmaciones son falsas. El Presidente Zelaya no vulneró un solo artículo de la Constitución (4). Ni organizó ningún referéndum. Ni deseaba prolongar su mandato que termina el 27 de enero de 2010. Su intención era organizar una consulta no vinculante (es decir un simple sondeo o una encuesta de opinión), preguntándoles a los ciudadanos: “¿Está usted de acuerdo con que en las elecciones generales de noviembre de 2009 se instale una cuarta urna (5) para decidir sobre la convocatoria a una Asamblea Nacional Constituyente que emita una nueva Constitución de la Republica?. O sea, se trataba de una pregunta sobre la eventualidad de hacer otra pregunta. Ningún artículo de la Constitución de Honduras le prohíbe al Presidente la posibilidad de consultar al pueblo soberano.

Es más, suponiendo que una mayoría de hondureños hubiesen contestado positivamente a esa demanda, la cuarta urna sólo se hubiese instalado el 29 de noviembre, día de la elección presidencial, a la cual -en virtud de la Constitución vigente – Manuel Zelaya no puede de ningún modo presentarse.

Entonces, ¿por qué se dio el golpe? Porque Honduras sigue siendo la “propiedad” de una quincena de familias acaudaladas que lo controlan todo: poderes ejecutivos, legislativos y judiciales, principales recursos económicos, jerarquía de la Iglesia Católica, medios de comunicación y fuerzas armadas. La mayoría de sus gobiernos han sido tan corruptos y tan sumisos a los intereses de las empresas extranjeras que, para designar a Honduras, el humorista estadounidense O. Henry acuñó el término “Republica bananera” (6). En 1929, queriendo explicar lo fácil que era comprar a un congresista, Samuel Zamurray, alias “Banana Sam”, presidente de la Cuyamel Fruit, empresa rival de la United Fruit, afirmó: “Un diputado en Honduras cuesta menos que una mula”. Al final de los años 1980, el Presidente José Azcona del Hoyo, admitió el sometimiento de Honduras a la de Estados Unidos, confesando: “Un país tan pequeño como Honduras no puede permitirse el lujo de tener dignidad”. Y un grupo de empresarios llegó a proponer que pasara a convertirse en un Estado Libre Asociado de los Estados Unidos, como Puerto Rico.

La relación económica con la gran potencia norteamericana es de dependencia casi absoluta. Hacia allá va el 70% de sus exportaciones (plátanos, café y azúcar); y de allí llegan unos 3.000 millones de dólares que envían a sus familias 800.000 hondureños emigrados. Y el capital principal (40%) de las fábricas maquilas (mano de obra barata) en zonas francas es estadounidense.

Hace 30 años, al vencer la revolución sandinista en Nicaragua, Washington decidió convertir Honduras en una base de portaviones para combatir a las guerrillas revolucionarias en Guatemala y El Salvador, y apoyar a la “Contra” antisandinista. Una de las primeras medidas consistió en implantar una “democracia controlada” en Honduras. En 1980, hubo por primera vez elecciones libres; fue elegido un año después Roberto Suazo Córdova, quien dio paso a una era siniestra de terror, escuadrones de la muerte, desapariciones y eliminaciones de activistas de izquierdas. En tales circunstancias se promulgo la Constitución de 1982, actualmente vigente.

Una Constitución redactada por los principales grupos económicos que desean mantener para siempre a su favor uno de los repartos de riqueza más inequitativos del mundo, con el 60% de los habitantes por debajo de la línea de pobreza y más de un tercio por debajo de la línea de la pobreza extrema.

Eso es lo que ha querido transformar el Presidente Manuel Zelaya. Perteneciente a una de las grandes familias latifundistas de Honduras y miembro del Partido Liberal, el mandatario trató de reducir las desigualdades. Aumentó el salario mínimo un 50%; detuvo la privatización de las empresas públicas (energía eléctrica, puertos, sistema de salud) y se pronunció a favor de una mayor participación ciudadana en las políticas públicas. Y esto, aun antes de acudir a Petrocaribe en 2007 y de integrarse al Alba (Alternativa Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América) en 2008.

La poderosa oligarquía se escandalizo y trató a Zelaya de “traidor a su clase”. Aunque él afirma: “Yo pensé hacer los cambios desde dentro del esquema neoliberal. Pero los ricos no ceden un penique. Todo lo quieren para ellos. Entonces, lógicamente, para hacer cambios hay que incorporar al pueblo”.

El itinerario intelectual de Manuel Zelaya y su conversión a una concepción progresista de la sociedad son ejemplares. En el ejercicio del poder, constata que “el Estado burgués lo componen las elites económicas. Están en las cúpulas de los ejércitos, de los partidos, de los jueces; y este Estado burgués se siente vulnerado cuando yo empiezo a proponer que el pueblo tenga voz y voto” (8). Y viene a descubrir esta idea revolucionaria: “La pobreza no se acabará hasta que las leyes no las hagan los pobres (9).

Es mucho más de lo que pueden soportar los “dueños” de Honduras. Con el apoyo de viejos “halcones” estadounidenses (John Negroponte, Otto Reich) traman entonces el golpe del 28 de junio que ejecutan las Fuerzas Armadas. Todas los Gobiernos del mundo lo han condenado. Porque la época de los “gorilas” ya ha acabado. Y ha llegado la hora de los pueblos.

(1) “Con inmenso gozo” se titulaba el mensaje de Pío XII, el 16 abril de 1939, en el que se congratulaba por la victoria de Franco en la Guerra Civil de España.

(2) Mario Vargas Losa, “ El golpe de las burlas”. El País, 12 julio de 2009; Álvaro Vargas Llosa, “ Zelaya, el responsable del golpe”; CNN en español, 1 julio de 2009

(3) El País, 1 y 5 julio 2009

(4) Francisco Palacio Romeo, “Argumentos de derecho constitucional primario para una oligarquía golpista primaria”, Rebelión, 3 julio de 2009

(5) En las elecciones generales se colocan tres urnas: la primera para designar presidente, la segunda a los diputados y la tercera a los alcaldes.

(6) En su novela Cabbages and King, 1904

(7) El País, 28 junio de 2009

(8) El País, 28 junio de 2009

(9) El País, 28 junio de 2009

Escrito de Ignacio Ramonet, en el Nuevo Diario de Nicaragua, agosto 2009

Breve historia de la siembra de la democracia en América - Eduardo Galeano, del libro "Espejos".

En 1915, los Estados Unidos invadieron Haití. En nombre del gobierno, Robert Lansing explicó que la raza negra era incapaz de gobernarse a sí misma, por una tendencia inherente a la vida salvaje y su incapacidad física de Civilización. Los invasores se quedaron diecinueve años. El jefe patriota Charlemange Péralte fue clavado en cruz contra una puerta.

Veintiún años duró la ocupación de Nicaragua, que desembocó en la dictadura de Somoza. Nueve años la ocupación de la República Dominicana, que desembocó en la dictadura de Trujillo.

En 1954, los Estados Unidos inauguraron la democracia en Guatemala, mediante bombardeos que acabaron con las elecciones libres y otras prevenciones. En 1964, los generales que acabaron con las elecciones libres en el Brasil recibieron dinero, armas, petróleo y felicitaciones de la casa blanca. Y algo parecido ocurrió en Bolivia. Algún estudioso llegó a la conclusión de que los Estados Unidos eran el único país donde no había golpes de estado, porque allí no había embajada de los Estados Unidos.

Esa conclusión fue confirmada cuando el general Pinochet obedeciendo la voz de alarma de Henry Kissenger, evitó que Chile se volviera comunista por la irresponsabilidad de su propio pueblo.

Poco antes o poco después, los Estados Unidos bombardearon a tres mil panameños pobres para capturar a un funcionario infiel, desembarcaron el Santo Domingo para evitar el regreso de un presidente votado por el pueblo, y no tubieron mas remedio que atacar a la Nicaragua sandinista para evitar que Nicaragua invadiera los Estados Unidos.

Por entonces, ya Cuba había recibido la cariñosa visita de avione, buques, mercenarios y millonarios enviados desde Washington en misión pedagógica. No pudieron pasar más allá de la Bahía de Cochinos.

Eduardo Galeano, del libro Espejos.

7 Honduras 04/09/09

7 Honduras

Aquests dies estic llegint el llibre d’Eduardo Galeano "Espejos" i un dels molts relats es titula “Breve historia de la siembra de la Democracia en América”. D’aquest relat se’n desprèn que res del que passa a Amèrica està fora del control directe o indirecte dels Estat Units.

Somoto està situat 18 Km. de la frontera amb Honduras per la frontera del Espino i molt a prop, també, hi ha la frontera de las Manos, a 23 Km. de Ocotal, últimament famosa per l’intent fallit del president d’Honduras Zelaya de retornar al seu país. Per aquí tot està tranquil, ni moviments militars de l’exèrcit nicaragüenc, com apuntaven els diaris europeus i americans, ni, per ara, campaments de la societat civil de suport al president Zelaya.

Estats Units té un paper molt complicat, a l’hora de resoldre aquest tema.

Primer perquè n’és el principal responsable, ja que això es va gestar durant l’any 2008 i 2009, al final de l’era Bush.

Segon perquè legalitzar un cop d’estat és tornar a les atípodes, a la dinàmica que ells mateixos fa molts anys varen implantar contra els governs que no defensaven els seus interessos, deixant de banda els valors democràtics.

Tercer perquè tots el governs europeus hi estan en contra.

Quart perquè el grup de països de l’Alba estan a l’expectativa

i cinquè, encara que tingui molts fronts oberts, perquè el nou president, Obama, ha de marcar la pauta d’una nova política per a Amèrica Llatina, com tímidament està fen amb Cuba.

Ja fa més de dos mesos del cop d’estat i el més calent és a l’aigüera, o això sembla. El que és cert és que al novembre estan previstes les eleccions a Hondures. Això vol dir nou president i tot oblidat. Mentre, reunions de l’OEA, retirada d’ambaixadors, denegació temporal de visats per a Estat Units però, sobretot, la debilitació de la mobilització civil hondurenya. Hi ha massa incògnites. El temps passa i tot sembla que va a favor dels colpistes, de les classes dominants, dels interessos econòmics de les multinacionals i, per tant, perjudica els de sempre: la població empobrida i els valors elementals de la democràcia.

Us adjunto un document d’un escrit d’Ignasi Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, que crec que ens ajudarà entendre el que passa i el perquè del cop d’estat a Honduras.

Per cert, el Sr. Uribe, amb grip A o sense, sí que pot perpetuar-se al poder. Ja serà el tercer mandat. I després vindran els casos d’altres reeleccions i crec que serà de justícia callar, perquè o s’aplica la mateixa norma a tothom o això fa massa olor de socarrim.

Ara que hi penso, algú pot informar del que passa en el referèndum sobre l’autodeterminació per la independència de Catalunya a Arenys?. Espero que a l’alcalde no el portin en pijama per ordre d’un jutge a Nicaragua “por desacato a la autoridad y no estar previsto en la sagrada Constitución”. Recordeu que al president legal d’Honduras el van fer sortir en pijama perquè el que volia fer, justificant l’acció militar, no estava previst a la Constitució.

Embolica que fa por. On és la llibertat democràtica dels pobles?

Avui són quarts de nou del vespre, divendres 4 de setembre hora nica, quarts de sis de la matinada del dissabte 5 de setembre a Catalunya.