Ara fa aproximadament sis mesos fèiem les maletes per anar a viure un temps a Nicaragua, concretament a Somoto. Gràcies a l’agermanament entre Vic i aquesta ciutat del nord de Nicaragua ja hi havíem estat abans, però una cosa és ser-hi per tres setmanes i una altra viure-hi una temporada. El temps ha passat volant. Sembla que era ahir, que arribàvem, i ara, jo ja me’n vaig però en Josep allarga la seva estada tres mesos més.
Avui passaré la darrera nit a casa, a Somoto, i el cap em bull d’emocions. No sé si he dit adéu a tothom, no sé si ho duc tot a la maleta però, sobretot, no sé si tendré prou capacitat per emmagatzemar tantes persones i tantes situacions que voldria recordar per sempre més. La pregunta que ens solem fer en aquests casos és què n’hauré après, d’aquests sis mesos. Encara és d’hora per respondre. L’experiència que he viscut, lligada indefectiblement a la precària situació econòmica del país, se’ns dubte tendrà un efecte sobre la meva formació com a persona, deixarà un pòsit, però encara ha de madurar, de fermentar a dins meu.
En tot cas, i independentment dels efectes que pugui tenir sobre la meva vida posterior, sé que sempre tendré presents en Manuel Maldonado i n’Esperanza, així com la seva família. Per mi les xerrades amb en Manuelito han estat una lliçó de justícia, de sentit comú i, en definitiva, del que ha significat i continua significant la revolució, a Nicaragua i a qualsevol altre lloc del món.
Tampoc no oblidaré mai els veïns. En Pedrito, en Tomás, na Loreli, na Mila i na Luisa. Els menuts, amb l’espontaneïtat i la innocència pròpies de la seva edat combinades, alhora, amb la cruesa d’una situació familiar absolutament desestructurada i una economia pràcticament inexistent. M’han confessat que el seu avi va enterrar molts diners al pati, abans de morir, i que quan els trobin en Tomàs es comprarà molts cotxes, na Loreli una bicicleta i na Mila uns mitjons. De na Luisa, la seva tieta, que pateix una malaltia mental severa, me’n queda la tendresa i la recordaré amb el seu tassó de plàstic ple de cafè asseguda a la vorera amb aquell tremolor que li provoca la malaltia i el somriure desdentat que la fa semblar més gran. No crec que tengui més de 30 anys, però ella, si li demanes, et diu que en té 129. Avui ens hem acomiadat, hem plorat i li he regalat una jaqueteta, perquè sempre té fred. M’ha dit “muchas gracias, Verónica”, sempre em diu així, i m’ha comentat que com que ja és velleta li anirà molt bé.
També em recordaré de n’Alina, dels seus fills, en Jefry i n’Ángel, i de la seva família, na Rafaela, na Maria Antònia, na Berta i els germans. Gràcies a ella he après a fer “gallopinto”, “enchiladas”, “tacos”, llom de porc farcit, “chancho con yuca”... i li he d’agrair que m’hagi ajudat tant i les “tortillas” que duia cada dematí per esmorzar. I d’en Mauricio i la seva família, na Mary, en Mauri, na Maurel i na Mary filla, que ens van facilitar tant les coses abans de venir i amb els quals hem compartit estones realment agradables. A més, com a professional del medi ambient i amant de la naturalesa, ens ha ajudat de primera mà a conèixer flora i la fauna del país i en el nostre hort.
La col·laboració amb l’escola especial, que ha estat possible gràcies a la relació amb la directora i membre d’Assomvic Bertilia Videa, m’ha donat l’oportunitat de conèixer na Karen, una nena a la qual he agafat molt d’afecte, i les seves amigues, na Carla, na Daniela i na Fernanda.
De na Hellen i el seu fill, en Romel, em quedaran els plats d’espaguetis que hem compartit tot xerrant i la sinceritat i l’honestedat d’una dona que és una vertadera lluitadora. L’apassiona la feina que fa, treballa d’infermera a l’hospital de Somoto, i tot i la situació econòmica i familiar complicada que passa, manté ben presents, igual que en Mauricio i en Manuel, els principis ètics i morals revolucionaris.
He de dir, també, que m’ha sorprès la passivitat d’alguns membres d’Asomvic, però m’agradaria posa l’èmfasi d’aquest escrit en els aspectes positius.
I si vull parlar d’aspectes positius m’he de referir per força a en Pablo Rodríguez, gran músic i amic, i a la seva família, tant els germans com els pares i el seu fill Fabrizio, perquè ens han fet passar estones molt divertides, així com d’en César Carrasco, un culé de soca-rel, amb qui hem compartit partits del Barça i del que he après paraules tan peculiars com “pisuña” per referir-se al peu o “comemai” per referir-se a la boca (come maíz) entre altres. I no em vull oblidar d’en Bismarck, un conductor experimentat i prudent que ens ha acompanyat quan havíem d’anar a Managua amb el cotxe, ni de les seves filles, la Fiorella, amb la qual vam compartir el dia de la promoció escolar, i la Fernanda i la seva dona, la Rosa.
També me’n recordaré d’en Quim i la Montse, que quan hem anat a Managua ens han deixat estar a casa seva i ens han tractat tan bé, d’en Panchito i de na Maira i els seus fills petits.
I del país me’n duc la satisfacció de saber que dins les limitacions econòmiques s’avança en salut i educació, en alfabetització, en ajudes per pal·liar la situació de pobresa, com el programa “Hambre cero”, en la construcció d’habitatges per a les persones més necessitades... No ens enganyem, la dreta mai no ho faria i tot i les crítiques tan fortes que rep a Europa el Frente Sandinista hem de saber veure que la justícia social no arribarà mai als camperols de la mà d’un govern liberal. Així i tot, crec que el partit ha de fer feina per mantenir l’honestedat i l’ètica i renovar aquells càrrecs que només cerquen el benefici personal.
La gran sequera d’enguany i les condicions climàtiques generals converteixen la zona nord del país, on està situat Somoto, en una de les més pobres. Els camperols han perdut la collita i fins al juny no poden tornar a sembrar. Això vol dir que l’aliment ja es comença a acabar i que encara queden quatre mesos, que es preveuen crítics, per tornar a conrear.
I jo me’n vaig, però ells queden. Tornaré a un món en què tendré aigua cada vegada que obri l’aixeta, calefacció, aire condicionat, cotxe, museus, biblioteques, transport públic de qualitat... però una cosa hauré après: que la lluita s’ha d’estendre arreu del món i que el sistema s’ha de capgirar. Les desigualtats són massa grosses. Això em fa pensar en l’actualitat política de Vic, tristament famosa les darreres setmanes. Què faríem, nosaltres, si visquéssim en una situació d’extrema pobresa? Què fan els governs de l’anomenat “primer món” per evitar aquestes catàstrofes humanes? I la societat, què fèim? Absolutament res, donam les engrunes del que ens sobra i ens sentim tan satisfets, de ser solidaris! Cal organitzar-se i lluitar de veritat per canviar les condicions polítiques i econòmiques mundials perquè si no és així hi continuarà havent ciutadans i països de primera, de segona i de categories encara inferiors.
