8 - REALITATS:MISÈRIA I SOMRIURE - 18-09-09

En Pedro, de 12 anys, en Tomás, de 9, la Loreli, de 5, i la Milagros, de 3, són nens amb l’expressió alegre i un somriure net i contagiós.

Viuen en un entorn familiar de dificultats extremes, per no dir de pobresa i desestructuració totals. La seva mare, la Gloria, no se sap de què treballa, encara que es diu que fa l’ofici més antic del món, i la seva tieta, la Luisa, que també viu amb ells, és discapacitada psíquica. La figura paterna, desapareguda, “no existe”. Aquesta és la seva vida quotidiana. Descalços, amb roba reutilitzada, no gaire nets i cercant-se la vida pel carrer.

Quin futur els espera, a aquests quatre nens de Somoto?

Deia el subcomandante Marcos “Qué hay más miserable que nazcas y mueras y que nadie te conozca”.

A Nicaragua l’escolarització és gratuïta i obligatòria. Després dels 16 anys de desgoverns neoliberals, ara el govern sandinista, amb tots els defectes, tics i formes de comportar-se heretats dels anteriors governs, intenta, però, canviar algunes coses, entre les quals hi ha el model educatiu, tot i que la situació econòmica ho dificulta.

Així i tot les contradiccions són evidents: uniforme, camisa blanca i faldilla o pantalons blau fosc, encara que en alguns casos es tolera l’assistència sense anar uniformats, però han d’anar nets i ben vestits. En tot cas, però, tots aquells alumnes que assisteixen a classe sense uniforme o sabates se senten diferents, saben que hi ha alguna cosa que els allunya de la resta, com intenta explicar en Pedro.

Aquests nens, en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros, no van pràcticament mai a l’escola i si algun dia hi van, gairebé sempre és perquè s’hi fa alguna activitat en què els donaran menjar o material. Van a l’anomenada Escuela Especial, perquè tenen un nivell formatiu baix, un entorn conflictiu i unes mancances evidents provocades per tot això que hem dit i perquè no tenen una continuïtat a l’hora de seguir les classes. Intentem estimular-los al màxim perquè vagin a l’escola, però no és gens fàcil.

Quin model social hem construït, entre tots: ideologies polítiques, religioses, humanes i socials?
Quants grans de sorra caldrà aportar per poder capgirar les estructures mundials establertes?
No hi ha dubte que la cooperació i la solidaritat són una necessitat, però cal tenir en compte que fins que els països desenvolupats no prenguin mesures polítiques vertaderament compromeses per acabar amb la situació dels països anomenats “en vies de desenvolupament” o per enfortir-ne l’economia no podran tirar endavant.

En Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros són els nostres veïns. Intentarem donar-los suport però la realitat és que nosaltres marxarem i ells hauran de continuar la seva vida en un país on les dificultats tant econòmiques com socials són una constant. De casos com aquest Somoto, Nicaragua i el món en són plens.


En Pedro, el més gran, és el que té una expressió més seriosa i els ulls més tristos, segurament perquè ja comença a ser conscient de la realitat que l’envolta.
Ara, passats 30 anys de la revolució sandinista, ens preguntem què faran en Pedro, en Tomás, la Loreli i la Milagros quan siguin grans.
On són els ideals de canvi revolucionari dins del model econòmic i democràtic mundial?
La realitat és que avui se’ns diu que les guerres de guerrilla i la lluita armada no permeten la transformació social mundial, però la manera de fer política actual, tampoc.
La misèria augmenta, la delinqüència i les desigualtat, també. Què hem de fer?

Només ens queda el somriure dels nens, com a esperança d’un món més just?
És molt desesperant.

Honduras - Ignacio Ramonet

Con inmenso gozo (1) recibieron la noticia del golpe de Estado en Honduras los grupos conservadores del mundo y sus propagandistas habituales (2). Aunque éstos criticaron retóricamente a los golpistas, repitiendo que “el Presidente Manuel Zelaya había incurrido en múltiples violaciones de la constitución al querer organizar un referéndum para mantener el poder (3).

Tales afirmaciones son falsas. El Presidente Zelaya no vulneró un solo artículo de la Constitución (4). Ni organizó ningún referéndum. Ni deseaba prolongar su mandato que termina el 27 de enero de 2010. Su intención era organizar una consulta no vinculante (es decir un simple sondeo o una encuesta de opinión), preguntándoles a los ciudadanos: “¿Está usted de acuerdo con que en las elecciones generales de noviembre de 2009 se instale una cuarta urna (5) para decidir sobre la convocatoria a una Asamblea Nacional Constituyente que emita una nueva Constitución de la Republica?. O sea, se trataba de una pregunta sobre la eventualidad de hacer otra pregunta. Ningún artículo de la Constitución de Honduras le prohíbe al Presidente la posibilidad de consultar al pueblo soberano.

Es más, suponiendo que una mayoría de hondureños hubiesen contestado positivamente a esa demanda, la cuarta urna sólo se hubiese instalado el 29 de noviembre, día de la elección presidencial, a la cual -en virtud de la Constitución vigente – Manuel Zelaya no puede de ningún modo presentarse.

Entonces, ¿por qué se dio el golpe? Porque Honduras sigue siendo la “propiedad” de una quincena de familias acaudaladas que lo controlan todo: poderes ejecutivos, legislativos y judiciales, principales recursos económicos, jerarquía de la Iglesia Católica, medios de comunicación y fuerzas armadas. La mayoría de sus gobiernos han sido tan corruptos y tan sumisos a los intereses de las empresas extranjeras que, para designar a Honduras, el humorista estadounidense O. Henry acuñó el término “Republica bananera” (6). En 1929, queriendo explicar lo fácil que era comprar a un congresista, Samuel Zamurray, alias “Banana Sam”, presidente de la Cuyamel Fruit, empresa rival de la United Fruit, afirmó: “Un diputado en Honduras cuesta menos que una mula”. Al final de los años 1980, el Presidente José Azcona del Hoyo, admitió el sometimiento de Honduras a la de Estados Unidos, confesando: “Un país tan pequeño como Honduras no puede permitirse el lujo de tener dignidad”. Y un grupo de empresarios llegó a proponer que pasara a convertirse en un Estado Libre Asociado de los Estados Unidos, como Puerto Rico.

La relación económica con la gran potencia norteamericana es de dependencia casi absoluta. Hacia allá va el 70% de sus exportaciones (plátanos, café y azúcar); y de allí llegan unos 3.000 millones de dólares que envían a sus familias 800.000 hondureños emigrados. Y el capital principal (40%) de las fábricas maquilas (mano de obra barata) en zonas francas es estadounidense.

Hace 30 años, al vencer la revolución sandinista en Nicaragua, Washington decidió convertir Honduras en una base de portaviones para combatir a las guerrillas revolucionarias en Guatemala y El Salvador, y apoyar a la “Contra” antisandinista. Una de las primeras medidas consistió en implantar una “democracia controlada” en Honduras. En 1980, hubo por primera vez elecciones libres; fue elegido un año después Roberto Suazo Córdova, quien dio paso a una era siniestra de terror, escuadrones de la muerte, desapariciones y eliminaciones de activistas de izquierdas. En tales circunstancias se promulgo la Constitución de 1982, actualmente vigente.

Una Constitución redactada por los principales grupos económicos que desean mantener para siempre a su favor uno de los repartos de riqueza más inequitativos del mundo, con el 60% de los habitantes por debajo de la línea de pobreza y más de un tercio por debajo de la línea de la pobreza extrema.

Eso es lo que ha querido transformar el Presidente Manuel Zelaya. Perteneciente a una de las grandes familias latifundistas de Honduras y miembro del Partido Liberal, el mandatario trató de reducir las desigualdades. Aumentó el salario mínimo un 50%; detuvo la privatización de las empresas públicas (energía eléctrica, puertos, sistema de salud) y se pronunció a favor de una mayor participación ciudadana en las políticas públicas. Y esto, aun antes de acudir a Petrocaribe en 2007 y de integrarse al Alba (Alternativa Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América) en 2008.

La poderosa oligarquía se escandalizo y trató a Zelaya de “traidor a su clase”. Aunque él afirma: “Yo pensé hacer los cambios desde dentro del esquema neoliberal. Pero los ricos no ceden un penique. Todo lo quieren para ellos. Entonces, lógicamente, para hacer cambios hay que incorporar al pueblo”.

El itinerario intelectual de Manuel Zelaya y su conversión a una concepción progresista de la sociedad son ejemplares. En el ejercicio del poder, constata que “el Estado burgués lo componen las elites económicas. Están en las cúpulas de los ejércitos, de los partidos, de los jueces; y este Estado burgués se siente vulnerado cuando yo empiezo a proponer que el pueblo tenga voz y voto” (8). Y viene a descubrir esta idea revolucionaria: “La pobreza no se acabará hasta que las leyes no las hagan los pobres (9).

Es mucho más de lo que pueden soportar los “dueños” de Honduras. Con el apoyo de viejos “halcones” estadounidenses (John Negroponte, Otto Reich) traman entonces el golpe del 28 de junio que ejecutan las Fuerzas Armadas. Todas los Gobiernos del mundo lo han condenado. Porque la época de los “gorilas” ya ha acabado. Y ha llegado la hora de los pueblos.

(1) “Con inmenso gozo” se titulaba el mensaje de Pío XII, el 16 abril de 1939, en el que se congratulaba por la victoria de Franco en la Guerra Civil de España.

(2) Mario Vargas Losa, “ El golpe de las burlas”. El País, 12 julio de 2009; Álvaro Vargas Llosa, “ Zelaya, el responsable del golpe”; CNN en español, 1 julio de 2009

(3) El País, 1 y 5 julio 2009

(4) Francisco Palacio Romeo, “Argumentos de derecho constitucional primario para una oligarquía golpista primaria”, Rebelión, 3 julio de 2009

(5) En las elecciones generales se colocan tres urnas: la primera para designar presidente, la segunda a los diputados y la tercera a los alcaldes.

(6) En su novela Cabbages and King, 1904

(7) El País, 28 junio de 2009

(8) El País, 28 junio de 2009

(9) El País, 28 junio de 2009

Escrito de Ignacio Ramonet, en el Nuevo Diario de Nicaragua, agosto 2009

Breve historia de la siembra de la democracia en América - Eduardo Galeano, del libro "Espejos".

En 1915, los Estados Unidos invadieron Haití. En nombre del gobierno, Robert Lansing explicó que la raza negra era incapaz de gobernarse a sí misma, por una tendencia inherente a la vida salvaje y su incapacidad física de Civilización. Los invasores se quedaron diecinueve años. El jefe patriota Charlemange Péralte fue clavado en cruz contra una puerta.

Veintiún años duró la ocupación de Nicaragua, que desembocó en la dictadura de Somoza. Nueve años la ocupación de la República Dominicana, que desembocó en la dictadura de Trujillo.

En 1954, los Estados Unidos inauguraron la democracia en Guatemala, mediante bombardeos que acabaron con las elecciones libres y otras prevenciones. En 1964, los generales que acabaron con las elecciones libres en el Brasil recibieron dinero, armas, petróleo y felicitaciones de la casa blanca. Y algo parecido ocurrió en Bolivia. Algún estudioso llegó a la conclusión de que los Estados Unidos eran el único país donde no había golpes de estado, porque allí no había embajada de los Estados Unidos.

Esa conclusión fue confirmada cuando el general Pinochet obedeciendo la voz de alarma de Henry Kissenger, evitó que Chile se volviera comunista por la irresponsabilidad de su propio pueblo.

Poco antes o poco después, los Estados Unidos bombardearon a tres mil panameños pobres para capturar a un funcionario infiel, desembarcaron el Santo Domingo para evitar el regreso de un presidente votado por el pueblo, y no tubieron mas remedio que atacar a la Nicaragua sandinista para evitar que Nicaragua invadiera los Estados Unidos.

Por entonces, ya Cuba había recibido la cariñosa visita de avione, buques, mercenarios y millonarios enviados desde Washington en misión pedagógica. No pudieron pasar más allá de la Bahía de Cochinos.

Eduardo Galeano, del libro Espejos.

7 Honduras 04/09/09

7 Honduras

Aquests dies estic llegint el llibre d’Eduardo Galeano "Espejos" i un dels molts relats es titula “Breve historia de la siembra de la Democracia en América”. D’aquest relat se’n desprèn que res del que passa a Amèrica està fora del control directe o indirecte dels Estat Units.

Somoto està situat 18 Km. de la frontera amb Honduras per la frontera del Espino i molt a prop, també, hi ha la frontera de las Manos, a 23 Km. de Ocotal, últimament famosa per l’intent fallit del president d’Honduras Zelaya de retornar al seu país. Per aquí tot està tranquil, ni moviments militars de l’exèrcit nicaragüenc, com apuntaven els diaris europeus i americans, ni, per ara, campaments de la societat civil de suport al president Zelaya.

Estats Units té un paper molt complicat, a l’hora de resoldre aquest tema.

Primer perquè n’és el principal responsable, ja que això es va gestar durant l’any 2008 i 2009, al final de l’era Bush.

Segon perquè legalitzar un cop d’estat és tornar a les atípodes, a la dinàmica que ells mateixos fa molts anys varen implantar contra els governs que no defensaven els seus interessos, deixant de banda els valors democràtics.

Tercer perquè tots el governs europeus hi estan en contra.

Quart perquè el grup de països de l’Alba estan a l’expectativa

i cinquè, encara que tingui molts fronts oberts, perquè el nou president, Obama, ha de marcar la pauta d’una nova política per a Amèrica Llatina, com tímidament està fen amb Cuba.

Ja fa més de dos mesos del cop d’estat i el més calent és a l’aigüera, o això sembla. El que és cert és que al novembre estan previstes les eleccions a Hondures. Això vol dir nou president i tot oblidat. Mentre, reunions de l’OEA, retirada d’ambaixadors, denegació temporal de visats per a Estat Units però, sobretot, la debilitació de la mobilització civil hondurenya. Hi ha massa incògnites. El temps passa i tot sembla que va a favor dels colpistes, de les classes dominants, dels interessos econòmics de les multinacionals i, per tant, perjudica els de sempre: la població empobrida i els valors elementals de la democràcia.

Us adjunto un document d’un escrit d’Ignasi Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, que crec que ens ajudarà entendre el que passa i el perquè del cop d’estat a Honduras.

Per cert, el Sr. Uribe, amb grip A o sense, sí que pot perpetuar-se al poder. Ja serà el tercer mandat. I després vindran els casos d’altres reeleccions i crec que serà de justícia callar, perquè o s’aplica la mateixa norma a tothom o això fa massa olor de socarrim.

Ara que hi penso, algú pot informar del que passa en el referèndum sobre l’autodeterminació per la independència de Catalunya a Arenys?. Espero que a l’alcalde no el portin en pijama per ordre d’un jutge a Nicaragua “por desacato a la autoridad y no estar previsto en la sagrada Constitución”. Recordeu que al president legal d’Honduras el van fer sortir en pijama perquè el que volia fer, justificant l’acció militar, no estava previst a la Constitució.

Embolica que fa por. On és la llibertat democràtica dels pobles?

Avui són quarts de nou del vespre, divendres 4 de setembre hora nica, quarts de sis de la matinada del dissabte 5 de setembre a Catalunya.

6 - Nicaragua, país lliure d’analfabetisme 28/08/09

Campanyes:

1a - 23 de març al 23 d’agost del 1980

Reducció de l’analfabetisme del 53% al 12%, segons xifres oficials

Com diu el professor Orlando Pineda, responsable de la “Fundación popular Carlos Fonseca Amador”, més dues terceres parts de la població vivien en la ignorància i en l’obscuritat de la cultura. La majoria de nicaragüencs eren cecs per a les lletres com a conseqüència de 40 anys de dictadura Somocista.

Amb la victòria de la revolució sandinista una de les primeres accions programades va ser iniciar la campanya d’alfabetització.

Des del 1990, amb la pèrdua del govern per part del FSLN, els diferents governs neoliberals de Violeta Chamoro, Arnoldo Alemán i Enrique Bolaños van abandonar la campanya. La conseqüència va ser un nou augment de l’analfabetisme.

Amb la recuperació d’algunes alcaldies sandinistes, els govern municipals, amb el suport d’organitzacions no governamentals i independents, van iniciar una nova campanya d’alfabetització.

Posteriorment, ja amb el govern de nou en mans del FSLN, va continuar la campanya que s’havia iniciat anys enrere.

2a - 1 de juliol del 2007 al 22 d’agost del 2009

El mètode emprat en aquesta segona etapa d’alfabetització es diu “Yo, sí puedo”. És un mètode elaborat a Cuba en el programa “de Martí a Fidel” i amb el qual en 12 setmanes, seguint les sessions que duen a terme els més de 54 mil voluntaris i amb el suport dels vídeos editats pel Govern cubà, s’aprèn a llegir i a escriure. Cal remarcar el gran nombre de voluntaris que ha fet possible tirar endavant el programa, dels quals un 95% tenen menys de 30 anys i la majoria són dones.

La reducció de l’analfabetisme ha estat notable i s’ha passat del 20,7% de població analfabeta a només el 3,56%, segons dades de la Unesco. S’han alfabetitzat 700 mil persones i, d’aquestes, un 75% han estat persones d’entre 15 i 30 anys que des del 1990 havien quedat fora del sistema educatiu.

La gran problemàtica actual se centra en la manera de donar seguiment al programa i a les persones que s’han alfabetitzat i, sobretot, en la incorporació al sistema educatiu dels més de 500 mil nens que no van a l’escola i en les 490 mil persones que tenen una educació de baixa qualitat.

L’objectiu del Ministeri d’Educació és que el 2015 la majoria d’alfabetitzats tinguin com a mínim estudis del 6è grau.

És un gran repte difícil d’aconseguir, perquè heu de pensar que si a Europa la crisi es nota aquí, a Nicaragua, és una crisi permanent. Segons dades de El Nuevo Diario, el 47% de la població viu amb menys de dos dòlars diaris. Actualment l’Estat dedica el 3,7% del PIB a l’educació però per poder aconseguir l’objectiu que s’han marcat per al 2015 s’hi hauria de destinar el 7%, segons el Foro de Educación y Desarrollo Humano. Però, com a conseqüència de la crisis, aquests dies els diaris parlen d’ajustar el pressupost de l’Estat i educació i sanitat en sortiran perjudicades.

Sense educació ni cultura és impossible combatre la pobresa. Des que conec aquest país, l’esperança ha estat el denominador comú entre la gent, encara que la tristesa, actualment, guanya espai a marxes forçades.

Inici de les nostres activitats socials

Després dels primers dies, en què hem fet més acollidora la nostra casa somotenya, hem anat, encara d’una manera molt incipient, introduint les activitats socials en què volem participar, sempre amb el vist-i-plau de la ciutadania de Somoto i de l’alcaldia de la ciutat.

Hem tingut entrevistes amb l’alcalde, Wilson Pablo Montonya, del Frente Sandinista, amic i coneixedor de la realitat de Vic i de les nostres intencions de col·laborar amb activitats lligades a l’àmbit social, especialment amb els nens i amb les comunitats rurals: educació, menjadors infantils i gent gran. Tenim molt clar que la nostra col·laboració no pot interferir en el dia a dia de les activitats previstes per l’Alcaldia. En Wilson voldria que hi col·laborés en l’àmbit tècnic, però en principi només li donaré opinió si me la demana, però no voldria treballar-hi formalment. Després de trenta anys crec que ha arribat el moment de fer una altra tasca.

Hem fet una aproximació a l’elaboració del procés de redacció del pressupost municipal, per comunitats i barris, on es detallen les prioritats de cada lloc, de manera que el municipi pot donar prioritat a les demandes de la població organitzada, segons les possibilitats econòmiques municipals, evidentment. Hem estat a les comunitats de San Jose de Icalupe, el Naranjo, Hermanos Martínez, el Melonar, Cacaulí, Aguas Calientes, San Luis, los Cedros, Chiquilin, Ventanas, la Carbonera i Tierras Coloradas. Sens dubte és un procés interessant i compromès. Hi participen militants tant del partit Liberal com del Sandinista i la població en general. Està organitzat des dels “Comités del Poder Ciudadano” (CPC). L’experiència, de moment i sense haver-hi aprofundit, ens sembla molt bona i és una manera més participativa que la nostra d’elaborar els pressupostos municipals. En el nostre món la participació ciutadana queda només en les paraules.

Una altra activitat serà participar en les actuacions previstes per Asomvic de Somoto, entitat germana d’Assomvic de Vic. Els seus responsables col·laboren de manera voluntària i sense cap remuneració, una realitat difícilment comparable amb altres entitats de Nicaragua. De moment ja hem fet una primera reunió amb la junta directiva.

També volem potenciar el vincle amb les escoles agermanades: El Naranjo amb la Guixa i Salomón de la Selva amb l’escola Dr. Joaquim Salarich. Hi ha dues escoles més amb les quals es col·labora, tot i que no hi ha agermanament escolar: Hermanos Martínez i Barrios Unidos. Dues són urbanes i dues són rurals. Ens hem reunit amb els directors de les quatre escoles i semblen molt ben predisposats. Portem material escolar i una ajuda de Caixa Manlleu per dotar d’algun aparell informàtic les escoles agermanades.

Finalment està previst donar suport a l’escola d’ensenyament especial. És una escola pública que amb la voluntat dels mestres, tot i les mancances materials i logístiques, fa una tasca admirable. Atenen nens amb discapacitats auditives i visuals; amb discapacitats psíquiques i amb problemàtiques familiars o d’entorn greus. La nostra tasca consistiria a facilitar el transport a les comunitats als professionals que fan seguiment dels alumnes i les famílies.

Aquests són els primers compromisos que hem agafat. Segurament en sortiran de nous i alguns dels previstos, per la forma de fer Nica, no es podran portar a terme. Aquest país camina, però costa molt organitzar-se per les mancances econòmiques.

El meu fill Ton i la Mònica tornen a Catalunya el proper 25 d’agost. La Mònica tornarà a Nicaragua dia 15 de setembre. Durant aquests dies estaré sol i intentaré organitzar un calendari de treball. La setmana del 21 de setembre començarem les tasques de col·laboració.

Hem comprat un cotxe de segona mà, una “camioneta”, que en diuen aquí, i això ens permetrà millorar la mobilitat i poder col·laborar en els diferents àmbits que hem comentat. Ja podeu entendre que és complicat, desplaçar-se per un municipi que té 53 comunitats i una extensió com la comarca d’Osona, però amb carreteres i camins sense pavimentar.

Nicaragua té una mística especial, però també uns espais i uns paisatges realment bonics. Hem visitat el Cañón de Somoto, Granada i les isletas, el volcà Masaya, San Juan del Sur, el llac de Nicaragua (Cocibolca) i el de Managua (Xolotlán), així com els llocs més emblemàtics de la capital. I encara ens queden altres llocs meravellosos per descobrir. Esperem que això us animi a visitar-nos. Ja ho saber, teniu casa i “camioneta” “a la orden”.

Ja som a Somoto, el camp base

Dimarts dia 4 d’agost vam arribar a la ciutat de Somoto, on tindrem instal·lat el camp base.

Ens esperaven dues persones amigues, l’Azucena i en Mauricio, que van gestionar el lloguer de l’habitatge. Vam arribar tard, de nit, i amb la fosca la impressió no va ser gaire acollidora, però l’endemà ja ho vam veure tot diferent. Vam sopar en un “comedor de comida corriente” 55 córdobas C$, uns 2’03 € (un tall de pollastre, arròs, papas i amanida + una beguda) per persona, molt econòmic per a nosaltres però caríssim per als nicaragüencs.

La “canasta básica”, és a dir, el càlcul de l’aliment imprescindible per a una família de 4 membres, és de 8.000 C$ al mes. Un mestre, perquè tingueu una referència, cobra de 3.500 a 4.000 C$ cada mes. Però s’ha de tenir en compte que aproximadament un 68% de la població no té un salari, és a dir, o està a l’atur o viu del que produeix o ven. En algun altre moment intentarem explicar les formes de vida nicaragüenca i la realitat econòmica, però ja veieu que és complicada.

Les primeres tasques a casa nostra han estat penjar les mosquiteres, ja que els “zancudos” (mosquits) en aquesta època de pluges són abundants i piquen de valent. La casa feia molt de temps que no estava habitada i, per tant, s’hi ha hagut de fer una bona neteja i hi hem trobat la fauna típica dels països del tròpic. Aquesta fauna no crec que ens abandoni, sembla que consideren que això també és casa seva!, però amb les mesures higièniques les aranyes, les cuques, etc., que us assegurem que aquí són d’una mida extraordinària, han disminuït en poc temps. Paciència, neteja i molta protecció contra les possibles picades. A Nicaragua hi ha dues estacions: la de pluges (de maig a novembre) i la seca (de novembre a maig). Durant el mes d’agost, però, hi ha una etapa seca, l’anomenada “canícula”, en què no plou.

Un dels objectius que ens hem marcat és donar a la casa unes característiques més personals per poder-la fer més nostra. De moment hem pintat de blau cel, blau fosc, taronja, verd i morat, la qual cosa ha fet que estigui més neta i alegre; hi hem penjat l’estelada i la bandera i la bufanda del Barça; hem comprat una hamaca i dos balancins i comencem a fer “frescos” (sucs de fruita natural) amb les fruites més exòtiques que pugueu imaginar (pitahaya, granadilla, maracuià, llima, pinya...), tot i que encara hem de millorar la tècnica. Només ens falta instal·lar la connexió a internet, però cal tenir paciència perquè aquí tot va a un altre ritme.

La primera visita que hem fet ha estat a en Manuel Maldonado, Manolito, exalcalde de Somoto i coresponsable que haguem vingut a viure aquí, una persona amb unes idees extraordinàries des d’un punt de vista social i polític que ens ha regalat la primera frase remarcable d’aquest viatge: “ni els partits polítics ni les religions resoldran els problemes d’aquesta societat”.

De moment ens adaptem bé, però la veritat és que el contrast entre la nostra realitat i la dels nicaragüencs és més que notable. Ja ho desenvoluparem més endavant, però de moment la sensació és de manca d’esperança entre la població, de frustració i de gran dificultat a l’hora de mantenir l’equilibri social.